Amunt l'Art

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Un homenatge a Cinema Paradiso

Cinema Paradiso és una pel·lícula italiana estrenada el 1988. Dirigida per Giuseppe Tornatore, va guanyar diversos premis, entre ells el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1989, el Glòbus d'Or a la millor pel·lícula estrangera de 1990, cinc premis BAFTA el 1991, i l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

La pel·lícula és una història sobre l'amor, sobre l'esperança i sobre la voluntat. Però, en canvi, no és una pel·lícula d'amor, ni d'esperança, ni de voluntat. L'argument (el guió és del mateix Tornatore) gira entorn el personatge de Salvatore, un director de cinema famós que rep, una nit, la notícia que el seu vell amic Alfredo és mort. A partir d'aquest fet, Salvatore haurà d'enfrontar-se novament als fantasmes del seu passat, i recórrer la distància que l'ha separat durant quaranta anys dels seus somnis.

Cinema Paradiso és un exemple magnífic de com crear bellesa. L'argument mateix de la pel·lícula és un clar homenatge a la història del cinema, a la seva alça i a la seva caiguda. És també un retrat de la Sicília dels anys 1950, on esdeveniments com la Segona Guerra Mundial hi han deixat una marca profunda. Una història sobre la frustració de les nostres expectatives i sobre com de dolorós i alhora de bonic pot arribar a ser el món.

La banda sonora de la pel·lícula fou composada per Ennio Morricone i el seu fill, Andrea Morricone, i és d'una bellesa excepcional. Les escenes són colpidores i la música hi encaixa sempre a la perfecció. En aquest film, no hi falta res i tampoc no hi sobra res. Almenys ara, és clar, perquè abans de l'estrena fou qualificada desfavorablement per "sexualitat" i algunes escenes foren retallades (potser en homenatge a Alfredo, tota la vida retallant pel·lícules); la versió inicial, que durava 170 minuts, finalment acabà en 155 minuts. Per si fóra poc, la versió que s'estrenà fora d'Itàlia tenia una durada encara més reduïda, de 123 minuts. Avui dia, la versió original de 170 minuts ha estat editada en DVD.

Els exteriors de la pel·lícula, que pel que sembla és més o menys autobiogràfica, foren rodats íntegrament a diferents punts de Sicília. Concretament, la gran plaça major, escenari principal de bona part de la pel·lícula, és la plaça major de Palazzo Adriano, i el port on es munta el cinema d'estiu es troba a Cefalù.

Giuseppe Tornatore va rebre bones crítiques per algunes de les pel·lícules que va dirigir amb posterioritat a Cinema Paradiso: entre elles, Stanno Tutti Bene ("Tots estan bé"), Una Pura Formalità, La Leggenda del Pianista sull'Oceano i La desconeguda, estrenades el 1990, 1994, 1998 i 2006, respectivament.

servido por sepharad sin comentarios compártelo

José Antonio Labordeta (1935 - 2010)

"Habrá un día en que todos al levantar la vista
veremos una tierra que ponga libertad"

servido por sepharad 1 comentario compártelo

Homenatge a Joan Baptista Humet

...i, és clar... Clara (1981)

servido por sepharad 1 comentario compártelo

Marvin B. Naylor: Little Speck of Blue

En Marvin B. Naylor va enviar-me fa un parell de caps de setmana una nova maqueta. Aquest cop, després de "The Last Flight of Billy Balloon" i "A Flash! Within a Moment", ens arriba en exclusiva un nou treball del músic anglès: "Little Speck of Blue".

Un cop més, Marvin B. Naylor torna a sorprendre'ns amb un tema aparentment senzill, de només 3:40 minuts de durada, però que amaga en realitat una instrumentalització excelsa. Aquest cop, malgrat destaquen, de nou i per sort, el seu grapat de guitarres acústiques (tota una meravella), també hi ha cor, teclats, baix, bateria, fins i tot alguns efectes sonors interessants.

En general, "Little Speck of Blue" no es complica la vida harmònicament parlant, però Naylor demostra que es pot fer una cançó senzilla amb imaginació i bon fer. De fet, "Little Speck of Blue" és el tema més bonic que he sentit des de fa setmanes, moltes setmanes. La seva senzillesa el fa atractiu, i la seva qualitat desbordant supera fins i tot "Alice and Marianne", el meu tema predilecte de Naylor. Absolutament impressionant.

"Little Speck of Blue" és d'aquelles composicions que et fan somriure i prendre't la vida amb alegria. No només perquè el caràcter musical del tema convida a això (mode major, arpegis acústics, un to de brillantor compositiva), sinó també pel missatge que Naylor transmet. En el seu nou tema, el compositor anglès imagina un món en què els problemes es poden superar i en què el progrés pot estar al servei de les persones; un món petitet d'éssers que fan i desfan amb alegria. En conclusió, una "little speck of blue". Això s'evoca, sobretot, amb un vers que es repeteix: la de "lots of buildings where people can go up and down". Una idea utòpica, però bella.

En resum, un tema excel·lent, en la seva totalitat i des de tots els punts de vista. Un cop més, agraeixo a Marvin B. Naylor la seva cordialitat i l'animo a continuar endavant amb la seva tasca musical. Jo, almenys, li estaré realment agraït. De moment, "Little Speck of Blue" ja m'ha alegrat la setmana. Per a aquest tema, un 10 rodó. Així mateix.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

Joan Baptista Humet (1950-2008)

Fa poques hores, en la matinada d'aquest fred 1 de desembre, el cantautor valencià Joan Baptista Humet moria, de càncer, a Barcelona.

Humet va nàixer el 1950 a Navarrès (País Valencià) i passà gran part de la seva infantesa a Terrassa. Amb divuit anys, marxa a Barcelona per estudiar arquitectura, però en aquesta ciutat coneix Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, i la influència dels cantautors el captiva.

Residia en una pensió cutre del carrer República de l'Argentina i allà fou on començà a tocar les seves primeres cançons. El gust per la música li va transmetre el seu avi, que tocava diferents instruments a la banda del seu poble.

Joan Baptista va compaginar la cançó en català i en castellà, encara que aquesta darrera fou la línia dominant. Un dels èxits més reconeguts d'Humet fou el tema Clara, escrit el 1981, inspirat en la mort d'una noia per sobredosi.

Reproduïm el tema a continuació amb l'ànim que serveixi com a homenatge pòstum a Joan Baptista.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo

Marvin B. Naylor: A Flash! Within a Moment

En Marvin B. Naylor va enviar-me fa unes setmanes una nova maqueta, després de l'àlbum "The Last Flight of Billy Balloon", titulada "A Flash! Within a Moment".

La maqueta, a mode de "single", conté dos temes.
El primer tema, "A Flash! Within a Moment", és una mica més llarg del que sembla ser habitual en Marvin B. Naylor, contenint diferents seccions dirigides per les guitarres amb un caràcter força melancòlic. El guitarrista utilitza ritmes pausats i una musicalització excel·lent (genuïnament acústica), però no es queda aquí, sinó que també hi barreja algun passatge amb caràcter de flamenc, incorpora efectes sonors i realitza canvis rítmics continus. El tema finalitza amb uns harmònics (recurs utilitzat sovint per Naylor en aquest tema) als 6 minuts 49 segons.

El segon tema, "Till Death...", és força més curt i els arranjaments són més senzills. Vindria a ser la cara B del single. El caràcter del tema és força similar a les parts acústiques de "A Flash!...". Naylor juga amb els canvis d'intensitat, però la instrumentalització és menor i hi destaca sobretot la seva guitarra acústica. Segons ell mateix explica, utilitza una acústica de 12 cordes usant una barreja de cordes toves i dures. També hi incorpora, amb encert, seccions de corda, a més de realitzar algunes modulacions.

Agraeixo a Marvin B. Naylor que m'hagi enviat la maqueta perquè ha estat un plaer escoltar-la. És una sort que es continuï fent bona música, encara que els canals de distribució siguin petits, per fer front a la porqueria que sona cada dia per les ràdios.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo

Una humil opinió

És notícia avui als diaris de Lleida, tant a la premsa de franc com als diaris locals de pagament: les escoles de música privades demanen més ajuts mitjançant una protesta silenciosa.

A la fotografia es veuen cartells de l'EMIPAC (Escoles de Música d'Iniciativa Privada Associades de Catalunya), i a més hi puc reconèixer diferents persones que treballen o estudien al centre de música privat més emblemàtic de Lleida: l'Escola de Música L'Intèrpret, de la qual he estat alumne onze llargs anys.

La cosa no deixa de tenir la seua gràcia. Ja només d'entrada, mirant la foto, sembla que ens estiguin prenent el pèl; la pancarta de la dreta resa, solemne: "Per un ensenyament musical privat a l'abast de tothom". Vaja -penso-, ja comencem amb els oxímorons. Sense dubte l'EMIPAC no ha entès gaire bé la distinció entre "públic" i "privat". Els hi recomanaria una bona lectura filosòfica: "Sobre la llibertat", de John Stuart Mill.

Ens diuen que volen un ensenyament privat (no concertat!) però a l'abast de tothom. Sí, jo també vull que una assegurança amb Assistència Sanitària estigui a l'abast de tothom, però lamentablement no pot ser, vés. És a dir, si entenem com a "públic" precisament "a l'abast de tothom" (així hauria de ser, oi?), llavors ens queda confeccionat un nou lema: "Per un ensenyament musical privat, públic". Com s'entén? O una cosa o l'altra. I la lletra P de l'acrònim EMIPAC significa precisament "privades", no "concertades". Aquestes escoles, associades, quin dret tenen a rebre ajuts de la Generalitat de Catalunya, que d'altra banda gestiona una xarxa de conservatoris que SÍ són públics? Resposta: el mateix dret que té una entitat privada a rebre fons d'un organisme públic. És a dir, cap. No vam quedar així amb l'Adam Smith i el David Ricardo? "L'Estat no ha d'intervenir en economia", deien. "Mai?", preguntava l'Estat. "No, mai! L'Estat, el mínim!". Ara continuem amb el mateix fatídic capitalisme, però una mica retocadet, perquè no es noti tant. I afegint unes parauletes: "L'Estat no ha d'intervenir en economia... excepte quan ens interessi".

Posaré un exemple que jo em conec. A Lleida pots estudiar música principalment a tres o quatre llocs: en primer lloc, al Conservatori Municipal. Després tens algunes escoles privades, com ara la ja esmentada L'Intèrpret, Pons Rosselló o l'Escola d'Acordió de Lleida. Em sembla molt bé, de debò que sí. (No entraré ara a valorar les actituds d'alumnes i familiars en aquestes escoles privades, perquè seria una generalització, me n'aniria del tema i a més n'hi hauria per escriure tot un llibre). De la mateixa manera, a Lleida pots curar-te de diferents maneres: pots anar als CAP del Servei Català de Salut (organisme públic) així com als dos hospitals públics; i també pots anar a altres centres privats, com ara L'Aliança (amb un concert amb la Generalitat, em penso), Hospital Montserrat, Sanitas, etc. Per a mi, la situació és exactament la mateixa. Si vaig pel públic, ho pago amb impostos. Si vaig pel privat, ho pago amb quartos de la meua butxaca. Punt.

L'EMIPAC ha justificat l'actuació de la següent manera:

EMIPAC (Escoles de Música d’Iniciativa Privada Associades de Catalunya) vol
denunciar la situació en què es troba el sector de l’ensenyament musical al
nostre país.
Després d’uns anys de lluita pels drets de l’ensenyament musical privat a Catalunya i
donades les inexistents respostes obtingudes per part de les institucions públiques:

EMIPAC denuncia:
- La inexistència d’una política d’ajuts econòmics de cap mena a les escoles de
música i centres d’ensenyament musical.
- La discriminació que estem patint, des de sempre, només pel fet de ser escoles
i centres de titularitat privada malgrat que la nostra tasca educativa és un servei
d’interès públic.

Home, sí, és clar! D'interès públic! I que té a veure això? Com que la vostra tasca educativa és d'interès públic, existeix una cosa anomenada Conservatori, que fa el mateix que vosaltres (això sí, sense floritures ni mandangues) i és públic!

- Que no se’ns consideri agents actius en la presa de decisions en l’elaboració de
la futura Llei d’Educació.

Això encara ho puc entendre.

EMIPAC demana:
- Suport econòmic per les escoles de música d’iniciativa privada, com ja es fa a
altres comunitats de l’estat, tant des del propi Departament d’Educació com des
dels mateixos Ajuntaments.
- Que es crei una única xarxa d’escoles de música que tingui en compte la tasca
perseverant i de qualitat que, ja fa molts anys, estem duent a terme (en molts
casos molt abans que hi hagués oferta municipal).
- Participar activament en l’elaboració de la nova Llei d’Educació.
- Que es faci una aposta REAL clara i valenta per l’ensenyament musical per part
de les administracions i polítics si, tal i com ens diuen constantment, creuen que
la música és tant important per a la nostra societat.

És a dir: que es destinin més partides pressupostàries a l'ensenyament musical públic. En què quedem? Els calés per als centres privats, o per als públics? Estic fet un embolic.

EMIPAC proposa:
- Que es creïn línies de finançament per a les escoles de música i centres
d’educació musical d’iniciativa privada:

Ho reitero. No m'aclareixo.

- Per sufragar les despeses de personal, i així aconseguir uns sous
dignes.

Sense comentaris en qüestió de sous. Ser professor no sembla que sigui gaire rendible, ni en un centre públic ni en un centre privat. Però no podem foter-li la culpa d'això també a l'administració... o sí?

- Per minimitzar les quotes que paguen les famílies que en l’actualitat
estan suportant els 100% del cost de la seva educació musical.

Solució: que matriculin el seu fill/a/s/es/tropa/prole en un centre públic, on -evidentment- no els tractaran com si fossin els reis de la creació (més aviat al contrari, però...).

- Que es declari a les escoles de música d’iniciativa privada com a escoles
d’interès públic.
- Que no es crei una doble xarxa d’escoles de música i es tinguin en compte les
que ja existeixen.

Això sí que és interessant. Resulta que es planeja d'ampliar l'oferta d'escoles públiques, i els centres privats diuen: "No, no cal! Si ja estem nosaltres!". Tornem al mateix. Esperem que l'administració no segueixi aquest sistema i deixi la Seguretat Social en mans de Muprespa.

- Que la propera Llei d’Educació reflexi les nostres demandes.

EMIPAC
Barcelona, març de 2008

Així està l'assumpte. Això sembla un atac personal contra els centres privats, però -de debò- no ho és. No passa de ser una humil opinió.

servido por sepharad 6 comentarios compártelo