Una bona raó per suprimir la inviolabilitat dels diputats

"Y más le diré, señor Luna.

A usted le encantaría coger una camioneta,

venirse de madrugada a mi casa,

y por la mañana,

aparecer yo boca abajo en una cuneta.

Muchas gracias"

(Francisco Camps)

(Font original --> VilaWeb)

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Els infants i els orats diuen sempre veritats

Sincerament, jo no entenc el motiu d'aquest enrenou d'estar per casa que els mitjans de comunicació han generat al voltant de la nova mostra intel·lectual d'en Joan Saura. Que el conseller i parlamentari català (encara que, al meu parer, ja fa temps que hauria de ser exconseller i exparlamentari) hagi titllat el discurs de Montilla en el Debat de Política General de tostón (sense embuts) en un SMS enviat a Jaume Bosch em sembla, senzillament, d'una lucidesa increïble.

S'ha muntat tota una polèmica arran d'aquest missatge, però, alerta! No pas perquè Saura hagi escrit "Kin toston" (expressió que, òbviament, mai no va conèixer Pompeu Fabra, donat que en aquest cas s'hauria negat a elaborar una Gramàtica i un Diccionari de llengua catalana, total -hauria dit-, per no res), sinó perquè se suposa que aquest no és un missatge gaire acadèmic i que, imagino, un discurs com el del Montilla no mereix ser qualificat de "tostón" per un dels seus socis de govern.

Però jo, què voleu que us digui. El discurs de Montilla era, veritablement, un autèntic conyàs, una llauna, un embarbussament d'eufemismes, i això no ens hauria de sorprendre en absolut, i menys venint d'un personatge com Montilla, tan genial en el do de la paraula. El que sí ens hauria de sorprendre és que un polític digui les veritats! Per això crec que els mitjans periodístics -que, tot s'ha de dir, es dediquen el 90% del temps a llepar culs en política- haurien de reconèixer els mèrits de Saura.

De la mateixa manera que haurien de reconèixer també els mèrits d'altres polítics que han deixat anar veritats com a punys. Proposo una breu antologia:

1. "Estoy en política para forrarme"

Sembla que aquesta sentència va pronunciar-la cert trànsfuga valencià quan no el coneixien ni a la seua família. Ara ja fa uns anys que és més conegut; de fet, alguns entusiastes del PP van redissenyar el lema de campanya del PSOE incloent-hi a aquest individu: ZP - Zaplana Presidente. El senyor en qüestió es va mostrar molt sincer i, dic jo, que se li hauria de reconèixer l'atreviment.

2. "Vamos a dejar España que no la va a conocer ni la madre que la parió"

Ho va dir Alfonso Guerra, el baró anticatalà del PSOE que encara fa uns mesos donava la tabarra amb que si l'Estatut que si tomba que si gira. Efectivament, després dels governs successius del PSOE amb González al capdavant, Espanya va quedar -per bé i per mal- tan desfigurada que no la coneixia ni la mare que la va parir. Tant, que fins i tot els d'esquerres llegien "El Mundo" només per assabentar-se de les novetats dels GAL i els fons reservats.

3. "Yo pienso que yo no pienso, digo yo"

Felipe González va fer una curiosa readaptació de la socràtica "només sé que no sé res" per tal que s'adeqüés a la seva cosmogonia particular. I, de pas, és probable que li servís com a coartada per sortir sa i estalvi del cúmul d'acusacions que esquitxaven els membres del seu govern. Després de tot això, Felipe es va centrar en les seves inversions a Llatinoamèrica conservant la seva acta de diputat.

4. "Deseo que la UNESCO legisle para todos los planetas"

En aquesta frase no hi ha ni una ombra de mentida. Tots sabem que Carmen Calvo va expressar de manera simple i clara el desig de qualsevol mortal de classe mitja: que la UNESCO deixi de formar part de l'entramat de la inútil -fins ara- ONU i es dediqui a la ciència jurídica interplanetària. Allò de l'educació, la ciència i la cultura són tòpics secundaris i sense importància. Ens consta que Isaac Asimov no va assessorar Calvo amb suficient antel·lació.

5. "Tengo una oreja frente a la otra"

El gurú Aznar va deixar anar aquesta perla que, soltada així, queda descontextualitzada. Ens expliquem. La frase només cobra ple sentit -i reflecteix una veritat universal- si s'insereix en el seu discurs original, que deia: "... recordando anécdotas pasadas me comentó un día que, al cabo de una semana de lo de Palomares, se miró al espejo y exclamó: ¡Anda, pero si tengo una oreja frente a la otra!"

6. "Pienso morirme sin ponerme un condón"

Podríem haver posat "La calle es mía", però recordem que estem buscant frases sinceres de polítics. Així que, aquí, hem de donar la raó a Fraga: la calle no es tuya, Manolo, però no cal que ens juris que no trobaràs ningú disposat a posar-te un preservatiu. Prou que ho sabem.

7. "Llegas tarde, imagino que venías en Cercanías"

La perla és de ZP al programa de Buenafuente, en un moment en què el mal funcionament de Rodalies sortia a la premsa -ara ja ha deixat de sortir-hi-. En Zapatero demostrava, així, una clarividència absoluta i la voluntat de connectar al màxim amb els seus conciutadans. De res hauria servit un pla de millora integral de les línies de Rodalies que s'hauria d'haver engegat ja feia molt temps. El millor era comunicar-li al ciutadà que entenia els seus problemes i que, malauradament, s'hauria de fotre durant molt de temps.

8. "Si vostè mira al seu voltant, això més que un govern sembla un funeral"

Prou raó tenia en Mas quan li va deixar caure això a en Montilla en un passat Debat de Política General (pel que sembla, són una font inesgotable de frases honestes de polítics). Hem de donar-li la raó: si la imatge per si sola ja era/és de funeral, quan en Monti fa els discursos sembla el capellà.

9. "Això no serveix per res!"

Em sembla que l'avi Pujol es referia a la seva pròpia política del "peix al cove" i del pacte del Majèstic. Va ser sincer durant una estona en la qual la tensió va anar pujant fins que, després d'una tossiguera increïble, va encertar a dir -després del seu "Escolti'm" tan característic- que no governava per als interessos del país, sinó per als del seu partit. Quina novetat.

10. "Segur que hi hagué alguns errors"

Saura, aquest cop, es referia a l'actuació dels Mossos en el desallotjament del rectorat de la UB, o potser en la neteja que es va fer a la Rambla de Canaletes, o potser durant la intervenció dels Mossos al Campus de Poblenou, o tal vegada... En fi, la cosa és que raó no li'n faltava.

ACTUALITZACIÓ URGENT! (2/10/09)

Darrerament sembla que als nostres polítics els agafa per dir veritats. Els recomanem que no ho facin: els seus partits patiran una disminució de vots si els electors s'assabenten de les opinions reals dels polítics.

Desoint els nostres consells, Daniel Sirera ha provat fortuna amb una oració contundent: "Este partido es una mierda". Ara li demanen que dimiteixi, però jo proposo homenatjar-lo. Visca la llibertat d'expressió!

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

Arralde o la mania persecutòria

Diversos grups pro-amnistia d'Euskadi van convocar per al passat dissabte dia 19 una manifestació en favor dels presos bascos. La manifestació no tenia res de particular, ja que va seguir el patró tipical spanish: primer es convoca, després se'n fa publicitat, després una associació espanyolista la denuncia emparant-se en la dignitat de les víctimes, després l'Audiència Nacional la prohibeix i, per últim, i això només de vegades, els manifestants s'esbatussen amb l'Ertzaintza.

Aquesta darrera, però, tenia alguna cosa que la resta no tenien: s'havia de celebrar al poblet guipuscoà d'Arralde, localitat basca que és tan sols el producte d'una sèrie de ficció de l'EiTB anomenada "Goenkale".

Em vaig assabentar d'aquest fet tan curiós per mitjà de VilaWeb, diari que avui mateix publica el titular més esperpèntic que hom podia esperar en aquest cas. Resulta que el diari ABC, fidel al seu objectiu de ser la boca escrita de l'espanyolisme més ranci -declarat d'utilitat pública- ha publicat una crònica de la manifestació! Visca la (des)informació.

La cosa va anar com segueix: un cop convocada la manifestació a Arralde -amb la finalitat de deixar en ridícul les associacions 'impugno-per-sistema-les-manifestacions-que-no-m'agraden'- aparegué l'entitat Dignidad y Justícia que fou qui s'encarregà aquest cop d'anar a l'Audiència Nacional a somicar que prohibissin la concentració. No sabem què va dir l'Audiència, però sí sabem que un tal N.Villanueva ha escrit, i ABC, amb una gran lleialtat informativa, ha publicat, el següent pamflet:

Por otra parte, el juez también autorizó otro homenaje que se celebró ayer en la localidad guipuzcoana de Arralde y que consistió en una comida y en una manifestación de apoyo a los presos de ETA. Las Fuerzas de Seguridad informaron con la urgencia que se les requirió de que no disponían de más información sobre esta convocatoria que la derivada de la página «www.askatu.org», web, recuerda Dignidad y Justicia, de la ilegal Askatasuna. También en esta ocasión, el magistrado ordena que se adopten las medidas necesarias para evitar la posible comisión de delitos de enaltecimiento del terrorismo. Ambas autorizaciones -la de Alsasua y la de Arralde- han contado con el visto bueno de la Fiscalía.

El capítol humorístic queda rematat si llegim els comentaris dels lectors. A continuació, una mostra:

1. (John) Arralde?? Si ese pueblo no existe!! Buena información, si señor!!

2. (Félix) Habéis picado el anzuelo: Arralde es un pueblo ficticio de la serie de ficción de ETB1 "Goenkale". Las fotos que aparecen en el cartel son de 3 de los actores que participan en la serie, así que ni hubo manifestación en Arralde ni nada parecido, porque dicho pueblo NO EXISTE. Por toda la escuadra...

3. (Ugaitz) Esto es objetivo... y todo lo otro son chorradas!

4. (geozta haserrego) Que facil se dice que los de las fotos son presos de ETA. Comprobao, eh! Por que no escribis que están en busca y captura?

5. (Juan Pikutara Aluok) Está claro que habrá que meter a los de EiTB a la cárcel tambien no??? no cabe niguna duda

6. (pello. Aquest és el millor) Se han tragado hasta el anzuelo. Hay otra concentracion el domingo que viene en Obaba: mus, txikiteo y otras actividades terroristas organizadas por el cura del pueblo

Jo crec que, després d'això, hauríem de celebrar un referèndum per la independència de Catalunya a Ventdelplà. A veure si la brunette hi té res a dir.

servido por sepharad 3 comentarios compártelo

Tot és sexisme

L'edició d'ahir, 13 d'agost de 2009, del diari Segre recull en portada un titular ben curiós:

Campanya sexista de fruita de Lleida a la Diputació

I ho diu així, a la lleugera. No us penseu que es tracta d'un article d'opinió publicitat a la portada ni res de semblant. Ben al contrari, el titular ens duu cap a la plana 36, en què apareix el cos d'una notícia que, presumiblement, ha de resultar objectiva al lector.

Ben al contrari, però. La notícia diu com segueix:

La consultoria de màrqueting Idees i Projectes de Lleida va presentar ahir a la Diputació la seua sisena campanya publicitària per potenciar el consum de fruita a l'estiu, encara que, lluny de valorar les propietats naturals del producte, utilitza el cos d'una dona amb poca roba, cosa que li dóna un marcat caràcter sexista. Sota l'eslògan Boníssima, que indueix a un clar doble sentit, presenta una jove amb roba interior en blanc i negre amb un préssec de color a la mà. La campanya pretén fer arribar al consumidor les qualitats de la fruita (sabor, textura, aroma), associant-la a l'ús sexista d'una dona amb actitud provocativa...

Collons com les gasten aquests del Segre! Enlloc d'informar que s'ha presentat una campanya nova, i punt, ells no, la crítica servida en primera plana, només, per què? Perquè apareix una dona en roba interior! Aaaahhh! SACRILEGI!!! SEXISME!!! I tot això que està tan de moda...

Però no us penseu que Segre (diari suposadament decantat cap a l'esquerra, però que en aquesta ocasió sembla més aviat un pamflet de la Conferència Episcopal) s'atura aquí. Un esdeveniment que podria passar tan desapercebut com la presentació d'un rètol es repeteix en el periòdic d'ahir 4 vegades.

1. Com ja hem dit, a la portada. "Campanya sexista", oi tant.

2. Després, a la notícia interior, amb joies com "utilitza el cos d'una dona amb poca roba, cosa que li dóna un marcat caràcter sexista", "l'eslògan indueix a un clar doble sentit", "ús sexista d'una dona amb actitud provocativa"...

3. Al peu de foto, on s'aprecia la següent sentència: "Boníssima. Aquest és l'eslògan de la campanya, de dubtós gust, que el director de la consultoria Idees i Projectes, Carlos Sánchez, va presentar ahir a la Diputació".

4. I, per si fóra poc, també a la columna "Privat" de la contraportada, on llegim: "Sexisme a la Diputació. Algú de la Diputació de Lleida s'hauria d'haver adonat que la campanya que va presentar ahir a la corporació l'empresa Idees i Projectes no tan sols és de dubtós gust, sinó que incorre en un sexisme de primer ordre. Ja és trist que les empreses privades no cuidin els seus missatges com perquè, a sobre, una entitat pública doni ales a semblants disbarats".

El millor de tot no és que el diari Segre no informi versemblantment els seus lectors sobre un esdeveniment, sinó de manera totalment esbiaixada i amb mala intenció, ni tampoc que ataqui contínuament la campanya sense aportar cap mena d'argument a favor de les seues tesis. El millor de tot és que, si ens mirem el rètol, ens pixarem de riure respecte de la rabieta de Segre. Heus aquí el cos del delicte.

Voleu dir que n'hi ha per tant? Tota aquesta collonada que ha muntat Segre (suposo que per escenificar la postura progressista del diari, que de tan progressista s'ha tornar reaccionària, vés per on) m'ha fet recordar una altra polèmica que hi hagué fa un parell d'anys, quan es va prohibir un anunci d'una marca de roba que també trobaven "sexista", discriminatori o no sé què. Era aquest:

No seré jo qui discutiré sobre el bon o mal gust d'aquests anuncis, però creieu que només perquè un anunci sigui "de mal gust" (gust, concepte sobre el qual, òbviament, tota la humanitat comparteix unes mateixes creences, de la mateixa manera que ocorre amb la moral, la religió o la gastronomia --segur que no prohibiran les esferificacions de Ferran Adrià, i això que són d'un "mal gust" que t'hi cagues--) ha de ser prohibit i els seus dissenyadors acusats de sexistes? Entre massa i massa poc, en això de la defensa dels drets, eh?

Per cert, ara recordo que quan passà això del Dolce i Gabana vaig trobar un anunci en una revista que era igual de sexista, però que ningú no va prohibir ni criticar. Es tractava de la situació inversa:

No acabo d'entendre aquestes ràtzies puntuals que s'esdevenen per causa d'anuncis, rètols, campanyes, o el que sigui, en què apareixen dones. Després resulta que, si no hi ha dones entremig, és perquè se les intenta silenciar i amagar. Si sostingués un préssec un home, i l'eslògan fos "Boníssim", Segre hauria engegat la seva maquinària de la crítica barata com ha fet ara? Hauria dit que l'eslògan és de dubtós gust? Hauria acusat la Diputació de donar ales a aitals disbarats? Hauria acusat el publicista de sexisme? I hauria sortit la notícia en portada, amb un titular tan i tan sensacionalista? Perdoneu-me si penso que no.

servido por sepharad 7 comentarios compártelo

Baltasar Porcel (1937 - 2009)

Ha mort Baltasar Porcel, just el mateix dia que s'homenatjava Vicenç Ferrer a l'Església de Santa Maria del Mar. Ha hagut de passar avui, la malaltia ha vençut l'escriptor un càlid primer de juliol. Se'n van els bons... i cada cop se'n van més.

Fa un parell d'anys, o potser més, vaig llegir -recordo- una entrevista que Porcel havia fet a Gabriel Ferrater, el Poeta, i que va publicar a Serra d'Or amb motiu de la seva mort. Una entrevista única, que va quedar-me gravada endins, i que no para gaire lluny (--> ve de la plana de l'AELC).

Avui em permeto el luxe de reproduir-la tot seguit, i que serveixi, o no, com a record de l'irreverent, crític, sempre punyent, a voltes genial, Baltasar Porcel. Potser també per a en Ferrater. Els homenatges institucionals i alguns d'altres els podeu llegir a la premsa.

*****

El vaig tractar, i intensament alguns cops. La conversa que ve a continuació vam gravar-la un dia, bevent ginebra i fregint carn de porc amb mongetes, al seu precari pis de Sant Cugat, davant camps plàcids i assolellats.

D'un adolescent sentimental

-¿Te'n recordes, Baltasar, que fa temps un dia em vas dir que els de la meva edat, entre la guerra i l'exili que ens agafà en plena adolescència, ho deguérem passar així, més aviat fotut?

-Sí.

-Doncs no. I jo diria que la vam passar molt divertida. Bé, és clar que fotuda sí. Però no. Mira, els joves, i això és el que els fa commovedors, són sempre gent humiliada, humiliats i ofesos, com deia Dostoievski. Doncs bé, la gent de la meva edat, gràcies a aquell desordre col·lectiu, a catorze anys ja vam tenir la reacció -i en aquell poema meu "In memoriam" ho dic o ho insinuo clarament- de menyspreu davant els nostres pares, que havien fabricat aquell merder. Ja ni ens els vam prendre seriosament en cap sentit. I això, a un xicot, li treu un pes de sobre.

-A mi em passà al revés, vull dir referent al pes. Jo, de la guerra, no en tinc record: vaig néixer quan ja feia un any que s'esbatussaven. A més, a Mallorca no n'hi havia i la meva família era de dretes. [...] Ideològicament, socialment, el món que em donaren era segur, immòbil, d'una seguretat fins i tot mítica. I el vaig engolir com la cosa més natural.

-I després et vénen aquests teòrics de cada costat que ens volen ficar a tots dins els mateixos esquemes, uf! La meva família, i el meu pare, que no era burro, naturalment, era d'esquerres, però poquíssim: és a dir, d'Acció Catalana, i entre nosaltres et diré que tots els seus instints eren ben de dretes. Però Acció Catalana era del Front Popular, i el pare, que era regidor de l'Ajuntament de Reus, va estar a punt de ser elegit diputat. Si a les eleccions de febrer del 36, Acció Catalana hagués tingut una mica més de vots...

-I quan decidíreu marxar a l'exili?

-Cap a l'estiu del 38, el meu pare, que ja t'he dit que naturalment burro no ho era, va veure que la guerra estava completament fotuda. Com que era amic del conseller de la Generalitat, Serra Pàmies, del PSUC, com que també era amic d'Andreu Nin, el qual encara recordo venint al mas que teníem nosaltres... Ah, ah! I ara et diré una cosa que t'agrairia que no traiessis i que la posis allà on et vagi bé. No ho treguis, eh! I és que una de les canallades pitjors que he vist en la meva vida es de José Bergamín, que va fotre un prefaci a un pamflet publicat després de l'assassinat de Nin a la zona republicana, dient aquella bestiesa que Nin i tots els del POUM tenien línia directa amb el general Cabanellas, a Saragossa. És una d'aquestes canallades que no tenen perdó de Déu, em penso.

-D'acord.

-Bé, doncs com et deia, el meu pare es va fer presentar per Serra Pàmies a Álvarez del Vayo, i aquest va nomenar el meu pare canceller del consolat d'Espanya a Bordeus. La meva família se n'hi anà el juny del 38. No recordo bé les dates, però sembla que llavors encara podien cridar la meva lleva: jo sóc de la del 43, ja que vaig néixer el 22. Per tant, sóc de la segona lleva que no va fer la guerra. La del 42, la cridaren, però no va anar al front. Saps que jo era un sentimental? Aquell juny vaig negar-me a anar-me'n a França, perquè, en plena batalla de l'Ebre, si em cridaven havia d'anar-hi i etcètera. I no ho dic com una cosa heroica, sinó burlant-me de mi mateix, comprens? Ara pensaria una cosa molt diferent, perquè a una guerra que no vaig fabricar jo, per què m'hi havia de deixar embolicar?

-Gabriel, tens tota la raó.

-Però el que passa és que a setze anys un és un sentimental... A finals de setembre el meu pare vingué de Bordeus a buscar-me, i com que aleshores la derrota era tan òbvia, em vaig deixar endur. I vaig arribar a França exactament el dia que es firmava el Pacte de Munic, o sigui, el dia que la República va perdre la guerra. Llavors només es tractava d'empalmar amb la guerra mundial... I saps amb qui vaig tenir tractes, a Reus, sense saber-ho? Amb Tito. Un company meu va aconseguir una clau del magatzem de la fàbrica de conyac del seu pare, i ja pots comptar que la fàbrica era una porqueria, com totes les fàbriques de conyac que hi pot haver a Reus, i que consistia a ficar per una conducció aigua, per una altra alcohol, i de tant en tant un got d'essència de conyac. Doncs bé, amb la colla que érem, i que robàvem bicicletes, com explico a "In memoriam", anàvem, a les nits, a la fàbrica i fabricàvem d'aquell mata-rates espantós, que intercanviàvem per tabac amb les Brigades Internacionals. Oh, i el tabac era en aquella època la moneda més sòlida que podies tenir. Amb tabac ho aconseguies tot, des de llonganisses fins a dones. I resulta que durant una temporada un dels nostres clients era un coronel que havia instal·lat el seu quarter general al bar "Bol d'Or", que després de la guerra es digué "Bar España": l'amo del bar, quan vaig tornar, va dir-me: "Doncs aquell coronel era en Tito". [...]

Del cor que ens governa

-Com definiries la importància que la dona ha tingut a la teva vida?

-No sé ben bé com dir-ho... Deixant de banda la part sexual, encara que sigui difícil deixar-la de banda, les dones m'interessen molt com m'interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m'agrada fer classes d'Universitat: són, com et diré? com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema. A un intel·lectual, i em fa vergonya emprar el mot, el que li convé és tractar persones el menys intel·lectuals possible. Però així com un botiguer ens mata d'avorriment, una noieta o un noi ens són simpàtics i ens poden donar una reacció de frescor davant de la vida que ni tu ni jo no tenim. Els intel·lectuals sempre tenim, sobre la vida, reaccions secundàries. En canvi, tractar gent que té reaccions primàries, no interferides per ideologies, és sa.

De sublimitats poètiques

-I per què et vas posar a escriure poesia?

-Et diré el que altres vegades ja hem comentat. Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i sobre Catalunya i els catalans, volia dir l'estat de decadència en què es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar i ara em sap greu, al qual, però, no deia avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra, sinó que sota la forma de l'aforisme, seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer.
L'agost del 57 la meva mare se'n va anar a Londres, i em deixà sol al pis: vaig estar-me tot el mes llegint, per primera vegada d'una manera seriosa, Shakespeare. Va ser una borratxera, que va durar sis mesos més, que vam passar al mas de Reus: em llegia i rellegia cíclicament les diguem quinze millors obres de Shakespeare, tu. I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisfeia de l'aforisme, se'm resolgué: un bon dia vaig escriure "In memoriam", basat en Shakespeare, i cuc! funcionava.

-Va ser el teu gran moment poètic.

-Sí, vaig tenir uns anys de producció de versos, basats en aquest punt de partida. Però des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, excepte mitja dotzena de poemes curts. No tinc res més a dir, penso, encara que, és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat, que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves. [...] Ara s'hauria d'explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l'un escrivia en català i l'altre en castellà, ja que si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent. En Jaime Gil i jo vam fer, et deia, una confabulació una mica pueril, però que ens excitava, i que és la següent: que un poema ha de tenir com a mínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s'escriu. Quin sentit té dir, com diu algun poeta, "amb sang voldria fer una cançó de marbre"? Cap. I aquesta complicitat era contra tothom, no solament contra els poetes irrealistes, sinó també contra un Blas de Otero, que era un suposat realista, però carregat d'un fons de demència socialoide.

-No faràs més poemes, oi?

-No ho sé. Potser m'engegarà una carregada...

-I allò que volies fer del rei Pere a Muret?

-Potser la carregada serà èpica, i ho faré.

-De la poesia social-realista, no en vas participar, malgrat ésser realista.

-El que volíem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes partint de la base que a les persones l'únic que ens interessa són els homes i les dones, amb la mateixa complexitat que pots fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí. [...]

De l'ordenació de Babel

-La cultura catalana d'avui, com la veus?

-Recolzada encara en la poesia, malgrat que s'hagin publicat novel·les excel·lents, com La Plaça del Diamant de la Rodoreda i El carrer estret d'en Pla. Però, com va dir Paul Valéry en unes conferències que va fer a Barcelona l'any vint-i-tants, una cultura que té el punt més sòlid en la poesia, està girada de cap per avall. La poesia ha de ser la punta d'una piràmide i no pas la base. Llavors s'hauria de procurar que la cultura catalana no fóssiu vosaltres els novel·listes sinó els matemàtics, els físics, els geòlegs: això és la base d'una cultura. Pots dir, és clar, que jo tinc part de culpa en aquesta situació, però com que no em faig meva cap responsabilitat col·lectiva, sinó individual, mira...

-No estic gaire d'acord en el que dius sobre poesia i novel·la, però. Exceptuant els monstres sagrats de rigor, i amb alguna altra excepció, alguna, no algunes, i quatre poemes aïllats, jo crec que aquests últims quinze o vint anys el país ha produït més novel·les, i alguns novel·listes, de qualitat, més que no pas poemes i poetes.

-Potser, i a més no ho sé gaire. Et remarco només que si m'hagués de sentir col·lectivament responsable d'alguna cosa, seria de no ser matemàtic, geòleg, antropòleg, arqueòleg o qualsevol d'aquestes coses. Aquí quan la gent parla d'una cultura, és d'una cultura literària, i això és una insignificança respecte al que és la cultura autèntica del món. I ara no vull aixecar la qüestió de les dues cultures, però sense la científica, no hi ha cultura.

-I per què ens trobem en aquesta anormalitat?

-Per la dominació exterior. Però, i això és un punt que t'agrairia que registressis, no s'ha de creure que aquesta anormalitat sigui tan estranya, perquè una de semblant s'ha donat també a Alemanya, on durant almenys cinquanta anys tots els funcionaris han estat prussians, i Adenauer, encara que feia veure tot el contrari, tenia una política dirigida contra la unificació de les dues Alemanyes, perquè la comunista és l'Alemanya prussiana, la que havia governat tota la resta d'Alemanya. És un país total, que s'ha de construir, si no la nostra cultura no assolirà mai un nivell acceptable.

-Què opines dels polítics?

-Que són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres: Stalin era pitjor que Trotsky, i potser per això aquell va guanyar i a aquest el va fer matar.

Darrera, permanent imatge...

No vaig veure Gabriel Ferrater mort. N'estic content. El recordo, el recordaré, com era de viu, aclucant els ulls, amb la seva veu nerviosa i xisclant, de pell rosadenca i cabells blancs, uns ulls blaus. Petita la cara, seca, vestit amb pantalons vaquers i jerseis o camises, una americana de xeviot, rient estentori.
Ha estat així...

--1972

servido por sepharad 1 comentario compártelo

Calma, calma total

El diari digital VilaWeb titula avui: "Revetlla de Sant Joan tranquil·la i sense incidents greus".

I és ben curiós, perquè tot seguit, en el cos de l'article, comença a deixar caure certes indicèndies que han ocorregut la passada nit i t'esfaraeix una mica. Sense incidents greus? Mireu, mireu...

1.Els bombers han fet 832 sortides... només a Catalunya! Es diu aviat!

2. D'aquestes, 439 (!) han estat per apagar incendis a contenidors i vehicles. No crec que s'enviïn cinc unitats de bombers per apagar un sol contenidor, amb la qual cosa més de 400 contenidors i cotxes s'hauran cremat aquesta nit perquè alguns idiotes ciutadans no tenen la suficient cura (o cultura).

3. 278 sortides dels bombers han estat per apagar focs cal·lats a vegetals (boscos, camps, parcs...). Ídem.

4. En una urbanització de Begur (Baix Empordà) s'han cremat quatre hectàrees de terreny forestal i els pobladors d'aquesta urbanització han sortit cames ajudeu-me, per si de cas, i hi han tornat a les 2:30 hores. Segur que per ells també ha estat una nit de "calma".

5. Hi ha hagut 279 ferits! Vés, a mi la xifra m'espanta una mica, donat que, en realitat, segur que hi ha hagut més ferits: aquests són els qui han acabat a l'hospital, segons VilaWeb amb cremades i lesions als ulls. 19 tenien cremades greus i 35 d'ells han patit un traumatisme (!) o se'ls ha amputat algun membre (!!).

6. Les platges de la Capitalíssima s'han omplert amb més de 80.000 persones. Calculo que un 95% d'aquestes eren paios realment bruts, a jutjar per l'aspecte de la platja i pel fet que han calgut 175 operaris, 6 tractors i 6 tot-terreny per netejar-ho. Per cert, aquest matí encara hi havia noies vestides de verd recollint i classificant burilles (ho prometo!) i la sorra estava feta una gran merda (parlant amb propietat).

7. El mateix ha passat a les platges de València, on s'han atès més de 200 ferits. Bé, en realitat la majoria eren borratxos (tot això segons VilaWeb), així que hem de suposar que molts d'ells hauran deixat els seus regals de vòmit pels carrers i per la sorra.

PERÒ, a banda d'aquestes "minúcies" i de la constatació greu que som un país de bruts, incívics i torracollons, a banda de tot això, no ha passat res. The show must go on.

No, no és un camp de refugiats de Gaza a la vora d'un abocador, sinó la platja de Sant Sebastià (Barceloneta)

servido por sepharad 3 comentarios compártelo

Vicenç Ferrer (1920 - 2009)

"Se'n van els bons i quedem els dolents"

(Miguel Delibes)

servido por sepharad 3 comentarios compártelo

Garzón té el meu suport

La ultradreta es querella contra Garzón per investigar les fosses del franquisme

La Sala Penal del Tribunal Suprem ha admès a tràmit una querella interposada el proppassat 26 de gener pel sindicat Manos Limpias contra el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, en què se l'acusa d'un delicte de prevaricació (dictar resolucions injustes sabent que ho són) en relació amb la causa oberta per aquest magistrat per les desaparicions de milers de persones després de la guerra civil espanyola. El sindicat ultradretà, que presideix Miguel Bernard, justifica la seva iniciativa al·legant que Garzón va incórrer en prevaricació en iniciar un procediment per a la investigació i exhumació de les fosses del franquisme sense tenir competència per això i en contra del criteri de la fiscalia mateixa de l'Audiència Nacional.

La decisió de Garzón d'iniciar una investigació sobre les fosses de la dictadura no va caure gens bé a la dreta i a la ultradreta espanyola. La Fiscalia s'hi va oposar perquè considera que els assassinats de represaliats van ser delictes comuns i els òrgans competents per investigar-los són els jutjats de cada lloc on es van cometre, opinió contrària a la de Garzón, que els qualifica de crims contra la humanitat. La fiscalia en la seva argumentació afegia que la protecció dels drets de les víctimes ja es veu garantida per les disposicions de la llei de la memòria històrica espanyola.

Manos Limpias és un sindicat de funcionaris públics que s'ha caracteritzat per la ideologia ultradretana dels seus dirigents. Bona part de les demandes judicials en què ha participat eren contra decisions d'administracions governades per formacions d'esquerra i/o nacionalistes. El seu president, Miguel Bernard, no ha amagat la seva simpatia per Blas Piñar, històric franquista i líder de Fuerza Nueva durant la Transició. Durant un temps, Manos LImpias va compartir la seva seu a Madrid amb Fuerza Nacional del Trabajo, un sindicat d'ideologia feixista.

(Notícia extreta d'Eltriangle.eu. Vegeu la versió original --> http://www.eltriangle.eu/cat/viewer.php?IDN=3219)

servido por sepharad 1 comentario compártelo