The Pink Tones, Barcelona, 15/11/08

Hi havia una vegada un grup d'anglesos que no tocaven gaire de peus a terra. Es van conèixer i se'ls va acudir de formar un grup de música. Actuaven en antres subterranis envoltats per efectes psicodèlics i substàncies al·lucinògenes. Es van acabar anomenant Pink Floyd, i es van convertir en el grup més original del moment. Era per allà la dècada de 1960, cap al final. Després de donar molts tombs i tombs pel món, van acabar sent el quartet de rock més increïble de la Terra.

I entre aquests bojos hi ha els Pink Tones.

Barcelona, Sala Apolo, 20h. S'obren les portes, però arribo tard, com sempre. El metro va lent. Davant la porta hi ha una cua que s'allarga pel carrer, impedint el pas dels vianants. M'hi afegeixo. Quan em toca el torn, ensenyo la meva flamant entrada, comprada a Fnac. "Adelante".

Mitja hora més tard, comença l'espectacle. "The Pink Tones: revivir a Pink Floyd en directo". Sí, són bons, però no serà per tant, penso. "Revivir Pink Floyd"! Això sembla una mica massa impossible. Però m'equivocava. Últimament m'equivoco moltíssim. Per sort, sovint és per a bé.

Un escenari atapeït. Un bon grapat de persones entre el públic, però sense aixafar-se uns als altres, com passà al Palau Sant Jordi. Ambient bohemi, distès. The show must go on...

"Christmas comes but once a year for every girl and boy...". Així comença la cançó de Vera Lynn, així comença la nit amb els Pink Tones. El tema, que apareix al film "Pink Floyd The Wall" (i també n'és l'inici, vés per on), sona de fons, mentre l'escenari roman apagat. Però de sobte, quan s'acaba, apareixen. Un baix que sona frenètic, i inicia un obstinat constant. Una sola nota que és capaç d'estremir tot l'auditori. És "One of These Days". Una manera realment bona de començar el concert.

El segon tema és "Breathe", de "Dark Side of the Moon". Torna la calma després de l'inici espectacular, però no ens podem fiar gaire. Al cap i a la fi, "un cop acabat el treball, no podem descansar, serà hora de tornar a començar". Waters ho va expressar així i ens adonem sempre que no hi ha descans, que el temps fuig i més val no perdre'l gaire de vista.

Després d'aquesta moralitat, els Pink Tones han delectat amb "Dogs", una autèntica passada de suite. Han imitat a la perfecció totes les seccions d'aquest gran tema per acabar amb la tralla guitarrera que, per 1977, Gilmour oferia en tots els concerts del grup.

Segueix "On The Turning Away", tema que, personalment, desconeixia (última època de Pink Floyd sense Waters, no és gaire del meu interès). Ben interpretat, suposo.

Arriba llavors la primera sorpresa: "Shine On". La suite podia caure, però em semblava realment improbable que la interpretessin sencera: al cap i a la fi, són prop de 20 minuts. Doncs sí: sencera. Incloent el saxo a la Part V, els efectes de vent a la Part VI, el solo de guitarra de la mateixa part, les baralles psicodèliques teclats-guitarra de la Part VIII i el Rèquiem final. Una meravella. I amb l'habitual cercle de llums il·luminat, làsers i focus a punta pala. Deu rodó.

Segona sorpresa de la nit: "The Great Gig in the Sky". Em pensava que no la veuria en directe perquè ningú no tindria el valor d'imitar Clare Torry. Però sí. El grup dedica el tema al recentment traspassat Richard Wright i, acte seguit, sobre dels suaus acords del piano, tres cantants s'hi posen i ho aconsegueixen. Els pèls com a escàrpies, tot l'auditori callat, bocabadat, i una ovació final que déu ni do.

Tercera sorpresa (ja veieu): "Atom Heart Mother Suite". Uau! Em sembla que s'han de tenir ben posats per tocar això en directe, incloent la infinitat de canvis harmònics i rítmics que conté. Però els Pink Tones han demostrat que sí que els tenen. Que són capaços, i amb nota.

La interpretació de "Atom Heart Mother Suite" ha portat la quarta sorpresa de la nit: algú de vosaltres ha vist mai un theremin? O ni tan sols sabeu de què estic parlant? Bé, jo tenia una lleugera idea sobre el que era, però MAI no n'havia vist mai cap, i encara menys tocat en directe. Sempre hi ha un primer cop. Avui he vist tocar el theremin, i és simplement acollonant. Em sembla que en vull un per Nadal (és broma, que ningú s'espanti!)

Després de tot aquest cúmul de sorpreses, un altre passatge de baix ens relaxa i ens anima alhora: es tracta de "Money". Sabeu? Quan Pink Floyd girà el 1973, sempre demanaven: "toqueu Money, alguna cosa per moure l'esquelet!". I és que, d'acord, és un tema ballable. Ha coincidit aquest cop, a més, amb la cimera del G20. Potser s'haurien de parar a escoltar-ne la lletra, tots aquests banquers i criminals del capital. Però vaja, és una idea.

Ja que hem tornat a "Dark Side of the Moon", res millor que acabar l'àlbum amb "Brain Damage" i "Eclipse" (enllaçats). Una interpretació magnífica d'ambdós, destacant el final d'"Eclipse", incloent la sentència que no podia faltar. La veu trencada de Roger "The Hat" ha sonat un cop més pels altaveus per alliçonar-nos: "There's no dark side of the moon really, as a matter of fact it's all dark".

Entràvem així a la part més gloriosa del concert. Només dos temes ens separaven de la sorpresa definitiva, però ningú no ho sabia. Anem per parts: sona una acústica i de seguida reconeixem "Is There Anybody Out There?", tema senzill (jo us el toco un dia, si voleu) però esfereïdor que dóna peu a una altra bellesa acústica: arriba "Wish You Were Here", que, al contrari del que molts pensen, no és una cançó d'amor! La lletra parla de l'alienació i de l'absència, però això ja ho he explicat altres vegades.

Finalitzat "Wish You Were Here", el públic mig embogit vol més canya, però el guitarrista dels Pink Tones ens recomana amb signes: "silenci, baixeu la veu". La gent va callant, alguns motivats pels "xxt!" d'altres. I de sobte, la sorpresa definitiva: el "ping" del radar. Quin moment!

Poca gent s'ha pogut contenir quan ha sonat el primer "ping" del radar. Tots sabíem ja que anàvem a escoltar EL TEMA, que The Pink Tones s'atreviria, es mullaria, i de grat, i interpretaria aquella joia de 1971: "Echoes". Probablement, el millor tema, objectivament parlant, de Pink Floyd.

The Pink Tones tenien dos camins per escollir: el difícil i el més difícil encara, i es van atrevir a escollir el segon. Quins ous -amb perdó- d'interpretar "Echoes" seguint la versió que Pink Floyd va fer al "Live at Pompeii"! Però ho han fet. Amb la doble intro (excelsa), els solos embogits de la guitarra al final de la Part 1, el viatge psicodèlic que inicia la Part 2 i les meravelles electròniques del final d'"Echoes", incloent de nou el "ping" i l'atmosfera asfixiant que apareix als crèdits del "Live at Pompeii". Que una cosa és ser un fanàtic de Pink Floyd, i una altra atrevir-te a imitar-ho. Sense paraules m'he quedat.

A partir d'aquest moment quedava clar que tocava donar canya. I han començat ni més ni menys que amb "In The Flesh?". En aquest punt només els hi ha faltat "bombardejar" el públic com feia Pink Floyd als seus concerts, on un Stuka sobrevolava l'audiència. Però en un local com la Sala Apolo ja era demanar massa.

Continuem amb "The Thin Ice", un moment de distensió (el baixista ha cantat per un altaveu! Un altaveu d'aquests de manifestacions!) per preparar l'apoteosi final, que ha començat a ensumar-se amb "Another Brick in the Wall, Part 1". "Dadddy's flown across the ocean..." ha enllaçat, després del meritori passatge baix-guitarra, amb el so de l'helicopter i la irònica "The Happiest Days Of Our Lives", i aquesta amb "Another Brick in the Wall, Part 2", moment en què ha aparegut, inflant-se, l'enorme figura del professor. Feia una mica de por, i alhora resultava divertit. Les "backing vocals" passejant-se per l'escenari vestides de "col·legiales" ha estat potser el menys divertit de l'assumpte. Però musicalment el grup s'ha lluït, i ho han rematat amb "Another Brick in the Wall, Part 3". Perfecte.

El concert s'acabava i com a comiat queda realment bé tocar "Goodbye Cruel World", tema que acaba amb el vers "goodbye", que resulta molt apropiat. La insistència del públic i les ganes de rematar la feina feta han fet arribar els bisos.

El primer bis ha estat una altra sorpresa. "Run Like Hell". És un tema de "The Wall" que no ha estat gaire sonat, però és realment fantàstic. A més, té una peculiaritat: si un lleg en Pink Floyd escolta aquest tema i "In the Flesh!", i entén la lletra, es formarà la opinió que Pink Floyd era un grup pro-nazi. Res més allunyat de la realitat, però resulta curiós. Òbviament, la lletra no es pot interpretar aïllada, sinó que s'ha de fer en el context de la història de Pink, el protagonista de "The Wall". Per cert, ho han fet molt bé, per variar.

El segon bis ha coincidit amb el del Palau Sant Jordi: "Comfortably Numb". Sembla un bon tema per acabar un concert, tenint en compte que el seu solo de guitarra ha estat qualificat com "el millor solo de guitarra de Pink Floyd", si no recordo malament. Emocionant, i els Pink Tones encara l'han allargat més. Voltes i voltes amb un solo ultra-llarg que usava bendings en quantitats industrials. I, a més, ben fets (no com els que em surten a mi).

Quan el concert s'ha acabat, em xiulaven les orelles. Ara ja no desitjo haver nascut als anys 50, ara ja tinc els Pink Tones per recordar-me com devia ser tot allò. Després, al sortir, m'he equivocat de direcció amb l'autobús i de poc que no arribo fins a Sant Joan Despí, però això ja és una altra història.

PD. L'amic Arqueòleg Glamurós em disculparà que no posi fotos intercalades, però és que no tinc la càmera a Barcelona. :-)

Había una vez un grupo de ingleses que no tenían los pies en el suelo. Se conocieron y se les ocurrió formar un grupo de música. Actuaban en antros subterráneos rodeados por efectos psicodélicos i substancias alucinógenas. Acabaron por llamarse Pink Floyd, y se convirtieron en el grup más original del momento. Rondaba la década de los 60, hacia el final. Después de dar muchos tumbos y tumbos por el mundo, acabaron siendo el cuarteto de rock más increíble de la Tierra.

Y entre estos locos están los Pink Tones.

Barcelona, Sala Apolo, 20h. Se abren las puertas, pero llego tarde, como siempre. El metro va lento. Ante la puerta hay una cola que se alarga por la calle, impidiendo el paso de los transeúntes. Me añado a ella. Cuando me toca mi turno, enseño mi flamante entrada, comprada en Fnac. "Adelante".

Media hora más tarde empieza el espectáculo. "The Pink Tones: revivir a Pink Floyd en directo". Sí, son buenos, pero no será para tanto, pienso. "¡Revivir a Pink Floyd!". Parece un poco demasiado imposible. Pero me equivocaba. Últimamente me equivoco mucho. Por suerte, normalmente es para bien.

Un escenario repleto. Un buen puñado de personas entre el público, pero sin pisar-se unas a otras, como pasó en el Palau Sant Jordi. Ambiente bohemio, distendido.The show must go on...

"Christmas comes but once a year for every girl and boy...". Así empieza la canción de Vera Lynn, así comienza la noche con los Pink Tones. El tema, que aparece en el film "Pink Floyd The Wall" (y también es su comienzo, qué casualidad), suena de fondo, mientras el escenario permanece apagado. Pero, de repetente, cuando se acaba, aparecen. Un bajo que suena frenético e inicia un obstinado constante. Una sola nota que es capaz de estremecer a todo el auditorio. Es "One of These Days". Un modo realmente bueno de empezar el concierto.

El segundo tema es "Breathe", del "Dark Side of the Moon". Regresa la calma tras el inicio espectacular, pero no podemos fiarnos demasiado. Al fin y al cabo, "una vez acabes el trabajo, no puedes descansar, es hora de volver a comenzar". Waters lo expresó así y nos damos siempre cuenta de que no hay descanso, de que el tiempo huye y vale más no perderlo demasiado de vista.

Después de esta moraleja, los Pink Tones han deleitado con "Dogs", una auténtica pasada de suite. Han imitado a la perfección todas las secciones de este gran tema para acabar con la tralla guitarrera que, allá por 1977, Gilmour ofrecía en todos los conciertos del grupo.

Sigue "On The Turning Away", tema que, personalmente, desconocía (última época de Pink Floyd sin Waters, no es muy de mi interés). Bien interpretado, supongo.

Llega entonces la primera sorpresa: "Shine On". La suite podía caer, pero me parecía realmente improbable que la interpretaran entera: al fin y al cabo, son unos 20 minutos. Pues sí: entera. Incluyendo el saxo de la Parte V, los efectos de viento de la Parte VI, el solo de guitarra de la misma parte, las luchas psicodélicas teclados-guitarra de la Parte VIII i el Réquiem final. Una maravilla. I con el habitual círculo de luces iluminado, láseres y focos a saco. Un diez redondo.

Segunda sorpresa de la noche: "The Great Gig in the Sky". Me pensava que no la vería en directo porque nadie tendría el valor de imitar a Clare Torry. Pero sí. El grupo dedica el tema al recientemente fallecido Richard Wright y, acto seguido, sobre los suaves acordes del piano, tres cantantes se ponen a ello y lo consiguen. Los pelos como escarpias, todo el auditorio callado, alucinado, y una ovación final que hay que ver.

Tercera sorpresa (ya véis): "Atom Heart Mother Suite". Uau! Me parece que hay que tenerlos muy bien puestos para tocar esto en directo, incluyendo la infinidad de cambios armónicos y rítmicos que contiene. Pero los Pink Tones han demostrado que sí que los tienen. Que son capaces, y con nota.

La interpretación de "Atom Heart Mother Suite" ha traído la cuarta sorpresa de la noche: ¿alguno de vosotros ha visto alguna vez un theremin? ¿O ni la más mínima idea de lo que hablo? Bueno, yo tenía una ligera idea de lo que era, pero NUNCA había visto ninguno, y aún menos tocado en directo. Siempre hay una primera vez. How he visto tocar el theremin, y es simplemente acojonante. Me parece que quiero uno para Navidad (es broma, ¡que nadie se me espante!).

Después de todo este cúmulo de sorpresas, otro pasaje de bajo nos relaja y nos anima a la vez: se trata de "Money". ¿Sabéis? Cuando Pink Floyd giró en 1973, siempre les pedían: "¡tocad Money, algo para mover el esqueleto!". I es que, de acuerdo, es un tema bailable. Ha coincidido esta vez, además, con la cumbre del G20. Quizá deberían pararse a escuchar la letra, todos estos banqueros y criminales del capital. Pero vaya, es una idea.

Ya que hemos vuelto a "Dark Side of the Moon", nada mejor que acabar el álbum con "Brain Damage" y "Eclipse" (enlazados). Una interpretación magnífica de ambos, destacando el final de "Eclipse", incluyendo la sentencia que no podía faltar. La voz rota de Roger "The Hat" ha sonado una vez más por los altavoces para aleccionarnos: "There's no dark side of the moon really, as a matter of fact it's all dark".

Entrábamos así en la parte más gloriosa del concierto. Solamente dos temas nos separaban de la sorpresa definitiva, pero nadie lo sabía. Vayamos por partes: suena una acústica y enseguida reconocemos "Is There Anybody Out There?", tema sencillo (os lo toco un día, si queréis) pero commovedor que da pie a otra belleza acústica: llega "Wish You Were Here", que, contra lo que muchos piensan, ¡no es una canción de amor! La letra habla de la alienación y de la ausencia, pero esto ya lo he explicado en otras ocasiones.

Acabado "Wish You Were Here", el público, medio enloquecido, pide más caña, pero el guitarrista de los Pink Tones nos aconseja con signos: "silencio, bajad la voz". La gente va callando, algunos motivados por los "xxt!" de otros. Y, de repente, la sorpresa definitiva: el "ping" del radar. ¡Qué momento!

Poca gente se pudo contener cuando sonó el primer "ping" del radar. Todos sabíamos ya que íbamos a escuchar EL TEMA, que The Pink Tones se atrevirían, se mojarían, y con ganas, e interpretarían aquella joya de 1971: "Echoes". Probablemente, el mejor tema, objetivamente hablando, de Pink Floyd.

The Pink Tones tenían dos caminos para escoger: el difícil y el más difícil todavía, y se atrevieron con el segundo. ¡Qué huevos -con perdón- de interpretar "Echoes" siguiendo la versión que Pink Floydd hizo en el "Live at Pompeii"! Pero lo hicieron. Con la doble intro (excelente), los solos enloquecidos de la guitarra al final de la Parte 1, el viaje psicodélico que inicia la Parte 2 y las maravillas electrónicas del final de "Echoes", incluyendo de nuevo el "ping" y la atmósfera asfixiante que aparece en los créditos del "Live at Pompeii". Porque una cosa es ser un fanático de Pink Floyd, y otra diferente atreverte a imitarlo. Sin palabras me he quedado.

A partir de este momento quedaba claro que tocaba dar caña, y han comenzado ni más ni menos que con "In the Flesh?". En este punto solo les ha faltado "bombardear" al público como hacía Pink Floyd en sus conciertos, donde un Stuka sobrevolaba a la audiencia. Pero en un local como la Sala Apolo ya era mucho pedir.

Continuamos con "The Thin Ice", un momento de distensión (el bajista ha cantado por un altavoz, ¡un altavoz de esos de manifestaciones!) para preparar la apoteosis final, que ha empezado a intuirse con "Another Brick in the Wall, Part 1". "Dadddy's flown across the ocean..." ha enlazado, luego del meritorio pasaje bajo-guitarra, con el sonido del helicóptero y la irónica "The Happiest Days of Our Lives", y esta con "Another Brick in the Wall, Part 2", momento en que ha aparecido, hinchándose, la enorme figura del profesor. Daba un poco de miedo, y a la vez resultaba divertido. Las "backing vocals" paseándose por el escenario vestidas de "colegialas" ha sido quizá lo menos divertido del asunto. Pero musicalmente el grupo se ha lucido, y lo han rematado con "Another Brick in the Wall, Part 3". Perfecto.

El concierto se acababa y como despedida queda bastante bien tocar "Goodbye Cruel World", tema que acaba con el verso "goodbye", que resulta muy apropiado. La insistencia del público y las ganas de rematar la faena han traído los bises.

El primer bis ha sido otra sorpresa. "Run Like Hell". Es un tema de "The Wall" que no ha sonado mucho, pero es realmente fantástico. Además, tiene una particularidad: si un lego en Pink Floyd escucha este tema y "In the Flesh!", y entiende la letra, se formará la opinión de que Pink Floyd era un grupo pro-nazi. Nada más alejado de la realidad, pero resulta curioso. Óbviamente, la letra no puede interpretarse aisladamente, sino que ha de hacerse en el contexto de la historia de Pink, el protagonista de "The Wall". Pot cierto, lo han hecho muy bien, para variar.

El segundo bis ha coincidido con el del Palau Sant Jordi: "Comfortably Numb". Parece ser un buen tema para acabar un concierto, teniendo en cuenta que su solo de guitarra ha sido calificado como "el mejor solo de guitarra de Pink Floyd", si no recuerdo mal. Emocionante, y los Pink Tones aún lo han alargado más. Vueltas y vueltas con un solo ultralargo que usaba bendings en cantidades industriales. Y, además, bien hechos (no como los que me salen a mí).

Cuando el concierto ha acabado, me silababan los oídos. Ahora ya no deseo haber nacido en los años 50, ahora ya tengo a los Pink Tones para recordarme como debía de ser todo aquello. Después, al salir, me he equivocado de dirección con el autobús y por poco que no llego a Sant Joan Despí, pero esa es ya otra historia.

PD. El amigo Arqueòleg Glamurós me disculpará que no ponga fotos intercaladas (¡ni tan solo en esta segunda parte traducida!), pero repito, es que no tengo la cámara en Barcelona. :-)

servido por sepharad 6 comentarios compártelo

Rick Wright (1943 - 2008)

Ha mort Richard Wright, el fidel teclista de Pink Floyd, i amb la seva mort ja són dos els membres fundadors del millor grup de música del món que l'han abandonat.

Rick Wright naix a Londres l'any 1943. El 1964 s'incorpora a la formació d'un petit grup de l'escena "underground" de Londres anomenat Sigma 6: l'embrió de Pink Floyd. Gran amic i company de Syd Barrett, fou un dels membres més dolguts per l'abandó i la decadència del diamant boig, compartint aquest dolor amb Roger Waters. Ell i Waters foren llavors considerats els dos membres "arquitectes" del grup, donat que enfocaven el treball de Pink Floyd cap a la representació teatral i el joc de llums i de so. No era casualitat: Roger Waters havia estudiat arquitectura.

Richard Wright comença a destacar en l'ombra des dels inicis de Pink Floyd. Cap dels temes de l'etapa psicodèlica seria el mateix sense els seus teclats. Mai no fou un líder com Gilmour o Waters, però sí que aportà un bon grapat de bones idees que es materialitzen en temes com "A Saucerful of Secrets", "Echoes", "Atom Heart Mother", "Us and Them", "The Great Gig in the Sky", "Shine on you Crazy Diamond"... Tots ells obres mestres del grup britànic.

Richard Wright tenia formació musical acadèmica i a més sentia una inclinació natural envers el jazz. El 1978, quan Pink Floyd estava dividit i dominat per Waters, enregistra i llança el seu primer àlbum en solitari, "Wet Dream", un àlbum que segons el propi Wright és un "error". Potser va ser el primer error d'uns quants que s'acumulen a partir d'aquest moment. Un any després, Wright és forçat a abandonar Pink Floyd, participant en la gira "The Wall" únicament com a músic contractat. Òbviament, la seva aportació als àlbums "The Wall" i "The Final Cut" és nul·la en l'àmbit compositiu. Per si fos poc, l'any 1982 es divorcia de la seva esposa, Juliette Gale (companya de la infància i vocalista de Sigma 6).

Wright es recupera del fracàs i enregistra l'àlbum "Identity" juntament amb el músic David Harris sota el nom de Zee. El 1987 es reincorpora a Pink Floyd i participa plenament en els àlbums "A Momentary Lapse of Reason" i "The Division Bell", així com a les gires "Delicate Sound of Thunder" i "Pulse". L'èxit l'anima a composar el seu segon àlbum solista, "Broken China", que fins i tot té una estructura conceptual digna dels millors àlbums de Pink Floyd.

Darrerament, Roger Waters va oblidar totes les discussions del passat i convidà Rick Wright a acompanyar-lo en la seva gira "Dark Side of the Moon". El teclista estava preparant un nou àlbum en solitari.

La música màgica de Richard Wright romandrà per sempre.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

6. El quart maó. El fracàs afectiu

Pink estima, però és incapaç d'amar i precisament per això trobarà el fracàs afectiu, un dels maons en el mur més importants. Serà precisament a partir de llavors quan Pink s'enfonsarà amagant-se rere el seu mur. El tema "Empty Spaces" simbolitza aquesta buidor:

Què usarem per omplir els espais buits
on abans parlàvem?
Com omplirem els llocs finals?
Com completaré el mur?

Al film, "Empty Spaces" és substituït per un tema més llarg i molt més asfixiant. S'anomena "What Shall We Do Now?" (en referència a la pròpia lletra d'"Empty Spaces"). Parla no només del fracàs de l'amor, sinó per extensió també del fracàs de la nostra civilització.

Què usarem per omplir els espais buits
on bramen les onades de fam?
Creuarem aquest mar de rostres
cercant més i més popularitat?

Comprarem una guitarra nova.
Conduirem un cotxe més potent.
Treballarem durant tota la nit.
Ens buscarem baralles.
Deixar engegats els llums. Llançar bombes.
Fer viatges a l'Est. Contraure malalties.
Enterrar ossos. Destruir llars.
Enviar flors per telèfon. Donar-nos a la beguda.
Anar arrugant-se. Deixar carn.
Mai no dormir. Mantenir a les persones com a mascotes.
Entrenar gossos. Competir amb rates.
Omplir l'àtic amb diners. Enterrar tresors.
Acumular oci. Sense relaxar-nos mai.
D'esquenes al mur.

Aquest fracàs personal de Pink és representat amb una de les millors animacions de Gerald Scarfe: les flors amants.

Els tints autobiogràfics també són presents en aquest quart maó. Roger Waters travessava moments de més o menys èxit en les seves relacions i, en l'època de The Wall, va declarar que mai no podria haver tirat endavant sense l'ajuda de la seva esposa, Carolyne. Els afortunats que posseeixin una edició de l'àlbum en LP podran comprovar com, en passar el tema "Empty Spaces" a l'inrevés, es pot escoltar amb relativa facilitat el següent missatge...

Congratulations, you have found the secret message.
Please send your answer to Old Pink in care of the Funny Farm.
- Roger, Carolyn's on the phone.

...missatge que, a més, pot ser vist com una declaració d'intencions del propi Roger Waters. Ell ("Old Pink") es troba "a cura" de Pink Floyd ("the Funny Farm"). Aquest fet mostra com, en aquests moments, Waters se sentia l'únic i indiscutible líder del grup.

El tema del fracàs afectiu no té més importància que la que ja hem comentat. Malgrat això, podem dir que és el principal maó en el mur de Pink, més transcendental que no pas la mort del seu pare. Scarfe dedica una gran part de les animacions a mostrar aquest fracàs. A més, és el darrer maó en el mur de Pink (encara que aquí els comentem de manera desordenada). Després d'adonar-se que no pot superar-ho, Pink es tancarà completament.

L'escena més simbòlica que simbolitza el principi d'aquest aïllament és la de la conversa telefònica. L'escena té tanta importància, que ja era una idea gestada abans ni tan sols de començar a pensar en fer una pel·lícula: ja apareix descrita al propi àlbum The Wall, incloent les paraules de la telefonista i el so d'un telèfon que comunica.

En aquesta escena, Pink, de gira pels Estats Units, fa una trucada a cobrament revertit a la seva esposa i contesta un home, de manera que Pink s'acaba de deprimir pensant (i encerta) que la seva dona l'enganya. Després sabrem que, en realitat, ella havia marxat de casa, farta del seu comportament.
Ignoro si això va ocórrer en realitat, però el que sí és sabut és que l'escena en què una "groupie" (Jenny Wright) entra a casa de Pink, intenta fer-lo reaccionar i Pink acaba destrossant l'apartament es basa en una destrossa similar que va fer, en una mala nit, el músic Roy Harper a una de les camionetes de Pink Floyd. Harper havia cantat "Have a Cigar" (de l'àlbum Wish You Were Here, 1975).

L'escena de la "groupie", descrita perfectament pel tema "One Of My Turns", té un doble caràcter i simbolitza un canvi important en el film. Hi ha un aspecte de "Pink Floyd The Wall" que encara no s'havia comentat, i és el fet que el personatge protagonista no només es "basa" en les experiències de Roger Waters; també s'inspira, precisament a partir d'aquesta escena, en la decadència de Syd Barrett.

Així doncs, aquesta escena en particular s'inspira en els incidents amb Roy Harper, però alhora també en alguns moments de la vida de Barrett. A aquest respecte, l'autor Nicholas Schaffner en ressenya un parell, amb Barrett en plena bogeria, que convé destacar:

[Storm] Thorgerson diu que Barrett va estar prop de complir amb aquests criteris en una ocasió "realment horrible", quan va començar a colpejar el cap de la seva companya amb una mandolina. "Ella era al terra cridant i ell al seu damunt, immobilitzant-la. Vam haver d'arrencar-lo d'allà i prendre-li la mandolina".

"[Libby Gordon, companya de Barrett] conta una història força trista de quan ell es va quedar a casa d'ella; tot semblava anar bé durant un o dos dies, fins que un matí, molt aviat, ella se'l va trobar amb un parell de tisores a la mà, després d'haver tallat totes les flors del seu jardí. Aquest tipus d'actituds no semblen pensades com per a agafar-li afecte a algú, de manera que el va fer fora". *

Pink, malgrat tot, se sent víctima de la incomprensió de la seva esposa. Arriba a sentir-se fins i tot intimidat, imaginant-se-la a ella convertida en una mena de monstre que l'ataca al seu apartament. El tema "Don't Leave Me Now" és el lament desesperat de Pink per haver-la perdut. Més tard, un Pink totalment immers en la bogeria i aïllat del món descriurà com, malgrat que li truca insistentment per telèfon, mai "no hi ha ningú a casa" ("Nobody Home", tema que descriu molts aspectes reals de la personalitat de Syd Barrett).

El fracàs afectiu serà un desencadenant més del judici final i l'esposa es presentarà com a acusadora, atacant Pink, preguntant-li si ha "destruït alguna llar més" i desitjant que el tanquin i que perdin la clau. Però la sentència anirà enfocada precisament a l'inrevés: Pink serà condemnat a "ser mostrat davant dels seus iguals" i el mur serà, finalment, enderrocat.

(*) Storm Thorgerson, segons Nicholas Schaffner. Saucerful of secrets. The Pink Floyd Odyssey (2005). Planes 118 i 126.

servido por sepharad 3 comentarios compártelo

Pink Floyd: The Final Cut

Nick Mason: Jo vaig veure l'àlbum com el principi de la fi. Vaig pensar: "no veig com podrem fer el proper disc. Si el fem serà després de molt de temps, i probablement serà per un sentiment d'obligació més que no pas per entusiasme".

David Gilmour: No puc entendre com algú pot voler sentir alguna cosa més sobre Waters i el seu pare mort. Un cop i un altre.

Roger Waters: M'agradaria pensar que "The Final Cut" va ser realment la fi de Pink Floyd.

• Història

The Wall ens va explicar una història de fòbies. Va assentar la base d'una gran obra. Va ser un èxit fosc i depriment. Una crítica mordaç a la repressió. Però el maó definitiu que va tancar el mur no va ser "Outside The Wall" (l'últim tema de l'àlbum), sinó el seu epitafi: The Final Cut.

Al·ludint a la darrera modificació d'un film (l'àlbum era originalment la BSO del film "Pink Floyd The Wall"), l'àlbum darrer de Pink Floyd amb Waters -o més aviat l'àlbum últim de Waters dins Pink Floyd- va passar una mica desapercebut. "Un altre cop?", va dir Gilmour, limitant-se a interpretar la seva part. Wright no hi era: havia participat a The Wall com a músic contractat. Mason no va dir gran cosa; fins i tot fou substituït a "Two Suns In The Sunset". Waters era el director d'orquestra, i Pink Floyd un instrument al seu servei.

L'àlbum està dedicat explícitament a Eric Fletcher Waters, el pare del lletrista. Les lamentacions, la crítica despietada i la cançó intimista es barregen amb espectaculars efectes de so, els "holophonics" i un art-work cuidat i tan depriment com el de Animals, que culmina amb el soldat al qual, d'esquenes, li han clavat un ganivet. El sagnant conflicte de les Malvines aflora arreu, i Waters crida: "Oh Maggie Maggie... what have we done?".

Sembla que, finalment, ell mateix es va aplicar la solució final. Fi de la història.

• Aspectes musicals

L'àlbum mostra una complexitat i riquesa sonora bastant evident, però d'una mena molt diferent a la dels àlbums anteriors. La gràcia de Pink Floyd havia estat que oferia composicions diverses i variades en les quals, passant per diferents estils, imprimia sempre el seu segell de qualitat. Ara, en canvi, tot l'àlbum -o gairebé tot- està format per cançons "d'autor", acústiques i evocadores. Malgrat això, la "gràcia" consisteix a que un tema no sembli una còpia de l'anterior i efectivament Waters aconsegueix el seu propòsit.

Potser, després de tot, l'àlbum no és una joia musicalment parlant com sí ho eren Wish You Were Here o Animals (o tants altres), però l'espectacularitat no només ve donada per la varietat. En aquest sentit, els aspectes tècnics i d'enregistrament van jugar un gran paper. Waters va escollir un cop més James Guthrie com a enginyer de so i els dos van proposar una innovació, els "holophonics". De sempre, Pink Floyd s'havia interessat per l'aspecte tècnic del so, amb propostes trencadores com l'"Azimuth Co-ordinator" o l'enregistrament en Quadraphonic.

Els "holophonics", desenvolupats per Zuccarelli Labs (com figura als crèdits), tenien la particularitat de recrear un so 3D a partir dels canals d'àudio stereo. L'invent, actualment, pot semblar poc desenvolupat, però en aquell moment era molt innovador i realment l'atmosfera que The Final Cut crea gràcies als "holophonics" és densa i enriquida. Especialment emocionants són els efectes d'àudio, com el míssil que es pot sentir a "Get Your Filthy Hands...", el qual passa "per sobre" de l'oient i explota a l'altra banda. Això sí, sempre i quan utilitzem auriculars.

• Concepte

El projecte de The Final Cut com a BSO del film del mur es va acabar desestimant. Waters i Alan Parker (director del film) tenien els seus "estira i arronsa" i el membre de Pink Floyd va acabar una mica com el personatge del seu àlbum: amagant-se rere un mur i acabant una obra intimista i potser inútil, sense el suport de la resta de membres del grup. Per a ell, Pink Floyd havia acabat definitivament.

Després de The Wall només quedava publicar un nou àlbum amb material addicional procedent del film d'Alan Parker, però l'esclat de la Guerra de les Malvines (1982) va fer replantejar el concepte de l'àlbum a Waters, qui va construir una nova història lligant les experiències imaginàries del seu pare, en cas que hagués sobreviscut, amb la crítica directa al conflicte i a l'actuació de les grans personalitats polítiques, especialment la primera ministra britànica, Margaret Thatcher ("Maggie").

David Gilmour no estava disposat a criticar el seu govern i va al·ludir "diferències personals, polítiques, filosòfiques i musicals" per limitar-se a fer una feina d'intèrpret. "Parlar amb Waters durant aquella època era impossible". Perquè vertaderament a Waters li importava ben poc l'opinió de la resta del món.

La portada sembla estranya, però no ho és: mostra quatre medalles militars de la Segona Guerra Mundial.
- Distinguished Flying Cross: una medalla per honors en vol.
- Defence Medal: una medalla per servir 3 anys a la guerra.
- Africa Star: medalla per la participació a la campanya africana.
- 1939-45 Star: medalla especial per participants a la guerra.

A continuació explicarem la història que conté aquest àlbum. Sorprenentment, malgrat ser l'últim treball de Pink Floyd amb Waters, fa moltíssimes més al·lusions als temes habituals del grup que tota la resta d'àlbums anteriors junts.

Una puntualització: el quart tema, "When The Tigers Broke Free", s'ha afegit com a "bonus" a la nova reedició de l'àlbum de 2004. El tema pertany, en realitat, a la BSO de "Pink Floyd The Wall".

1> Imatge ben curiosa. Sembla clar que qui parla aquí és Pink, protagonista del film, que es passa la seva vida tancat en una habitació i, precisament, mirant la televisió.
2> Referència als "kamikazes" japonesos.
3> És a dir, i com ja va preguntar Waters a "Goodbye Blue Sky": "t’has preguntat mai per què hem de tornar als refugis quan ens han promès un orgullós nou món desplegat sota un cel ben blau?".

Aquesta serà la nostra pregunta. "Què va passar amb el somni de la postguerra?". Potser no voldrem saber la veritat, potser no. Potser ens semblarà tan depriment que preferiríem no haver preguntat res de res. A través del mur veiem una petita espurna d'esperança i no volem que s'apagui tornant a repetir tota la història. Tornant a repetir el joc de la mort, tornant a fer que la sang dels innocents s'escoli per les clavegueres. Ens van prometre una vida tranquil·la sota un cel ben blau, però no ho han complert. Maggie, ens donaràs explicacions? Te les reclamem, però el teu criminal silenci et delata. Ets vertaderament la dama de ferro. Explica'ns, Pink: què va passar amb el somni de la postguerra?

4> Primera referència als soldats traïcionats, que duen ganivets clavats a l'esquena.

Doncs això va passar amb el somni de la postguerra. Així ens trobem ara. Amb un passat destrossat i el profund desig de tornar enrere i canviar-ho tot. Hem oblidat aquest passat per conveniència, però no n'hem après res. Perquè el desastre retorna. Les flors que havien crescut sobre les cendres de la guerra tornaran a ser calcinades, mentre a milles de distància la culpable pren té amb suficiència. "Pare, te'n recordes de mi? Te'n recordes de com érem?". Eric Fletcher Waters parlarà ara, des d'un dels seus possibles passats. Un passat horrible, el d'una vida destruïda, una vida que va ser trepitjada un miserable matí en un pont d'Anzio. Una vida que no val la pena viure.

5> És a dir, un dels pocs que ha tornat viu de la guerra.

A això et dediques. Ensenyes, fas de professor i davant teu tens els teus alumnes. Faràs que se sentin culpables, faràs que se sentin patriotes i els convertiràs en allò que tu ets. Per què els has de tractar bé? Qui et va tractar bé, a tu?
Si vas tocar la sang dels teus companys... si vas morir amb ells... si vas matar per no res... llavors faràs que aquells nens se sentin com tu. El càstig serà la teva venjança. Te'n recordes encara, del que vas haver de viure? Del que vas haver de veure?

Així va ser com Eric Fletcher Waters i tots els seus companys van morir aquell dia. "Dins de les venes / vida és la sang; / vessada és morta" (J. Maragall). Imaginem-nos que això no va ocórrer, que aquell soldat va tornar a casa un dia, després de la guerra... ara el veiem lamentar-se, parlar a soles, pegar els seus alumnes. Mireu-lo...

6> El bombardeig de Dresden (13 de febrer de 1945) va ser un dels moments més tràgics de la Segona Guerra Mundial.

Perquè aquell soldat va morir demanant ajuda per un intercomunicador... va fer rutllar la manisa i mentre esperava que algú, a l'altra banda del fil, a l'altra banda del caos, respongués la seva trucada, un Stuka va engegar un míssil contra el post de comunicacions.
Aquest record no es pot oblidar.

7> El repicar de campanes va associat a les creences religioses, i aquestes, a la placidesa i la tranquil·litat de la ignorància i de la fe. La referència s'havia fet anteriorment al tema "Time" (secció "Breathe Reprise", del Dark Side of the Moon): "far away across the field / the tolling of the iron bell / calls the faithful to their knees / to hear the softly spoken magic spells".
8> Curiosa metàfora per descriure el funcionament de la guerra, on uns "maníacs" (comandaments) "foraden els homes" (els envien a morir al front) "per control remot" (sense anar-hi ells).
9> Roger Waters ja havia tocat el tema dels efectes de la guerra sobre els nens a "Bring The Boys Back Home" (The Wall). Ho tornarà a fer al seu àlbum en solitari "To Kill The Child & Leaving Beirut".

Pareu compte, perquè el seu somni acaba amb la mort. I la noia dels cabells de plata es fon. Els vells herois agonitzen. La gent desapareix, s'amaga pels refugis subterranis de la ciutat. Cauen les bombes, i la llei és només un seguit de lletres ordenades en algun llibre enterrat sota la runa. I els nens moren, i marxen, i veuen la barbàrie. Dorm, artiller. "Perquè només en somnis aconseguiràs el teu somni".

10> Claríssima al·lusió a The Wall. Al tema d'obertura de l'àlbum, "In the Flesh?", Pink ens adverteix que "si volem descobrir què hi ha darrere d'aquests ulls freds, només ens hem d'obrir camí a través de la disfressa".
11> Igual que va passar amb Syd Barrett, qui "va arribar al secret [de la fama] massa aviat i va plorar per la lluna..." ("Shine On You Crazy Diamond, Part IV", a l'àlbum Wish You Were Here).

Així. Ets un heroi de guerra. No deixis que descobreixin que darrere de la disfressa hi ha un passat destrossat. Uns ulls paranoics amaguen la vivència d'un desastre massa gran. Riu i beu, fes el possible per oblidar. En el teu estat, no podem fer res més que perdonar-te. Quan hagis begut prou, veuràs clarament com funciona l'assumpte. Com els poderosos es reparteixen les postres.

12> La Unió Soviètica va intervenir a l'Afganistan el 1979 contra l'ascens dels islamistes radicals. El conflicte va generar un embargament generalitzat per part dels EUA.
13> Israel va envair el Líban suposadament per tal de controlar les milícies de l'Organització per l'Alliberament de Palestina. La caiguda de Beirut i les matances de Sabra i Xatila foren els moments de major descrèdit del primer ministre Menájem Begin i del seu ministre de Defensa, Ariel Sharon.
14> Militar i president de fet de l'Argentina entre 1981 i 1982, va envair les Malvines, provocant el conflicte amb el Regne Unit.
15> És a dir, obligarà Galtieri a retornar la bandera britànica ("Union Jack") a les Malvines.

El conflicte es va dir Guerra de les Malvines (The Falklands War). Entre Leopoldo Galtieri i Margaret Thatcher, van matar mil persones. I en van ferir dues mil. En nou setmanes. Soldats dels dos bàndols. Civils també. Per unes illes. Colonialisme. La història retorna, però no ho volem. Quina política és aquesta, Maggie? Vols que proposem una solució? La solució final? És ben senzill...

16> Ronald Reagan, 40è president dels EUA de 1981 a 1989.
17> Douglas Haig, mariscal britànic durant la Primera Guerra Mundial.
18> Ian Paisley, polític unionista i ultraconservador d'Irlanda del Nord.
19 Joseph McCarthy, senador republicà dels EUA, responsable de la "caça de bruixes".
20 Richard Nixon, 37è president dels EUA, de 1969 a 1974.

I ja hauríem volgut fer-ho. Però deixem-ho córrer: és ira, és embriaguesa. Després recordarem només com els soldats van tornar a casa, com van desembarcar als molls de Southampton. I ara, Thatcher s'acomiada d'uns altres soldats al mateix moll, uns soldats que parteixen per no res. Ens estan enfonsant el ganivet ben al fons, però no ens el podem traure, perquè està clavat a l'esquena...

21> És a dir, havien tornat molt pocs. Per això a la línia o columna de soldats hi ha "massa espais". Pot ser una referència també cap a la solitud i el sense sentit de viure esclau del record en una societat que va massa de pressa. El tema ja s'havia tractat, mitjançant la mateixa metàfora (espais buits) al tema "Empty Spaces" (The Wall).
22> És un atac a la moral britànica: davant la desesperació o l'emergència, romanen impassibles. Pink Floyd havia usat amb anterioritat l'expressió "silenciosa desesperació", concretament al tema "Time" (Dark Side of the Moon): "hanging on in quiet desperation is the English way...".
23> En paraules de Roger Waters: "The Final Cut tracta una mica sobre el sentiment que tinc d'haver traït el meu pare. Perquè no hem tractat de millorar gaire les coses".

El soldat va veure l'escena i ell també va sentir el tall profund, el tall final. Aguantava sota el braç l'última bobina de film, enmig d'un camp de roselles on bufava l'aire de la llibertat. Una il·lusió, un miratge, res més. I l'horitzó s'anava tornant fosc, envaït un cop més pel record tortuós. Sí, sent el tall final. Però, tindrà valor per agafar el ganivet i acabar amb tot definitivament?

24> Els gossos, com a Animals, tornen a ser un símbol de repressió, de vigilància. De vegades no hi ha més que remei que colpejar-los, sobretot si no som més que ovelles ("Sheep").
25> Les paraules "what's behind the wall" (què hi ha rere el mur) queden amagades per un fort soroll de trets. La simbologia és ben clara: nosaltres, espectadors o curiosos que volem conèixer tota la història, havíem de superar "les escopetes del vestíbul" i no ho hem aconseguit. Però si el tema no continués, mai no sabríem què hi ha rere el mur. El muntatge entre lletra i música és, si més no, curiós.
26> Les "al·lucinacions" ja havien aparegut a The Wall. Així es pot considerar el somni que té Pink al tema "Comfortably Numb", quan recorda una malaltia de la infància. De la mateixa manera, al film apareix una escena en què Pink, d'infant, apaga el llum i espia una noia mentre s'està despullant. No és pròpiament una al·lucinació (perquè ocorre de debò) però sí una mena de "somni inaccessible".
27> Referència clara a The Dark Side of the Moon.
28> Revista musical molt popular als anys 70. Fundada el 1967, encara existeix.
29> El mateix que va passar-li a Pink (encara que ells no tenien nens). La seva esposa va marxar, i quan ell trucava "no hi havia ningú a casa". El tema de l'abandonament amorós és recurrent i a The Wall constituirà un sòlid maó que s'afegirà al mur.
30> Tirar avall la cortina ("tear the curtain down") o enderrocar el mur ("tear the wall down") ve a ser el mateix. Implica mostrar-se amb sentiments i ser ferit. Tant Pink com el seu pare haurien demostrat que no tenien el valor suficient per fer-ho.

És clar que no. Traure's la vida significaria poc menys que rebaixar-se al seu nivell. El soldat està igualment condemnat a mort, perquè el ganivet que du a l'esquena es va clavant lentament. El va dessagnant. Passa per moments angoixants, tristos, melancòlics. I també té un lloc pels seus atacs de fúria, i s'excita, i de sobte sembla que tots tornem a tenir un projecte i que el tirarem endavant...

31> El fragment és un conjunt d'expressions inconnexes i asfixiants. Pink Floyd (Roger Waters) ja havia fet una cosa semblant a "What Shall We Do Now?".
32> L'oient es queda amb el dubte de saber a què es refereix.
33> Crítica clara, un cop més (ja s'havia fet a Wish You Were Here) a la indústria de l'entreteniment. Ara enfocada directament sobre la indústria del cinema, potser arran de les diferències d'opinió que van sorgir entre Waters i Parker. El primer sempre va acusar el segon de voler crear un "film comercial".

... però tot era obra de l'alcohol. Recaurà. Un cop més. I un altre. Aliens a la realitat, tots recaurem. I quan la guerra total, la destrucció en massa, ens colpegi a tots nosaltres, ens adonarem dels nostres errors. Ni el mur més alt ni la cortina més gruixuda no ens podran protegir de nosaltres mateixos. Quan veurem dos Sols en l'horitzó, en fer-se fosc, serem a punt per descansar, però no en pau.

servido por sepharad sin comentarios compártelo

Progressiu català. VIII: Iceberg - Coses Nostres

Coses Nostres és el segon àlbum d'Iceberg, grup ja força amanit en aquest bloc (hem parlat de l'àlbum "Sentiments" i del directe del grup). Certament, Iceberg és un dels grups que més tema ofereix en parlar del progressiu català perquè, malgrat la seva durada fou relativament curta (cinc àlbums), l'èxit aconseguit va ser molt superior i la qualitat de tots els seus discos és excel·lent. Si ens movem en l'àmbit concret del jazz-rock, podem dir que Iceberg n'és un grup destacat a qualsevol nivell, transcendint barreres territorials.

Coses Nostres és un àlbum doblement important. D'una banda significa l'aposta definitiva pels de Sunyer per enfocar-se principalment en el jazz fusió. D'altra banda, és l'àlbum que refunda el grup (desapareix el vocalista Àngel Riba, present al primer àlbum, "Tutankhamon", d'orientació simfònica) i assenta el que serà la tònica: extenses -i no tan extenses- jams conduïdes pels dols Sunyer-Kitflus. La qualitat de "Coses Nostres" és EXCEPCIONAL.

"Iceberg en Directe" (àlbum posterior) mostra una qualitat també impressionant, fins al punt de convertir-se en un àlbum imprescindible en qualsevol discografia. Ara bé, malgrat l'espectacularitat del directe i la força del grup, l'àlbum té un inconvenient: la inconnexió. Són quatre grans jams (doble vinil), però cadascuna tira pel seu lloc (com ja vam comentar al post corresponent). "Coses Nostres" aconsegueix salvar aquest discurs relativament inconnex.

D'entrada, Iceberg vol seduir-nos sense ni tan sols haver d'utilitzar la música. Per això el grup fins i tot "enfoca" l'àlbum vers una temàtica concreta. L'interior del llibret diu el següent:

Aquest àlbum va dedicat a tothom qui es trobi tancat entre les reixes d'una incomunicació a nivell sentimental i diàleg home-univers. Per a tots aquests oferim una porta a un món-illa fet de coses nostres.
Coses nostres, plenes de reflexes de les coses del món-món, fetes música. Violències, crits-remors, sentiments-pell de gallina, pànic, alegria-tristesa, mort-vida.
Però la cosa que més ens interessa és comunicar el sentiment de força-energia que alimenta el nostre món-illa.
Aquest do n'és un de preciós que l'home no ha de perdre, al mateix temps que el de senzillesa-humilitat.
Dons. Atributs de l'home. Desequilibri.
Aquí no es tracta de trobar un equilibri.
La fi de l'àlbum és obrir una porta per als tancats.
Per als oberts, ja no fa falta dir res.

Tota una declaració d'intencions. Magnífica.

L'àlbum comença amb tota una joia introduïda de manera gairebé celestial: "Preludi i record", el tema potser estrella del grup. És el més curt de l'àlbum, amb només 2 minuts i 20 segons. L'alegria i moviment que transmet es contagia.

Amb "Nova (música de la lluna)", Iceberg introdueix, com és habitual, harmonies mediterrànies (però no només catalanes, al contrari... la lluna és un símbol recurrent), tot ben rodejat d'una aura misteriosa (creada per baix i bateria, sobretot) i de l'aire folklòric desenvolupat pels teclats d'en Kitflus. De tant en quan apareix una cadència suspensiva molt peculiar, que ens recorda que ens movem pels terrenys pantanosos del jazz-fusió. Cap al minut 3:30 apareix un passatge conjunt dels dos músics que retorna a les harmonies de "Preludi i record", passatge que també es "fusionarà" cap al final. Tots els membres destaquen, al seu torn, i això és un fet poc habitual en Iceberg. El tema, malgrat això, està conduït pels dols entre Max Sunyer i Josep Mas.

"L'acústica..." és el tema més llarg de l'àlbum. Són 9 minuts i 18 segons de deliri col·lectiu (relaxat, això sí) amb harmonies i efectes realment innovadors en el camp del jazz-rock. Iceberg dibuixa un paisatge de somni utilitzant tots els recursos que els seus membres tenen a l'abast. La introducció psicodèlica finalitza al minut i 40 segons, aproximadament, per donar pas a un tema acústic (tant guitarra com piano) esquitxat de ritmes inquietants i que, ben aviat, acaba desembocant en una amalgama de temes barrejats i intercal·lats, un recorregut tant per les harmonies clàssiques com de rock i sobretot de jazz. Els membres més destacats són, per variar, Sunyer i Kitflus.

"La d'en Kitflus" no condensa, com seria lògic, el protagonisme de Kitflus, sinó que tots els membres s'hi llueixen Absolutament tots. El tema és més curt (7 minuts) i desenvolupa diversos girs de jazz-rock a partir d'un curt passatge inicial, del qual van emanant altres passatges més elaborats i amb la inconfusible "marca de la casa". Tots aquests passatges apareixen gairebé del "no-res", sembla que la pròpia jam els va confeccionant -però en realitat penso que Iceberg ho tenien molt ben treballat-. Cap a la meitat del tema s'acaba aquest caràcter improvisatori i es forma un desenllaç sòlid sobre un obstinat del baix (el qual, per cert, té una distorsió ben curiosa). El final és molt aparatós i sobtat -fet habitual en el grup, i si no escolteu "Sentiments"-.

"La flamenca elèctrica" és la joia de la corona. És el tema que es pot sentir a l'àlbum "Iceberg en Directe", justament al final, quan s'acaba l'últim tall, "Històries". Malauradament, Iceberg va deixar en aquell àlbum només el passatge inicial. Ara podem sentir-lo íntegre. Començant pel passatge inicial (virtuós i gairebé violent) i continuant pel llarg desenvolupament (basat en modulacions cromàtiques) en clau completament de jazz-rock. El caràcter andalús hi és perfectament present. Els dols Kitflus-Max són espaterrants. El tema complet és insuperable.
Com a curiositat dir que en l'àlbum "Senogul" del grup asturià homònim (breument comentat en aquest post) existeix un tema anomenat "La mulata eléctrica", entenem que com a homenatge a la feina d'Iceberg (encara que, vés per on, mai no vaig preguntar-li a l'Edu García, el teclista del grup).

"A València" és potser un tema més orientat al rock, on les harmonies de jazz es deixen més de banda. Es basa en la repetició d'un motiu alternat amb ponts on la bateria pren un protagonisme especial (com a element rítmic). Els teclats de Kitflus acaben d'amanir-ho tot, donant al tema un caràcter momentàniament simfònic, mentre Max Sunyer afronta la part més virtuosística de l'assumpte. El tema finalitza amb un digne "desmadre" jazzístic.

"11/8 (manifest de la follia)" deixa ben clar en el seu títol que té un objectiu primordial: trencar. I trenca, de debò que sí. En poc més de sis minuts i mig desfà patrons rítmics (espectacular inici de bateria), harmònics (trobeu una tonalitat que es mantingui més de vint segons) i melòdics (lleus i greus dissonàncies irrompen en els discursos de Kitflus i Max). Tot això mostrant un virtuosisme comparable al de gent com Al di Meola, John McLaughlin o Lenny White (amb estils òbviament diferents). Final apoteòsic, i a més amb una cadència suspensiva no gaire clara. L'àlbum no pot gaudir de millor cloenda.

OBRA MESTRA. I punt.

Podeu descarregar l'àlbum gràcies a l'enllaç que ofereix el bloc "Music from the solar system".

--> DESCÀRREGA

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

5. El tercer maó. L'èxit.

Sobre l'èxit, la trajectòria de Pink Floyd estava molt clara: eren un dels grups de rock més aclamats del món. Els seus concerts, a partir de 1974, havien esdevingut multitudinaris, però Waters pensava que això no els conferia cap mena de poder per sobre del bé i del mal: Waters veia Pink Floyd com un instrument de denúncia (no necessàriament de caire polític, com es pot comprovar a The Dark Side of the Moon o Wish You Were Here), però la denúncia estava al servei de la qualitat: n'era només el trasfons.

• El preludi

Amb Animals, Waters canvia la visió de conjunt: ell reflotava Pink Floyd conduint-lo per camins més crítics a partir de les seves lletres (únicament seves). Per tant, el grup es convertia en un instrument al SEU servei: la qualitat no minva en absolut, però el missatge ultra-crític es converteix en la pedra angular del grup de Cambridge. Pink Floyd va mantenir el seu èxit i fins i tot el va augmentar, però començaria a entrar en una dinàmica autodestructiva alhora que brillant per a la història del rock.

Waters criticava l'èxit, fonamentalment. Ell, que se n'havia aprofitat i l'havia desitjat més que ningú (l'objectiu de Pink Floyd el 1972, durant les sessions del Dark Side, era sobretot "arribar a la fama"), entrarà juntament amb la resta del grup en un estat de reflexió lírica i onírica: d'aquí sortirà Wish You Were Here, en què Pink Floyd es pregunta "com hem pogut arribar a aquests extrems". Això que sembla no tenir gaire connexió amb Pink Floyd The Wall és en realitat el punt de partida del tercer maó, l'èxit.

La reflexió lírica es tornarà en autocrítica dura i extensible a tota la societat. "Dogs" és el segon tema de l'àlbum Animals (1977) i un dels més crítics de tota la carrera de Pink Floyd. La lletra pot servir com un veritable antecedent del que pensa Pink sobre el tema. La primera part de "Dogs" diu així:

Hauràs de ser boig, hauràs de tenir una veritable necessitat.
Hauràs de dormir de peu, i quan siguis al carrer,
hauràs de ser capaç de caçar la carn fàcil amb els ulls tancats.
I llavors, silenciosament, ràpid com el vent i d'amagat,
hauràs d'atacar en el moment precís, sense pensar-ho.

Després d'un temps, podràs preocupar-te de les formes,
com ara portar corbata o saludar amb una encaixada de mans (1).
Fer una mirada determinada i lluir un somriure sincer.
T'has de guanyar la confiança d'aquells a qui enganyes,
per tal que, quan es girin,
tinguis l'oportunitat de clavar-los la punyalada.

Hauràs de tenir sempre un ull obert que vigili per sobre l'espatlla.
Ja saps que conforme et tornis vell la cosa s'anirà complicant cada cop més.
Al final, plegaràs i desapareixeràs,
amagaràs el cap sota la sorra,
només seràs un altre vell ressentit,
tot sol i morint-te de càncer.

I quan perdis el control, destruiràs tot allò que hagis sembrat.
Mentre la por va en augment, la mala sang confon i desorienta.
Llavors ja és massa tard per perdre tota la influència de la qual t'has aprofitat.
Que et vagi molt bé mentre t'enfonses, mentre vas avall, tot sol,
arrossegat per la pedra.

Respecte d'aquest criticisme, la resta de membres del grup han fet declaracions contràries. Waters estava usant Pink Floyd com si depengués només d'ell. La música es va tornar fosca, obscura.
Si Wish You Were Here va ser un àlbum magnífic per a Gilmour i Wright (aquest darrer l'ha alabat molts cops), Animals provocarà el següent comentari de Wright: "No m'agradava la majoria de la música de l'àlbum, però he de dir que tampoc no hi vaig posar res de la meva part, ni vaig fer el més mínim esforç. No tenia res a aportar. Simplement vaig interpretar la meva part, i crec que ho vaig fer bé. Però Roger [Waters], em sembla, estava prou satisfet que jo no aportés res. Suposo que va ser el començament de tot l'ego autodestructiu de Pink Floyd". (2)

El contrast és evident. A dalt, una imatge del Llac Mono (Califòrnia), extreta del llibret de Wish You Were Here. A baix, una fotografia de la Battersea Power Station (Londres), extreta del llibret de Animals.

• El maó

Al film d'Alan Parker, el tema de l'èxit es tracta de passada, però d'una manera totalment significativa. Pink és precisament una estrella del rock que plena concerts multitudinaris i assisteix a les millors festes VIP amb productors i gent de l'alta societat, però es troba completament alienat d'aquest món.

El guió del film ens mostra com l'èxit i la fama també han constituït un nou maó en el mur de Pink. Les escenes són totalment descriptives: des de la "groupie" (interpretada per Jenny Wright) i les seves amigues que, per tal d'entrar en una festa, faran el que sigui -això inclou fel·lacions al guarda de seguretat i despullar-se gratuïtament davant els assistents dins un camió-, fins a la repugnant luxúria que desprenen els suposats "amics" de Pink, principalment el seu representant.

El tractament de l'èxit a Pink Floyd The Wall es veu reforçat pel tema "Young Lust", amb una lletra com aquesta: "Desitjo moltes dones en aquest desert que em facin sentir realment com un home. Em quedo en aquest refugi de rock and roll. Oh, noia, fes-me lliure. Necessito una noieta bruta".

L'èxit culminarà amb la bogeria col·lectiva de Pink, reconvertit en líder feixista, esperonant el seu públic a "posar contra el mur" als "maricons", els "jueus" i, en definitiva, tots els que són diferents. La lletra del tema "In the Flesh!" (no confondre amb "In the Flesh?") és l'inici de la bogeria de Pink i el principi de la seva fi, en la qual l'èxit juga un paper molt important.

A l'inici del film, diferents imatges representen uns disturbis en un concert en els quals la policia intervé repressivament. Els concerts es comparen amb la guerra: era així com Waters va arribar a veure'ls, com una batalla entre els músics i l'audiència. Els disturbis no són ficticis: estan basats en fets ocorreguts durant la gira "Wish You Were Here" (abril de 1975). Als 5 concerts que Pink Floyd va oferir a Los Angeles, la policia de la ciutat va arrestar 511 persones, la majoria acusades de possessió de marihuana. La policia de Los Angeles va justificar l'actuació en base a les sospites que als concerts es traficava amb cocaïna i amb armes de foc.

En realitat, les sospites eren fictícies. Però el mur de Pink Floyd s'anava alçant lentament.

(1): l'encaixada de mans és totalment simbòlica. Només cal recordar la portada de Wish You Were Here i l'enganxina amb els quatre elements.

(2): Rick Wright, novembre de 1994, BBC Omnibus Pink Floyd Special 1994.

servido por sepharad sin comentarios compártelo

4. El segon maó. El sobreproteccionisme

Parlar de sobreproteccionisme a "Pink Floyd The Wall" és fer referència, de nou, al tema de la violència (--> el primer maó tracta aquest concepte). S'aprecia el concepte de violència com un resultat d'un cúmul de circumstàncies de tot tipus (educacionals principalment), una de les quals és el sobreproteccionisme.

Aquest sobreproteccionisme que Pink rep de la figura materna -dona conservadora i amb un paper estranyament protagonista al film, malgrat que el seu personatge és molt passiu-, ve donat per l'exercici d'una doble moral que permetrà la mare de Pink de desocupar-se'n, relegant la seva educació a les institucions escolars (les quals exerciran, personificades en la figura del professor, la seva repressió contra la llibertat de pensament, com ja veurem en el quart maó), alhora que quan el seu fill creixi voldrà tenir-ne el control absolut i permanent, incapaç de veure que, així, està esdevenint un element més de repressió, un maó més en el mur.

Pink és (o més aviat "ha estat", encara que la trajectòria vital de la mare no es descriu en el film) un sobreprotegit amb seriosos problemes emocionals, i així se'ns mostrarà en reiterades ocasions. Per exemple, una de les fòbies més grans que desencadenen la "metamorfosi" del personatge és un record de la infància, en què es barreja una malaltia aparentment greu amb els dictàmens de la seva mare (dita fòbia motiva el tema "Comfortably Numb", el títol del qual no és més que un símbol de la placidesa i despreocupació dels infants).

Un altre exemple és potser encara més clar, i en aquest cas il·lustra la doble moral materna: Pink és "abandonat" en un parc amb altres nens de la seva edat que, a diferència d'ell, tenen pares a la seva vora. Pink acabarà gronxant-se tot sol adonant-se que no coneix el seu pare i que la seva mare l'ha deixat sense res ni ningú. Un altre símbol claríssim, el de la solitud, que comportarà el creixement només físic de Pink, mentre que la seva ment continuarà essent la d'un infant. És per això que Pink, havent conquerit la fama i l'èxit, potser massa aviat ("you reach for the secret too soon...", cantava Waters a "Shine On... part 1"), continua duent un rellotge amb el Mickey dibuixat a l'esfera.

No és tampoc agosarat afirmar que el sobreproteccionisme es mostra al film com un factor més de determinisme ambiental o educacional. Ignorem si la mare de Pink va ser criada en un ambient sobreprotector i alhora passiu, com ha ocorregut amb Pink (però és probable que sí); en canvi, no ignorem que Pink, el sobreprotegit, farà el mateix amb la seva esposa, i de la mateixa manera (resultant també, alhora, un amant passiu i fins i tot violent, a jutjar per la lletra de "Don't Leave Me Now"). Això provocarà el fracàs afectiu del personatge (tema a tractar més endavant, com a cinquè maó) i la seva caiguda definitiva, el tancament del mur després que el telèfon soni repetidament, sense que hi hagi "ningú a casa" ("Nobody Home").

El tema es tracta de manera determinista perquè, aparentment, el protagonista no té altra sortida que ser com és; i en aquestes circumstàncies ha de resultar forçosament il·lícit atribuir-li qualsevol mena de responsabilitat. De fet, Pink no és jutjat ni reprovat per ningú fins al final del film, quan l'escenificació del judici moral ("The Trial") comportarà no només la negació d'aquest determinisme (el propi Pink s'adona dels seus errors, i per això concorre a judici) sinó també la condemna del protagonista.

Així, el sobreproteccionisme es converteix en un tema clau, un element que possibilitarà el judici i la condemna morals alhora que marcarà el tràgic desenllaç de la història. Una història que té com a punt d'inflexió la "metamorfosi" de Pink, abans esmentada, causada per tots els factors que componen el mur, però pel sobreproteccionisme d'un mode especial. Al cap i a la fi, no és el feixisme (*) un sistema proteccionista més?

(*): entès, com al film, no [només] com a ideologia política, sinó com a qualsevol sistema repressiu.

servido por sepharad 2 comentarios compártelo

The Rotters' Club

HATFIELD AND THE NORTH fou un dels grups més cèlebres de l'escena de Canterbury (inscrita dins el rock progressiu). Va ser creat durant la tardor de 1972 per músics britànics del "mundillo" Canterbury, alguns dels quals ja havien treballat junts anteriorment en grups com Matching Mole. Altres grups importants d'aquest moviment són els ja esmentats per aquí Gong, Soft Machine, Khan i Caravan, i els (encara) no esmentats National Health i Henry Cow (aquests darrers "creadors" d'un altre moviment anomenat RIO -rock in opposition-), entre d'altres.

L'àlbum del qual parlem avui és un dels més coneguts (sempre parlant en un àmbit minoritari: mai no sentireu aquests grups pels "40 principales") de Hatfield and the North. La discografia del grup es redueix, si no m'equivoco, a sis àlbums, el segon dels quals, de 1975, és "The Rotters' Club".

--> Pregunta: què és exactament l'escena de Canterbury?
--> Resposta: l'anomenada "Canterbury scene" és un subgènere del rock progressiu que es va desenvolupar a Anglaterra durant la primera meitat dels anys 70, i barreja jazz, rock, psicodèl·lia... Moltes persones diuen que els grups d'aquesta tendència resulten inaudibles. Més informació a Progarchives (si l'enteneu, és clar). També podeu veure com ho defineixen els propis músics en aquest enllaç.
--> Pregunta: i per què es deien "Hatfield and the North"?
--> Resposta: el grup agafa el nom d'unes senyals de trànsit ubicades a l'actual carretera A1(M), abans anomenada "Greath North Road". Un tram cobreix el trajecte Hatfield - Edinburgh, i així estava marcat als senyals: "Hatfield and The North". Actualment, aquests senyals han estat substituïts per uns on hi diu: "The North - Hatfield". Vegeu la foto de sota.
--> Pregunta: què és "The Rotters' Club"?
--> Resposta: no ho sé què era originalment. Ara bé, ha estat la inspiració de la novel·la homònima de Jonathan Coen.

El comentari i valoració de l'àlbum que hi ha a continuació no és de la meva autoria. L'autor és l'amic Eduardo García, teclista del grup SENOGUL (podeu veure una petita valoració de l'àlbum "Senogul" en aquesta entrada antiga del bloc). L'única feina meva ha estat traduir-lo, i a més sense permís, però espero que l'Edu no es molestarà. La ressenya està publicada a "La Caja de Música" (aquest és el link original).

Però abans, una introducció: això és el que diu la plana Calyx sobre aquesta meravella:

In January 1975, the four musicians returned to the studio, this time Saturn Studios, to record their second, and unfortunately final, album: "The Rotters' Club". More than twenty years later, the results are still as amazing as they used to be, although the band's sound, making extensive use of effects and instruments typical of the 70's, may appear a little dated. Of course, Dave Stewart's 20-minute magnum opus, "Mumps", is the high point of Hatfield's short musical career. Seeing this suite performed on stage, with its constant harmonic and rhythmic changes (has anyone scored this?!?), must have been something! The piece is actually made up of two different compositions : "Your Majesty Is Like A Cream Donut", presented in two versions (quiet, loud); and "The Alphabet Song" mentioned as such in the Virgin lyric archives. Maybe the latter does not fit in perfectly in the whole, as suggested by the fade out before the reprise of "Your Majesty...". But this really is a minor criticism : this piece is so good, its imperfection is only marginal.

The rest of the album is full of gems : from Phil Miller's bossa-flavoured "Underdub", featuring one of the greatest Fender Rhodes solos ever recorded (let's also mention the fuzz organ solo in "Mumps" and Jimmy Hastings' flute solo in Richard Sinclair's "Didn't Matter Anyway" - they're both incredible and sends a chill down your spine every time you listen to them!), to Pip Pyle's superb "Fitter Stoke Has A Bath", the ultimate Hatfield song. A masterpiece!

- Dave Stewart: orgue, piano elèctric, sintes
- Richard Sinclair: baix, guitarra, veus
- Pip Pyle: bateria, percussions
- Phil Miller: guitarres
- Jimmy Hastings: flauta, saxo soprano, saxo tenor
- Mont Campbell: corn anglès
- Lindsay Cooper: oboè, fagot
- Tim Hodgkinson: clarinet
- The "Northettes": backing vocals

Segon treball d'un dels grups clau en l'escena canterburiana del rock progressiu de finals dels anys 60 i començaments dels 70, amb un so molt proper a les experiències jazzístiques que tendien a l'intricat contingut improvisatori. El grup havia tret un excel·lent primer treball, “Hatfield and The North”, el 1973, en el qual presentaven alguns dels trets fonamentals de la seva proposta musical, en part deutora dels grups de procedència dels membres (com ara Egg, Gong, Matching Mole o Caravan). Això es traduïa en un alt grau de complexitat instrumental (pel que fa a la tècnica, variacions de registre, compenetració del grup i desenvolupament compositiu), versatilitat vocal (combinada amb imaginatius efectes vocals, com ara cantar des d'un telèfon, l'ús dels “scats” -sil·labat melòdic molt emprat en determinats estils de jazz-, o la modificació de la veu amb aigua), un alt grau d'improvisació i contingut surrealista en l'estètica i les lletres de l'àlbum (cal recordar la presència dels protagonistes de “Bonanza” dins el llibret del primer disc).

En el seu també magnífic segon àlbum, Hatfield and The North presenten una obra més madura i evolucionada, preludiant en certa manera allò que suposarà la formació de National Health (més orientat al jazz-fusió instrumental). Personalment, en els dos treballs d'estudi del grup es pot admirar potser un estil més dotat d'espontaneïtat musical i referències a l'humor britànic (que desenvoluparien grups d'humoristes com ara els Monty Python) en el seu primer disc, i, en canvi, un treball més desenvolupat compositivament i amb un resultat final més dens, en aquest segon àlbum, “The Rotters' Club”. Per tal de completar el panorama discogràfic del grup durant aquesta època, és recomanable també el “Hatwise Choice”, una col·lecció d'enregistraments inèdits d'arxiu d'entre 1973 i 1975, material extret d'algunes aparicions estel·lars del grup en programes de televisió, ràdio, i algun espectacle en directe.

De la mateixa manera que al seu primer àlbum, la majoria dels temes d'aquest treball van entrelligats entre si, per la qual cosa es pot escoltar com si fos una obra unitària. El treball dels músics és molt destacable, ja sigui l'amalgama formada pel propi grup com a combo jazzístic, o també els convidats especials, que atorguen un colorit en timbres molt ric (molt ressenyable és la participació de les “Northettes”: Barbara Haskin, Amanda Parsons y Ann Rosenthal). La proposta musical de Hatfield and The North té molts ecos en grups d'aquest determinat so de fusió progressiva anglesa de principis dels 70, en quant a la manipulació dels sons i tempos (Soft Machine, Gong, Camel...) i en quan a la profunditat melòdica (Mike Oldfield, Gentle Giant...), a més de traslluir un salvatge esperit de lliure improvisació (King Crimson) passat per un caire fortament rítmic (amb base en element del jazz més avançat).

Els temes:

- Share It: és un començament brillant, amb el melancòlic timbre vocal de Sinclair (autor del tema), sobre un mig tempo accelerat i amb una sòlida base instrumental que es veurà rematada en darrera instància per un potent solo d'Stewart.

- Lounging There Trying: tema instrumental amb molts ecos del jazz i un gran treball de la guitarra (Miller n'és l'autor), on es fonen el tipus harmònic de Wes Montgomery amb el so i les escales de Jan Akkerman, adobades pel piano elèctric tallant d'Stewart.

- (Big) John Wayne Socks Psychology On The Jazz: petit interludi instrumental composat per Stewart, amb un intricat treball harmònic en tempo lent, que funciona com a petita introducció.

- Chaos At The Greasy Spoon: un altre curt tema instrumenta més proper al free jazz que reflecteix un caos amb certa base funky.

- The Yes No Interlude: tema introduït pels dos talls anteriors, de ritme dinàmic, de sòlida i consistent base harmònica, i gran treball de la bateria, sobre la qual es construeixen diversos solos i atmosferes. La peça té tocs de jam session i el tema es va fent sobre marcats accents psicodèlics foscos, cortesia de Jimmy Hastings, que cap al final es converteixen gairebé en jazz clàssic amb la intervenció d'Stewart al piano elèctric.

- Fitter Stoke Has a Bath: tema de Pip Pyle, com l'anterior, que originalment havia constituït la cara B del primer single del grup (1974). Aquest tema assoleix ara un major desenvolupament, doblant la seva durada i amb la inclusió de solos més tallants, nous efectes vocals aquosos en la veu i una part d'atmosferes fosques amb repercussions idiòfones en la segona meitat (amb ecos de Pink Floyd i Soft Machine, a més de recordar vagament alguns temes de Gentle Giant). Les progressions de la tornada, personalment, em semblen un dels moments més entranyables de l'àlbum.

- Didn't Matter Anyway: amb un bonic començament, a càrrec de mellotron i flauta, s'inicia un dels punts més emotius del disc, amb certa generació de tensió i grans ruptures dels acords en l'harmonia. El tema prepara la gran final. Gran feina la que fa aquí Hastings, que va assolint un clímax expressiu durant una progressió del seu solo.

- Underdub: un dels temes més jazzístics de l'àlbum, on la flauta i el piano elèctric combinen una melodia molt complicada en rigorós uníson, sobre una base que té uns certs ecos del Brasil (estil Jovino Santos Neto o Hermeto Pascoal). El caràcter és més alegre i amb un tempo ràpid, a mode de divertimento.

- Mumps: tema que corre a càrrec de tot el grup i, probablement, el cim compositiu, en quant a extensió i desenvolupament, del mateix. La més preuada joia de l'àlbum. Des de la introducció lenta i amb profunditat harmònica, tant vocal com instrumental (recorda certament al tercer tema), l'oient anirà penetrant en l'atmosfera dels sons del grup, diferenciant-se bé la presència de Miller, Stewart, Sinclair i Pyle, cadascú en el seu paper. És el tema que més sona a les composicions de National Health (de fet, el primer disc d'aquest grup sortirà dos anys més tard i contindria a tres dels quatre membres d'ara). Els ecos de jazz va apareixent i s'assenten sobre els ritmes de Pyle, i es despleguen sobre els diferents solos del grup. Les Northettes tenen aquí un paper més protagonista (amb uns curosos “scats” harmonitzats), i es farà molt patent el contrast entre parts més brillants (guitarra neta i piano elèctric) i d'altres més agressives (guitarra i baix distorsionats i l'orgue Hammond en leslie rotatiu). Tota una delícia, en resum, per als amants dels temes èpics d'extensa durada dels grups progressius dels 70.

- Halfway Between Heaven and Earth: tema de Sinclair d'estil jam construït sobre una contundent línia de baix del mateix Sinclair. Recorda al repertori del primer àlbum, amb una major presència de la veu de Sinclair i bons moments de Miller i Stewart.

- Oh, Len's Nature!: peça contundent i rockera, amb una base de guitarra elèctrica i baix que n'accentuen el caràcter pesat, recordant de tant en quan King Crimson. Enriqueix la versatilitat del repertori notablement.

- Lying and Gracing: bon tancament instrumental del treball en equip: Stewart i Miller es llueixen en els solos mentre Sinclair i Pyle demostren el seu bon gust musical i que els consagrarà com una de les millors seccions rítmiques dels 70. El tema està enregistrat en directe.

CONCLUSIÓ: magnífic exponent dels sons progressius dels anys 70, i concretament de l'escena anglesa, que tenia una estètica molt ben definida, amb la combinació del surrealisme còmic, la improvisació jazzística i la complexitat i capacitat tècnica dels músics. Molt recomanable.

--> DESCÀRREGA (gràcies al bloc "Prog and Other enjoyable music")

servido por sepharad sin comentarios compártelo