Amunt l'Art

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Comerciants de carn

Proliferen en aquest país i en el de la vora els eslavons que, des de la cadena, es dediquen a insuflar il·lusions en la gent per després aviar-los amb un cop de carta. Gent capaç, potser sense experiència però sí amb moltes ganes d'adquirir-ne, i poc reticent a queixar-se per salaris i per feines poc agraïdes, acudeix des de tots els cantons de la geografia a la crida urgent, urgentíssima, que aquests eslavons, des de les seves torres d'ivori, fan d'un dia per l'altre, per encàrrec dels seus superiors -també eslavons manats per eslavons manats per imputats-; els omplen els formularis, els resolen els casos, i no reben ni un gràcies. Se'n tornen a casa i esperen ansiosament fins que un dia, si escau, reben una nota amb el típic ja el tindrem en compte. Així volen que els joves ens introduïm en el món del treball. Amb el nostre titolet sota el braç a l'únic lloc on podem anar a picar és a la porta dels eslavons i això tampoc no funciona. Mal vent se'ls endugui, a ells, als imputats a qui escuden i als malparits que ens havien promès un futur.

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Dejé mi corazón en El Aaiún

Cuando me marché a Roma, dejé mi corazón en El Aaiún. Creía que seguiría allí, esperándome hasta el día de mi regreso. Sin embargo, cuando volví a casa no pude encontrarlo, ni tan siquiera hallé su rastro. Intenté preguntar a mis antiguos amigos, pero todos habían partido hacia el exilio. Sus madres y padres eran personas mayores, consumidas por su pasado de lucha y nuestro presente de represión. Nadie pudo decirme una palabra acerca de su paradero, y sin corazón perdí el sueño y el apetito, perdí las ganas de vivir, enterrando poco a poco mis ilusiones en lo más profundo de la arena.

De noche, el viento del desierto llegaba a la ciudad y me recordaba que, más allá, hacia el sur, se extendía un vasto paisaje selvático totalmente desconocido para mí. Algo parecido debían pensar mis compañeros en Roma cuando el viento del desierto venía a descargar su polvo sobre Europa: que al otro lado del mar debía de existir una tierra yerma poblada por violentos nómadas montados sobre dromedarios. Ésa era mi tierra, la que ahora padecía en silencio mientras la rasgaban y la maltrataban impunemente, la que lloraba por sus hijos desperdigados y encarcelados.

Durante el día, mi monótono trabajo, empañado por el calor que los viejos ventiladores de fabricación soviética no conseguían disipar, me impedía centrarme en mis reflexiones nocturnas. Siempre había algo que hacer, pero todos pasábamos sin pena ni gloria, repitiendo día tras día los mismos hábitos. A veces, comentaba en privado con algún cliente las calamidades de la situación política; rara vez, en cambio, se oía hablar en público de la RASD y mucho menos del Polisario. Pero todos, también yo, teníamos banderas, símbolos o lemas guardados. Formalmente, por supuesto, éramos ciudadanos de otro país; apátridas en realidad, una bolsa menguante de personas tiradas, sin rumbo, y a pesar de ello sentíamos y moríamos como cualquiera.

Me preguntaba si había elegido el camino correcto. Podría haberme quedado en Roma, sin tener que sufrir el calor sofocante del desierto ni el frío desgarrador de la ocupación. Sin tener que contemplar el desánimo de todo un pueblo derrotado, abandonado y vuelto a derrotar. Pero había decidido volver a casa en busca de aquél corazón que una vez abandoné allí, prometiéndole falsamente que volvería enseguida a recogerlo. No fue así: pasé quince años en Roma, y en todo ese tiempo ni se me ocurrió coger un avión de vuelta. No podía, sabía que si regresaba al Sáhara sería incapaz de volver a marcharme, de acabar la carrera, de tener un futuro.

Ahora que estaba de vuelta y no podía encontrar mi corazón, quizá debería haberme ido otra vez a Europa y asumir de una vez mi condición de apátrida, y olvidar El Aaiún, olvidar la casa de mis abuelos bombardeada, el olivo calcinado del patio y a mi padre detenido por atreverse a gritar contra el rey Hassan; olvidar también la arena que cubría los cuerpos de aquellos que no tuvieron tiempo de alcanzar el exilio, la ciudad destruida y reconstruida y el río seco que daba nombre a nuestro país; olvidar mi despacho con sus ventiladores soviéticos y marcharme a otro sitio, a Roma, a ejercer de nuevo con las leyes que había estudiado en la facultad y no con las que había impuesto el conquistador al pueblo conquistado.

Pero al final apareció. Estaba a cargo de una cuidadora en un hospital de Tifariti construido gracias a lo que llamaban "ayuda internacional". Imposible averiguarlo: a El Aaiún no llegaban noticias de las ciudades situadas más allá del muro, las minas y los radares. Tardé tres días en llegar; allí me llevaron hasta la puerta del hospital, engalanada con banderas de la RASD junto a una placa conmemorativa colocada por parlamentarios españoles en un intento de limpiar su conciencia. Luego una sala de recepción, un pasillo con azulejos de colores y una habitación con ocho camas. En la de más al fondo dormitaba mi corazón.

Contemplé a mi hermana con lágrimas en los ojos. Teníamos la misma edad, pero su cuerpo se había marchitado más rápidamente que el mío. La expresión triste y ausente de su rostro cambió nada más verme, me saludó con la mirada y lloró en su idioma de signos: «Ha pasado tanto tiempo...». Le respondí lo único que podía, lo que había estado pensando desde el mismo día que me marché a Roma: «Te dejé en El Aaiún, mi corazón. Pero ahora estoy contigo». Contigo.

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Bon Nadal

- Això afectarà molta gent...
- Sí, afectarà gent com jo...
- No, no... em refereixo a la gent normal.
- Cony, Seth! Escolta, si de debò vols dedicar-te a això, has de creure que ets necessari, i ho ets. Si la gent vol viure així i tenir cotxassos i cases enormes que no poden pagar, tu ets necessari.
L'única raó per la qual tots segueixen vivint com reis és perquè nosaltres tenim les mans a la balança al seu favor. Si traguéssim la mà... el món sencer començaria a ser més just, ràpidament!, i això ningú no ho vol; diuen que sí, però és mentida. Volen allò que els donem nosaltres; però es fan els innocents... fingint no tenir ni idea d'on ha sortit. Si alguna cosa no suporto és la hipocresia, així que, que es fotin. Que es foti, la gent normal!
El que és curiós és que, demà, si tot això se'n va a la merda... ens crucificaran per ser tan violents. Però si ens equivoquem, i tot torna a la normalitat, aquesta mateixa gent es pixarà de riure perquè quedarem com els més grans covards que va posar Déu sobre la Terra.
- ... Ens equivocarem?
- ... No, estan tots fotuts.

"Margin Call" (2011)

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Constatacions

Ara, els indicis s'han transformat en constatacions. La supressió de la Direcció general de política lingüística del govern de les Illes Balears ha anat seguida, gairebé sense solució de continuïtat, de dos passets més en l'intent, reeixit (per partida doble: destrueix la cultura i proporciona vots), de soterrament definitiu del català als territoris on encara es parla una miqueta. ("Oh! Què exagerat!"). Les notícies són: IB3 ha començat a emetre en castellà, i s'ha decidit que la capital es dirà novament "Palma de Mallorca". Pel que fa a la primera decisió, el director d'IB3 ho justifica dient que "se'ls caduquen els drets" de les pel·lícules adquirides perquè TV3 és molt lenta doblant-les al català; i per això han decidit invertir aquests diners en la compra d'estrenes, en castellà, és clar. Com que som imbècils, en ho creiem. ( A TV3 deuen emetre les pel·lícules amb els drets caducats, si no, no s'entén). Segona decisió: aquesta té un precedent recent, la del canvi de nom de Maó per mitjà d'un referèndum tan neutre i democràtic que no dóna l'opció d'escollir que Maó es continuï dient Maó. En el cas del canvi de nom de Palma, també hi ha una justificació, és clar: segons l'ajuntament, l'anterior canvi de nom es va fer de forma "irregular", i "Palma de Mallorca" és un topònim més ajustat a la tradició històrica. La prova d'això és ben senzilla: només cal agafar un subproducte de la història qualsevol, per exemple, el rei Juan Carlos, i preguntar-li on dimonis hi té un palauet de nassos per passar els estius. Si respon, què respondrà? "A la ciutat de Palma"? O "En Palma de Mallorca"? Doncs ja està, demostrat. Aquestes decisions de canvis de noms, però, tenen un petit problema: estan prohibides per la Llei de Normalització Lingüística, l'article 14.1 de la qual diu: "Els topònims de les Illes Balears tenen com a única forma oficial la catalana". Però a l'Equip Bauzá ja ho tenen previst, això; de fet, és una nimietat sense importància: com que no poden dur la llei al Tribunal Constitucional, la derogaran directament. Fàcil i ràpid. ("Oh! Què exagerat!"). I a qui li importa, que una colla de polítics corruptes i incultes facin això? Als únics que ens podria importar una mica és als qui tenim la cultura catalana com a pròpia, però com que, ara, se'ns en fot fins i tot a nosaltres, doncs apa. Per cert, l'activitat dels "españoles de bien" transcendeix fronteres: ens acaben de dir que l'oficialitat del català a Europa ens la fiquem per on ens càpiga.

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Un comentari anònim

En un article recent a "El Temps", l'Oriol Junqueras encara ens emplaçava a "construir una majoria social per la independència". Això, quan el darrer CEO ja deia que, en cas de convocar-se un referèndum, el "Sí" arrasaria. Arribats a aquest punt, penso que tot aquell qui diu que la independència és "molt lluny" és que, efectivament, la vol molt lluny. I, mentrestant, viure eternament de l'esquer de la independència sense mullar-se el cul (posar en risc la seva vida regalada) per ella. L'independentisme / sobiranisme d'Esquerra / CiU són això.

(Un dels comentaris a aquest article)

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Tirar pilotes fora

«Durant el curs acadèmic anterior l'increment fins a 48 actuacions ateses pel Síndic de la UPF es podia atribuir a l'accessibilitat de la pàgina Acollida del Síndic, eina a l'abast de tota la comunitat universitària. Durant l'actual curs acadèmic s'han rebut 56 queixes i 32 consultes, és a dir, un total de 88 actuacions. Aquest augment de casos respecte al període anterior no s'explica pel mateix motiu, sinó per la coincidència amb l'època de dificultats econòmiques que viu la nostra societat i que d'una manera o una altra repercuteix en l'estat d'ànim de la comunitat universitària. Aquest augment de queixes és moltes vegades un reflex de la situació objectiva i també de la inèrcia de l'immediat passat.»

(Memòria del curs acadèmic 2010-2011, UPF)

D'això... l'augment de queixes no deu ser més aviat un reflex de la VERGONYOSA manera com algunes Universitats gestionen els seus estudis, de la VERGONYA que fa l'ensenyament universitari públic i del tracte VERGONYÓS que rebem els estudiants? No deu ser reflex de la VERGONYA de carreres que estem pagant per aconseguir una VERGONYA de títol del tot inútil? No, em dec equivocar. És que els estudiants som molt ploramiques i ens deixem dur per "la inèrcia de l'immediat passat", que no sé què dimonis significa.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

El color del vidre

"No hi ha objectivitat en el dret nacional i internacional per dir qui és terrorista, sinó que el terrorisme és catalogat i escollit a la carta segons els interessos subjectius dels imperis. A Líbia l'aixecament armat contra Moammar al-Gaddafi ha estat definit pels governs occidentals i per la premsa com a «rebels» i no com a «terroristes» com sí que són etiquetats els palestins que lluiten contra la invasió d'Israel. A Colòmbia, la guerrilla de les FARC-EP són narcoterroristes, mentre que el president, Álvaro Uribe, vinculat als paramilitars i narcotraficants, va rebre la Medalla de la Llibertat per part de Bush a la Casa Blanca. Les diferències continuen a escala estatal, quan l'Iran és identificat com a dictadura islàmica, però el soci saudita, que empra bàrbares repressions religioses, és qualificat de «monarquia tradicional».

I igualment es pot dir, en aquesta comparació de valors subjectius polítics que apliquen segons els convé els Estats Units i la Unió Europea, que a Cuba hi ha repressió política, però les que tenen lloc a Espanya, a Xile o a Anglaterra contra els indignats del 15-M, els estudiants o els immigrants són, en canvi, per mantenir l'ordre social. I seguint allò que tot és del color del vidre amb què es mira, el Govern espanyol que presideix José Luis Rodríguez Zapatero és demòcrata, tot i reformar amb el suport del PP de Mariano Rajoy l'article 135 de la Constitució sense convocar cap referèndum popular, però el d'Hugo Chávez és una dictadura militar veneçolana tot i que ha convocat més de tres referèndums constitucionals i un de revocatori en 10 anys. En definitiva, l'organització terrorista Alpha 66 rep suport legal, econòmic i institucional tant a Miami com a Madrid sent etiquetada com a organització dels drets humans perquè ser terrorista no depèn de qui ho és, sinó contra qui ho fa."

(A. Garzón per a El Triangle, nº 1.029, 16.09.2011, pg. 21)

servido por sepharad sin comentarios compártelo