Dejé mi corazón en El Aaiún

Cuando me marché a Roma, dejé mi corazón en El Aaiún. Creía que seguiría allí, esperándome hasta el día de mi regreso. Sin embargo, cuando volví a casa no pude encontrarlo, ni tan siquiera hallé su rastro. Intenté preguntar a mis antiguos amigos, pero todos habían partido hacia el exilio. Sus madres y padres eran personas mayores, consumidas por su pasado de lucha y nuestro presente de represión. Nadie pudo decirme una palabra acerca de su paradero, y sin corazón perdí el sueño y el apetito, perdí las ganas de vivir, enterrando poco a poco mis ilusiones en lo más profundo de la arena.

De noche, el viento del desierto llegaba a la ciudad y me recordaba que, más allá, hacia el sur, se extendía un vasto paisaje selvático totalmente desconocido para mí. Algo parecido debían pensar mis compañeros en Roma cuando el viento del desierto venía a descargar su polvo sobre Europa: que al otro lado del mar debía de existir una tierra yerma poblada por violentos nómadas montados sobre dromedarios. Ésa era mi tierra, la que ahora padecía en silencio mientras la rasgaban y la maltrataban impunemente, la que lloraba por sus hijos desperdigados y encarcelados.

Durante el día, mi monótono trabajo, empañado por el calor que los viejos ventiladores de fabricación soviética no conseguían disipar, me impedía centrarme en mis reflexiones nocturnas. Siempre había algo que hacer, pero todos pasábamos sin pena ni gloria, repitiendo día tras día los mismos hábitos. A veces, comentaba en privado con algún cliente las calamidades de la situación política; rara vez, en cambio, se oía hablar en público de la RASD y mucho menos del Polisario. Pero todos, también yo, teníamos banderas, símbolos o lemas guardados. Formalmente, por supuesto, éramos ciudadanos de otro país; apátridas en realidad, una bolsa menguante de personas tiradas, sin rumbo, y a pesar de ello sentíamos y moríamos como cualquiera.

Me preguntaba si había elegido el camino correcto. Podría haberme quedado en Roma, sin tener que sufrir el calor sofocante del desierto ni el frío desgarrador de la ocupación. Sin tener que contemplar el desánimo de todo un pueblo derrotado, abandonado y vuelto a derrotar. Pero había decidido volver a casa en busca de aquél corazón que una vez abandoné allí, prometiéndole falsamente que volvería enseguida a recogerlo. No fue así: pasé quince años en Roma, y en todo ese tiempo ni se me ocurrió coger un avión de vuelta. No podía, sabía que si regresaba al Sáhara sería incapaz de volver a marcharme, de acabar la carrera, de tener un futuro.

Ahora que estaba de vuelta y no podía encontrar mi corazón, quizá debería haberme ido otra vez a Europa y asumir de una vez mi condición de apátrida, y olvidar El Aaiún, olvidar la casa de mis abuelos bombardeada, el olivo calcinado del patio y a mi padre detenido por atreverse a gritar contra el rey Hassan; olvidar también la arena que cubría los cuerpos de aquellos que no tuvieron tiempo de alcanzar el exilio, la ciudad destruida y reconstruida y el río seco que daba nombre a nuestro país; olvidar mi despacho con sus ventiladores soviéticos y marcharme a otro sitio, a Roma, a ejercer de nuevo con las leyes que había estudiado en la facultad y no con las que había impuesto el conquistador al pueblo conquistado.

Pero al final apareció. Estaba a cargo de una cuidadora en un hospital de Tifariti construido gracias a lo que llamaban "ayuda internacional". Imposible averiguarlo: a El Aaiún no llegaban noticias de las ciudades situadas más allá del muro, las minas y los radares. Tardé tres días en llegar; allí me llevaron hasta la puerta del hospital, engalanada con banderas de la RASD junto a una placa conmemorativa colocada por parlamentarios españoles en un intento de limpiar su conciencia. Luego una sala de recepción, un pasillo con azulejos de colores y una habitación con ocho camas. En la de más al fondo dormitaba mi corazón.

Contemplé a mi hermana con lágrimas en los ojos. Teníamos la misma edad, pero su cuerpo se había marchitado más rápidamente que el mío. La expresión triste y ausente de su rostro cambió nada más verme, me saludó con la mirada y lloró en su idioma de signos: «Ha pasado tanto tiempo...». Le respondí lo único que podía, lo que había estado pensando desde el mismo día que me marché a Roma: «Te dejé en El Aaiún, mi corazón. Pero ahora estoy contigo». Contigo.

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Comiat

Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

Salvador Iborra

servido por sepharad sin comentarios compártelo

La llibertat

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit

servido por sepharad sin comentarios compártelo

He observat -i no sóc pas l'únic- la reacció del Govern israelià confrontat al fet que cada divendres els ciutadans de la petita ciutat de Bil'in, a Cisjordània, van fins al mur contra el qual protesten sense tirar pedres, sense fer servir la força. Les autoritats israelianes han qualificat aquesta marxa de "terrorisme no violent". No està malament... Cal ser israelià per qualificar de terrorista la no-violència. Sobretot, cal sentir-se incòmode per l'eficàcia de la no-violència que suscita el suport, la comprensió, l'ajut de tots els qui en el món se senten adversaris de l'opressió.

(Stéphane Hessel)

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Contes russos, de Francesc Serés

Acabada la lectura de Contes russos, amb la calma, he estat reflexionant una estona llarga. Diverses conclusions: la primera, Serés és un dels escriptors més extraordinaris que mai he llegit. Això no vol dir gran cosa perquè el meu bagatge literari és més aviat pobre, però no em puc estar de remarcar-ho. Segona, Contes russos és alta literatura. Això d'"alta literatura" apareix a tot arreu, quan es fan crítiques literàries, però tampoc no em puc estar de dir-ho, perquè per a mi és ben cert. Tercera, Serés és un escriptor capaç de mantenir-se fidel a un estil definit només per unes línies mestres, però mai per una temàtica que es pot acabar tornant repetitiva. Mai. La lectura de la seva obra és un exercici sentimental: amb Serés he plorat i he rigut alhora, però mai no he volgut deixar de llegir.

En definitiva, i si em pregunten, Contes russos és, com la resta de llibres de l'autor (De fems i de marbres, La força de la gravetat, La matèria primera, Caure amunt), una obra mestra; una obra que, a més, m'ha mantingut durant el temps que l'he estat llegint en una mentida a mitges, sobre la qual no he volgut esbrinar res fins que he acabat de llegir. Ara em diuen que ni Ola Yevguènieva, ni Vitali Kroptkin, ni Ióssif Bergxenko no són escriptors reals; que no hi ha darrere d'aquests noms cap biografia certa, ni cap tasca d'edició dels seus relats.

Aquest cop, Serés ha anat molt lluny, ha saltat d'aquell banc dels esguerrats d'Els ventres de la terra a la plaça roja de Moscou. Un salt que, en realitat, no és per a tant: "Ara que Saidí per a mi és una terra llunyana", escriu, "i que de mica en mica n'he anat escrivint tot el que se n'havia d'escriure i esdevé una Rússia llunyana, ara que Saidí i jo ja no som la mateixa cosa, Saidí també és una mica rus".

servido por sepharad sin comentarios compártelo

José Antonio Labordeta (1935 - 2010)

"Habrá un día en que todos al levantar la vista
veremos una tierra que ponga libertad"

servido por sepharad 1 comentario compártelo

Poqueta cosa, d'Anton Txèkhov

Fa uns dies vaig convidar Yulia Vasilievna, la institutriu dels meus fills, que passés al meu despatx. Havíem d'ajustar comptes.
- Segui, Yulia Vasilievna -vaig dir-li-. Arrangem els nostres comptes. A vostè segurament li faran falta diners, però és vostè tan cerimoniosa que no els demanarà per vostè mateixa... Veja'm... Ens havíem posat d'acord en trenta rubles al mes...
- En quaranta...
- No. En trenta... Ho tinc anotat. Sempre he pagat a les institutrius trenta rubles... Veja'm... Ha estat vostè amb nosaltres dos mesos...
- Dos mesos i cinc dies...
- Dos mesos redons. Ho tinc anotat. Li corresponen doncs seixanta rubles... Però s'ha de descomptar nou diumenges... ja que els diumenges vostè no ha impartit classes a Kolia, només ha passejat... més tres dies de festa...
A Yulia Vasilievna se li encengué el rostre i es posà a estirar el volant del seu vestit, però... ni una paraula!
- Tres dies de festa... Per consegüent descomptem dotze rubles... Durant quatre dies Kolia va estar malalt i no va tenir classes... vostè les hi donà només a Varia... Hi haguè tres dies que vostè patí mal de queixal i la meva esposa li va permetre descansar després del dinar... Dotze i set sumen dinou. En descomptar-los queda un saldo de... hum... de quaranta-un rubles... no és cert?
L'ull esquerre de Yulia Vasilievna enrogí i el vaig veure entelat d'humitat. El seu mentó va estremir-se. Començà a tossir nerviosament, es mocà el nas, però... ni una paraula!
- La vigília d'Any Nou, vostè va trencar una tassa de te amb el seu platet. Descomptem dos rubles... És clar que la tassa en val més... és una relíquia de la família... però, Déu que la perdoni! N'hem perdut tant, ja! A més, per culpa de la seva manca d'atenció, Kolia va pujar-se a un arbre i s'estripà la jaqueteta... Li descomptem deu... També pel seu descuit, la cambrera va robar a Varia els botins... És vostè qui ha de vigilar-ho tot. Vostè rep un sou... Així que li descomptem cinc més... El deu de gener vostè va prendre prestats deu rubles.
- No els vaig prendre -musità Yulia Vasilievna.
- Però si ho tinc apuntat!
- Bé, sigui així, està bé.
- A quaranta-un li restem vint-i-set, ens queda un saldo de catorze...
Els seus ulls s'ompliren de llàgrimes...
Sobre el seu petit nas, llarg, bonic, hi aparegueren gotes de suor. Pobra noieta!
- Només en vaig prendre prestats un cop -va dir amb veu trèmula-. Vaig demanar prestats a la seua esposa tres rubles... Mai més no ho vaig fer...
- Què em diu? I jo que no els tenia apuntats! A catorze li restem tres i ens queda un saldo d'onze... Aquí té els seus diners, estimada! Tres... tres... un i un... serveixi's!
I jo li vaig tendir onze rubles... Ella els va agafar amb dits tremolosos i se'ls va posar a la butxaca.
- Merci -mormolà.
Jo vaig fer un salt i vaig començar a caminar per l'habitació. No podia contenir la meva indignació.
- Per què merci? -li vaig preguntar.
- Pels diners.
- Però si ja l'he desplomat! Dimonis! L'he assaltat! L'he robat! Per què merci?
- En d'altres llocs ni tan sols no em donaven...
- No li donaven? Doncs no és estrany! Jo he fet broma amb vostè... li he donat una cruel lliçó... Li daré els seus vuitanta rubles sencers! Estan allà preparats en un sobre per vostè! Però és que pot ser-se tan apocada? Per què no protesta vostè? Per què calla? És que pot viure's en aquest món sense mostrar les dents? És que pot ser-se tan poqueta cosa?
Ella va somriure dèbilment i en el seu rostre hi vaig llegir: "Es pot!"
Li vaig demanar disculpes per la cruel lliçó i vaig entregar-li, astorada ella, els vuitanta rubles. Tímidament va dir-me el seu merci i sortí... La vaig seguir amb la mirada mentre pensava: "Què fàcil és en aquest món ser fort!".

(1883)

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

José Saramago (1922-2010)

"Avui dia, els laboratoris inverteixen més en millorar i produir viagra i en desenvolupar millors pròtesis mamàries que en medicaments contra l'Alzheimer. Això provocarà, en el decurs d'uns anys, que més gent de la tercera edat tindrà millors ereccions i pits més prominents... però no recordaran per què els tenen"

"Tothom em diu que he de fer exercici. Que és bo per a la meva salut. Però mai no he escoltat ningú dir-li a un esportista que ha de llegir"

"Em sembla que tots som cecs. Som cecs que poden veure, però que no miren"

* * * * *

servido por sepharad 1 comentario compártelo