Amunt l'Art

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Cel·la 44

Els passats dies 14 i 15 d'abril, els components de l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma varen posar en escena Cel·la 44. Cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, de Feliu Formosa. Vaig assistir a una de les sessions i tot seguit en faré un petit comentari, a nivell amateur.

Qui era Ernst Toller? Si bé la seva biografia pot trobar-se en les enciclopèdies, un no sempre té el privilegi d'aproximar-se a la seva ment obsessionada per la vivència de la gran guerra. Toller, dramaturg i revolucionari nascut a Polònia a finals del segle XIX, protagonitzà intel·lectualment la fracassada revolució socialista de Munich el 1919. Després d'això, s'arrossegà per la presó mentre el líder revolucionari Eugen Leviné era executat.

Cel·la 44 inclou dins el seu si una adaptació de les tres obres que Toller va escriure mentre era al penal de Niederschönenfeld. Obres dinàmiques amb trames fosques i angoixants, però no exemptes d'un cert caràcter irònic alhora que reivindicatiu. D'allò que en diuen "expressionisme" i que, en pintura, Munch va reflectir tan bé.

Les tres obres, magistralment interpretades, revel·len a l'espectador el sentiment profund d'opressió que devia sentir Toller, massa influït (potser) per les idees romàntiques d'anys passats que, en un context revolucionari, podien arribar a representar un llast. Els personatges que Toller imagina també es mouen en aquesta contradicció: els obrers de Die Maschinenstürmer volen representar-se a si mateixos com a llibertaris, però en realitat tota la seva estratègia passa per l'exercici d'un vell, inútil i desfasat ludisme. L'esposa de Leviné és plena de ràbia i d'impotència, però la revolució ha acabat, i no tornarà. I l'esguerrat de guerra odia el món fanàtic de la postguerra i s'odia a ell mateix, però es postra als peus del sistema. Sempre hi ha un però. Toller ho devia saber molt bé: la revolució mai no arriba sense violència, la revolució es fa per la massa, per l'home-massa, es fa des de les clavegueres i no des dels llibres ni des de les idees abstractes. Els intel·lectuals com Toller eren inútils per a la revolució: només servien per excitar-la, però no sabien lluitar ni morir per ella.

Quan es fa la revolució es corren riscos; quan s'exalten els ànims, també. Hi hauria qui, en els anys difícils que va viure Toller, preferiria assumir aquests riscos. Ara, en canvi, totes les revolucions han estat aixafades o s'han corromput a si mateixes. Així que sempre està bé, mai no està de més, un petit exercici de catarsi com el que ofereix Cel·la 44. Gràcies, doncs, a tots els qui l'han feta possible, especialment, és clar, a l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma.

servido por sepharad 5 comentarios compártelo

A bons i dolents

Assistir a un acte cultural amb un grup (o més) d'adolescents, actualment, és poc menys que anar a patir. I dic això des de la perspectiva d'un adolescent. Ahir vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure l'obra En Pólvora de Guimerà al TNC.
Va resultar que al final de l'acte, els actors saludaven el públic i tornaven a fer-ho per ordre d'importància. Obrers, primer, secundaris, després, i per últim, Francesc, Taneta i Marcó. Quan li va tocar el torn a Julio Manrique (Marcó) totes les adolescents es posaren en peu a aplaudir i proferir com a boges frases estereotipades i amanides del tipus que tots sabem. I crits i eufòria i etcètera.
Un instant abans havia aparegut Santi Ricart (Francesc). El pobre home només va endur-se xiulets i Fora, fora. Em va estranyar fins i tot que no li llencessin algun tipus d'objecte (llaunes, ampolles, algun bocí d'entrepà, boles de paper). Comporteu-vos d'aquesta manera -digué el patró dels imbècils-. En això coneixeran que sou afins meus.

El més curiós del cas no és això, car aquest comportament ja és ben conegut i tolerat per tothom, com si fora una cosa d'allò més normal. El més curiós és que en Marcó és un misogin, violent i radical, mentre que en Francesc, simplement un empresari ben vestit i més aviat tranquil.
En la societat actual Marcó bé podria representar el maltractador, i Francesc tan sols l'interessat. Després tota la canalla fèmina es posiciona en contra de la violència de gènere i es creu amb prous drets com per acusar de masclista qualsevol. Però aplaudeixen un personatge tan romàntic com per dir O meva o de ningú.

Algú dirà que aplaudien la genial interpretació d'en Manrique. No ens enganyem. No era per això. Ricart també ho va fer bé i només va recollir crits de desaprovació. És ben curiós comprovar com les persones se sublimen en allò que la massa diu que és el bo. I com en un altre àmbit ho rebutgen.

I sobretot, és bastant penós espatllar una obra de teatre d'aquesta manera.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo