Hi havia una vegada un grup d'anglesos que no tocaven gaire de peus a terra. Es van conèixer i se'ls va acudir de formar un grup de música. Actuaven en antres subterranis envoltats per efectes psicodèlics i substàncies al·lucinògenes. Es van acabar anomenant Pink Floyd, i es van convertir en el grup més original del moment. Era per allà la dècada de 1960, cap al final. Després de donar molts tombs i tombs pel món, van acabar sent el quartet de rock més increïble de la Terra.
L'afany dels seus components era innovar. Fer que els concerts no es limitessin a tocar música, sinó que la llum, el so, tot es compaginés a la perfecció per crear una mena de "teatre". Els seus àlbums no eren reculls de cançons, sinó vertaderes històries de vida i de mort, de nostàlgia i de bogeria, d'èxit. Històries que ells mateixos vivien. El seu llegat va ser tan bestial, que avui en dia, encara tota una legió de bojos com ells els aclamen.
I entre aquests bojos hi ha els Pink Tones.
Barcelona, Sala Apolo, 20h. S'obren les portes, però arribo tard, com sempre. El metro va lent. Davant la porta hi ha una cua que s'allarga pel carrer, impedint el pas dels vianants. M'hi afegeixo. Quan em toca el torn, ensenyo la meva flamant entrada, comprada a Fnac. "Adelante".
Mitja hora més tard, comença l'espectacle. "The Pink Tones: revivir a Pink Floyd en directo". Sí, són bons, però no serà per tant, penso. "Revivir Pink Floyd"! Això sembla una mica massa impossible. Però m'equivocava. Últimament m'equivoco moltíssim. Per sort, sovint és per a bé.
Un escenari atapeït. Un bon grapat de persones entre el públic, però sense aixafar-se uns als altres, com passà al Palau Sant Jordi. Ambient bohemi, distès. The show must go on...
SET LIST
Intro. The Little Boy that Santa Clauss Forgot (by Vera Lynn)
1. One of These Days
2. Breathe
3. Dogs
4. On The Turning Away
5. Shine On You Crazy Diamond (Parts I-IX)
6. The Great Gig in the Sky (dedicated to Richard Wright)
7. Atom Heart Mother Suite
8. Money
9. Brain Damage
10. Eclipse
11. Is There Anybody Out There?
12. Wish You Were Here
13. Echoes (Live at Pompeii version)
14. In The Flesh?
15. The Thin Ice
16. Another Brick in the Wall, Part 1
17. The Happiest Days of Our Lives
18. Another Brick in the Wall, Part 2
19. Another Brick in the Wall, Part 3
20. Goodbye Cruel World
Bis. Run Like Hell
Bis 2. Comfortably Numb
"Christmas comes but once a year for every girl and boy...". Així comença la cançó de Vera Lynn, així comença la nit amb els Pink Tones. El tema, que apareix al film "Pink Floyd The Wall" (i també n'és l'inici, vés per on), sona de fons, mentre l'escenari roman apagat. Però de sobte, quan s'acaba, apareixen. Un baix que sona frenètic, i inicia un obstinat constant. Una sola nota que és capaç d'estremir tot l'auditori. És "One of These Days". Una manera realment bona de començar el concert.
El segon tema és "Breathe", de "Dark Side of the Moon". Torna la calma després de l'inici espectacular, però no ens podem fiar gaire. Al cap i a la fi, "un cop acabat el treball, no podem descansar, serà hora de tornar a començar". Waters ho va expressar així i ens adonem sempre que no hi ha descans, que el temps fuig i més val no perdre'l gaire de vista.
Després d'aquesta moralitat, els Pink Tones han delectat amb "Dogs", una autèntica passada de suite. Han imitat a la perfecció totes les seccions d'aquest gran tema per acabar amb la tralla guitarrera que, per 1977, Gilmour oferia en tots els concerts del grup.
Segueix "On The Turning Away", tema que, personalment, desconeixia (última època de Pink Floyd sense Waters, no és gaire del meu interès). Ben interpretat, suposo.
Arriba llavors la primera sorpresa: "Shine On". La suite podia caure, però em semblava realment improbable que la interpretessin sencera: al cap i a la fi, són prop de 20 minuts. Doncs sí: sencera. Incloent el saxo a la Part V, els efectes de vent a la Part VI, el solo de guitarra de la mateixa part, les baralles psicodèliques teclats-guitarra de la Part VIII i el Rèquiem final. Una meravella. I amb l'habitual cercle de llums il·luminat, làsers i focus a punta pala. Deu rodó.
Segona sorpresa de la nit: "The Great Gig in the Sky". Em pensava que no la veuria en directe perquè ningú no tindria el valor d'imitar Clare Torry. Però sí. El grup dedica el tema al recentment traspassat Richard Wright i, acte seguit, sobre dels suaus acords del piano, tres cantants s'hi posen i ho aconsegueixen. Els pèls com a escàrpies, tot l'auditori callat, bocabadat, i una ovació final que déu ni do.
Tercera sorpresa (ja veieu): "Atom Heart Mother Suite". Uau! Em sembla que s'han de tenir ben posats per tocar això en directe, incloent la infinitat de canvis harmònics i rítmics que conté. Però els Pink Tones han demostrat que sí que els tenen. Que són capaços, i amb nota.
La interpretació de "Atom Heart Mother Suite" ha portat la quarta sorpresa de la nit: algú de vosaltres ha vist mai un theremin? O ni tan sols sabeu de què estic parlant? Bé, jo tenia una lleugera idea sobre el que era, però MAI no n'havia vist mai cap, i encara menys tocat en directe. Sempre hi ha un primer cop. Avui he vist tocar el theremin, i és simplement acollonant. Em sembla que en vull un per Nadal (és broma, que ningú s'espanti!)
Després de tot aquest cúmul de sorpreses, un altre passatge de baix ens relaxa i ens anima alhora: es tracta de "Money". Sabeu? Quan Pink Floyd girà el 1973, sempre demanaven: "toqueu Money, alguna cosa per moure l'esquelet!". I és que, d'acord, és un tema ballable. Ha coincidit aquest cop, a més, amb la cimera del G20. Potser s'haurien de parar a escoltar-ne la lletra, tots aquests banquers i criminals del capital. Però vaja, és una idea.
Ja que hem tornat a "Dark Side of the Moon", res millor que acabar l'àlbum amb "Brain Damage" i "Eclipse" (enllaçats). Una interpretació magnífica d'ambdós, destacant el final d'"Eclipse", incloent la sentència que no podia faltar. La veu trencada de Roger "The Hat" ha sonat un cop més pels altaveus per alliçonar-nos: "There's no dark side of the moon really, as a matter of fact it's all dark".
Entràvem així a la part més gloriosa del concert. Només dos temes ens separaven de la sorpresa definitiva, però ningú no ho sabia. Anem per parts: sona una acústica i de seguida reconeixem "Is There Anybody Out There?", tema senzill (jo us el toco un dia, si voleu) però esfereïdor que dóna peu a una altra bellesa acústica: arriba "Wish You Were Here", que, al contrari del que molts pensen, no és una cançó d'amor! La lletra parla de l'alienació i de l'absència, però això ja ho he explicat altres vegades.
Finalitzat "Wish You Were Here", el públic mig embogit vol més canya, però el guitarrista dels Pink Tones ens recomana amb signes: "silenci, baixeu la veu". La gent va callant, alguns motivats pels "xxt!" d'altres. I de sobte, la sorpresa definitiva: el "ping" del radar. Quin moment!
Poca gent s'ha pogut contenir quan ha sonat el primer "ping" del radar. Tots sabíem ja que anàvem a escoltar EL TEMA, que The Pink Tones s'atreviria, es mullaria, i de grat, i interpretaria aquella joia de 1971: "Echoes". Probablement, el millor tema, objectivament parlant, de Pink Floyd.
The Pink Tones tenien dos camins per escollir: el difícil i el més difícil encara, i es van atrevir a escollir el segon. Quins ous -amb perdó- d'interpretar "Echoes" seguint la versió que Pink Floyd va fer al "Live at Pompeii"! Però ho han fet. Amb la doble intro (excelsa), els solos embogits de la guitarra al final de la Part 1, el viatge psicodèlic que inicia la Part 2 i les meravelles electròniques del final d'"Echoes", incloent de nou el "ping" i l'atmosfera asfixiant que apareix als crèdits del "Live at Pompeii". Que una cosa és ser un fanàtic de Pink Floyd, i una altra atrevir-te a imitar-ho. Sense paraules m'he quedat.
A partir d'aquest moment quedava clar que tocava donar canya. I han començat ni més ni menys que amb "In The Flesh?". En aquest punt només els hi ha faltat "bombardejar" el públic com feia Pink Floyd als seus concerts, on un Stuka sobrevolava l'audiència. Però en un local com la Sala Apolo ja era demanar massa.
Continuem amb "The Thin Ice", un moment de distensió (el baixista ha cantat per un altaveu! Un altaveu d'aquests de manifestacions!) per preparar l'apoteosi final, que ha començat a ensumar-se amb "Another Brick in the Wall, Part 1". "Dadddy's flown across the ocean..." ha enllaçat, després del meritori passatge baix-guitarra, amb el so de l'helicopter i la irònica "The Happiest Days Of Our Lives", i aquesta amb "Another Brick in the Wall, Part 2", moment en què ha aparegut, inflant-se, l'enorme figura del professor. Feia una mica de por, i alhora resultava divertit. Les "backing vocals" passejant-se per l'escenari vestides de "col·legiales" ha estat potser el menys divertit de l'assumpte. Però musicalment el grup s'ha lluït, i ho han rematat amb "Another Brick in the Wall, Part 3". Perfecte.
El concert s'acabava i com a comiat queda realment bé tocar "Goodbye Cruel World", tema que acaba amb el vers "goodbye", que resulta molt apropiat. La insistència del públic i les ganes de rematar la feina feta han fet arribar els bisos.
El primer bis ha estat una altra sorpresa. "Run Like Hell". És un tema de "The Wall" que no ha estat gaire sonat, però és realment fantàstic. A més, té una peculiaritat: si un lleg en Pink Floyd escolta aquest tema i "In the Flesh!", i entén la lletra, es formarà la opinió que Pink Floyd era un grup pro-nazi. Res més allunyat de la realitat, però resulta curiós. Òbviament, la lletra no es pot interpretar aïllada, sinó que s'ha de fer en el context de la història de Pink, el protagonista de "The Wall". Per cert, ho han fet molt bé, per variar.
El segon bis ha coincidit amb el del Palau Sant Jordi: "Comfortably Numb". Sembla un bon tema per acabar un concert, tenint en compte que el seu solo de guitarra ha estat qualificat com "el millor solo de guitarra de Pink Floyd", si no recordo malament. Emocionant, i els Pink Tones encara l'han allargat més. Voltes i voltes amb un solo ultra-llarg que usava bendings en quantitats industrials. I, a més, ben fets (no com els que em surten a mi).
Quan el concert s'ha acabat, em xiulaven les orelles. Ara ja no desitjo haver nascut als anys 50, ara ja tinc els Pink Tones per recordar-me com devia ser tot allò. Després, al sortir, m'he equivocat de direcció amb l'autobús i de poc que no arribo fins a Sant Joan Despí, però això ja és una altra història.
PD. L'amic Arqueòleg Glamurós em disculparà que no posi fotos intercalades, però és que no tinc la càmera a Barcelona. :-)
Había una vez un grupo de ingleses que no tenían los pies en el suelo. Se conocieron y se les ocurrió formar un grupo de música. Actuaban en antros subterráneos rodeados por efectos psicodélicos i substancias alucinógenas. Acabaron por llamarse Pink Floyd, y se convirtieron en el grup más original del momento. Rondaba la década de los 60, hacia el final. Después de dar muchos tumbos y tumbos por el mundo, acabaron siendo el cuarteto de rock más increíble de la Tierra.
El afán de sus componentes era innovar. Hacer que los conciertos no se limitaran a tocar música, sino que la luz, el sonido, todo se compaginara a la perfección para crear una especie de "teatro". Sus álbumes no eran recopilaciones de canciones, sino verdaderas historias de vida y de muerte, de nostalgia y de locura, de éxito. Historias que ellos mismos vivian. Su legado fue tan bestial, que hoy en dia, todavía toda una legión de locos como ellos los aclaman.
Y entre estos locos están los Pink Tones.
Barcelona, Sala Apolo, 20h. Se abren las puertas, pero llego tarde, como siempre. El metro va lento. Ante la puerta hay una cola que se alarga por la calle, impidiendo el paso de los transeúntes. Me añado a ella. Cuando me toca mi turno, enseño mi flamante entrada, comprada en Fnac. "Adelante".
Media hora más tarde empieza el espectáculo. "The Pink Tones: revivir a Pink Floyd en directo". Sí, son buenos, pero no será para tanto, pienso. "¡Revivir a Pink Floyd!". Parece un poco demasiado imposible. Pero me equivocaba. Últimamente me equivoco mucho. Por suerte, normalmente es para bien.
Un escenario repleto. Un buen puñado de personas entre el público, pero sin pisar-se unas a otras, como pasó en el Palau Sant Jordi. Ambiente bohemio, distendido.The show must go on...
SET LIST
Intro. The Little Boy that Santa Clauss Forgot (by Vera Lynn)
1. One of These Days
2. Breathe
3. Dogs
4. On The Turning Away
5. Shine On You Crazy Diamond (Parts I-IX)
6. The Great Gig in the Sky (dedicated to Richard Wright)
7. Atom Heart Mother Suite
8. Money
9. Brain Damage
10. Eclipse
11. Is There Anybody Out There?
12. Wish You Were Here
13. Echoes (Live at Pompeii version)
14. In The Flesh?
15. The Thin Ice
16. Another Brick in the Wall, Part 1
17. The Happiest Days of Our Lives
18. Another Brick in the Wall, Part 2
19. Another Brick in the Wall, Part 3
20. Goodbye Cruel World
Bis. Run Like Hell
Bis 2. Comfortably Numb
"Christmas comes but once a year for every girl and boy...". Así empieza la canción de Vera Lynn, así comienza la noche con los Pink Tones. El tema, que aparece en el film "Pink Floyd The Wall" (y también es su comienzo, qué casualidad), suena de fondo, mientras el escenario permanece apagado. Pero, de repetente, cuando se acaba, aparecen. Un bajo que suena frenético e inicia un obstinado constante. Una sola nota que es capaz de estremecer a todo el auditorio. Es "One of These Days". Un modo realmente bueno de empezar el concierto.
El segundo tema es "Breathe", del "Dark Side of the Moon". Regresa la calma tras el inicio espectacular, pero no podemos fiarnos demasiado. Al fin y al cabo, "una vez acabes el trabajo, no puedes descansar, es hora de volver a comenzar". Waters lo expresó así y nos damos siempre cuenta de que no hay descanso, de que el tiempo huye y vale más no perderlo demasiado de vista.
Después de esta moraleja, los Pink Tones han deleitado con "Dogs", una auténtica pasada de suite. Han imitado a la perfección todas las secciones de este gran tema para acabar con la tralla guitarrera que, allá por 1977, Gilmour ofrecía en todos los conciertos del grupo.
Sigue "On The Turning Away", tema que, personalmente, desconocía (última época de Pink Floyd sin Waters, no es muy de mi interés). Bien interpretado, supongo.
Llega entonces la primera sorpresa: "Shine On". La suite podía caer, pero me parecía realmente improbable que la interpretaran entera: al fin y al cabo, son unos 20 minutos. Pues sí: entera. Incluyendo el saxo de la Parte V, los efectos de viento de la Parte VI, el solo de guitarra de la misma parte, las luchas psicodélicas teclados-guitarra de la Parte VIII i el Réquiem final. Una maravilla. I con el habitual círculo de luces iluminado, láseres y focos a saco. Un diez redondo.
Segunda sorpresa de la noche: "The Great Gig in the Sky". Me pensava que no la vería en directo porque nadie tendría el valor de imitar a Clare Torry. Pero sí. El grupo dedica el tema al recientemente fallecido Richard Wright y, acto seguido, sobre los suaves acordes del piano, tres cantantes se ponen a ello y lo consiguen. Los pelos como escarpias, todo el auditorio callado, alucinado, y una ovación final que hay que ver.
Tercera sorpresa (ya véis): "Atom Heart Mother Suite". Uau! Me parece que hay que tenerlos muy bien puestos para tocar esto en directo, incluyendo la infinidad de cambios armónicos y rítmicos que contiene. Pero los Pink Tones han demostrado que sí que los tienen. Que son capaces, y con nota.
La interpretación de "Atom Heart Mother Suite" ha traído la cuarta sorpresa de la noche: ¿alguno de vosotros ha visto alguna vez un theremin? ¿O ni la más mínima idea de lo que hablo? Bueno, yo tenía una ligera idea de lo que era, pero NUNCA había visto ninguno, y aún menos tocado en directo. Siempre hay una primera vez. How he visto tocar el theremin, y es simplemente acojonante. Me parece que quiero uno para Navidad (es broma, ¡que nadie se me espante!).
Después de todo este cúmulo de sorpresas, otro pasaje de bajo nos relaja y nos anima a la vez: se trata de "Money". ¿Sabéis? Cuando Pink Floyd giró en 1973, siempre les pedían: "¡tocad Money, algo para mover el esqueleto!". I es que, de acuerdo, es un tema bailable. Ha coincidido esta vez, además, con la cumbre del G20. Quizá deberían pararse a escuchar la letra, todos estos banqueros y criminales del capital. Pero vaya, es una idea.
Ya que hemos vuelto a "Dark Side of the Moon", nada mejor que acabar el álbum con "Brain Damage" y "Eclipse" (enlazados). Una interpretación magnífica de ambos, destacando el final de "Eclipse", incluyendo la sentencia que no podía faltar. La voz rota de Roger "The Hat" ha sonado una vez más por los altavoces para aleccionarnos: "There's no dark side of the moon really, as a matter of fact it's all dark".
Entrábamos así en la parte más gloriosa del concierto. Solamente dos temas nos separaban de la sorpresa definitiva, pero nadie lo sabía. Vayamos por partes: suena una acústica y enseguida reconocemos "Is There Anybody Out There?", tema sencillo (os lo toco un día, si queréis) pero commovedor que da pie a otra belleza acústica: llega "Wish You Were Here", que, contra lo que muchos piensan, ¡no es una canción de amor! La letra habla de la alienación y de la ausencia, pero esto ya lo he explicado en otras ocasiones.
Acabado "Wish You Were Here", el público, medio enloquecido, pide más caña, pero el guitarrista de los Pink Tones nos aconseja con signos: "silencio, bajad la voz". La gente va callando, algunos motivados por los "xxt!" de otros. Y, de repente, la sorpresa definitiva: el "ping" del radar. ¡Qué momento!
Poca gente se pudo contener cuando sonó el primer "ping" del radar. Todos sabíamos ya que íbamos a escuchar EL TEMA, que The Pink Tones se atrevirían, se mojarían, y con ganas, e interpretarían aquella joya de 1971: "Echoes". Probablemente, el mejor tema, objetivamente hablando, de Pink Floyd.
The Pink Tones tenían dos caminos para escoger: el difícil y el más difícil todavía, y se atrevieron con el segundo. ¡Qué huevos -con perdón- de interpretar "Echoes" siguiendo la versión que Pink Floydd hizo en el "Live at Pompeii"! Pero lo hicieron. Con la doble intro (excelente), los solos enloquecidos de la guitarra al final de la Parte 1, el viaje psicodélico que inicia la Parte 2 y las maravillas electrónicas del final de "Echoes", incluyendo de nuevo el "ping" y la atmósfera asfixiante que aparece en los créditos del "Live at Pompeii". Porque una cosa es ser un fanático de Pink Floyd, y otra diferente atreverte a imitarlo. Sin palabras me he quedado.
A partir de este momento quedaba claro que tocaba dar caña, y han comenzado ni más ni menos que con "In the Flesh?". En este punto solo les ha faltado "bombardear" al público como hacía Pink Floyd en sus conciertos, donde un Stuka sobrevolaba a la audiencia. Pero en un local como la Sala Apolo ya era mucho pedir.
Continuamos con "The Thin Ice", un momento de distensión (el bajista ha cantado por un altavoz, ¡un altavoz de esos de manifestaciones!) para preparar la apoteosis final, que ha empezado a intuirse con "Another Brick in the Wall, Part 1". "Dadddy's flown across the ocean..." ha enlazado, luego del meritorio pasaje bajo-guitarra, con el sonido del helicóptero y la irónica "The Happiest Days of Our Lives", y esta con "Another Brick in the Wall, Part 2", momento en que ha aparecido, hinchándose, la enorme figura del profesor. Daba un poco de miedo, y a la vez resultaba divertido. Las "backing vocals" paseándose por el escenario vestidas de "colegialas" ha sido quizá lo menos divertido del asunto. Pero musicalmente el grupo se ha lucido, y lo han rematado con "Another Brick in the Wall, Part 3". Perfecto.
El concierto se acababa y como despedida queda bastante bien tocar "Goodbye Cruel World", tema que acaba con el verso "goodbye", que resulta muy apropiado. La insistencia del público y las ganas de rematar la faena han traído los bises.
El primer bis ha sido otra sorpresa. "Run Like Hell". Es un tema de "The Wall" que no ha sonado mucho, pero es realmente fantástico. Además, tiene una particularidad: si un lego en Pink Floyd escucha este tema y "In the Flesh!", y entiende la letra, se formará la opinión de que Pink Floyd era un grupo pro-nazi. Nada más alejado de la realidad, pero resulta curioso. Óbviamente, la letra no puede interpretarse aisladamente, sino que ha de hacerse en el contexto de la historia de Pink, el protagonista de "The Wall". Pot cierto, lo han hecho muy bien, para variar.
El segundo bis ha coincidido con el del Palau Sant Jordi: "Comfortably Numb". Parece ser un buen tema para acabar un concierto, teniendo en cuenta que su solo de guitarra ha sido calificado como "el mejor solo de guitarra de Pink Floyd", si no recuerdo mal. Emocionante, y los Pink Tones aún lo han alargado más. Vueltas y vueltas con un solo ultralargo que usaba bendings en cantidades industriales. Y, además, bien hechos (no como los que me salen a mí).
Cuando el concierto ha acabado, me silababan los oídos. Ahora ya no deseo haber nacido en los años 50, ahora ya tengo a los Pink Tones para recordarme como debía de ser todo aquello. Después, al salir, me he equivocado de dirección con el autobús y por poco que no llego a Sant Joan Despí, pero esa es ya otra historia.
PD. El amigo Arqueòleg Glamurós me disculpará que no ponga fotos intercaladas (¡ni tan solo en esta segunda parte traducida!), pero repito, es que no tengo la cámara en Barcelona. :-)
servido por sepharad
6 comentarios
compártelo
Pink estima, però és incapaç d'amar i precisament per això trobarà el fracàs afectiu, un dels maons en el mur més importants. Serà precisament a partir de llavors quan Pink s'enfonsarà amagant-se rere el seu mur. El tema "Empty Spaces" simbolitza aquesta buidor:
Què usarem per omplir els espais buits
on abans parlàvem?
Com omplirem els llocs finals?
Com completaré el mur?
Al film, "Empty Spaces" és substituït per un tema més llarg i molt més asfixiant. S'anomena "What Shall We Do Now?" (en referència a la pròpia lletra d'"Empty Spaces"). Parla no només del fracàs de l'amor, sinó per extensió també del fracàs de la nostra civilització.
Què usarem per omplir els espais buits
on bramen les onades de fam?
Creuarem aquest mar de rostres
cercant més i més popularitat?
Comprarem una guitarra nova.
Conduirem un cotxe més potent.
Treballarem durant tota la nit.
Ens buscarem baralles.
Deixar engegats els llums. Llançar bombes.
Fer viatges a l'Est. Contraure malalties.
Enterrar ossos. Destruir llars.
Enviar flors per telèfon. Donar-nos a la beguda.
Anar arrugant-se. Deixar carn.
Mai no dormir. Mantenir a les persones com a mascotes.
Entrenar gossos. Competir amb rates.
Omplir l'àtic amb diners. Enterrar tresors.
Acumular oci. Sense relaxar-nos mai.
D'esquenes al mur.
Aquest fracàs personal de Pink és representat amb una de les millors animacions de Gerald Scarfe: les flors amants.
Els tints autobiogràfics també són presents en aquest quart maó. Roger Waters travessava moments de més o menys èxit en les seves relacions i, en l'època de The Wall, va declarar que mai no podria haver tirat endavant sense l'ajuda de la seva esposa, Carolyne. Els afortunats que posseeixin una edició de l'àlbum en LP podran comprovar com, en passar el tema "Empty Spaces" a l'inrevés, es pot escoltar amb relativa facilitat el següent missatge...
Congratulations, you have found the secret message.
Please send your answer to Old Pink in care of the Funny Farm.
- Roger, Carolyn's on the phone.
...missatge que, a més, pot ser vist com una declaració d'intencions del propi Roger Waters. Ell ("Old Pink") es troba "a cura" de Pink Floyd ("the Funny Farm"). Aquest fet mostra com, en aquests moments, Waters se sentia l'únic i indiscutible líder del grup.
El tema del fracàs afectiu no té més importància que la que ja hem comentat. Malgrat això, podem dir que és el principal maó en el mur de Pink, més transcendental que no pas la mort del seu pare. Scarfe dedica una gran part de les animacions a mostrar aquest fracàs. A més, és el darrer maó en el mur de Pink (encara que aquí els comentem de manera desordenada). Després d'adonar-se que no pot superar-ho, Pink es tancarà completament.
L'escena més simbòlica que simbolitza el principi d'aquest aïllament és la de la conversa telefònica. L'escena té tanta importància, que ja era una idea gestada abans ni tan sols de començar a pensar en fer una pel·lícula: ja apareix descrita al propi àlbum The Wall, incloent les paraules de la telefonista i el so d'un telèfon que comunica.
En aquesta escena, Pink, de gira pels Estats Units, fa una trucada a cobrament revertit a la seva esposa i contesta un home, de manera que Pink s'acaba de deprimir pensant (i encerta) que la seva dona l'enganya. Després sabrem que, en realitat, ella havia marxat de casa, farta del seu comportament.
Ignoro si això va ocórrer en realitat, però el que sí és sabut és que l'escena en què una "groupie" (Jenny Wright) entra a casa de Pink, intenta fer-lo reaccionar i Pink acaba destrossant l'apartament es basa en una destrossa similar que va fer, en una mala nit, el músic Roy Harper a una de les camionetes de Pink Floyd. Harper havia cantat "Have a Cigar" (de l'àlbum Wish You Were Here, 1975).
L'escena de la "groupie", descrita perfectament pel tema "One Of My Turns", té un doble caràcter i simbolitza un canvi important en el film. Hi ha un aspecte de "Pink Floyd The Wall" que encara no s'havia comentat, i és el fet que el personatge protagonista no només es "basa" en les experiències de Roger Waters; també s'inspira, precisament a partir d'aquesta escena, en la decadència de Syd Barrett.
Així doncs, aquesta escena en particular s'inspira en els incidents amb Roy Harper, però alhora també en alguns moments de la vida de Barrett. A aquest respecte, l'autor Nicholas Schaffner en ressenya un parell, amb Barrett en plena bogeria, que convé destacar:
[Storm] Thorgerson diu que Barrett va estar prop de complir amb aquests criteris en una ocasió "realment horrible", quan va començar a colpejar el cap de la seva companya amb una mandolina. "Ella era al terra cridant i ell al seu damunt, immobilitzant-la. Vam haver d'arrencar-lo d'allà i prendre-li la mandolina".
"[Libby Gordon, companya de Barrett] conta una història força trista de quan ell es va quedar a casa d'ella; tot semblava anar bé durant un o dos dies, fins que un matí, molt aviat, ella se'l va trobar amb un parell de tisores a la mà, després d'haver tallat totes les flors del seu jardí. Aquest tipus d'actituds no semblen pensades com per a agafar-li afecte a algú, de manera que el va fer fora". *
Pink, malgrat tot, se sent víctima de la incomprensió de la seva esposa. Arriba a sentir-se fins i tot intimidat, imaginant-se-la a ella convertida en una mena de monstre que l'ataca al seu apartament. El tema "Don't Leave Me Now" és el lament desesperat de Pink per haver-la perdut. Més tard, un Pink totalment immers en la bogeria i aïllat del món descriurà com, malgrat que li truca insistentment per telèfon, mai "no hi ha ningú a casa" ("Nobody Home", tema que descriu molts aspectes reals de la personalitat de Syd Barrett).
El fracàs afectiu serà un desencadenant més del judici final i l'esposa es presentarà com a acusadora, atacant Pink, preguntant-li si ha "destruït alguna llar més" i desitjant que el tanquin i que perdin la clau. Però la sentència anirà enfocada precisament a l'inrevés: Pink serà condemnat a "ser mostrat davant dels seus iguals" i el mur serà, finalment, enderrocat.
(*) Storm Thorgerson, segons Nicholas Schaffner. Saucerful of secrets. The Pink Floyd Odyssey (2005). Planes 118 i 126.
servido por sepharad
3 comentarios
compártelo
Liverpool es diferencia de Londres en força aspectes. El més important és que pel carrer hi ha papereres (aleluia!). En segon lloc, els conductors d'autobusos es comporten com a conductors d'autobusos, no de rallies. En tercer lloc, es pot caminar amb fluïdesa pel carrer. I, en quart lloc, hi ha (gairebé) mar.
I've got my bag, run to the station... ("One After 909").
Liverpool Lime Street Station. Una estació de tren enorme i monumental.
When you're listening late at night, you may think the band are not quite right... ("Only a Northern Song").
Torre de ràdio de Liverpool. Pel que sembla, una icona de la ciutat.
Standing in the dock at Southampton... ("The Ballad of John and Yoko").
Albert Dock. Patrimoni de la humanitat i la zona més "in" de Liverpool. Plena de bars, botigues de souvenirs i el museu dels Beatles. Els molls de Liverpool funcionen desviant el cabdal del riu Mersey, i retenint l'aigua quan la marea és baixa.
Let me take you down, 'cause I'm going to strawberry fields... ("Strawberry Fields Forever").
Strawberry Field. Orfenat de Liverpool on John Lennon anava a tocar quan era petit.
When I was younger, living confusion and deep dispair... (Lennon: "Borrowed Time").
Casa de Mimi, tieta de Lennon. Lennon va viure aquí durant la seva infància.
Come on and twist a little closer now... ("Twist And Shout").
The Cavern Club. "The place where everything began". Els maons estan gravats amb els noms de tots els músics i grups que han actuat al local.
Well, see her walking down the street... ("Ain't She Sweet").
Mathew Street. El "carrer major" de Liverpool, zona de pubs i bars per on els Beatles es movien en els seus inicis. Actualment, gairebé cada local del carrer és una referència als Beatles.
Eleanor Rigby died in the church and was buried alone with her name... ("Eleanor Rigby").
Metropolitan Cathedral. Catòlica. Situada a prop de Chinatown.
Nothing to kill or die for and no religion too... (Lennon: "Imagine").
Liverpool Cathedral. Anglicana. Cinquanta vegades més gran que l'anterior. Inclou una mena de bar en el seu interior (??).
Picture yourself in a boat on a river... ("Lucy in the Sky with Diamonds").
Mersey River. Forma un ample estuari just abans de desembocar al mar. A l'altra banda hi ha la ciutat de Birkenhead.
* * *
The Beatles Story (Albert Dock):
I'm gonna walk right down that street... ("Searchin'").
Abbey Road (àlbum). La mundialment coneguda portada. Abbey Road és a Londres.
I don't believe in Beatles, I just believe in me... (Lennon: "God").
Aquestes fans furioses sí que hi creien, en els Beatles...
The only thing you done was yesterday, and since you're gone you're just another day... (Lennon: "How Do You Sleep?").
Pòster psicodèlic dels Beatles.
Penny Lane is in my ears and in my eyes... ("Penny Lane").
Placa de Penny Lane. Les originals foren retirades del carrer en qüestió perquè alguns fans se les enduien.
* * *
The magical mystery tour is waiting to take you away... ("Magical Mystery Tour").
Autobús de Liverpool. N'hi ha tres que fan itineraris circulars i van decorats d'aquesta manera.
Above us only sky... (Lennon: "Imagine").
És el lema del Liverpool John Lennon Airport.
Get back to where you once belonged!
En algun punt entre Liverpool i Reus.
That's all folks!
servido por sepharad
10 comentarios
compártelo
Sobre l'èxit, la trajectòria de Pink Floyd estava molt clara: eren un dels grups de rock més aclamats del món. Els seus concerts, a partir de 1974, havien esdevingut multitudinaris, però Waters pensava que això no els conferia cap mena de poder per sobre del bé i del mal: Waters veia Pink Floyd com un instrument de denúncia (no necessàriament de caire polític, com es pot comprovar a The Dark Side of the Moon o Wish You Were Here), però la denúncia estava al servei de la qualitat: n'era només el trasfons.
Amb Animals, Waters canvia la visió de conjunt: ell reflotava Pink Floyd conduint-lo per camins més crítics a partir de les seves lletres (únicament seves). Per tant, el grup es convertia en un instrument al SEU servei: la qualitat no minva en absolut, però el missatge ultra-crític es converteix en la pedra angular del grup de Cambridge. Pink Floyd va mantenir el seu èxit i fins i tot el va augmentar, però començaria a entrar en una dinàmica autodestructiva alhora que brillant per a la història del rock.
Waters criticava l'èxit, fonamentalment. Ell, que se n'havia aprofitat i l'havia desitjat més que ningú (l'objectiu de Pink Floyd el 1972, durant les sessions del Dark Side, era sobretot "arribar a la fama"), entrarà juntament amb la resta del grup en un estat de reflexió lírica i onírica: d'aquí sortirà Wish You Were Here, en què Pink Floyd es pregunta "com hem pogut arribar a aquests extrems". Això que sembla no tenir gaire connexió amb Pink Floyd The Wall és en realitat el punt de partida del tercer maó, l'èxit.
La reflexió lírica es tornarà en autocrítica dura i extensible a tota la societat. "Dogs" és el segon tema de l'àlbum Animals (1977) i un dels més crítics de tota la carrera de Pink Floyd. La lletra pot servir com un veritable antecedent del que pensa Pink sobre el tema. La primera part de "Dogs" diu així:
Hauràs de ser boig, hauràs de tenir una veritable necessitat.
Hauràs de dormir de peu, i quan siguis al carrer,
hauràs de ser capaç de caçar la carn fàcil amb els ulls tancats.
I llavors, silenciosament, ràpid com el vent i d'amagat,
hauràs d'atacar en el moment precís, sense pensar-ho.
Després d'un temps, podràs preocupar-te de les formes,
com ara portar corbata o saludar amb una encaixada de mans (1).
Fer una mirada determinada i lluir un somriure sincer.
T'has de guanyar la confiança d'aquells a qui enganyes,
per tal que, quan es girin,
tinguis l'oportunitat de clavar-los la punyalada.
Hauràs de tenir sempre un ull obert que vigili per sobre l'espatlla.
Ja saps que conforme et tornis vell la cosa s'anirà complicant cada cop més.
Al final, plegaràs i desapareixeràs,
amagaràs el cap sota la sorra,
només seràs un altre vell ressentit,
tot sol i morint-te de càncer.
I quan perdis el control, destruiràs tot allò que hagis sembrat.
Mentre la por va en augment, la mala sang confon i desorienta.
Llavors ja és massa tard per perdre tota la influència de la qual t'has aprofitat.
Que et vagi molt bé mentre t'enfonses, mentre vas avall, tot sol,
arrossegat per la pedra.
Respecte d'aquest criticisme, la resta de membres del grup han fet declaracions contràries. Waters estava usant Pink Floyd com si depengués només d'ell. La música es va tornar fosca, obscura.
Si Wish You Were Here va ser un àlbum magnífic per a Gilmour i Wright (aquest darrer l'ha alabat molts cops), Animals provocarà el següent comentari de Wright: "No m'agradava la majoria de la música de l'àlbum, però he de dir que tampoc no hi vaig posar res de la meva part, ni vaig fer el més mínim esforç. No tenia res a aportar. Simplement vaig interpretar la meva part, i crec que ho vaig fer bé. Però Roger [Waters], em sembla, estava prou satisfet que jo no aportés res. Suposo que va ser el començament de tot l'ego autodestructiu de Pink Floyd". (2)
El contrast és evident. A dalt, una imatge del Llac Mono (Califòrnia), extreta del llibret de Wish You Were Here. A baix, una fotografia de la Battersea Power Station (Londres), extreta del llibret de Animals.
***
Al film d'Alan Parker, el tema de l'èxit es tracta de passada, però d'una manera totalment significativa. Pink és precisament una estrella del rock que plena concerts multitudinaris i assisteix a les millors festes VIP amb productors i gent de l'alta societat, però es troba completament alienat d'aquest món.
El guió del film ens mostra com l'èxit i la fama també han constituït un nou maó en el mur de Pink. Les escenes són totalment descriptives: des de la "groupie" (interpretada per Jenny Wright) i les seves amigues que, per tal d'entrar en una festa, faran el que sigui -això inclou fel·lacions al guarda de seguretat i despullar-se gratuïtament davant els assistents dins un camió-, fins a la repugnant luxúria que desprenen els suposats "amics" de Pink, principalment el seu representant.
El tractament de l'èxit a Pink Floyd The Wall es veu reforçat pel tema "Young Lust", amb una lletra com aquesta: "Desitjo moltes dones en aquest desert que em facin sentir realment com un home. Em quedo en aquest refugi de rock and roll. Oh, noia, fes-me lliure. Necessito una noieta bruta".
L'èxit culminarà amb la bogeria col·lectiva de Pink, reconvertit en líder feixista, esperonant el seu públic a "posar contra el mur" als "maricons", els "jueus" i, en definitiva, tots els que són diferents. La lletra del tema "In the Flesh!" (no confondre amb "In the Flesh?") és l'inici de la bogeria de Pink i el principi de la seva fi, en la qual l'èxit juga un paper molt important.
A l'inici del film, diferents imatges representen uns disturbis en un concert en els quals la policia intervé repressivament. Els concerts es comparen amb la guerra: era així com Waters va arribar a veure'ls, com una batalla entre els músics i l'audiència. Els disturbis no són ficticis: estan basats en fets ocorreguts durant la gira "Wish You Were Here" (abril de 1975). Als 5 concerts que Pink Floyd va oferir a Los Angeles, la policia de la ciutat va arrestar 511 persones, la majoria acusades de possessió de marihuana. La policia de Los Angeles va justificar l'actuació en base a les sospites que als concerts es traficava amb cocaïna i amb armes de foc.
En realitat, les sospites eren fictícies. Però el mur de Pink Floyd s'anava alçant lentament.
(1): l'encaixada de mans és totalment simbòlica. Només cal recordar la portada de Wish You Were Here i l'enganxina amb els quatre elements.
(2): Rick Wright, novembre de 1994, BBC Omnibus Pink Floyd Special 1994.
servido por sepharad
sin comentarios
compártelo
Parlar de sobreproteccionisme a "Pink Floyd The Wall" és fer referència, de nou, al tema de la violència (--> el primer maó tracta aquest concepte). S'aprecia el concepte de violència com un resultat d'un cúmul de circumstàncies de tot tipus (educacionals principalment), una de les quals és el sobreproteccionisme.
Aquest sobreproteccionisme que Pink rep de la figura materna -dona conservadora i amb un paper estranyament protagonista al film, malgrat que el seu personatge és molt passiu-, ve donat per l'exercici d'una doble moral que permetrà la mare de Pink de desocupar-se'n, relegant la seva educació a les institucions escolars (les quals exerciran, personificades en la figura del professor, la seva repressió contra la llibertat de pensament, com ja veurem en el quart maó), alhora que quan el seu fill creixi voldrà tenir-ne el control absolut i permanent, incapaç de veure que, així, està esdevenint un element més de repressió, un maó més en el mur.
Pink és (o més aviat "ha estat", encara que la trajectòria vital de la mare no es descriu en el film) un sobreprotegit amb seriosos problemes emocionals, i així se'ns mostrarà en reiterades ocasions. Per exemple, una de les fòbies més grans que desencadenen la "metamorfosi" del personatge és un record de la infància, en què es barreja una malaltia aparentment greu amb els dictàmens de la seva mare (dita fòbia motiva el tema "Comfortably Numb", el títol del qual no és més que un símbol de la placidesa i despreocupació dels infants).
Un altre exemple és potser encara més clar, i en aquest cas il·lustra la doble moral materna: Pink és "abandonat" en un parc amb altres nens de la seva edat que, a diferència d'ell, tenen pares a la seva vora. Pink acabarà gronxant-se tot sol adonant-se que no coneix el seu pare i que la seva mare l'ha deixat sense res ni ningú. Un altre símbol claríssim, el de la solitud, que comportarà el creixement només físic de Pink, mentre que la seva ment continuarà essent la d'un infant. És per això que Pink, havent conquerit la fama i l'èxit, potser massa aviat ("you reach for the secret too soon...", cantava Waters a "Shine On... part 1"), continua duent un rellotge amb el Mickey dibuixat a l'esfera.
No és tampoc agosarat afirmar que el sobreproteccionisme es mostra al film com un factor més de determinisme ambiental o educacional. Ignorem si la mare de Pink va ser criada en un ambient sobreprotector i alhora passiu, com ha ocorregut amb Pink (però és probable que sí); en canvi, no ignorem que Pink, el sobreprotegit, farà el mateix amb la seva esposa, i de la mateixa manera (resultant també, alhora, un amant passiu i fins i tot violent, a jutjar per la lletra de "Don't Leave Me Now"). Això provocarà el fracàs afectiu del personatge (tema a tractar més endavant, com a cinquè maó) i la seva caiguda definitiva, el tancament del mur després que el telèfon soni repetidament, sense que hi hagi "ningú a casa" ("Nobody Home").
El tema es tracta de manera determinista perquè, aparentment, el protagonista no té altra sortida que ser com és; i en aquestes circumstàncies ha de resultar forçosament il·lícit atribuir-li qualsevol mena de responsabilitat. De fet, Pink no és jutjat ni reprovat per ningú fins al final del film, quan l'escenificació del judici moral ("The Trial") comportarà no només la negació d'aquest determinisme (el propi Pink s'adona dels seus errors, i per això concorre a judici) sinó també la condemna del protagonista.
Així, el sobreproteccionisme es converteix en un tema clau, un element que possibilitarà el judici i la condemna morals alhora que marcarà el tràgic desenllaç de la història. Una història que té com a punt d'inflexió la "metamorfosi" de Pink, abans esmentada, causada per tots els factors que componen el mur, però pel sobreproteccionisme d'un mode especial. Al cap i a la fi, no és el feixisme (*) un sistema proteccionista més?
(*): entès, com al film, no [només] com a ideologia política, sinó com a qualsevol sistema repressiu.
servido por sepharad
2 comentarios
compártelo
El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...
