Marvin B. Naylor: Little Speck of Blue

En Marvin B. Naylor va enviar-me fa un parell de caps de setmana una nova maqueta. Aquest cop, després de "The Last Flight of Billy Balloon" i "A Flash! Within a Moment", ens arriba en exclusiva un nou treball del músic anglès: "Little Speck of Blue".

Un cop més, Marvin B. Naylor torna a sorprendre'ns amb un tema aparentment senzill, de només 3:40 minuts de durada, però que amaga en realitat una instrumentalització excelsa. Aquest cop, malgrat destaquen, de nou i per sort, el seu grapat de guitarres acústiques (tota una meravella), també hi ha cor, teclats, baix, bateria, fins i tot alguns efectes sonors interessants.

En general, "Little Speck of Blue" no es complica la vida harmònicament parlant, però Naylor demostra que es pot fer una cançó senzilla amb imaginació i bon fer. De fet, "Little Speck of Blue" és el tema més bonic que he sentit des de fa setmanes, moltes setmanes. La seva senzillesa el fa atractiu, i la seva qualitat desbordant supera fins i tot "Alice and Marianne", el meu tema predilecte de Naylor. Absolutament impressionant.

"Little Speck of Blue" és d'aquelles composicions que et fan somriure i prendre't la vida amb alegria. No només perquè el caràcter musical del tema convida a això (mode major, arpegis acústics, un to de brillantor compositiva), sinó també pel missatge que Naylor transmet. En el seu nou tema, el compositor anglès imagina un món en què els problemes es poden superar i en què el progrés pot estar al servei de les persones; un món petitet d'éssers que fan i desfan amb alegria. En conclusió, una "little speck of blue". Això s'evoca, sobretot, amb un vers que es repeteix: la de "lots of buildings where people can go up and down". Una idea utòpica, però bella.

En resum, un tema excel·lent, en la seva totalitat i des de tots els punts de vista. Un cop més, agraeixo a Marvin B. Naylor la seva cordialitat i l'animo a continuar endavant amb la seva tasca musical. Jo, almenys, li estaré realment agraït. De moment, "Little Speck of Blue" ja m'ha alegrat la setmana. Per a aquest tema, un 10 rodó. Així mateix.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

Joan Baptista Humet (1950-2008)

Fa poques hores, en la matinada d'aquest fred 1 de desembre, el cantautor valencià Joan Baptista Humet moria, de càncer, a Barcelona.

Humet va nàixer el 1950 a Navarrès (País Valencià) i passà gran part de la seva infantesa a Terrassa. Amb divuit anys, marxa a Barcelona per estudiar arquitectura, però en aquesta ciutat coneix Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, i la influència dels cantautors el captiva.

Residia en una pensió cutre del carrer República de l'Argentina i allà fou on començà a tocar les seves primeres cançons. El gust per la música li va transmetre el seu avi, que tocava diferents instruments a la banda del seu poble.

Joan Baptista va compaginar la cançó en català i en castellà, encara que aquesta darrera fou la línia dominant. Un dels èxits més reconeguts d'Humet fou el tema Clara, escrit el 1981, inspirat en la mort d'una noia per sobredosi.

Reproduïm el tema a continuació amb l'ànim que serveixi com a homenatge pòstum a Joan Baptista.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo

Marvin B. Naylor: A Flash! Within a Moment

En Marvin B. Naylor va enviar-me fa unes setmanes una nova maqueta, després de l'àlbum "The Last Flight of Billy Balloon", titulada "A Flash! Within a Moment".

La maqueta, a mode de "single", conté dos temes.
El primer tema, "A Flash! Within a Moment", és una mica més llarg del que sembla ser habitual en Marvin B. Naylor, contenint diferents seccions dirigides per les guitarres amb un caràcter força melancòlic. El guitarrista utilitza ritmes pausats i una musicalització excel·lent (genuïnament acústica), però no es queda aquí, sinó que també hi barreja algun passatge amb caràcter de flamenc, incorpora efectes sonors i realitza canvis rítmics continus. El tema finalitza amb uns harmònics (recurs utilitzat sovint per Naylor en aquest tema) als 6 minuts 49 segons.

El segon tema, "Till Death...", és força més curt i els arranjaments són més senzills. Vindria a ser la cara B del single. El caràcter del tema és força similar a les parts acústiques de "A Flash!...". Naylor juga amb els canvis d'intensitat, però la instrumentalització és menor i hi destaca sobretot la seva guitarra acústica. Segons ell mateix explica, utilitza una acústica de 12 cordes usant una barreja de cordes toves i dures. També hi incorpora, amb encert, seccions de corda, a més de realitzar algunes modulacions.

Agraeixo a Marvin B. Naylor que m'hagi enviat la maqueta perquè ha estat un plaer escoltar-la. És una sort que es continuï fent bona música, encara que els canals de distribució siguin petits, per fer front a la porqueria que sona cada dia per les ràdios.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo

Una humil opinió

És notícia avui als diaris de Lleida, tant a la premsa de franc com als diaris locals de pagament: les escoles de música privades demanen més ajuts mitjançant una protesta silenciosa.

A la fotografia es veuen cartells de l'EMIPAC (Escoles de Música d'Iniciativa Privada Associades de Catalunya), i a més hi puc reconèixer diferents persones que treballen o estudien al centre de música privat més emblemàtic de Lleida: l'Escola de Música L'Intèrpret, de la qual he estat alumne onze llargs anys.

La cosa no deixa de tenir la seua gràcia. Ja només d'entrada, mirant la foto, sembla que ens estiguin prenent el pèl; la pancarta de la dreta resa, solemne: "Per un ensenyament musical privat a l'abast de tothom". Vaja -penso-, ja comencem amb els oxímorons. Sense dubte l'EMIPAC no ha entès gaire bé la distinció entre "públic" i "privat". Els hi recomanaria una bona lectura filosòfica: "Sobre la llibertat", de John Stuart Mill.

Ens diuen que volen un ensenyament privat (no concertat!) però a l'abast de tothom. Sí, jo també vull que una assegurança amb Assistència Sanitària estigui a l'abast de tothom, però lamentablement no pot ser, vés. És a dir, si entenem com a "públic" precisament "a l'abast de tothom" (així hauria de ser, oi?), llavors ens queda confeccionat un nou lema: "Per un ensenyament musical privat, públic". Com s'entén? O una cosa o l'altra. I la lletra P de l'acrònim EMIPAC significa precisament "privades", no "concertades". Aquestes escoles, associades, quin dret tenen a rebre ajuts de la Generalitat de Catalunya, que d'altra banda gestiona una xarxa de conservatoris que SÍ són públics? Resposta: el mateix dret que té una entitat privada a rebre fons d'un organisme públic. És a dir, cap. No vam quedar així amb l'Adam Smith i el David Ricardo? "L'Estat no ha d'intervenir en economia", deien. "Mai?", preguntava l'Estat. "No, mai! L'Estat, el mínim!". Ara continuem amb el mateix fatídic capitalisme, però una mica retocadet, perquè no es noti tant. I afegint unes parauletes: "L'Estat no ha d'intervenir en economia... excepte quan ens interessi".

Posaré un exemple que jo em conec. A Lleida pots estudiar música principalment a tres o quatre llocs: en primer lloc, al Conservatori Municipal. Després tens algunes escoles privades, com ara la ja esmentada L'Intèrpret, Pons Rosselló o l'Escola d'Acordió de Lleida. Em sembla molt bé, de debò que sí. (No entraré ara a valorar les actituds d'alumnes i familiars en aquestes escoles privades, perquè seria una generalització, me n'aniria del tema i a més n'hi hauria per escriure tot un llibre). De la mateixa manera, a Lleida pots curar-te de diferents maneres: pots anar als CAP del Servei Català de Salut (organisme públic) així com als dos hospitals públics; i també pots anar a altres centres privats, com ara L'Aliança (amb un concert amb la Generalitat, em penso), Hospital Montserrat, Sanitas, etc. Per a mi, la situació és exactament la mateixa. Si vaig pel públic, ho pago amb impostos. Si vaig pel privat, ho pago amb quartos de la meua butxaca. Punt.

L'EMIPAC ha justificat l'actuació de la següent manera:

EMIPAC (Escoles de Música d’Iniciativa Privada Associades de Catalunya) vol
denunciar la situació en què es troba el sector de l’ensenyament musical al
nostre país.
Després d’uns anys de lluita pels drets de l’ensenyament musical privat a Catalunya i
donades les inexistents respostes obtingudes per part de les institucions públiques:

EMIPAC denuncia:
- La inexistència d’una política d’ajuts econòmics de cap mena a les escoles de
música i centres d’ensenyament musical.
- La discriminació que estem patint, des de sempre, només pel fet de ser escoles
i centres de titularitat privada malgrat que la nostra tasca educativa és un servei
d’interès públic.

Home, sí, és clar! D'interès públic! I que té a veure això? Com que la vostra tasca educativa és d'interès públic, existeix una cosa anomenada Conservatori, que fa el mateix que vosaltres (això sí, sense floritures ni mandangues) i és públic!

- Que no se’ns consideri agents actius en la presa de decisions en l’elaboració de
la futura Llei d’Educació.

Això encara ho puc entendre.

EMIPAC demana:
- Suport econòmic per les escoles de música d’iniciativa privada, com ja es fa a
altres comunitats de l’estat, tant des del propi Departament d’Educació com des
dels mateixos Ajuntaments.
- Que es crei una única xarxa d’escoles de música que tingui en compte la tasca
perseverant i de qualitat que, ja fa molts anys, estem duent a terme (en molts
casos molt abans que hi hagués oferta municipal).
- Participar activament en l’elaboració de la nova Llei d’Educació.
- Que es faci una aposta REAL clara i valenta per l’ensenyament musical per part
de les administracions i polítics si, tal i com ens diuen constantment, creuen que
la música és tant important per a la nostra societat.

És a dir: que es destinin més partides pressupostàries a l'ensenyament musical públic. En què quedem? Els calés per als centres privats, o per als públics? Estic fet un embolic.

EMIPAC proposa:
- Que es creïn línies de finançament per a les escoles de música i centres
d’educació musical d’iniciativa privada:

Ho reitero. No m'aclareixo.

- Per sufragar les despeses de personal, i així aconseguir uns sous
dignes.

Sense comentaris en qüestió de sous. Ser professor no sembla que sigui gaire rendible, ni en un centre públic ni en un centre privat. Però no podem foter-li la culpa d'això també a l'administració... o sí?

- Per minimitzar les quotes que paguen les famílies que en l’actualitat
estan suportant els 100% del cost de la seva educació musical.

Solució: que matriculin el seu fill/a/s/es/tropa/prole en un centre públic, on -evidentment- no els tractaran com si fossin els reis de la creació (més aviat al contrari, però...).

- Que es declari a les escoles de música d’iniciativa privada com a escoles
d’interès públic.
- Que no es crei una doble xarxa d’escoles de música i es tinguin en compte les
que ja existeixen.

Això sí que és interessant. Resulta que es planeja d'ampliar l'oferta d'escoles públiques, i els centres privats diuen: "No, no cal! Si ja estem nosaltres!". Tornem al mateix. Esperem que l'administració no segueixi aquest sistema i deixi la Seguretat Social en mans de Muprespa.

- Que la propera Llei d’Educació reflexi les nostres demandes.

EMIPAC
Barcelona, març de 2008

Així està l'assumpte. Això sembla un atac personal contra els centres privats, però -de debò- no ho és. No passa de ser una humil opinió.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo

Marvin B. Naylor: The Last Flight of Billy Balloon

Advertència! Aquest post continua d'aquest altre.

Els contactes per correu amb Marvin B. Naylor han estat fructífers i, després d'un parell de missatges per part de cadascú, he rebut avui mateix l'àlbum The Last Flight of Billy Balloon.

En faré a continuació una petita ressenya, com a homenatge i agraïment a l'autor per la seva amabilitat. Per cert, que el paquetet on venia el disc contenia també una carta d'en Marvin on explica quines guitarres ha emprat i el per què de tots els temes; a més d'un conjunt de ressenyes i crítiques a l'àlbum. Un gran detall.

"Little Piece Of Magic" obre l'àlbum de manera molt optimista. Segons alguna crítica, és una obertura "típica per a qualsevol disc", però jo no ho crec així. El principi recorda vagament el tema "See-Saw" (de Rick Wright, el sisè tema de "A Saucerful of Secrets". De seguida canvia l'orientació, però es manté fidel a aquesta influència. La veu de Marvin sona senyorial i senzilla alhora. En destaca el protagonisme de la guitarra acústica, tant quan es manté al fons com quan desenvolupa passatges solistes. Els canvis modals són realment bons; un tema molt interessant.
"Out Of My Mind" comença en mode menor amb arpegis acústics. De seguida modul·la i de seguida també retorna a mode menor: aquestes modul·lacions es fan constants al llarg de l'àlbum. L'estil és continuista amb el tema anterior, tot i que molt més relaxat. Aquí s'introdueixen cors al fons. En alguns moments recorda força a algun tema de Genesis amb Peter Gabriel (per exemple, l'inici de "The Cinema Show", a l'àlbum "Selling England by the Pound").
"Dulcibella Play!" comença com un tema acústic senzillet i que no introdueix els canvis dels temes anteriors. Es basa en rodes d'arpegis de la guitarra i una estructura molt ben delimitada. S'introdueixen, però, també altres instruments com ara violins i alguna mena de sitar o banjo abans de desembocar en el final, que és la part més interessant i on els cors fan una gran feina, a més de barrejar-se múltiples instruments.
"Little Creatures" i "Portrait of a Woman" són cançons enllaçades. La primera és un tema de nou molt acústic i en mode menor, encara que més tard modul·la. Algunes parts del tema no tenen lletra. Deixa entreveure un caràcter molt "ambiental", per això crec que no desentonaria en llocs com el Cafè del Mar. El segon comença de manera semblant a l'anterior, però en mode major. És força repetitiu, però molt bonic, basat també en arpegis de la guitarra. Acaba amb un fade-out.
"Belle-Amie" comença a destacar pel coprotagonisme guitarra-teclats. Canvia l'orientació harmònica, introduint algunes estructures de jazz, i la veu retorna als orígens i es torna més greu i imponent. Tema curiós pels girs que va fent, i on les percussions suaus (a l'estil Metheny) guanyen protagonisme.
"White Lady" és la "suite" de l'àlbum. Es va desenvolupant sense repetir-se, i modul·lant, com ja ve sent tradició. Destaca la tècnica guitarrística de Naylor en aquest tema: el guitarrista utilitza sovint el "tremolo" de Francesc Tàrrega a "Recuerdos de la Alhambra". Asseguro per experiència pròpia que la cosa té el seu intríngulis i no resulta senzill en absolut. Naylor també fa us de pauses i silencis amb un bon resultat, tot i que acabant en fade-out.
"Alice And Marianne" és, de moment, el tema que més m'agrada de l'àlbum (cert que és el tema per mitjà del qual vaig conèixer l'àlbum, i el que he escoltat més cops). Basat de nou en la modul·lació, conserva el caràcter més optimista del disc i el mescla amb un alegre acompanyament acústic al qual es van afegint altres instruments.
"Beautiful Balloon" és una barreja peculiar de passatges de teclats, que creen un coixí permanent, alguna intervenció de flauta, arpegis acústics, i la veu de Naylor, que va canviant de to i registre. El tema s'estructura en diferents passatges, com si fossin capítols d'una novel·la.
"Daisy Sunshine (For Francesca)" finalitza l'àlbum amb un caràcter trist i acústic, gairebé de cantautor, que minimitza les modul·lacions i aporta un to marcadament melancòlic al conjunt, acabant amb alguns acords d'aquells tan melangiosos (sus4 i Maj7, i barreges múltiples).

A més d'analitzar les cançons, convé fer esment a l'estil de Marvin B. Naylor. L'àlbum recorda indefectiblement, sota el meu punt de vista, múltiples influències: el rock simfònic dels setanta més reposadet (vegeu Camel), l'estil acústic que tant i tant m'agrada (arpegis i passatges continus de guitarra acústica de 12 cordes), l'estil GENESIS (primera època), fins i tot influències de Syd Barrett quan estava calmadet, o de guitarra clàssica (al tema "White Lady", per exemple), de jazz-fusió, alguns efectes PinkFloydians (per exemple, la tos de "White Lady") o altres efectes psicodèl·lics. Tot això fa de "The Last Flight of Billy Balloon" un àlbum molt complet.

Res més, espero que si teniu oportunitat d'escoltar alguna cosa de l'àlbum, en gaudiu i us agradi. A mi, per suposat, m'ha agradat molt. Podeu escoltar alguns temes de l'àlbum al Myspace de l'autor o en el post anterior (l'adreça, a la capçalera d'aquest).

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Camps de maduixes per sempre

Així, John, et recordarem sempre
(Premeu la maduixa per escoltar i veure la cançó)

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Una història fascinant i Radio 3

"Alice and Marianne" és una cançó d'un guitarrista britànic anomenat Marvin B. Naylor (el podeu veure aquí, saludant amb el barret a la mà). Aparentment, el fet que existeixi un senyor amb aquest nom que ha decidit penjar els seus temes a la xarxa no hauria de tenir més importància, i no en té. Però ahir es va creuar en l'existència d'un servidor i crec que ha estat un fet remarcable per l'odissea que això ha comportat.

Radio 3 emet un programa, de vuit a deu del vespre els dissabtes i diumenges, anomenat "Islas de Robinson". El programa es dedica a posar cançonetes d'estils pop diversos que, certament, tenen el seu quid. Vull dir que resulten interessants. El programa semblava estar força bé.

Ahir a les vuit del vespre em trobava dins un cotxe, baixant un carrer amb fort pendent, quan la veu de l'interlocutor va anunciar que posaven "Alice and Marianne", del tal Naylor, per recomanació d'un amic britànic. El van posar: el tema era tan bonic que per força vaig haver de parar atenció a la ràdio del cotxe, que l'emetia amb alguna interferència, pel dial 102.2 FM. I "aficionat" com sóc a emetre sons mitjançant una guitarra acústica, els tres minuts i mig que va durar la cançó foren un moment bastant "màgic". Òstres, vaig pensar, això m'ho he d'apuntar per algun lloc. No havia escoltat mai "Islas de Robinson", però em va agradar.

Llavors ja vaig tenir muntat el problema: en obrir la guantera, em trobo amb un bolígraf escarransit entremig de munts de papers i d'instruccions de funcionament de la ràdio, i de la carpeta on hi han els rebuts de l'assegurança, i entre una llanterna amb piles i altres porqueries. Mentre intentava caçar el boli, ja se m'anava oblidant el nom de l'autor. Tenint en compte que no havia pescat el nom de l'àlbum (no sé si per culpa meva o per una mala entonació de l'interlocutor), m'anava quedant només amb quatre paraules: "Marvin B." i "Alice and".

Vaig atrapar el bolígraf mentre rodolava per dins el calaixet. Llavors, ai! El problema va ser trobar un lloc on anotar els quatre mots. Ni rastre de papers a la guantera (vull dir, de papers on escriure-hi fos possible). Al final se'm va ocórrer de mirar al costat del fre de mà, on hi ha un petit foradet per posar-hi andròmines. Allà, sepultat per claus i brutícia, hi havia el paper d'una factura d'aquell producte que es tira de vegades a la gasolina, per netejar les bugies.

Col·locava la factura, girada al revés per la part no escrita, sobre la tapa de la guantera per tal d'escriure-hi, quan em vaig adonar que el bolígraf no ratllava. I vinga a intentar-ho, i a bufar-li la punta amb l'alè. Però res: després de tot, me n'hauria de recordar mentalment. Ho tenia xungo.

Marxem del cotxe i quan arribem a casa hi havia la tele posada. Feien el "pasapalabra" i no quedava gaire per que comencés el futbol. Enmig del furor col·lectiu, una paraula va marxar de la meva ment: "Marvin". Conclusió: estava buscant una cançó d'un tal X B. X anomenada "Alice and X", de l'àlbum "X" (any desconegut). Fantàstic.

Fins que vaig tenir ocasió de fer una cerca a Internet (dissabte a altes hores de la matinada, o sigui diumenge ja), vaig anar repetint: "Alice and", "Alice and", com un imbècil. Total, pel que va servir: de res. A Internet (cercant amb Gooooogle) i al ruquet aMule, hi havia moltes cançons amb "Alice", però cap d'elles era la que jo buscava. I mira que en vaig arribar a baixar!

Diumenge al matí continuava la meva recerca. No sabia tampoc per quina emissora havia sonat la cançó. Al principi em pensava que era M80 Radio. És la 102.2 FM de Lleida. Però, cras error! Quan sentia la cançó, jo no era a Lleida, sinó a un poble de la Franja d'Aragó. Per tant, la freqüència 102.2 FM era la d'Osca, o en el seu defecte, Fraga. Buscant pel Goooogle vaig comprendre que l'emissora que havia escoltat era Radio 3. Vaig entrar al web de Radio 3, però com que tampoc no recordava exactament l'hora de l'emissió, no sabia si el programa era "Duendeando", "Pachamama" o "Islas de Robinson" (que s'emet a partir de les 20h). De fet, aquest últim no el contemplava: estava bastant convençut que no eren encara les vuit quan havia sentit "Alice and Marianne".

Intentava trobar un podcast dels dos primers programes, però n'hi havia un de molt reduït. No m'interessava: el programa del dissabte 19 d'abril no hi era. Vaig escriure un correu electrònic a "Duendeando" i un altre a "Pachamama" pregant-los, pel que més volguessin, que m'ajudessin a localitzar un "precioso tema que pusieron ayer sobre las 19h" el títol del qual començava per "Alice and". Avui no han respòs encara. Llavors ja era l'hora de dinar, m'havia passat el matí gooooglejant i perdent el temps, així que ho vaig deixar estar.

Però no em vaig donar per vençut: recordava els arpegis de guitarra del final i els recordava tan nítidament bonics, que per força havia de continuar buscant. Així que, després de fer uns deures cutres, dutxar-me i sopar, vaig tornar a cercar "Radio 3" a Goooogle i em va sortir, entre d'altres planes, un fòrum de Radio 3. La meva mirada va topar amb les paraules "Chat, canal #me en IRC... a través de web (java)". Aquesta és la meva!, vaig pensar. Entraré aquí i preguntaré fins a la sacietat si algú sap el nom d'un tema que van posar ahir... (etc. etc.). Ja eren les dotze de la nit.

Entro al canal IRC i hi trobo uns cinc usuaris. Pregunto: "Alguien escuchaba Radio 3 ayer sobre las 19h?". Al cap d'un parell de minuts, només un em respon: "Yo no". Merda. Torno a la càrrega: "Es que estoy buscando un tema que...". L'ànima caritativa, pobra, em diu: "Pregúntalo en la pizarra, a lo mejor allí lo saben". (La pizarra es el fòrum en qüestió: m'ho va haver d'explicar. Ens vam acomiadar cordialment després del breu diàleg internauta).

Vaig entrar a la pizarra, i en concret a l'apartat general, on la gent pul·lulava més sovint. Però quan era a punt de posar un post demanant pel tema, penso: vaig a tornar a buscar al podcast. Torno a la pàgina de la programació i veig que el programa que començava a les vuit, "Islas de Robinson", té plana web pròpia. Hi vaig, amb esperances gairebé nul·les. I a la secció de podcasts, òstia!!, topo ràpidament amb les lletres "Marvin B. Naylor". Aquí està!!

Em miro el podcast, me'l miro i me'l remiro, i encara insegur pitjo el botó de descàrrega. Se'm descarrega i em disposo a escoltar els primers minuts del programa enregistrat. Però la música va fluint i, vés, no estava gens malament. Toquen dos quarts d'una.

En arribar al minut vint-i-cinc, el locutor presenta el tema "Alice and Marianne", i el vaig tornar a escoltar serenament, tot orgullós. "Sembla que a Internet hi pots trobar de tot, encara que no sàpigues ben bé el que busques". Encara he de corroborar aquesta afirmació, però d'una altra estic segur: "He estat perdent tant de temps buscant aquest tema... Si no l'arribo a trobar, no dormo".

Estava reproduint el programa amb l'XMMS (sota Ubuntu 7.10) i, pel que sembla, el programa tenia alguns problemes per marcar correctament el temps de reproducció. Havia estat avançant i retrocedint manualment i els temps que marcava no eren els correctes. Però eren tres quarts d'una i jo això no ho sabia.

Només em quedava un pas: posar aquell "Alice and Marianne" a l'MP3. Però primer calia retallar el podcast per tal de treure'n només la cançó: altrament, em seria difícil fer encabir 120 minuts dins la memòria limitada i ultracarregada de l'aparell. Total, que per a tal afer, vaig pensar que amb el gnome-sound-recorder en tindria prou. Suposava que podria dir-li que enregistrés del Line-In, i en paus.

Obro el gnome-sound-recorder (ve a ser l'equivalent Linux de la Grabadora de sonidos), i em trobo amb la següent advertència:

Mecagon tot. Mira que mai no m'havia passat, això. De fet, recordo que algun cop havia enregistrat pel micro, algun tema amb l'acústica, i funcionava. "Què deu passar, ara?". Falten deu minuts per la una de la matinada, i em poso a gooooglejar (per enèsima vegada) intentant esbrinar quin és el problema. Perdo el temps: segur que hauria trobat la resposta, però em començava a posar nerviós i els ulls ja no em funcionaven gaire bé.

D'acord. Si no puc fer-ho amb aquest programa, ho faré amb un altre. Però, amb quin? "Manipulación de audio" a Goooogle em dona una resposta: Audacity. Ja valdrà. Obro una consola i:

sudo apt-get install audacity

S'instal·la, l'obro, poso el Line-In, i sembla que enregistra, però a l'hora de reproduir-ho amb el mateix programa, nanai! No reprodueix. Collons!! Què més em pot passar? Total, que a cegues, sense saber si vaig bé, poso el temps en què jo crec que comença "Alice and Marianne", i el temps en què crec que acaba. Però, aquests temps, segons l'XMMS, que s'havia trastocat comptant els segons. Total, que quan ho vaig tenir enregistrat, l'arxiu d'àudio que havia creat no casava amb el tema real.

No sé com m'ho vaig fer, però reiniciant el servidor gràfic amb un Ctrl-Alt-Return i engegant de nou l'Audacity, va ser capaç de reproduir. Llavors ja vaig poder buscar el minutatge correcte: el tema de Naylor començava als 25:06 minuts de programa i acabava als 28:55. Ho vaig enregistrar en aquest interval, i va funcionar!! A la fi, al cap de vint-i-nou hores, aconseguia el tema "Alice and Marianne"!

Reproduint-ho al portàtil, se sentia força bé. Ho vaig intentar posar a l'MP3, però era ple. Sempre el porto ple al màxim, i sempre acabo esborrant alguna cosa. Ho vaig fer, ja no recordo què vaig esborrar, però al final el tema "Alice and Marianne" va entrar a la memòria de l'aparell. Desconnecto i tanco l'ordinador. Eren la 1:15h del dilluns 21 d'abril, vaja, d'avui, i a les 8:45 havia de ser a classe. Fatal. I gràcies que avui entrava més aviat.

Vaig deixar l'MP3 endollant a la llum perquè no tenia gairebé bateria. No fos cas que, després de tot, al dia següent no pogués escoltar-lo.

Aquest matí he pogut escoltar el tema. La qualitat, amb auriculars, és força pèssima: se sent tot amalgamat, però és clar, em va costar el seu temps i esforç! I d'un podcast, què més vull?

En fi, aquí s'acaba l'odissea. Deixo el tema més avall. També és recomanable escoltar tot el programa, van posar cançons interessants. He enviat un correu a Mr. Marvin B. Naylor demanant-li si es pot comprar l'àlbum per mitjans normals. A l'aMule no hi és. A veure si em respon. Salutacions a tots.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

L'informe meteorològic s'emet a dos quarts de nou

Admeto que el post d'avui té un títol una mica estrany, que a la millor en comptes d'atraure lectors els allunyarà per sempre més del meu bloc. Però és que l'ocasió ho exigia: avui volia parlar, precisament, d'un dels grans àlbums del jazz-rock i potser el millor del grup: "8:30", de Weather Report.

Weather Report fou la banda fundada pel grandiós pianista Joe Zawinul (mort, per cert, fa pocs mesos) i per Wayne Shorter, saxofonista, a la qual s'incorporarà més tard el mític baixista Jaco Pastorius (que també va morir, però fa ja uns anys). El grup va rebre sempre crítiques molt positivies per la seva particular barreja de jazz, rock en suaus dosis, i músiques d'arreu del món. Un detall curiós és que per la banda van passar prop de 25 músics diferents! (No tots alhora, és clar).

El directe "8:30" fou enregistrat el 1979 i conté temes d'altres àlbums anteriors, que havien estat força populars: àlbums com "Mysterious Traveller" (1974), "Black Market" (1976) o "Heavy Weather" (1977). L'etapa daurada de Weather Report s'esdevingué amb la incorporació de Jaco Pastorius, qui va romandre al grup des de 1976 fins el 1981.

"8:30" és el punt àlgid de la trajectòria de Weather Report i suposa no pas una declaració d'intencions (com ho podria haver estat, per establir una comparació, "The Inner Mounting Flame" de la Mahavishnu) sinó la reafirmació de l'estil típic del grup, que mai no va deixar de variar, però que per regla general incorpora passatges elèctrics, acústics, enfocats al jazz i al rock alhora, una mica del que ara es diria "world-music", alguns efectes acústics i una bona barreja de funk, això sí, amb un tempo primordialment calmat.

Destaquen en aquest àlbum, a més de la bonica portada, temes com "Black Market" (tema estrella de l'àlbum homònim de 1976) i "BadiaBoogie Woogie...", que són els dos temes que s'apropen més als 10 minuts de llargària. Tot i això, no es poden considerar suites, perquè tot l'àlbum, de fet, ho és, donat que no hi ha interrupció entre els temes.

També convé destacar temes com "Birdland" (formada per la variació i repetició d'un motiu principal molt fàcil de reconèixer) o el propi "8:30", el tema més curt de l'àlbum, que entremig una atmosfera d'"ordre caòtic" presenta breument una bella cadència. Efectivament, aquesta és la sensació en escoltar l'àlbum, la d'"ordre caòtic", perquè tots els instruments despunten i volen fer-se un lloc, però mai no hi ha passatges atonals o antirítmics, com sí que ocorre amb els més "canyeros" del gènere (voleu un exemple? O potser en voleu un altre?). Ara bé, és molt difícil destacar uns quants temes perquè, en conjunt, tot l'àlbum és una vertadera obra mestra.

Dit això, deixo un parell de temes. L'àlbum sencer es pot descarregar gràcies al Bloc d'Arturo Álvarez.

--> DESCÀRREGA

servido por sepharad 2 comentarios compártelo