Pink estima, però és incapaç d'amar i precisament per això trobarà el fracàs afectiu, un dels maons en el mur més importants. Serà precisament a partir de llavors quan Pink s'enfonsarà amagant-se rere el seu mur. El tema "Empty Spaces" simbolitza aquesta buidor:
Què usarem per omplir els espais buits
on abans parlàvem?
Com omplirem els llocs finals?
Com completaré el mur?
Al film, "Empty Spaces" és substituït per un tema més llarg i molt més asfixiant. S'anomena "What Shall We Do Now?" (en referència a la pròpia lletra d'"Empty Spaces"). Parla no només del fracàs de l'amor, sinó per extensió també del fracàs de la nostra civilització.
Què usarem per omplir els espais buits
on bramen les onades de fam?
Creuarem aquest mar de rostres
cercant més i més popularitat?
Comprarem una guitarra nova.
Conduirem un cotxe més potent.
Treballarem durant tota la nit.
Ens buscarem baralles.
Deixar engegats els llums. Llançar bombes.
Fer viatges a l'Est. Contraure malalties.
Enterrar ossos. Destruir llars.
Enviar flors per telèfon. Donar-nos a la beguda.
Anar arrugant-se. Deixar carn.
Mai no dormir. Mantenir a les persones com a mascotes.
Entrenar gossos. Competir amb rates.
Omplir l'àtic amb diners. Enterrar tresors.
Acumular oci. Sense relaxar-nos mai.
D'esquenes al mur.
Aquest fracàs personal de Pink és representat amb una de les millors animacions de Gerald Scarfe: les flors amants.
Els tints autobiogràfics també són presents en aquest quart maó. Roger Waters travessava moments de més o menys èxit en les seves relacions i, en l'època de The Wall, va declarar que mai no podria haver tirat endavant sense l'ajuda de la seva esposa, Carolyne. Els afortunats que posseeixin una edició de l'àlbum en LP podran comprovar com, en passar el tema "Empty Spaces" a l'inrevés, es pot escoltar amb relativa facilitat el següent missatge...
Congratulations, you have found the secret message.
Please send your answer to Old Pink in care of the Funny Farm.
- Roger, Carolyn's on the phone.
...missatge que, a més, pot ser vist com una declaració d'intencions del propi Roger Waters. Ell ("Old Pink") es troba "a cura" de Pink Floyd ("the Funny Farm"). Aquest fet mostra com, en aquests moments, Waters se sentia l'únic i indiscutible líder del grup.
El tema del fracàs afectiu no té més importància que la que ja hem comentat. Malgrat això, podem dir que és el principal maó en el mur de Pink, més transcendental que no pas la mort del seu pare. Scarfe dedica una gran part de les animacions a mostrar aquest fracàs. A més, és el darrer maó en el mur de Pink (encara que aquí els comentem de manera desordenada). Després d'adonar-se que no pot superar-ho, Pink es tancarà completament.
L'escena més simbòlica que simbolitza el principi d'aquest aïllament és la de la conversa telefònica. L'escena té tanta importància, que ja era una idea gestada abans ni tan sols de començar a pensar en fer una pel·lícula: ja apareix descrita al propi àlbum The Wall, incloent les paraules de la telefonista i el so d'un telèfon que comunica.
En aquesta escena, Pink, de gira pels Estats Units, fa una trucada a cobrament revertit a la seva esposa i contesta un home, de manera que Pink s'acaba de deprimir pensant (i encerta) que la seva dona l'enganya. Després sabrem que, en realitat, ella havia marxat de casa, farta del seu comportament.
Ignoro si això va ocórrer en realitat, però el que sí és sabut és que l'escena en què una "groupie" (Jenny Wright) entra a casa de Pink, intenta fer-lo reaccionar i Pink acaba destrossant l'apartament es basa en una destrossa similar que va fer, en una mala nit, el músic Roy Harper a una de les camionetes de Pink Floyd. Harper havia cantat "Have a Cigar" (de l'àlbum Wish You Were Here, 1975).
L'escena de la "groupie", descrita perfectament pel tema "One Of My Turns", té un doble caràcter i simbolitza un canvi important en el film. Hi ha un aspecte de "Pink Floyd The Wall" que encara no s'havia comentat, i és el fet que el personatge protagonista no només es "basa" en les experiències de Roger Waters; també s'inspira, precisament a partir d'aquesta escena, en la decadència de Syd Barrett.
Així doncs, aquesta escena en particular s'inspira en els incidents amb Roy Harper, però alhora també en alguns moments de la vida de Barrett. A aquest respecte, l'autor Nicholas Schaffner en ressenya un parell, amb Barrett en plena bogeria, que convé destacar:
[Storm] Thorgerson diu que Barrett va estar prop de complir amb aquests criteris en una ocasió "realment horrible", quan va començar a colpejar el cap de la seva companya amb una mandolina. "Ella era al terra cridant i ell al seu damunt, immobilitzant-la. Vam haver d'arrencar-lo d'allà i prendre-li la mandolina".
"[Libby Gordon, companya de Barrett] conta una història força trista de quan ell es va quedar a casa d'ella; tot semblava anar bé durant un o dos dies, fins que un matí, molt aviat, ella se'l va trobar amb un parell de tisores a la mà, després d'haver tallat totes les flors del seu jardí. Aquest tipus d'actituds no semblen pensades com per a agafar-li afecte a algú, de manera que el va fer fora". *
Pink, malgrat tot, se sent víctima de la incomprensió de la seva esposa. Arriba a sentir-se fins i tot intimidat, imaginant-se-la a ella convertida en una mena de monstre que l'ataca al seu apartament. El tema "Don't Leave Me Now" és el lament desesperat de Pink per haver-la perdut. Més tard, un Pink totalment immers en la bogeria i aïllat del món descriurà com, malgrat que li truca insistentment per telèfon, mai "no hi ha ningú a casa" ("Nobody Home", tema que descriu molts aspectes reals de la personalitat de Syd Barrett).
El fracàs afectiu serà un desencadenant més del judici final i l'esposa es presentarà com a acusadora, atacant Pink, preguntant-li si ha "destruït alguna llar més" i desitjant que el tanquin i que perdin la clau. Però la sentència anirà enfocada precisament a l'inrevés: Pink serà condemnat a "ser mostrat davant dels seus iguals" i el mur serà, finalment, enderrocat.
(*) Storm Thorgerson, segons Nicholas Schaffner. Saucerful of secrets. The Pink Floyd Odyssey (2005). Planes 118 i 126.
servido por sepharad
3 comentarios
compártelo
Sobre l'èxit, la trajectòria de Pink Floyd estava molt clara: eren un dels grups de rock més aclamats del món. Els seus concerts, a partir de 1974, havien esdevingut multitudinaris, però Waters pensava que això no els conferia cap mena de poder per sobre del bé i del mal: Waters veia Pink Floyd com un instrument de denúncia (no necessàriament de caire polític, com es pot comprovar a The Dark Side of the Moon o Wish You Were Here), però la denúncia estava al servei de la qualitat: n'era només el trasfons.
Amb Animals, Waters canvia la visió de conjunt: ell reflotava Pink Floyd conduint-lo per camins més crítics a partir de les seves lletres (únicament seves). Per tant, el grup es convertia en un instrument al SEU servei: la qualitat no minva en absolut, però el missatge ultra-crític es converteix en la pedra angular del grup de Cambridge. Pink Floyd va mantenir el seu èxit i fins i tot el va augmentar, però començaria a entrar en una dinàmica autodestructiva alhora que brillant per a la història del rock.
Waters criticava l'èxit, fonamentalment. Ell, que se n'havia aprofitat i l'havia desitjat més que ningú (l'objectiu de Pink Floyd el 1972, durant les sessions del Dark Side, era sobretot "arribar a la fama"), entrarà juntament amb la resta del grup en un estat de reflexió lírica i onírica: d'aquí sortirà Wish You Were Here, en què Pink Floyd es pregunta "com hem pogut arribar a aquests extrems". Això que sembla no tenir gaire connexió amb Pink Floyd The Wall és en realitat el punt de partida del tercer maó, l'èxit.
La reflexió lírica es tornarà en autocrítica dura i extensible a tota la societat. "Dogs" és el segon tema de l'àlbum Animals (1977) i un dels més crítics de tota la carrera de Pink Floyd. La lletra pot servir com un veritable antecedent del que pensa Pink sobre el tema. La primera part de "Dogs" diu així:
Hauràs de ser boig, hauràs de tenir una veritable necessitat.
Hauràs de dormir de peu, i quan siguis al carrer,
hauràs de ser capaç de caçar la carn fàcil amb els ulls tancats.
I llavors, silenciosament, ràpid com el vent i d'amagat,
hauràs d'atacar en el moment precís, sense pensar-ho.
Després d'un temps, podràs preocupar-te de les formes,
com ara portar corbata o saludar amb una encaixada de mans (1).
Fer una mirada determinada i lluir un somriure sincer.
T'has de guanyar la confiança d'aquells a qui enganyes,
per tal que, quan es girin,
tinguis l'oportunitat de clavar-los la punyalada.
Hauràs de tenir sempre un ull obert que vigili per sobre l'espatlla.
Ja saps que conforme et tornis vell la cosa s'anirà complicant cada cop més.
Al final, plegaràs i desapareixeràs,
amagaràs el cap sota la sorra,
només seràs un altre vell ressentit,
tot sol i morint-te de càncer.
I quan perdis el control, destruiràs tot allò que hagis sembrat.
Mentre la por va en augment, la mala sang confon i desorienta.
Llavors ja és massa tard per perdre tota la influència de la qual t'has aprofitat.
Que et vagi molt bé mentre t'enfonses, mentre vas avall, tot sol,
arrossegat per la pedra.
Respecte d'aquest criticisme, la resta de membres del grup han fet declaracions contràries. Waters estava usant Pink Floyd com si depengués només d'ell. La música es va tornar fosca, obscura.
Si Wish You Were Here va ser un àlbum magnífic per a Gilmour i Wright (aquest darrer l'ha alabat molts cops), Animals provocarà el següent comentari de Wright: "No m'agradava la majoria de la música de l'àlbum, però he de dir que tampoc no hi vaig posar res de la meva part, ni vaig fer el més mínim esforç. No tenia res a aportar. Simplement vaig interpretar la meva part, i crec que ho vaig fer bé. Però Roger [Waters], em sembla, estava prou satisfet que jo no aportés res. Suposo que va ser el començament de tot l'ego autodestructiu de Pink Floyd". (2)
El contrast és evident. A dalt, una imatge del Llac Mono (Califòrnia), extreta del llibret de Wish You Were Here. A baix, una fotografia de la Battersea Power Station (Londres), extreta del llibret de Animals.
***
Al film d'Alan Parker, el tema de l'èxit es tracta de passada, però d'una manera totalment significativa. Pink és precisament una estrella del rock que plena concerts multitudinaris i assisteix a les millors festes VIP amb productors i gent de l'alta societat, però es troba completament alienat d'aquest món.
El guió del film ens mostra com l'èxit i la fama també han constituït un nou maó en el mur de Pink. Les escenes són totalment descriptives: des de la "groupie" (interpretada per Jenny Wright) i les seves amigues que, per tal d'entrar en una festa, faran el que sigui -això inclou fel·lacions al guarda de seguretat i despullar-se gratuïtament davant els assistents dins un camió-, fins a la repugnant luxúria que desprenen els suposats "amics" de Pink, principalment el seu representant.
El tractament de l'èxit a Pink Floyd The Wall es veu reforçat pel tema "Young Lust", amb una lletra com aquesta: "Desitjo moltes dones en aquest desert que em facin sentir realment com un home. Em quedo en aquest refugi de rock and roll. Oh, noia, fes-me lliure. Necessito una noieta bruta".
L'èxit culminarà amb la bogeria col·lectiva de Pink, reconvertit en líder feixista, esperonant el seu públic a "posar contra el mur" als "maricons", els "jueus" i, en definitiva, tots els que són diferents. La lletra del tema "In the Flesh!" (no confondre amb "In the Flesh?") és l'inici de la bogeria de Pink i el principi de la seva fi, en la qual l'èxit juga un paper molt important.
A l'inici del film, diferents imatges representen uns disturbis en un concert en els quals la policia intervé repressivament. Els concerts es comparen amb la guerra: era així com Waters va arribar a veure'ls, com una batalla entre els músics i l'audiència. Els disturbis no són ficticis: estan basats en fets ocorreguts durant la gira "Wish You Were Here" (abril de 1975). Als 5 concerts que Pink Floyd va oferir a Los Angeles, la policia de la ciutat va arrestar 511 persones, la majoria acusades de possessió de marihuana. La policia de Los Angeles va justificar l'actuació en base a les sospites que als concerts es traficava amb cocaïna i amb armes de foc.
En realitat, les sospites eren fictícies. Però el mur de Pink Floyd s'anava alçant lentament.
(1): l'encaixada de mans és totalment simbòlica. Només cal recordar la portada de Wish You Were Here i l'enganxina amb els quatre elements.
(2): Rick Wright, novembre de 1994, BBC Omnibus Pink Floyd Special 1994.
servido por sepharad
sin comentarios
compártelo
El guió està estructurat pels temes que van apareixent al llarg de la pel·lícula.
PART ONE: BEFORE THE WALL
1. The Little Boy That Santa Clauss Forgot, by Vera Lynn
... El Nadal només arriba un cop a l’any. Els nens i nenes troben en les seves noves joguines l’alegria i els somriures.
Et contaré la història d’un nen que viu aquí a la vora.
Per a aquest noiet, el Nadal és només un dia qualsevol...
2. When the tigers broke free (P1)
Va ser just abans de l’alba, un matí miserable del negre 1944.
Quan el comandant del front parlava de viure bé.
Quan va preguntar si els seus homes es retiraven.
I els generals van donar les gràcies als altres soldats que aturaven els tancs enemics durant una estona.
I els brigades es van quedar a Anzio a canvi d’uns quants centenars de vides ordinàries.
--> El pare de Roger Waters, Eric Fletcher Waters, va morir el 16 de febrer de 1944 a la batalla d’Anzio (Itàlia), durant la IIª Guerra Mundial. A Anzio, un destacament de combatents aliats britànics fou acantonat per l’exèrcit alemany i abandonat a la seua sort pels propis aliats. Roger Waters comptava a penes cinc mesos quan va morir el seu pare, i per tant no va arribar a conèixer-lo.
3. The Little Boy That Santa Clauss Forgot, by Vera Lynn (continuació)
Ell és el nen de qui Santa Claus va oblidar-se.
I Déu sap que no va demanar pas gaire.
Va enviar una carta a Santa Claus demanant uns quants soldats i un tambor, però se li partí el cor quan no va rebre res de Santa Claus.
Al carrer, ell enveja tots els altres nens, afortunats...
4. In The Flesh?
Ja, pensàveu, potser us agradaria anar al concert per sentir l’emoció de la confusió que el cadet espacial emetia.
Digueu, hi ha alguna cosa que omet la felicitat?
No és això el que esperàveu veure?
Doncs si voleu descobrir què hi ha darrere d’aquests ulls freds només heu d’obrir-vos camí a través de la disfressa!
Llums! Llenceu els efectes de so! Acció! Bombardegeu!
Bombardegeu-los! Bombardegeu-los!!!
5. The Thin Ice
La mare s’estima el seu nadó, i el pare t’estima també, i el mar et pot semblar calent, nadó, i el cel pot semblar blau.
Oh, criatura... oh, criatura trista... oh, criatura...
Si vas a patinar sobre el prim gel de la vida moderna, arrossegant rere teu el retret silenciós d’un milió d’ulls banyats en llàgrimes, no et sorprenguis quan una esquerda en el gel aparegui sota els teus peus.
Llisques fora del teu fons i fora de la teva ment amb la teva por emanant al teu darrere.
Com t’agafes al prim gel…
6. Another brick in the wall (P1)
El pare ha volat a través de l’oceà.
Vivint només en la memòria…
Una fotografia a l’àlbum de família…
Pare, què més has deixat per mi?
Pare, què has deixat enrere per mi?
Al cap i a la fi tot fou només un maó al mur.
Al cap i a la fi només foren maons en el mur.
- És fàcil. Para compte... què vols?
- Em pot posar allí?
- I on és la teva mare?
- Se n’ha anat a les botigues
- Val, d’acord
- Com va això? És divertit?... Molt bé, molt bé!
>> Ara ves-te’n. Marxa.
>> Què t’he dit? Què t’acabo de dir? Va, marxa. Vés als gronxadors, va.
>> Vés als gronxadors.
7. When the tigers broke free (P2)
I l’amable vell rei George va enviar una carta a la mare quan va saber que el meu pare havia marxat.
Era, recordo, en forma de pergamí, amb la pàgina daurada i tot.
Ho vaig trobar un dia en un calaix de fotos velles, amagat.
I els meus ulls encara s’humitegen en recordar la signatura de Sa Majestat amb el seu propi segell de cautxú.
Era tot fosc, hi havia gebre al terra, quan els tancs avançaven.
I ningú a la Companyia C de Fusellers Reals va sobreviure.
Els van abandonar, molts d’ells morts, la resta morint-se.
I així va ser com l’Alt Comandament em va prendre al meu pare.
8. Goodbye Blue Sky
Has vist a les persones espantades?
Has sentit caure les bombes?
T’has preguntat mai per què hem de tornar als refugis quan ens han promès un orgullós nou món desplegat sota un cel ben blau?
Has vist a les persones espantades?
Has sentit caure les bombes?
Les flames ja són molt lluny, però el dolor roman.
Adéu, cel blau. Adéu, cel blau.
Adéu, adéu.
- Espera’m, Pinkie, maleït estúpid!
- Són les meves bales, aquestes!
- No sé jo… Va, Tubs!
- Ja veuràs... És fantàstic sota el túnel!
- No creus que és perillós, Pinkie?
- No, no siguis estúpid
(en Tubs cau a terra) - Estàs bé, Tubs?
- Sí, només m’he esgarrapat el genoll
- Doncs anem
- No, és molt perillós! Esperarem a que passi el tren
- Au va! Dóna’m la llanterna
- Pinkie, el tren ja és aquí! Surt de la via, estúpid, idiota, ja és aquí!
>> Pinkie, surt de la via, ja és aquí!!
>> Pinkie, surt de la via!!!
- Tu!
>> Tu, sí, tu! Queda’t quiet, nen!
9. The happiest days of our lives
Quan vam créixer i anàvem a l’escola hi havia certs professors que feien mal als nens sempre que podien.
Per humiliar qualsevol cosa del que fèiem treien a relluir totes les debilitats cuidadosament amagades pels nens.
- Què tenim aquí, nen? Escrits misteriosos? Un codi secret?... No, poemes, res més. Res més que poemes! El nen es pensa que és un poeta!
(llegeix el poema)>> “Diners, torneu. Estic bé, Jack, però no toquis la meva pasta. Un cotxe nou, caviar, un somni de cinc estrelles. Em sembla que compraré un equip de futbol"
>> Merda absoluta, nen! Continua amb la teva feina!
>> Repetiu amb mi: un acre és l’àrea d’un rectangle que té una llargada d’un furlong i una amplada d’una concatenació...
--> La lletra d’aquest poema de Pink és, en realitat, una estrofa de la lletra del tema “Money” de Pink Floyd (The Dark Side of the Moon, 1973).
--> Un furlong equival a 201,17 metres.
--> Una concatenació o “cadena” (chain) equival a 20 metres.
Però a la ciutat era ben sabut que quan arribaven a casa per la nit les seves grasses i psicòpates esposes els apallissaven fins al fil de la mort! Aaaah!!
10. Another brick in the wall (P2)
No necessitem cap educació, no necessitem cap control de pensament. Cap sarcasme fosc dins de l’aula. Mestres, deixeu en pau als nois. Eh, mestres! Deixeu en pau als nois!
Al cap i a la fi, no és més que un altre maó al mur. Al cap i a la fi no sou més que un altre maó en el mur.
“No necessitem cap educació, no necessitem cap control de pensament. Cap sarcasme fosc dins de l’aula. Mestres, deixeu en pau als nois. Eh, mestres! Deixeu en pau als nois!
Al cap i a la fi, no és més que un altre maó al mur. Al cap i a la fi no sou més que un altre maó en el mur.”
11. Mother
Mare, creus que llençaran la bomba?
Mare, creus que els agradarà aquesta cançó?
Mare, creus que intentaran trencar-me les pilotes?
Mare, hauria de construir el mur?
Mare, m’hauria de presentar com a president?
Mare, hauria de confiar en els polítics?
Mare, em posaran a la línia de foc?
Oh, mare, m’estic morint?
Tranquil·litzat, fill, fill, no ploris. La mare farà que els teus malsons siguin realitat. La mare et ficarà totes les seves pors dins teu. La mare et mantindrà ferm sota la seva ala. No et deixarà volar, però potser et deixarà cantar. La mare mantindrà el seu fillet còmode i càlid.
Oh fill. Oh fill. Oh fill. Per descomptat la mare t’ajudarà a construir el mur.
Mare, creus que ella és prou bona per mi?
I, mare, creus que ella és perillosa per mi?
Mare, et prendrà ella al teu fillet?
Oh, mare, em trencarà el cor?
Tranquil·litzat, fill, fill, no ploris. La mare comprovarà per tu totes les teves novies. La mare no deixarà que se t’apropi cap puta. La mare t’esperarà desperta fins que arribis. La mare sempre esbrinarà on has estat. La mare mantindrà el seu fillet sà i net.
Oh fill. Oh fill. Oh fill. Sempre seràs el meu fillet per mi.
Mare, havia d’ésser tan difícil?
(home) - Hola?
(telefonista) - Sí, miri, hi ha una trucada a cobrament revertit per a la senyoreta Floyd de part del senyor Floyd. Accepta el càrrec des dels Estats Units?
(home) - (penja)
(telefonista) - M’agradaria saber per què ha penjat. Podia haver algú més allà per contestar a més de la seva esposa, senyor?
(torna a trucar)
(home) - Hola?
(telefonista) - Això és una trucada des dels Estats Units. Estem localitzant...“
(home) - (torna a penjar)
(telefonista) - Miri, continua penjant, i és un home qui respon.
(bip, bip, bip...)
12. What Shall We Do Now / Empty Spaces
Què utilitzarem per omplir els espais buits on bramen les onades de fam?
Partirem a través d’aquest mar de rostres a la recerca de més i més alabances?
Comprarem una nova guitarra. Conduirem un cotxe més potent. Treballarem sense descans durant tota la nit. Ens implicarem en baralles.
Deixar les llums enceses. Caure bombes. Fer viatges a l’Est. Agafar malalties.
Enterrar ossos. Destruir llars. Enviar flors per telèfon. Seduir-nos per la beguda. Tornar-nos minúsculs. Rendir-se a la carn. Rarament dormir. Mantenir la gent com a mascotes. Ensinistrar gossos. Córrer com rates. Omplir l’àtic amb efectiu. Enterrar tresors. Acumular oci.
Però mai relaxar-nos del tot.
D’esquenes al mur.
--> Si escoltes "Empty Spaces" al revés sentiràs la veu de Roger Waters dient: “Congragulations, you have jut discovered the secret message. Send your answer to Old Pink in care of the funny farm”. Y llavors una segona persona diu: “Roger, Carolyn’s on the phone”.
“Empty Spaces” és un tema de transició que marca el moment en que Pink perd el contacte amb la realitat y sucumbeix a la bogeria. El “Vell Pink” està ara decidit a enfortir el seu mur i perdre el control. Roger va declarar vàries vegades que, de no ser per Carolyn, la seva esposa, hauria acabat tant boig com Pink.
13. Young Lust
Només sóc un noi nou, un estranger en aquesta ciutat. On són els bons moments? Qui mostrarà a aquest estranger els voltants?
Oh, necessito una noieta bruta. Oh, necessito una dona bruta.
Desitjo moltes dones en aquest desert que em facin sentir realment com un home. Em quedo en aquest refugi de rock and roll. Oh, noia, fes-me lliure.
Oh, necessito una noieta bruta. Oh, necessito una dona bruta.
14. One Of My Turns
- Oh Déu meu. Quina fabulosa habitació! Són totes aquestes les teves guitarres?
(mentrestant, per la TV se sent: "Quan aconseguirem alguna cosa per volar?” “Demà enviaran el primer grup de Lancs “ “Són els primers bombarders de prova a Chesil Beach, prop de Weymouth” “Aquí ve el Wellington ” “Mutt Summers serà el pilot i jo el bombarder” “De seguida veuran les bombes”)
>> Déu meu! Aquest lloc és molt més gran que tot el nostre apartament!
(TV: “Són els deu amb els que ens prometeren que començarien. Els volaran i demà provaran. Aquesta tarda dividirem les tripulacions dels vols. La seva primera missió serà volar sobre tots els llacs grans a Anglaterra i Gales i fer-ne fotografies” “Llacs?”)
>> T’agrada la televisió, eh?
(TV: “Llacs” “Les tripulacions ja estàn rebent instruccions”)
>> Puc beure un got d’aigua?
(TV: "Hola!” “Hola, Mutt. Aquest es el comandant Guy Gibson”)
>> Vols un got d’aigua?
(TV: “M’alegra que hagi vingut. Em dic Barnes Wallis. Us deixaré als dos sols. Fins després” “D’acord” “Moltes gràcies, Mutt” “Vol deixar això aquí? Porti, doni-m’ho” “Gràcies” “No fumo, però de vegades hi ha cigarretes aquí” “Sí, aquí n’hi ha”)
>> Oh, mira aquest bany! Vols que ens donem un bany?
(TV: “Bé, tots plegats som aquí per primer cop. Us estareu preguntant de què va tot això, i no puc dir-ho perquè ni jo mateix ho sé. Però sé que és alguna cosa important i que si té èxit...”)
>> Què estàs veient?
(TV: “...els seus resultats podrien acurtar la durada de la guerra. La disciplina serà essencial, i la seguretat també”)
>> Hola? Hola? (Pink no reacciona)
(TV: “És estrany que escullin un grup com vostès per formar un nou esquadró, de manera que la gent els parlarà. Ja corren rumors. Però han de mantenir-se callats!”)
>> Et trobes bé?
--> El Lanc era un model d’avió que participà activament en la IIª Guerra Mundial del bàndol dels aliats.
--> El Vickers Wellington era un model de bombarder anglès dissenyat als anys 30.
--> El diàleg que apareix per la televisió procedeix de “The Dambusters”, una vella pel·lícula bèl·lica. Explica la vida de Barnes Wallis, inventor de la bomba que rebota. Aquest artefacte era llençat pels bombarders sobre llacs i llacunes i se submergia lentament. Finalment acabava esclatant i trencava els dics i inundava les valls sobre les que estaven localitzades les indústries d’acer alemanyes, que detenien la producció.
Dia rere dia l’amor es torna gris, com la pell d’un home en agonia.
I nit rere nit, fem veure que tot és correcte. Però m’he tornat més vell, i tu t’has tornat més freda. I res és tan divertit.
Què més? Que puc sentir un dels meus promptes venint.
Sento el fred d’una fulla d’afaitar, la pressió d’un torniquet, la sequedat d’un tambor funerari…
Corre al dormitori! En la maleta de l’esquerra trobaràs la meva destral preferida.
No em miris tan espantada, això és només una fase passatgera, un dels meus dies dolents.
T’agradaria veure la televisió o fer l'amor entre els llençols, o contemplar la silenciosa autopista?
T’agradaria menjar alguna cosa?
T’agradaria aprendre a volar?
T’agradaria veure’m intentar-ho?
(TV: “Nigger! Endavant, noi! Endavant, Nigger!”)
--> En “Negret” (Nigger) és un gos pertanyent a un dels oficials de “The Dambusters”. Al final acaba morint en un accident quan el seu amo no hi és. Metafòricament, el gos representa a Pink, que és mentalment mort perquè el seu pare no hi és.
T’agradaria trucar la policia!?
Penses que és hora que m’aturi!?
(Pink) - Fins una altra, cabrons!!!
Per què t’escapes!?
15. Don’t Leave Me Now
Oh noia, ara no em deixis!
Com pots marxar ... sabent com et necessito ... per foter-te una pallissa el dissabte a la nit?
Oh noia! Ara no em deixis!
(TV: “Sap quanta aigua necessiten els alemanys per fabricar una tona d’acer?” “Ni idea” “Cent tones”)
Com pots tractar-me d’aquesta manera? Fugint! Oh noia! Per què t’escapes!!?
Ohhhh, noia!! Ohhhh, noia! Ohhhh, ohhh, ohhh!
16. Another brick in the wall (P3)
No necessito braços que em rodegin!
No necessito drogues per calmar-me!
He vist l’escriptura al mur! No pensis que necessito res de tot això!
No! No pensis que necessito res en absolut!
Al cap i a la fi tot era només maons en el mur.
Al cap i a la fi tots vosaltres éreu només maons en el mur.
17. Goodbye Cruel World
Adéu món cruel. Et deixo avui.
Adéu. Adéu. Adéu.
Adéu a tothom. No hi ha res que pugueu fer per fer-me canviar d’opinió.
Adéu.
PART TWO: INSIDE THE WALL
18. Is There Anybody Out There?
Hi ha algú allà fora?
Hi ha algú allà fora?
Hi ha algú allà fora?
Hi ha algú allà fora!?
(TV: “Ah, hola Gibson. Em preguntava si era aquí” “Ho estava veient des d’allà a baix. Per què no ha vingut amb mi a veure-ho des d’allí?” “Sabia com es devia sentir. He suposat que desitjava estar sol” “És espantós, veritat?” “Sí, evidentment” “Quina decepció. Hauré de realitzar algunes modificacions. M’agradaria demanar-li un favor si és possible” “Per suposat. Faré el que pugui” “Miri, no és només l’estructura de la bomba. El problema és quan fa l’impacte. Hem de reduir la força de l’impacte. Abans li he preguntat si podia volar sobre el mar i llençar la bomba des d’uns cinquanta metres d’alçada…”)
19. Nobody Home
Tinc un petit llibre negre amb els meus poemes escrits.
Tinc una bossa amb un raspall de dents i un pinte.
Quan sóc un bon gos de vegades em llencen un os.
Tinc unes tires elàstiques que m’aguanten les sabates.
Tinc blaves les meves mans unflades.
Tinc tretze canals de merda a la televisió per triar.
Tinc llum elèctrica.
Tinc un sisè sentit. Tinc uns poders d’observació increïbles.
I així és com sé que quan intenti contactar amb tu a través del telèfon no hi haurà ningú a casa.
(Veu: "A baix. A baix. A baix. Quiet.”)
Tinc obligatòriament la permanent d’en Jimmy Hendrix.
I els inevitables foradets cremats, tots ells davant la meva camisa de setí preferida.
--> Syd Barrett admirava Hendrix, i s'hi va fer la seva permanent.
(TV: “Hola, Nigger, noi. Què estàs fent?”)
Tinc taques de nicotina als dits.
Tinc una cullera platejada en una cadena.
Tinc un gran piano per desar-hi les meves despulles mortals.
(TV: “Hola, Nigger! No, aquí no, noi. Anem”)
Tinc una mirada fixa de boig, i tinc un desig molt fort de volar.
Però no tinc un lloc a on volar.
Oh, noia, quan despenjo el telèfon encara no hi ha ningú a casa.
Tinc un parell de botes Gohill i tinc unes arrels mortes…
(TV: “Em buscava, Crosby?” “Ho… ho sento, senyor. És en Nigger. L’han atropellat. És mort. El cotxe ni tan sols es va detenir” “On ha ocorregut?” “Davant l’entrada principal. Va creuar corrent el carrer, senyor, i el cotxe el va atropellar” “On és?” “A la cambra de la guàrdia, senyor”)
20. Vera
Algú aquí recorda la Vera Lynn?
Recorda com va dir que ens trobaríem de nou algun dia assolellat?
Vera! Vera! Què se n’ha fet de tu?
Algú més aquí se sent com jo?
--> Vera Margaret Lewis va nèixer l’any 1917 i es convertí en una cantant molt popular durant el transcurs de la IIª Guerra Mundial. Un dels seus temes més famosos va ser “We’ll Meet Again” i és nombrat en el tema “Vera” de Pink Floyd: “Recorda com va dir que ens trobaríem de nou algun dia assolellat” (Remember how she said that we would meet again some sunny day”). Aquest verset també constitueix la última frase del tema de Vera Lynn.
21. Bring the Boys back Home
Que tornin els nois a casa. Que tornin els nois a casa.
No deixem els nens a la seva sort, no, no.
Que tornin els nois a casa. Que tornin els nois a casa.
No deixem els nens a la seva sort, no, no.
Que tornin els nois a casa…
(professor) - Malament! Torneu a fer-ho!
(TV: “Et pots jugar el coll a que serà alguna cosa molt important”)
>> Malament! Torneu a fer-ho!
(TV: “Diuen que és un esquadró especial per segrestar a Hitler”)
>> Malament! Torneu a fer-ho!
(TV: “Qui és aquell tio alt i bru al costat de la taula?” “És Young, el segon oficial d’abord”)
>> Malament! Torneu a fer-ho!
(veu de noia) - Et trobes bé?
(TV: “Li diuen Bassa Young, perquè sempre cau al mar i rema en la seva bassa de goma” “Aquell és Gibson, ja ha realitzat 173 vols”)
(veu) - Hi ha algú allà fora?
(TV: “Quiet, Nigger. Queda’t allà”)
(la mateixa veu) - Collons!
22. Comfortably Numb
- S’ha tornat completament boig, collons! Fill de puta, mai no et vaig caure bé, eh?
Hola. Hi ha algú allà dins? Només inclina el cap si pots sentir-me. Hi ha algú a casa?
Va, ara. Sento el teu enfonsament sentimental. Bé, puc alleujar el teu dolor i posar-te de nou en peus.
- El noi és asmàtic.
- Asmàtic!?
Relaxa’t. Necessito alguna informació, primer.
- És un artista!
Només els fets bàsics: em pots mostrar on et fa mal?
No hi ha dolor, estàs retrocedint. Un vaixell distant fumeja en l’horitzó. Estàs venint només a través de les onades. Els teus llavis es mouen però no puc sentir el que dius.
Quan era un nen, vaig tenir febre. Sentia les mans com si fossin dos boles. Ara tinc de nou aquesta febre, no ho puc explicar, tu no ho entendries. No és així com sóc.
He esdevingut confortablement insensible.
He esdevingut confortablement insensible.
D’acord. Només una petita punxada. No hi haurà res més [Aaaahh!!] però pots sentir un petit mareig.
Pots aixecar-te? Em sembla que això funciona. Bé.
- Està tornant en sí.
Això et mantindrà a punt durant l’espectacle.
- Ho veus, ho veus?
Va, és l’hora d’anar.
- Com et trobes?
No hi ha dolor, estàs retrocedint. Un vaixell distant fumeja en l’horitzó. Estàs venint només a través de les onades. Els teus llavis es mouen però no puc sentir el que dius.
Quan era un nen, vaig tenir una visió momentània. Fora de les òrbites dels meus ulls. He tornat a veure-ho, però ha marxat. No puc ficar el meu dit en allò ara, el nen ha crescut, el somni ha marxat.
He esdevingut confortablement insensible.
PART THREE: THE SHOW MUST GO ON
23. In The Flesh
Ja, pensàveu, potser us agradaria anar al concert per sentir l’emoció de la confusió que el cadet espacial emetia.
Tinc males notícies per a tu, felicitat, llibertinatge. Pink no es troba bé, ell està, eh, s’ha quedat a l’hotel, i ens ha enviat a nosaltres juntament amb la banda substituta.
Ara, aquesta nit, anem a comprovar si els nostres fans són realment entusiastes.
Hi ha alguns maricons entre l’audiència aquesta nit.
Poseu-los contra el mur!! [Con – tra el – mur!]
N’hi ha un al projector, no em mira bé.
Poseu-lo contra el mur!! [Con – tra el – mur!]
I allà veig un jueu, i allà hi ha un negre!
Qui ha deixat entrar tota aquesta merda al recinte!?
N’hi ha un fumant un porro!! I allà un té pigues!!
Si depengués de mi, serieu tots afusellats!!!
24. Run Like Hell
Correu, correu, correu, correu, correu, correu, correu, correu…
Millor que amagueu la vostra cara en la vostra disfressa favorita.
Amb els vostres llavis de botó abatut i els vostres ulls abaixats com persianes.
Amb el vostre somriure buit i el vostre cor afamat. Sentiu com s’aixeca l’amargura del vostre passat culpable, amb els nervis per terra i les conquilles destrossades. I els martells tiren a terra la porta.
Millor que correu.
Millor que correu tot el dia i correu tota la nit.
I manteniu els vostres bruts sentiments ben endins. I si surts amb la teva companya aquesta nit millor que aparquis el cotxe fora de la vista. Perquè si t’agafen al seient de darrere intentant tocar-li els pits, t’enviaran de tornada a la teva mare dins d’una caixa de cartró.
Millor serà que correu.
25. Waiting for the Worms
Ara no em podeu agafar. No importa com ho intenteu.
Adéu món cruel, s’ha acabat. Caminem!
Esperant! Acabar amb els que sobren!
Esperant! Purgar els dèbils!
Esperant! Destrossar les seves finestres i forçar les seves portes!
Esperant! La solució final per refermar la tensió!
Esperant! A seguir els cucs!
T’agradaria veure [T’agradaria veure?] la Gran Bretanya imperant de nou? Amic, [oh oh oh] tot el que necessites fer és seguir els cucs!
(Pink fa comentaris racistes amb un megàfon i la multitud es va unint a ell)
“Hammer! Hammer! Hammer! Hammer! Hammer! Hammer!”
(Pink) - STOP!!!
PART FOUR: THE TRIAL
26. Stop
Prou.
Vull anar a casa.
Treure’m aquest uniforme i deixar l’espectacle.
Però estic esperant en aquesta cel·la
Perquè he de saber
Si he estat culpable tot aquest temps…
27. The Trial
FISCAL: Bon dia, Senyoria Cuc.
La corona vol mostrar explícitament el presoner que ara està davant de vostè.
Va ser atrapat amb les mans a la massa mostrant sentiments.
Mostrant sentiments d’una escassa naturalesa humana.
Això no pot ser.
Crideu al professor!
PROFESSOR: Sempre vaig dir que, al final, aniria per mal camí, Senyoria.
Si m’haguessin deixat fer, li hauria donat fuetades per reconduir-lo.
Però les ànimes generoses i els artistes em lligaren les mans.
Deixeu-me colpejar-lo avui.
COR: Boig… joguines a l’àtic, sóc boig. Realment ha anat de pesca.
Ells han d’haver agafat les meves boletes fora.
Boig… joguines a l’àtic, és boig.
ESPOSA: Tu, merdeta, estàs allà dins ara, espero que perdin la clau.
Hauries d’haver parlat amb mi més sovint del que ho vas fer, però no!
Tu feies la teva, has trencat alguna llar més últimament?
Només cinc minuts, Senyoria Cuc. Ell i jo, sols.
MARE: Fill!!
Vine amb la mare, fillet, deixa’m tenir-te en braços.
Senyoria, mai no li vaig voler cap mal. Per què va haver de deixar-me?
Senyoria Cuc, deixi que me l’emporti a casa.
COR: Boig, sobre l’Arc de Sant Martí, sóc boig. Barrots a la finestra.
Hauria d’haver existit una porta al mur… quan vaig entrar!
Boig, sobre l’Arc de Sant Martí, és boig.
JUTGE: La evidència davant la Cort és ineludible. No hi ha necessitat que el jutjat es retiri a deliberar. En tots els meus anys com a jutge mai havia vist ningú tan mereixedor de la pena màxima. La manera com vas fer patir la teva exquisida esposa i la teva mare em fan venir ganes de cagar!
Donat que, amic meu, has revelat les teves pors més profundes, et condemno a ésser exposat davant els teus semblants.
ENDERROQUEU EL MUR!
(Multitud: "Enderroqueu el mur! Enderroqueu el mur! Enderroqueu el mur!")
END: OUTSIDE THE WALL
Tot sols, o en parelles,
Els que t’estimen de veritat
Caminen amunt i avall fora del mur.
De vegades agafats de les mans,
I de vegades reunits en grups,
Les ànimes solidàries i els artistes
Es mantenen en peu.
I quan et donen tot el que és seu
Molts vacil·len i cauen.
Després de tot, no és gens fàcil
Colpejar-se el cor
Contra el mur d’algun boig.
I quan et donen tot el que és seu
Molts vacil·len i cauen.
Després de tot, no és gens fàcil
Colpejar-se el cor
Contra el mur d’algun boig.
-FI-
servido por sepharad
sin comentarios
compártelo
"The Wall" fou el darrer àlbum real de Pink Floyd amb Rogers Waters, abans de la ruptura. Després n'hi hagué un altre, "The Final Cut" (1983), però era en realitat un àlbum de Roger Waters en solitari interpretat per Pink Floyd.
El 1977 fou l'any d'"Animals", fantàstic àlbum on es notava ja, descaradament, com Waters i només Waters controlava la situació de Pink Floyd. No només és ell qui composa majoritàriament la majoria dels temes d'"Animals". A més, l'estil del grup es tenyeix de reivindicació i de decadentisme, ambdues coses marca de la casa del propi Roger Waters. En efecte, "Animals" és un àlbum decadent. Obert i tancat per una balada anomenada "Pigs on the Wing", el seu interior conté tres macrotemes (suites) en les quals, mitjançant la metàfora de la societat animalitzada (Waters s'emmirallà en Orwell, però a la inversa), Pink Floyd alça la veu contra el seu propi país i la ferotge política exterior, econòmica i social que promovia.
La decepció de Waters era profunda, tan profunda que va deixar que es traslluís la seva ideologia als treballs de Pink Floyd. Ell n'era el lletrista i, per tant, va reflectir en aquestes lletres tot el seu odi envers la repressió. Si a "Animals" critica aquesta repressió des de la banda de l'ètica i la política, "The Wall" suposa un pas més en la consolidació de l'estil crític de Waters. Per primer cop, el lletrista va barrejar una mena d'autobiografia amb una història de ficció totalment preconcebuda, afegint-hi el sustent musical necessari i conduint-ho tot amb unes lletres profundament esfereïdores.
El resultat va ser un doble àlbum, "The Wall", en què Roger Waters fa totalment de mestre de cerimònies. David Gilmour encara conserva una part de protagonisme, però el grup es veu definitivament desfet. El 1979, Pink Floyd ja no és el conjunt de rock progressiu més conegut arreu del món; és un complex instrument que Roger Waters utilitza amb decisió per tal de mostrar al món una realitat decadent i horrorosa.
La "gràcia" de "The Wall" fou que no es va quedar en això. En un moment en que el punk començava a notar els primers efectes del seu declivi (així de breu havia estat), "The Wall" va significar la fi del somni dels setanta. La psicodèl·lia i els hippies s'havien acabat feia temps, però l'esperança de regenerar el somni perdurava. Ja era hora, doncs, d'enterrar-la definitivament.
La importància de "The Wall" és cabdal, doncs, no només per entendre l'evolució musical de Pink Floyd, sinó perquè és un retrat (totalment subjectiu, això sí) de la societat i en aquest aspecte tothom s'hi hauria de veure reflectit. Si a això hi afegim que el tractament dels múltiples temes que apareixen a l'àlbum es fa mitjançant lletres alhora directes i metafòriques, aparentment simples però complexes de mena, arribarem a una conclusió indiscutible: "The Wall" no és una obra mestra de la música popular del segle XX; és una de les obres cabdals i universals de l'Art en general.
Alan Parker, d'acord amb Roger Waters, que volia un acomiadament excels per part del grup (sembla que el propòsit de Waters era que "Animals", "The Wall" i "The Final Cut" fossin els tres últims àlbums de Pink Floyd, després dels quals la banda es desfaria), començà el 1980, quan "The Wall" ja era un èxit irrevocable, però encara no es gaudia de prou perspectiva com per a analitzar-lo en profunditat, a dirigir una pel·lícula basada en la història de l'àlbum.
Aquesta pel·lícula mostraria la història psicològica de "The Wall", que com hem dit era totalment autònoma ("The Wall" és, segurament, l'àlbum més conceptual que mai s'hagi creat, superant en aquest aspecte la feina feta amb "Dark Side of the Moon"). La pel·lícula va veure la llum, després de moltes dificultats, el 1982. S'anomenà "Pink Floyd The Wall".
El film no és, evidentment, una producció cinematogràfica ordinària. Com el mateix Parker va dir, "no conté ni un sol diàleg que puguem anomenar com a ordinari". En realitat, el film és un entramat tan gran de temes, reflexions i crítiques, que encara avui resulta difícil comprendre'l completament.
L'argument, a grans trets, és el següent: Pink Floyd (Bob GELDOF) és un músic de rock de gran fama. La seva vida s'ha anat desenvolupant atípicament, sota de desenes de sentiments confrontats. El buit per la pèrdua del pare, la sobreprotecció materna o la repressió creativa de l'escola són només alguns dels maons que ajudaran Pink a construir un mur al seu voltant, per tal d'impedir que la feridora realitat deixi en ell un rastre autodestructiu impossible d'esborrar.
Bob Geldof fou, a més d'actor en aquesta pel·lícula, fundador del grup "Boomtown Rats", i més recentment ha estat promotor de diferents xous benèfics, com el Live 8 del 2005.
Fa algun temps (concretament el 15 de setembre de 2006) vaig acabar un petit guió d'aquesta pel·lícula, que penjaré a continuació en un altre post. Posteriorment, intentaré analitzar en posts respectius cadascun dels aspectes de la pel·lícula, relacionant-los amb la pròpia vida de Roger Waters i amb un seguit de tòpics que es repeteixen al llarg de la vida musical de Pink Floyd amb Waters.
Per suposat, recomano la visió d'aquest film per tal de copsar personalment la grandiositat de la concepció de "The Wall".
----
Alguns links:
--> A complete analysis of Pink Floyd's "The Wall" (anglès)
--> Converses sobre "The Wall" i Kafka (Sinfomusic) (castellà)
servido por sepharad
3 comentarios
compártelo
El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...
