Marvin B. Naylor: Little Speck of Blue

En Marvin B. Naylor va enviar-me fa un parell de caps de setmana una nova maqueta. Aquest cop, després de "The Last Flight of Billy Balloon" i "A Flash! Within a Moment", ens arriba en exclusiva un nou treball del músic anglès: "Little Speck of Blue".

Un cop més, Marvin B. Naylor torna a sorprendre'ns amb un tema aparentment senzill, de només 3:40 minuts de durada, però que amaga en realitat una instrumentalització excelsa. Aquest cop, malgrat destaquen, de nou i per sort, el seu grapat de guitarres acústiques (tota una meravella), també hi ha cor, teclats, baix, bateria, fins i tot alguns efectes sonors interessants.

En general, "Little Speck of Blue" no es complica la vida harmònicament parlant, però Naylor demostra que es pot fer una cançó senzilla amb imaginació i bon fer. De fet, "Little Speck of Blue" és el tema més bonic que he sentit des de fa setmanes, moltes setmanes. La seva senzillesa el fa atractiu, i la seva qualitat desbordant supera fins i tot "Alice and Marianne", el meu tema predilecte de Naylor. Absolutament impressionant.

"Little Speck of Blue" és d'aquelles composicions que et fan somriure i prendre't la vida amb alegria. No només perquè el caràcter musical del tema convida a això (mode major, arpegis acústics, un to de brillantor compositiva), sinó també pel missatge que Naylor transmet. En el seu nou tema, el compositor anglès imagina un món en què els problemes es poden superar i en què el progrés pot estar al servei de les persones; un món petitet d'éssers que fan i desfan amb alegria. En conclusió, una "little speck of blue". Això s'evoca, sobretot, amb un vers que es repeteix: la de "lots of buildings where people can go up and down". Una idea utòpica, però bella.

En resum, un tema excel·lent, en la seva totalitat i des de tots els punts de vista. Un cop més, agraeixo a Marvin B. Naylor la seva cordialitat i l'animo a continuar endavant amb la seva tasca musical. Jo, almenys, li estaré realment agraït. De moment, "Little Speck of Blue" ja m'ha alegrat la setmana. Per a aquest tema, un 10 rodó. Així mateix.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

Enyor...

Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent.
Entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell joguet...

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi, amb mi.
Ja tinc un amic fidel, pobra guitarra.
Canta quan canto jo, i plora sempre amb mi.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

Marvin B. Naylor: A Flash! Within a Moment

En Marvin B. Naylor va enviar-me fa unes setmanes una nova maqueta, després de l'àlbum "The Last Flight of Billy Balloon", titulada "A Flash! Within a Moment".

La maqueta, a mode de "single", conté dos temes.
El primer tema, "A Flash! Within a Moment", és una mica més llarg del que sembla ser habitual en Marvin B. Naylor, contenint diferents seccions dirigides per les guitarres amb un caràcter força melancòlic. El guitarrista utilitza ritmes pausats i una musicalització excel·lent (genuïnament acústica), però no es queda aquí, sinó que també hi barreja algun passatge amb caràcter de flamenc, incorpora efectes sonors i realitza canvis rítmics continus. El tema finalitza amb uns harmònics (recurs utilitzat sovint per Naylor en aquest tema) als 6 minuts 49 segons.

El segon tema, "Till Death...", és força més curt i els arranjaments són més senzills. Vindria a ser la cara B del single. El caràcter del tema és força similar a les parts acústiques de "A Flash!...". Naylor juga amb els canvis d'intensitat, però la instrumentalització és menor i hi destaca sobretot la seva guitarra acústica. Segons ell mateix explica, utilitza una acústica de 12 cordes usant una barreja de cordes toves i dures. També hi incorpora, amb encert, seccions de corda, a més de realitzar algunes modulacions.

Agraeixo a Marvin B. Naylor que m'hagi enviat la maqueta perquè ha estat un plaer escoltar-la. És una sort que es continuï fent bona música, encara que els canals de distribució siguin petits, per fer front a la porqueria que sona cada dia per les ràdios.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo

Marvin B. Naylor: The Last Flight of Billy Balloon

Advertència! Aquest post continua d'aquest altre.

Els contactes per correu amb Marvin B. Naylor han estat fructífers i, després d'un parell de missatges per part de cadascú, he rebut avui mateix l'àlbum The Last Flight of Billy Balloon.

En faré a continuació una petita ressenya, com a homenatge i agraïment a l'autor per la seva amabilitat. Per cert, que el paquetet on venia el disc contenia també una carta d'en Marvin on explica quines guitarres ha emprat i el per què de tots els temes; a més d'un conjunt de ressenyes i crítiques a l'àlbum. Un gran detall.

"Little Piece Of Magic" obre l'àlbum de manera molt optimista. Segons alguna crítica, és una obertura "típica per a qualsevol disc", però jo no ho crec així. El principi recorda vagament el tema "See-Saw" (de Rick Wright, el sisè tema de "A Saucerful of Secrets". De seguida canvia l'orientació, però es manté fidel a aquesta influència. La veu de Marvin sona senyorial i senzilla alhora. En destaca el protagonisme de la guitarra acústica, tant quan es manté al fons com quan desenvolupa passatges solistes. Els canvis modals són realment bons; un tema molt interessant.
"Out Of My Mind" comença en mode menor amb arpegis acústics. De seguida modul·la i de seguida també retorna a mode menor: aquestes modul·lacions es fan constants al llarg de l'àlbum. L'estil és continuista amb el tema anterior, tot i que molt més relaxat. Aquí s'introdueixen cors al fons. En alguns moments recorda força a algun tema de Genesis amb Peter Gabriel (per exemple, l'inici de "The Cinema Show", a l'àlbum "Selling England by the Pound").
"Dulcibella Play!" comença com un tema acústic senzillet i que no introdueix els canvis dels temes anteriors. Es basa en rodes d'arpegis de la guitarra i una estructura molt ben delimitada. S'introdueixen, però, també altres instruments com ara violins i alguna mena de sitar o banjo abans de desembocar en el final, que és la part més interessant i on els cors fan una gran feina, a més de barrejar-se múltiples instruments.
"Little Creatures" i "Portrait of a Woman" són cançons enllaçades. La primera és un tema de nou molt acústic i en mode menor, encara que més tard modul·la. Algunes parts del tema no tenen lletra. Deixa entreveure un caràcter molt "ambiental", per això crec que no desentonaria en llocs com el Cafè del Mar. El segon comença de manera semblant a l'anterior, però en mode major. És força repetitiu, però molt bonic, basat també en arpegis de la guitarra. Acaba amb un fade-out.
"Belle-Amie" comença a destacar pel coprotagonisme guitarra-teclats. Canvia l'orientació harmònica, introduint algunes estructures de jazz, i la veu retorna als orígens i es torna més greu i imponent. Tema curiós pels girs que va fent, i on les percussions suaus (a l'estil Metheny) guanyen protagonisme.
"White Lady" és la "suite" de l'àlbum. Es va desenvolupant sense repetir-se, i modul·lant, com ja ve sent tradició. Destaca la tècnica guitarrística de Naylor en aquest tema: el guitarrista utilitza sovint el "tremolo" de Francesc Tàrrega a "Recuerdos de la Alhambra". Asseguro per experiència pròpia que la cosa té el seu intríngulis i no resulta senzill en absolut. Naylor també fa us de pauses i silencis amb un bon resultat, tot i que acabant en fade-out.
"Alice And Marianne" és, de moment, el tema que més m'agrada de l'àlbum (cert que és el tema per mitjà del qual vaig conèixer l'àlbum, i el que he escoltat més cops). Basat de nou en la modul·lació, conserva el caràcter més optimista del disc i el mescla amb un alegre acompanyament acústic al qual es van afegint altres instruments.
"Beautiful Balloon" és una barreja peculiar de passatges de teclats, que creen un coixí permanent, alguna intervenció de flauta, arpegis acústics, i la veu de Naylor, que va canviant de to i registre. El tema s'estructura en diferents passatges, com si fossin capítols d'una novel·la.
"Daisy Sunshine (For Francesca)" finalitza l'àlbum amb un caràcter trist i acústic, gairebé de cantautor, que minimitza les modul·lacions i aporta un to marcadament melancòlic al conjunt, acabant amb alguns acords d'aquells tan melangiosos (sus4 i Maj7, i barreges múltiples).

A més d'analitzar les cançons, convé fer esment a l'estil de Marvin B. Naylor. L'àlbum recorda indefectiblement, sota el meu punt de vista, múltiples influències: el rock simfònic dels setanta més reposadet (vegeu Camel), l'estil acústic que tant i tant m'agrada (arpegis i passatges continus de guitarra acústica de 12 cordes), l'estil GENESIS (primera època), fins i tot influències de Syd Barrett quan estava calmadet, o de guitarra clàssica (al tema "White Lady", per exemple), de jazz-fusió, alguns efectes PinkFloydians (per exemple, la tos de "White Lady") o altres efectes psicodèl·lics. Tot això fa de "The Last Flight of Billy Balloon" un àlbum molt complet.

Res més, espero que si teniu oportunitat d'escoltar alguna cosa de l'àlbum, en gaudiu i us agradi. A mi, per suposat, m'ha agradat molt. Podeu escoltar alguns temes de l'àlbum al Myspace de l'autor o en el post anterior (l'adreça, a la capçalera d'aquest).

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Una història fascinant i Radio 3

"Alice and Marianne" és una cançó d'un guitarrista britànic anomenat Marvin B. Naylor (el podeu veure aquí, saludant amb el barret a la mà). Aparentment, el fet que existeixi un senyor amb aquest nom que ha decidit penjar els seus temes a la xarxa no hauria de tenir més importància, i no en té. Però ahir es va creuar en l'existència d'un servidor i crec que ha estat un fet remarcable per l'odissea que això ha comportat.

Radio 3 emet un programa, de vuit a deu del vespre els dissabtes i diumenges, anomenat "Islas de Robinson". El programa es dedica a posar cançonetes d'estils pop diversos que, certament, tenen el seu quid. Vull dir que resulten interessants. El programa semblava estar força bé.

Ahir a les vuit del vespre em trobava dins un cotxe, baixant un carrer amb fort pendent, quan la veu de l'interlocutor va anunciar que posaven "Alice and Marianne", del tal Naylor, per recomanació d'un amic britànic. El van posar: el tema era tan bonic que per força vaig haver de parar atenció a la ràdio del cotxe, que l'emetia amb alguna interferència, pel dial 102.2 FM. I "aficionat" com sóc a emetre sons mitjançant una guitarra acústica, els tres minuts i mig que va durar la cançó foren un moment bastant "màgic". Òstres, vaig pensar, això m'ho he d'apuntar per algun lloc. No havia escoltat mai "Islas de Robinson", però em va agradar.

Llavors ja vaig tenir muntat el problema: en obrir la guantera, em trobo amb un bolígraf escarransit entremig de munts de papers i d'instruccions de funcionament de la ràdio, i de la carpeta on hi han els rebuts de l'assegurança, i entre una llanterna amb piles i altres porqueries. Mentre intentava caçar el boli, ja se m'anava oblidant el nom de l'autor. Tenint en compte que no havia pescat el nom de l'àlbum (no sé si per culpa meva o per una mala entonació de l'interlocutor), m'anava quedant només amb quatre paraules: "Marvin B." i "Alice and".

Vaig atrapar el bolígraf mentre rodolava per dins el calaixet. Llavors, ai! El problema va ser trobar un lloc on anotar els quatre mots. Ni rastre de papers a la guantera (vull dir, de papers on escriure-hi fos possible). Al final se'm va ocórrer de mirar al costat del fre de mà, on hi ha un petit foradet per posar-hi andròmines. Allà, sepultat per claus i brutícia, hi havia el paper d'una factura d'aquell producte que es tira de vegades a la gasolina, per netejar les bugies.

Col·locava la factura, girada al revés per la part no escrita, sobre la tapa de la guantera per tal d'escriure-hi, quan em vaig adonar que el bolígraf no ratllava. I vinga a intentar-ho, i a bufar-li la punta amb l'alè. Però res: després de tot, me n'hauria de recordar mentalment. Ho tenia xungo.

Marxem del cotxe i quan arribem a casa hi havia la tele posada. Feien el "pasapalabra" i no quedava gaire per que comencés el futbol. Enmig del furor col·lectiu, una paraula va marxar de la meva ment: "Marvin". Conclusió: estava buscant una cançó d'un tal X B. X anomenada "Alice and X", de l'àlbum "X" (any desconegut). Fantàstic.

Fins que vaig tenir ocasió de fer una cerca a Internet (dissabte a altes hores de la matinada, o sigui diumenge ja), vaig anar repetint: "Alice and", "Alice and", com un imbècil. Total, pel que va servir: de res. A Internet (cercant amb Gooooogle) i al ruquet aMule, hi havia moltes cançons amb "Alice", però cap d'elles era la que jo buscava. I mira que en vaig arribar a baixar!

Diumenge al matí continuava la meva recerca. No sabia tampoc per quina emissora havia sonat la cançó. Al principi em pensava que era M80 Radio. És la 102.2 FM de Lleida. Però, cras error! Quan sentia la cançó, jo no era a Lleida, sinó a un poble de la Franja d'Aragó. Per tant, la freqüència 102.2 FM era la d'Osca, o en el seu defecte, Fraga. Buscant pel Goooogle vaig comprendre que l'emissora que havia escoltat era Radio 3. Vaig entrar al web de Radio 3, però com que tampoc no recordava exactament l'hora de l'emissió, no sabia si el programa era "Duendeando", "Pachamama" o "Islas de Robinson" (que s'emet a partir de les 20h). De fet, aquest últim no el contemplava: estava bastant convençut que no eren encara les vuit quan havia sentit "Alice and Marianne".

Intentava trobar un podcast dels dos primers programes, però n'hi havia un de molt reduït. No m'interessava: el programa del dissabte 19 d'abril no hi era. Vaig escriure un correu electrònic a "Duendeando" i un altre a "Pachamama" pregant-los, pel que més volguessin, que m'ajudessin a localitzar un "precioso tema que pusieron ayer sobre las 19h" el títol del qual començava per "Alice and". Avui no han respòs encara. Llavors ja era l'hora de dinar, m'havia passat el matí gooooglejant i perdent el temps, així que ho vaig deixar estar.

Però no em vaig donar per vençut: recordava els arpegis de guitarra del final i els recordava tan nítidament bonics, que per força havia de continuar buscant. Així que, després de fer uns deures cutres, dutxar-me i sopar, vaig tornar a cercar "Radio 3" a Goooogle i em va sortir, entre d'altres planes, un fòrum de Radio 3. La meva mirada va topar amb les paraules "Chat, canal #me en IRC... a través de web (java)". Aquesta és la meva!, vaig pensar. Entraré aquí i preguntaré fins a la sacietat si algú sap el nom d'un tema que van posar ahir... (etc. etc.). Ja eren les dotze de la nit.

Entro al canal IRC i hi trobo uns cinc usuaris. Pregunto: "Alguien escuchaba Radio 3 ayer sobre las 19h?". Al cap d'un parell de minuts, només un em respon: "Yo no". Merda. Torno a la càrrega: "Es que estoy buscando un tema que...". L'ànima caritativa, pobra, em diu: "Pregúntalo en la pizarra, a lo mejor allí lo saben". (La pizarra es el fòrum en qüestió: m'ho va haver d'explicar. Ens vam acomiadar cordialment després del breu diàleg internauta).

Vaig entrar a la pizarra, i en concret a l'apartat general, on la gent pul·lulava més sovint. Però quan era a punt de posar un post demanant pel tema, penso: vaig a tornar a buscar al podcast. Torno a la pàgina de la programació i veig que el programa que començava a les vuit, "Islas de Robinson", té plana web pròpia. Hi vaig, amb esperances gairebé nul·les. I a la secció de podcasts, òstia!!, topo ràpidament amb les lletres "Marvin B. Naylor". Aquí està!!

Em miro el podcast, me'l miro i me'l remiro, i encara insegur pitjo el botó de descàrrega. Se'm descarrega i em disposo a escoltar els primers minuts del programa enregistrat. Però la música va fluint i, vés, no estava gens malament. Toquen dos quarts d'una.

En arribar al minut vint-i-cinc, el locutor presenta el tema "Alice and Marianne", i el vaig tornar a escoltar serenament, tot orgullós. "Sembla que a Internet hi pots trobar de tot, encara que no sàpigues ben bé el que busques". Encara he de corroborar aquesta afirmació, però d'una altra estic segur: "He estat perdent tant de temps buscant aquest tema... Si no l'arribo a trobar, no dormo".

Estava reproduint el programa amb l'XMMS (sota Ubuntu 7.10) i, pel que sembla, el programa tenia alguns problemes per marcar correctament el temps de reproducció. Havia estat avançant i retrocedint manualment i els temps que marcava no eren els correctes. Però eren tres quarts d'una i jo això no ho sabia.

Només em quedava un pas: posar aquell "Alice and Marianne" a l'MP3. Però primer calia retallar el podcast per tal de treure'n només la cançó: altrament, em seria difícil fer encabir 120 minuts dins la memòria limitada i ultracarregada de l'aparell. Total, que per a tal afer, vaig pensar que amb el gnome-sound-recorder en tindria prou. Suposava que podria dir-li que enregistrés del Line-In, i en paus.

Obro el gnome-sound-recorder (ve a ser l'equivalent Linux de la Grabadora de sonidos), i em trobo amb la següent advertència:

Mecagon tot. Mira que mai no m'havia passat, això. De fet, recordo que algun cop havia enregistrat pel micro, algun tema amb l'acústica, i funcionava. "Què deu passar, ara?". Falten deu minuts per la una de la matinada, i em poso a gooooglejar (per enèsima vegada) intentant esbrinar quin és el problema. Perdo el temps: segur que hauria trobat la resposta, però em començava a posar nerviós i els ulls ja no em funcionaven gaire bé.

D'acord. Si no puc fer-ho amb aquest programa, ho faré amb un altre. Però, amb quin? "Manipulación de audio" a Goooogle em dona una resposta: Audacity. Ja valdrà. Obro una consola i:

sudo apt-get install audacity

S'instal·la, l'obro, poso el Line-In, i sembla que enregistra, però a l'hora de reproduir-ho amb el mateix programa, nanai! No reprodueix. Collons!! Què més em pot passar? Total, que a cegues, sense saber si vaig bé, poso el temps en què jo crec que comença "Alice and Marianne", i el temps en què crec que acaba. Però, aquests temps, segons l'XMMS, que s'havia trastocat comptant els segons. Total, que quan ho vaig tenir enregistrat, l'arxiu d'àudio que havia creat no casava amb el tema real.

No sé com m'ho vaig fer, però reiniciant el servidor gràfic amb un Ctrl-Alt-Return i engegant de nou l'Audacity, va ser capaç de reproduir. Llavors ja vaig poder buscar el minutatge correcte: el tema de Naylor començava als 25:06 minuts de programa i acabava als 28:55. Ho vaig enregistrar en aquest interval, i va funcionar!! A la fi, al cap de vint-i-nou hores, aconseguia el tema "Alice and Marianne"!

Reproduint-ho al portàtil, se sentia força bé. Ho vaig intentar posar a l'MP3, però era ple. Sempre el porto ple al màxim, i sempre acabo esborrant alguna cosa. Ho vaig fer, ja no recordo què vaig esborrar, però al final el tema "Alice and Marianne" va entrar a la memòria de l'aparell. Desconnecto i tanco l'ordinador. Eren la 1:15h del dilluns 21 d'abril, vaja, d'avui, i a les 8:45 havia de ser a classe. Fatal. I gràcies que avui entrava més aviat.

Vaig deixar l'MP3 endollant a la llum perquè no tenia gairebé bateria. No fos cas que, després de tot, al dia següent no pogués escoltar-lo.

Aquest matí he pogut escoltar el tema. La qualitat, amb auriculars, és força pèssima: se sent tot amalgamat, però és clar, em va costar el seu temps i esforç! I d'un podcast, què més vull?

En fi, aquí s'acaba l'odissea. Deixo el tema més avall. També és recomanable escoltar tot el programa, van posar cançons interessants. He enviat un correu a Mr. Marvin B. Naylor demanant-li si es pot comprar l'àlbum per mitjans normals. A l'aMule no hi és. A veure si em respon. Salutacions a tots.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

Ironia

Recomano aquest article:

"Com tocar la guitarra"

Davant de tal exhibició de collonades no m'he pogut estar de col·locar-hi un lleu comentari una mica insultant (sota el nom de "darahpes").
A banda de l'enrabiada, voldria comentar unes quantes qüestions:

1. Basar l'educació en que "si no saps com funciona és millor, perquè així experimentes i aprens" és tan absurd com dir que no hi ha res millor per aprendre a conduir que posar-se el primer dia amb un cotxe nou a cent quaranta per l'autopista. L'experimentació està molt bé, però innegablement s'ha de realitzar sobre una base per a que el que surt de la guitarra sigui "música" (ordenació humana de sons).

2. "Mi hermano solia ponerlas [les cordes] todas del mismo grosor para así no tener tanto de que preocuparse". Aquesta afirmació recolza el punt anterior. Evidentment aquest senyor no sap que un mi a la primera i un a la sisena es porten tres octaves de distància i, per tant, són molt diferents. No. Visca la música. Si en una guitarra hi ha sis cordes i les poses les sis iguals, surt més barat estirar un cordó de sabata i tocar-lo.

3. Resulta que, ara, afinar és un procés ridícul. Aquest senyor no sap que els guitarristes es prenen la llicència d'afinar com volen, això sí, respectant unes harmonies que permeten que, quan toquen, la cosa soni més o menys bé d'acord amb la disposició dels dits. Aquest senyor diu que posa les sis cordes amb la mateixa duresa, i això és afinar. Em permet una aclaració? Emprant aquest mètode li poden passar dues coses: que la primera corda quedi totalment flàccida si pren com a referència la sisena, o que la sisena se li trenqui a la mà (i FA MAL) si pren com a referència la primera. I, evidentment, el so que en traurà serà excel·lent, sublim, excels.

4. Recomana les guitarres elèctriques perquè no passa res si les pintes. Simplement. Però, aquest senyor vol tocar la guitarra o simplement fer graffitis? Perquè si és així segur que trobarà parets que li serviran millor que una guitarra.

5. El tret més important d'una guitarra és que les clavilles siguin al final del màstil. Que bé! Genial! Gràcies per advertir-nos que no comprem altres tipus de guitarres, doncs ja se sap que instruments amb les clavilles a la caixa, se'n poden trobar molt fàcilment! També ens hauria d'advertir que no comprem el prototipus de doble guitarra elèctrica del John McLaughlin (veure foto inferior), instrument que podem trobar habitualment a les botigues. Inclús als establiments de tot a cent n'hi ha!

6. Conclusió: agafeu una pua, una guitarra, i a dominar el món! Millor dit, a destruir-lo, perquè la dosi de soroll que sortirà per l'altaveu serà altament insuportable.

Em pregunto a quin punt hem arribat com per arribar a considerar aquest mètode (vegeu comentaris, inclús n'hi ha un que es queixa del preu de les classes que ara ja no li tornen).

Aquí teniu a John McLaughlin. Suposo que si llegís això no li sentaria gaire bé.

servido por sepharad 3 comentarios compártelo

Entre dos aguas

Aquí hi ha l'enllaç a la partitura d'"Entre dos aguas" de Paco de Lucía. Amb una acústica sona bé. Animeu-vos i toqueu-la que no és tan difícil. A més, està en partitura / tabulatura (pels qui vulgueu escollir. Jo em quedo amb la primera). L'únic inconvenient que té és que el format és d'imatge .gif i, per tant, no es pot escoltar *.Gaudiu-ne.

Per cert, es passa de pàgina amb el link de baix de tot (gairebé no es veu).

- Paco de Lucía ---> Entre Dos Aguas

(*): Si realment voleu escoltar-la:

1. Necessitareu el Tux Guitar o el Power Tab.
- Descarregueu el Tux Guitar

2. Descarregueu l'arxiu .ptb.
- Entre Dos Aguas .ptb

servido por sepharad 1 comentario compártelo

Una nit de divendres a San Francisco

"Friday Night in San Francisco" (1981)
- Al Di Meola : guitarra electroacústica
- John McLaughlin : guitarra electroacústica
- Paco De Lucía: guitarra flamenca

Enregistrat el 5 de desembre de 1980 al Warfield Theatre de San Francisco, tres dies abans de l'assassinat de John Lennon.

¿Us agrada la guitarra?
- Sí, però no m'agrada el flamenc: No importa, escolta aquest àlbum. Et traslladarà a un univers sonor de virtuosisme i perfecció.
- Sí, però no m'agrada el jazz: No importa, escolta aquest àlbum. Descobriràs la perfecta unió entre dues disciplines musicals no tan distants com sembla.
- Sí, i a més m'agrada el jazz fusió amb flamenc: Perfecte. Hauries de tenir aquest àlbum com a capçalera de la teva visió de la música.
- No, tot i que m'agrada el jazz o el flamenc: És estrany. Però no importa, escolta aquest àlbum. Et sorprendràs del fabulós còctel que s'aconsegueix en barrejar jazz i flamenc.
- No, i tampoc aquests dos gèneres: Si us plau, abstenir-se. Podeu seguir escoltant soroll.

No hi ha paraules per descriure la genialitat i la bellesa que aconsegueixen aquests tres grans guitarristes.

- Entrada a Progarchives.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo