Baltasar Porcel (1937 - 2009)

Ha mort Baltasar Porcel, just el mateix dia que s'homenatjava Vicenç Ferrer a l'Església de Santa Maria del Mar. Ha hagut de passar avui, la malaltia ha vençut l'escriptor un càlid primer de juliol. Se'n van els bons... i cada cop se'n van més.

Fa un parell d'anys, o potser més, vaig llegir -recordo- una entrevista que Porcel havia fet a Gabriel Ferrater, el Poeta, i que va publicar a Serra d'Or amb motiu de la seva mort. Una entrevista única, que va quedar-me gravada endins, i que no para gaire lluny (--> ve de la plana de l'AELC).

Avui em permeto el luxe de reproduir-la tot seguit, i que serveixi, o no, com a record de l'irreverent, crític, sempre punyent, a voltes genial, Baltasar Porcel. Potser també per a en Ferrater. Els homenatges institucionals i alguns d'altres els podeu llegir a la premsa.

*****

El vaig tractar, i intensament alguns cops. La conversa que ve a continuació vam gravar-la un dia, bevent ginebra i fregint carn de porc amb mongetes, al seu precari pis de Sant Cugat, davant camps plàcids i assolellats.

D'un adolescent sentimental

-¿Te'n recordes, Baltasar, que fa temps un dia em vas dir que els de la meva edat, entre la guerra i l'exili que ens agafà en plena adolescència, ho deguérem passar així, més aviat fotut?

-Sí.

-Doncs no. I jo diria que la vam passar molt divertida. Bé, és clar que fotuda sí. Però no. Mira, els joves, i això és el que els fa commovedors, són sempre gent humiliada, humiliats i ofesos, com deia Dostoievski. Doncs bé, la gent de la meva edat, gràcies a aquell desordre col·lectiu, a catorze anys ja vam tenir la reacció -i en aquell poema meu "In memoriam" ho dic o ho insinuo clarament- de menyspreu davant els nostres pares, que havien fabricat aquell merder. Ja ni ens els vam prendre seriosament en cap sentit. I això, a un xicot, li treu un pes de sobre.

-A mi em passà al revés, vull dir referent al pes. Jo, de la guerra, no en tinc record: vaig néixer quan ja feia un any que s'esbatussaven. A més, a Mallorca no n'hi havia i la meva família era de dretes. [...] Ideològicament, socialment, el món que em donaren era segur, immòbil, d'una seguretat fins i tot mítica. I el vaig engolir com la cosa més natural.

-I després et vénen aquests teòrics de cada costat que ens volen ficar a tots dins els mateixos esquemes, uf! La meva família, i el meu pare, que no era burro, naturalment, era d'esquerres, però poquíssim: és a dir, d'Acció Catalana, i entre nosaltres et diré que tots els seus instints eren ben de dretes. Però Acció Catalana era del Front Popular, i el pare, que era regidor de l'Ajuntament de Reus, va estar a punt de ser elegit diputat. Si a les eleccions de febrer del 36, Acció Catalana hagués tingut una mica més de vots...

-I quan decidíreu marxar a l'exili?

-Cap a l'estiu del 38, el meu pare, que ja t'he dit que naturalment burro no ho era, va veure que la guerra estava completament fotuda. Com que era amic del conseller de la Generalitat, Serra Pàmies, del PSUC, com que també era amic d'Andreu Nin, el qual encara recordo venint al mas que teníem nosaltres... Ah, ah! I ara et diré una cosa que t'agrairia que no traiessis i que la posis allà on et vagi bé. No ho treguis, eh! I és que una de les canallades pitjors que he vist en la meva vida es de José Bergamín, que va fotre un prefaci a un pamflet publicat després de l'assassinat de Nin a la zona republicana, dient aquella bestiesa que Nin i tots els del POUM tenien línia directa amb el general Cabanellas, a Saragossa. És una d'aquestes canallades que no tenen perdó de Déu, em penso.

-D'acord.

-Bé, doncs com et deia, el meu pare es va fer presentar per Serra Pàmies a Álvarez del Vayo, i aquest va nomenar el meu pare canceller del consolat d'Espanya a Bordeus. La meva família se n'hi anà el juny del 38. No recordo bé les dates, però sembla que llavors encara podien cridar la meva lleva: jo sóc de la del 43, ja que vaig néixer el 22. Per tant, sóc de la segona lleva que no va fer la guerra. La del 42, la cridaren, però no va anar al front. Saps que jo era un sentimental? Aquell juny vaig negar-me a anar-me'n a França, perquè, en plena batalla de l'Ebre, si em cridaven havia d'anar-hi i etcètera. I no ho dic com una cosa heroica, sinó burlant-me de mi mateix, comprens? Ara pensaria una cosa molt diferent, perquè a una guerra que no vaig fabricar jo, per què m'hi havia de deixar embolicar?

-Gabriel, tens tota la raó.

-Però el que passa és que a setze anys un és un sentimental... A finals de setembre el meu pare vingué de Bordeus a buscar-me, i com que aleshores la derrota era tan òbvia, em vaig deixar endur. I vaig arribar a França exactament el dia que es firmava el Pacte de Munic, o sigui, el dia que la República va perdre la guerra. Llavors només es tractava d'empalmar amb la guerra mundial... I saps amb qui vaig tenir tractes, a Reus, sense saber-ho? Amb Tito. Un company meu va aconseguir una clau del magatzem de la fàbrica de conyac del seu pare, i ja pots comptar que la fàbrica era una porqueria, com totes les fàbriques de conyac que hi pot haver a Reus, i que consistia a ficar per una conducció aigua, per una altra alcohol, i de tant en tant un got d'essència de conyac. Doncs bé, amb la colla que érem, i que robàvem bicicletes, com explico a "In memoriam", anàvem, a les nits, a la fàbrica i fabricàvem d'aquell mata-rates espantós, que intercanviàvem per tabac amb les Brigades Internacionals. Oh, i el tabac era en aquella època la moneda més sòlida que podies tenir. Amb tabac ho aconseguies tot, des de llonganisses fins a dones. I resulta que durant una temporada un dels nostres clients era un coronel que havia instal·lat el seu quarter general al bar "Bol d'Or", que després de la guerra es digué "Bar España": l'amo del bar, quan vaig tornar, va dir-me: "Doncs aquell coronel era en Tito". [...]

Del cor que ens governa

-Com definiries la importància que la dona ha tingut a la teva vida?

-No sé ben bé com dir-ho... Deixant de banda la part sexual, encara que sigui difícil deixar-la de banda, les dones m'interessen molt com m'interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m'agrada fer classes d'Universitat: són, com et diré? com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema. A un intel·lectual, i em fa vergonya emprar el mot, el que li convé és tractar persones el menys intel·lectuals possible. Però així com un botiguer ens mata d'avorriment, una noieta o un noi ens són simpàtics i ens poden donar una reacció de frescor davant de la vida que ni tu ni jo no tenim. Els intel·lectuals sempre tenim, sobre la vida, reaccions secundàries. En canvi, tractar gent que té reaccions primàries, no interferides per ideologies, és sa.

De sublimitats poètiques

-I per què et vas posar a escriure poesia?

-Et diré el que altres vegades ja hem comentat. Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i sobre Catalunya i els catalans, volia dir l'estat de decadència en què es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar i ara em sap greu, al qual, però, no deia avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra, sinó que sota la forma de l'aforisme, seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer.
L'agost del 57 la meva mare se'n va anar a Londres, i em deixà sol al pis: vaig estar-me tot el mes llegint, per primera vegada d'una manera seriosa, Shakespeare. Va ser una borratxera, que va durar sis mesos més, que vam passar al mas de Reus: em llegia i rellegia cíclicament les diguem quinze millors obres de Shakespeare, tu. I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisfeia de l'aforisme, se'm resolgué: un bon dia vaig escriure "In memoriam", basat en Shakespeare, i cuc! funcionava.

-Va ser el teu gran moment poètic.

-Sí, vaig tenir uns anys de producció de versos, basats en aquest punt de partida. Però des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, excepte mitja dotzena de poemes curts. No tinc res més a dir, penso, encara que, és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat, que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves. [...] Ara s'hauria d'explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l'un escrivia en català i l'altre en castellà, ja que si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent. En Jaime Gil i jo vam fer, et deia, una confabulació una mica pueril, però que ens excitava, i que és la següent: que un poema ha de tenir com a mínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s'escriu. Quin sentit té dir, com diu algun poeta, "amb sang voldria fer una cançó de marbre"? Cap. I aquesta complicitat era contra tothom, no solament contra els poetes irrealistes, sinó també contra un Blas de Otero, que era un suposat realista, però carregat d'un fons de demència socialoide.

-No faràs més poemes, oi?

-No ho sé. Potser m'engegarà una carregada...

-I allò que volies fer del rei Pere a Muret?

-Potser la carregada serà èpica, i ho faré.

-De la poesia social-realista, no en vas participar, malgrat ésser realista.

-El que volíem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes partint de la base que a les persones l'únic que ens interessa són els homes i les dones, amb la mateixa complexitat que pots fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí. [...]

De l'ordenació de Babel

-La cultura catalana d'avui, com la veus?

-Recolzada encara en la poesia, malgrat que s'hagin publicat novel·les excel·lents, com La Plaça del Diamant de la Rodoreda i El carrer estret d'en Pla. Però, com va dir Paul Valéry en unes conferències que va fer a Barcelona l'any vint-i-tants, una cultura que té el punt més sòlid en la poesia, està girada de cap per avall. La poesia ha de ser la punta d'una piràmide i no pas la base. Llavors s'hauria de procurar que la cultura catalana no fóssiu vosaltres els novel·listes sinó els matemàtics, els físics, els geòlegs: això és la base d'una cultura. Pots dir, és clar, que jo tinc part de culpa en aquesta situació, però com que no em faig meva cap responsabilitat col·lectiva, sinó individual, mira...

-No estic gaire d'acord en el que dius sobre poesia i novel·la, però. Exceptuant els monstres sagrats de rigor, i amb alguna altra excepció, alguna, no algunes, i quatre poemes aïllats, jo crec que aquests últims quinze o vint anys el país ha produït més novel·les, i alguns novel·listes, de qualitat, més que no pas poemes i poetes.

-Potser, i a més no ho sé gaire. Et remarco només que si m'hagués de sentir col·lectivament responsable d'alguna cosa, seria de no ser matemàtic, geòleg, antropòleg, arqueòleg o qualsevol d'aquestes coses. Aquí quan la gent parla d'una cultura, és d'una cultura literària, i això és una insignificança respecte al que és la cultura autèntica del món. I ara no vull aixecar la qüestió de les dues cultures, però sense la científica, no hi ha cultura.

-I per què ens trobem en aquesta anormalitat?

-Per la dominació exterior. Però, i això és un punt que t'agrairia que registressis, no s'ha de creure que aquesta anormalitat sigui tan estranya, perquè una de semblant s'ha donat també a Alemanya, on durant almenys cinquanta anys tots els funcionaris han estat prussians, i Adenauer, encara que feia veure tot el contrari, tenia una política dirigida contra la unificació de les dues Alemanyes, perquè la comunista és l'Alemanya prussiana, la que havia governat tota la resta d'Alemanya. És un país total, que s'ha de construir, si no la nostra cultura no assolirà mai un nivell acceptable.

-Què opines dels polítics?

-Que són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres: Stalin era pitjor que Trotsky, i potser per això aquell va guanyar i a aquest el va fer matar.

Darrera, permanent imatge...

No vaig veure Gabriel Ferrater mort. N'estic content. El recordo, el recordaré, com era de viu, aclucant els ulls, amb la seva veu nerviosa i xisclant, de pell rosadenca i cabells blancs, uns ulls blaus. Petita la cara, seca, vestit amb pantalons vaquers i jerseis o camises, una americana de xeviot, rient estentori.
Ha estat així...

--1972

servido por sepharad 1 comentario compártelo

Espanya o l'art de la negociació

La següent cita és per que anem prenent consciència. És de fa tres-cents vuitanta anys, però trobo que no ha perdut gens de vigència. La publico aquí perquè, més que un apunt polític, és un apunt històric.

Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquia, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V,M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza, será el Príncipe más poderoso del mundo.

Con todo, éste no es negocio que se puede conseguir en limitado tiempo, ni intento que se ha de descubrir a nadie, por confidente que sea, porque su conveniencia no puede estar sujeta a opiniones y cuanto es posible obrar en prevención y disposición, todo lo puede obrar V.M. por sí mismo solo, llevando esta mira con las advertencias breves, que aquí señalaré a V.M. para que, con su prudencia y la experiencia que los años y negocios le darán y con el valor que Dios le ha dado, en viendo la ocasión no la pierda en negocio tan importante, que ningún otro le es igual.

Presuponiendo la justificación a que me someto en primer lugar y no dudando de que la haya para que V.M. procure poner la mira en reducir sus reinos del estado más seguro, deseando este poder para el mayor bien y dilatación de la Religión Cristiana, conociendo que la división presente de leyes y fueros, enflaquece su poder y le estorba conseguir fin tan justo y glorioso, y tan al servicio de nuestro Señor, y conociendo que los fueros y prerrogativas particulares que no tocan en el punto de la justícia (que ésa en todas partes es una y se ha de guardar), reciben alteración por la diversidad de los tiempos y por mayores conveniencias se alteran cada día y los mismos naturales lo pueden hacer en sus Cortes, como pueden ser incompatibles con la conciencia, leyes que oponen tanto y estorban un fin tan glorioso y no llegar a ser un punto de justícia (aunque se haya jurado), reconociendo el inconveniente, se procure el remedio por los caminos que se pueda, honestando los pretextos por excusar el escándalo, aunque en negocio tan grande se pudiera atropellar por este inconveniente, asegurando el principal; pero, como dije al principio, en todo acontecimiento debe preceder la justificación de la conciencia.

Tres son, Señor, los caminos que a V.M. le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, u aunque diferentes mucho, podría la disposición de V.M. juntarlos y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor, pudiendo ser), sería que V.M. favoreciese los de aquel reino, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blandura los viniese a facilitar de tal modo que, viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la adminsión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería, si hallándose V.M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera, irlo ejecutando con los otros reinos.

(Gaspar de Guzmán, Comte-duc d'Olivares, a Felip IV. "Recopilación del dictamen de la materia del estado de todos los reinos")

servido por sepharad 10 comentarios compártelo

Sonaran les campanes, però no les oirem

Jo sé, segur, que sonaran les campanes, però no les oirem...

Des de la blanca sorra d'una platja inhòspita
haurem pujat per l'espigó fins a gratar el cel,
envoltats d'un no-res inescrutable.
Les petges en els núvols, les nostres empremtes
marcades en l'atzur d'un nou dia
que clareja i ben aviat, en dotze hores només
morirà abrupte, tacant de sang l'azimut dels estels.
Les petges i els sospirs, com broma nova
d'aquella que t'esquitxa en batre les onades,
que es forma arran, tímida, sorgida d'un oceà
que ens detesta i ens ofega perquè no ens pot amar.
Ni nosaltres l'amem.

Sonaran les campanes, però no les oirem.
Així com caigueren les generacions passades
així les generacions futures cauran també.

servido por sepharad 3 comentarios compártelo

Melangia de vespre

Un aroma afruitat que reconeixes de seguida, més per la vista que no pas per l'olfacte. L'olor del paper, blanc, setinat, els paquets que descarreguen unes camionetes atrotinades davant la reixa, sempre closa, de la impremta, de les Gràfiques. El dia que plovia vas veure entrar l'aigua fins a dins de tot del local, com els tolls s'allargaven, malèvols, fins a tocar les piles de paper per pujar-hi, una humitat que puja pels teixits, pels papers, per les parets; una humitat de vora mar, que cala fins al moll de l'os i et recorda sempre que a fora, i a dins, invariablement, plou.

La ronda va plena, els cotxes es fan la guitza per entrar-hi i a dins es trobaran el xàfec i l'embús, mentre que el passeig és buit de gent, les persones assenyades es refugien dins les cases, només tu camines pel carrer, envoltat de trànsit, sota una fina cortina de pluja blanca.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

VII. Les banderes

—¿La mar és plana?—demana de tant en tant als nois del control, i ells li contesten que sí, que la mar és ben plana i que no hi ha res de nou. Els ho pregunta amb una certa regularitat, una norma que només trenca de manera imprevista per trencar també la rutina. Després, seu i continua observant les pantalles que a l’altre despatx també controlen dos guàrdies de seguretat.

Des de les finestres es veu un remolcador que fa girar el portacontenidors que duu lligat. Fa vint-i-dos anys que els veu entrar, però cada vegada que hi ha una maniobra, es queda mirant el joc dels vaixells, els uns alcen la proa i enfonsen les hèlixs, com bèsties que aixequen el morro per fer més força en l’estirada, els altres avancen lentament, ben lligats, el nen que estira la mà del seu pare, i el pare que es deixa anar esperant que el menut faci tota la feina. Els petroliers van encara més a poc a poc, els remolcadors esperen que no hi hagi cap perill ni cap impediment i aleshores tots dos juguen amb la força dels motors de l’un i de l’altre, l’un tira endavant i l’altre tira enrere, el ballet els regira fins a deixar encarats els tubs que han de buidar, emplenar o netejar els tancs. En Dexeus mira cada maniobra igual que aquell primer dia que va entrar a treballar, el seu cap li va dir que anés fins al segon moll de descàrrega, i allà va veure com un remolcador feia donar un gir de 180º a un portacontenidors enorme. La peresa solemne dels grans embalums encara el fa encantar- se.

Abans havia de donar el vist-i-plau a totes les maniobres del seu sector, però a mesura que han anat passant els anys la mar ha anat quedant plana. D’ençà que van instal·lar els circuits interns de vídeo passa més temps vigilant les pantalles que no pas als molls. I l’ordinador... L’empresa de seguretat que vigila els accessos i els molls lliura un comunicat d’incidències cada hora en punt. De vegades pensa en els anys que havia d’anar amunt i avall amb bicicleta, quan travessava les zones de descàrrega i les piles de contenidors, laberíntiques i inacabables. En Quim i la Pilar, que treballen al seu càrrec, verifiquen i arxiven els comunicats i vigilen que no hi hagi cap alerta, i la parella de guàrdies de seguretat controla les mateixes pantalles que ell també vigila... La mar sol estar plana. De tant en tant fins i tot baixa a fer una volta sense que hi hagi cap motiu aparent. Des que va aconseguir filtrar els passos de tots els accessos amb burots i barreres, des que una tanca de filferro envolta el perímetre del port, que ja no hi ha tafaners ni pispes i només s’ha d’encarregar dels treballadors. Abans, cada dia hi havia alguna cosa o altra, algú que passejava i que havia caigut al mar, algú altre que havia picat amb el cotxe, taques de fuel o vaixells avariats.

Normalment, el port està tranquil. Avui, però, la mar no és plana, i potser s’equivoca, però diria que ha vist passar algú per sota de la tanca. Només ha estat un moment, però juraria que té la certesa que l’ha vist, que fins i tot li ha pogut veure la cara. De sobte, és com si algú hagués llançat una pedra a la bassa i tot l’ordre s’hagués trencat. Hi ha sovint vaixells que tenen problemes, ferris que s’han espatllat o fugues de fuel, res que no es pugui solucionar seguint els protocols, però de vegades la mar no és plana i s’arrissa tant que les onades arriben fins a la seva torre. Avui la mar no és plana, juraria que una nena ha passat per sota d’un dels forats de la tanca.

— ¿ L’heu vista?—ha demanat quan ha obert la porta, però cap dels dos guàrdies ha vist res, absolutament res de res. Ell sí, n’està segur, ha vist que una criatura entrava per la zona del camí del far cap al Morrot. L’han mirat estranyats. No, no han vist res, res de res.

— Però si vol, ho anem a comprovar, ara hi anem. Ja passem l’avís als guàrdies de baix.

>—No, deixeu-ho estar, ja hi vaig jo—diu en Dexeus mentre agafa les claus mestres i la llanterna. És mig matí, però si ha d’entrar dins d’algun contenidor necessitarà llum.

Hi ha volgut anar ell, la nena ha entrat per una de les parts que va insistir que havia d’estar més ben protegida. De vegades entra canalla, fan forats a la tanca, prou petits per poder-los amagar amb els matolls del marge. Fa molt de temps, en Dexeus ho recorda prou bé, entraven a buscar menjar, cap als dipòsits de deixalles on es llencen les mercaderies que s’han malmès durant el viatge o la descàrrega. Venien dels campaments dels gitanos i també de Can Tunis, però d’ençà que un camió va atropellar dos nens que no hi han tornat, fa anys, d’això. Ara, vénen nens del Polvorí i alguns del Poble Sec, en Dexeus ho sap perquè ha hagut de signar les denúncies. Abans entraven per buscar fruita, menjar, però ara qualsevol cosa, mòbils, eines que no se sap com les poden arrossegar i fins i tot algun ordinador portàtil que els treballadors s’han descuidat només un moment, documents, maletins que prenen sense ni saber què hi ha a dins. Ho agafen, s’amaguen allà on creuen que ningú no els podrà trobar, esperen que es faci fosc i aleshores tornen a sortir, a passar d’un amagatall a un altre fins que poden arribar als forats que han fet a les tanques. Una vegada en va agafar un que li va dir que jugaven a entrar i sortir, i ja està, sense solta ni volta, i un altre que li va explicar que anava a buscar un tresor, qui sap què s’expliquen de les coses que hi ha dins del port.

En Dexeus baixa de la torre, engega la moto i va fins als contenidors. En Quim i la Pilar no diuen res més, saben de sobres perquè vol baixar a comprovar-ho personalment, tothom sap que fa temps va entrar un noi, quan encara no havien posat les tanques de protecció. Es va amagar al moll de càrrega, al buit que queda entre dos contenidors. No el van trobar fins passats tres dies, un dels toros va treure una pila i el cos va caure pel mig dels ferros, amb el pit aixafat. Feia més de dos dies que era mort, va dir el forense, i el va poder matar qualsevol cosa, un moviment dels contenidors, un cop brusc d’un dels toros, fins i tot l’assentament de la càrrega de dins, podia haver estat el copet més insignificant, un cos tan fràgil enmig de tot aquell ferro. A ell només li ho van explicar, no hi era durant el cap de setmana, el nano va entrar dijous i no el van trobar fins dissabte, ja ni hi pensaven.

Ara, cada vegada que enxampen un pispa dins del port, de seguida demana quants l’acompanyen, si va sol, si l’esperen a fora, li fa feredat de pensar que per allà dins corren nens. Una altra vegada van haver d’anar amb una llanxa a buscar-ne un que s’havia amagat en un vaixell.

Si no fos perquè ho ha vist tan clar, en dubtaria. Els guàrdies que controlen el circuit de vídeo no han vist res, i els que ha trobat patrullant pel port tampoc, i dubta si ha de tirar cap a la zona de metalls o cap a les sitges, cap als contenidors o cap al pantalà... Cap a les sitges, cap a les sitges, allà hi ha molt de moviment i els nens busquen el moviment, saben que allà hi trobaran alguna cosa, qui sap què, però de vegades n’han hagut de fer fora d’allà mateix, d’entre els vagons i els xucladors de càrrega. N’hi va haver un parell que els van trobar perquè no paraven d’esternudar per culpa de la pols de la soja.

Hi descarreguen blat de moro, tot de sensefins que entren dins de les bodegues del vaixell i que pugen fins dalt de les sitges, núvols de pols que surten de la boca dels dipòsits, com si les sitges, cilíndriques i enormes, fossin xemeneies posades les unes al costat de les altres, com si el dipòsit també reclamés el seu protagonisme, tot el moll fa olor de farina. Els encarregats no han vist res, ni tampoc l’operari de la grua que ha de moure els sensefins. És a dalt de tot i no ha vist res, tenia cura del blat de moro, no ha vist res d’estrany...

Sempre pensa el mateix, ¿on m’amagaria si entrés aquí dins?, però sap que demanar-s’ho no té sentit, ell no té necessitat d’entrar a buscar res. ¿On m’amagaria jo si em busquessin?, ¿on m’amagaria si volgués robar alguna cosa?, al moll del ferro no, les peces són enormes i es té cura de deixar prou espai entre unes estibes i unes altres, hi ha massa ciment buit. Fa por passar-hi, els toros, enormes, són els més grossos de tot el port, escombren tota la plataforma amunt i avall, carreguen bigues a sobre de les banyes i quan han de girar sembla que seguin la superfície del moll.

En Dexeus va a poc a poc, atura la moto a cada edifici per demanar si algú ha vist alguna cosa. Tot està en ordre, li responen, la mar és plana, li responen.

Fa un aire prim, temperat del sol que sembla que vol desmentir que hi ha alguna cosa que no rutlla i dóna la raó als que a cada edifici, a cada oficina, li diuen que tot va bé. La Pilar l’informa que la mar no és plana, però, els esquitxos d’una canonada del pantalà han embrutit un vaixell que, si era blanc, ara és negre. Els estibadors tallen la pressió i el raig es converteix només en un degoteig de taques que els operaris miren de dissoldre amb una escuma groguissa, està tot sota control, l’informa la Pilar des de la torre. Quan hi arriba, el vaixell ha quedat tacat de dalt a baix, hi ha un home que crida en una mena d’anglès farcit de paraules gregues, el capità, que surt per una de les escales per maleir la seva mala sort. Al pantalà arriben els vaixells més estranys, bucs que carreguen en refineries o en plataformes situades als llocs més estranys, banderes de conveniència, liberianes, panamenyes, i amb una tripulació internacional. De les cabines surten tot de filipins o malais amb mànegues i raspalls, intenten rentar les llànties que degoten per les façanes abans no s’asseguin, per la coberta, pel buc, mentre el capità continua cridant, tornaré brut a casa, no para de cridar en anglès, tornarem bruts a casa.

El traüt de sempre, sembla que la quotidianitat s’hagi donat, s’hagi estiregassat per encabir tot el que passa al port. Els que van i vénen, els que sempre són els mateixos i no van enlloc... De sobte, lluny, li ha semblat veure alguna cosa, algú que es bellugava per dins de la zona dels contenidors, algú massa petit per anar tot sol, els treballadors que porten els nens mai no els deixen sols. L’ha vist d’esquitllentes, i ràpid, ha girat cap a dins del moll dels contenidors, creu que ha entrat al carrer que fan la segona i la tercera estiba, li ha semblat que duia la mateixa roba que quan l’ha vist a la pantalla, no li ha vist ben bé la cara, era massa lluny. A la pantalla sí, fins li ha semblat que per un instant mirava cap a la càmera, podria ser una casualitat, i només passava per sota la reixa, entre la tanca i el terra, boca per amunt: és clar que no li quedava altre remei que mirar cap a la càmera, però a en Dexeus li ha fet aquest efecte, com si el mirés a ell. Ara no, ara només l’ha vist de lluny, i potser ni tan sols sigui el mateix que ha vist passar pel forat de la tanca.

El carrer que separa les estibes és buit. Els contenidors construeixen la ciutat de ferro, una quadrícula perfecta, de colors i procedències diverses, que s’estén per sota el radi de les grues. L’ordre en què estan alineats contrasta amb la diferència d’alçada de l’exterior i de tot l’espai que hi ha a l’interior dels quadrats, els patis interiors, en diuen. Un nen que volgués jugar a fet a amagar podria passar dies i dies sense que el trobés ningú. En Dexeus comunica a la torre que és al moll dels contenidors, que creu que l’ha vista, però que no cal que baixi ningú, que l’avisin si algú veu una nena que va sola.

Mentrestant, camina per dins de la quadrícula de ferro i ciment, els carrers per on els toros enfilen el seu camí, ràpid, ràpid, més ràpid del que està permès, més lent del que les empreses volen. Si un nen passés per aquí dins l’aixafarien i no se n’adonarien, segur, els toros van tan de pressa, acceleren fort, els costa frenar i no sempre poden veure el que tenen davant, la càrrega els ho tapa. Cada setmana hi ha algun accident, topades entre toros que carreguen contenidors o que van a lliurar la mercaderia, aleshores l’estrèpit del ferro contra el ferro, del ròssec del ferro contra el formigó, és esfereïdor, com si xoquessin dos vaixells. Quan els toros trepitgen o pessiguen algú els resultats són terribles, recorda el nen que va quedar atrapat entre els contenidors, mort.

Ell també n’havia conduït, sabia com fer-ho per no frenar i encertar amb les banyes del toro els forats del contenidor, tenia per la mà com s’havia de reduir als revolts sense perdre gens de velocitat, i també havia competit amb altres conductors per veure qui arribava abans. I com li agraden aquelles bèsties, tones i més tones de ferro clavades a les banyes. Sembla com si el conductor fos el cervell d’una bèstia que no està acostumada a creure. Per això té quimera, perquè sap que els toros no s’aturen mai, acceleren i tiren endavant amb el contenidor clavat a les banyes de ferro. Ho nota, és dalt de tot de l’illa i de tant en tant sent com xerriquen les banyes que deixen o agafen els contenidors. Puja i baixa i mira als buits que deixa la xapa plegada de les parets dels contenidors, n’hi ha que estan doblegades, s’hi podrien amagar fins a tres o quatre homes. En Dexeus puja i baixa pels contenidors, i no para de trucar als operaris de les grues per veure si han vist alguna cosa estranya, algú que pugés per sobre dels contenidors, mainada, però tothom li diu que no ha vist res.

Fins i tot es fa enlairar per un conductor dels toros, puja damunt d’una de les puntes i el conductor el va passejant pels carrers, és com si veiés el laberint des de dalt.

Si fos la nena li diria que fa trampa, riu en Dexeus per sobre de l’extensió de contenidors, tots els colors i procedències, com un joc de nens petits, aquí hi ha de tot, totes les mercaderies del món són aquí dins, i aquesta caganiu ha d’entrar a veure si pot furtar jaquetes o bosses, pensa mentre el toro el passeja pels carrers del moll, i ell dalt de tot, mirant les formes estranyes de dins de les illes, un laberint de ferro.

En Dexeus truca a tothom, però enlloc no han vist res. En tots i cadascun dels departaments prenen nota que s’està buscant una nena o potser un nen, i que si algú veu alguna cosa estranya, que l’avisin. Sí, però ningú no veu res, que petit que és, un nen, aquí dins, entre els ferros i els vaixells que atraquen i els que se’n van. En Dexeus busca, arrenca la moto i torna a donar voltes per dins de la quadrícula dels contenidors, amb cura de frenar a les cruïlles, els toros li passarien pel damunt sense ni adonar-se’n. Continua buscant, només faltaria que després d’estar-s’hi mig matí li passés alguna cosa, potser ja se n’ha anat, potser ja ha sortit, pensa, però continua buscant, recorda bé els llocs per on ja ha mirat, les torres a què ha preguntat, fins i tot puja dalt d’una grua per convèncer-se que no el troba. No, des de dalt d’una grua no el veurà, al port tot està perfectament ordenat, però tot és, a la vegada, desmesuradament gran, enorme i caòtic, si no vol, no el trobaràs, des de la cabina de la grua no veuràs res, has d’anar a baix.

I altra vegada fins als vaixells, fins al pantalà, fins al moll frigorífic i fins al de metalls no fèrrics, i cap a tot arreu, és ara que està perdut, quan busca alguna cosa.

La Pilar li truca, un dels de logística creu que ha vist un nen, que també podria ser que fos una nena, algú amb una bossa de colors, l’ha vist de lluny, només l’estona de veure’l passar corrents cap a sota d’un dels vagons. El secretari no podia deixar la feina, estava marcant contenidors i palets i la nena se n’ha anat cap a la zona de càrrega, a l’estació de mercaderies.

La zona de càrrega és com un camp d’esbarzers, però és impossible sortir-ne sense esgarrinxades. A l’estació de mercaderies el soroll és terrible, ferro que grata contra ferro, motors elèctrics i dièsel, ventiladors de cambres frigorífiques i alternadors que brunzen fins a fer tremolar les parets dels magatzems, tot sembla fet expressament perquè ningú no s’hi vulgui estar gaire estona, potser per això ha acabat acudint cap aquí, si no vol no el trobarà. Els toros passen per sobre de les travesses que fan pas entre les vies, dibuixos i incurvacions impossibles que es creuen en canvis d’agulles ennegrits de greix i sutge... A la recta deriva dels rails, en Dexeus entra en un desgavell de reixes platejades, de vagons i contenidors, de bigues i travessers, màquines, grues i toros que corren com bojos per carregar aquell contenidor groc o verd, tant li fa. I sí, sap que tot això té una organització, que els moviments estan perfectament controlats, però ara se li escapa, hi ha una nena i poden fer-ne xixines, que les rodes dels vagons poden tallar com ganivetes, i ja pot cridar-la, ja... Ella el deu estar mirant des de darrere d’alguna caixa, des de sota d’algun vagó que ningú no sap quan es pot començar a moure, ja la pot cridar, ja, cridar més, encara, que no sortirà, és quan entra la nena que els toros es tornen perillosos.

Atura un dels conductors, i un altre, i encara un altre, però ningú no ha vist res i tothom maleeix l’ocurrència d’amagar-se allà. Les màquines tornen a la feina així que li han dit que no i que ja miraran d’estar al cas, i en Dexeus continua caminant per les vies, anant d’un costat a l’altre i cridant entre el soroll de les màquines, renegant mentre pensa que si ara mateix l’està veient, si ara el mira des de darrere d’alguna escletxa, des de darrere d’alguna paret, li deu tenir por, i deu tenir por també dels toros i de les grues, perduda enmig d’aquesta ferralla. Els toros el piten i li diuen que destorba, que surti del mig.

Un dels trens que va cap a logística és ple de contenidors frigorífics, en Dexeus ha vist com carregaven canals de bou. I vidre, els darrers vagons duen càrrega de vidre, palets i més palets, cubs perfectes d’ampolles blanques i parets de vidre que es fan i es desfan sense parar, des de la plataforma fins a sobre dels vagons, però en tot plegat no troba res, res de res, és possible que ja hagi marxat, que hagi sortit seguint el recorregut de les vies, fins i tot podria ser que hagués muntat en algun dels combois que marxen a poc a poc.

El walkie-talkie no para de sonar, no és enlloc, de tot arreu li arriba el negatiu, ha de ser aquí, l’ha vista un dels conductors dels toros, ¿quin d’ells?, impossible saber-ho, a hores d’ara, potser és en una altra àrea, fins i tot és possible que hagi plegat... En Dexeus crida surt, surt, surt, no et farem res, surt, no tinguis por...

Un dels combois comença a sortir molt lentament, duu coure, dues bobines de coure a cada vagó falcades per tot de fustes i palanques. En Dexeus hi puja i s’asseu dalt de tot, damunt del fil. El tren avança a poc a poc entre els rails i els magatzems, entre les plataformes d’elevació, tan lentament que des de dalt del vagó ara es veuen tot de llocs en els quals ni tan sols havia pensat, racons entre els refrigeradors, espais i buits que els magatzems no acaben de tancar, contenidors que s’estan podrint de la sal que ve del mar i que ensenyen forats i ventres on hi podria haver qualsevol cosa, però de la nena no hi ha cap rastre. Informa a la torre que surt, que d’aquí a una hora algú el vagi a buscar a la zona de logística de fora del port, segur que el comboi s’hi atura. Si ja ha sortit, segur que ho ha fet per aquí.I tant que sí! La veu saltar del tren, set o vuit vagons davant del seu. Corre pel costat de les vies, cap allà on s ’acaba la tanca, hi ha tot de canalla que l’espera i que així que la veuen deixen de jugar a pilota, i corre també cap a la tanca, ara pensa que podria ser un nen amb el cabell llarg. És la canalla de les caravanes que hi ha en un dels solars, als campaments, i més nens que corren cap a la tanca per veure passar el tren, han vist trens i combois de tota mena, però se’ls deu fer estrany veure-hi algú, assegut dalt de tot de les bobines de coure, en Dexeus, veu com la nena arrossega una mena de drap, o un farcell, no ho sap ben bé, i com arriba allà on s’acaba la tanca i com es barreja amb els altres, n’hi deu haver més de trenta o quaranta, de totes les edats.

Tan bon punt la nena creua la tanca, la canalla s’aplega al seu costat fins a envoltar-la del tot, sembla que es canviïn de roba i que es passin draps de colors. Sí, són els draps que ha vist que arrossegava la nena, són banderes que es van passant els uns als altres i que llancen enlaire, fetes un bolic, esperant que la caiguda les desplegui. N’hi ha un parell que li ensenyen alguna cosa, semblen caixetes amb alguna cosa, però no pot distingir de què es tracta. Li ensenyen com un botí, com si volguessin fer-li enveja o demostrar-li que ells tenen alguna cosa seva. No pot veure què és, però juraria que és el que la nena ha agafat de dins, juraria que és el que ha agafat de vés a saber quin magatzem o oficina. Riu, mentre veu com la canalla continua corrent al pas del comboi. Riu perquè es riuen d’ell, assegut sobre les bobines de fil de coure, que a la fi no ha pogut enxampar la nena, vés a saber què és el que ha agafat, potser coses sense cap importància, no ho sabrà mai.

Són els nens dels campaments, els de les cases dels gitanos, els que vénen des de les ruïnes i les rulots on malviuen els seus pares o els seus oncles, qui ho sap, amb qui viuen... Els nens corren a l’altre costat de la tanca, per sota els nusos de les autovies i dels enllaços amb les rondes, corren al pas del tren, n’hi ha molts i es van passant la bandera els uns als altres, n’hi ha un que sent que crida perquè va coix, arrossega la cama i no pot seguir el pas dels altres, i els dos que van amb bicicleta, hauria pogut ser qualsevol d’ells, els que li demanen què fa allà dalt, cridant tant com poden, podria haver estat qualsevol d’ells. Veu els homes que surten de les barraques que hi ha entre els solars i els canyissars que envolten les vies, criden la mainada que el crida, qualsevol podria haver entrat, pensa en Dexeus mentre al fons veu la mar, la mar plana.

Francesc Serés. La força de la gravetat.

(C) de les imatges i del text, Francesc Serés.
http://francescseres.net

servido por sepharad 4 comentarios compártelo

Passional al tren. Reflex nº 3

Havia estat seguint la noia dels ulls tristos des que la va veure traient el bitllet a la taquilla. Quan li va tocar el torn a ell, s'hi va acostar i va demanar el bitllet sense mirar la funcionària que els expedia de manera mecànica.
- Em pagaràs en efectiu?
- Perdona? Mm, no, et pagaré amb targeta.
- Me la deixes?
- Oi tant.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

Un lema

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Imprompt(s)

La gota cau. Es precipita. Millor dit, rellisca, rellisca per la part externa del got en una cursa indeturable per culpa d'un assumpte físic de diferència de temperatures, condensació i alguns altres paràmetres que funcionen en el nostre món, però potser en d'altres no.

Arrencant-ne els llençols, i llençant-los ben lluny.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo