Ha mort Baltasar Porcel, just el mateix dia que s'homenatjava Vicenç Ferrer a l'Església de Santa Maria del Mar. Ha hagut de passar avui, la malaltia ha vençut l'escriptor un càlid primer de juliol. Se'n van els bons... i cada cop se'n van més.

Fa un parell d'anys, o potser més, vaig llegir -recordo- una entrevista que Porcel havia fet a Gabriel Ferrater, el Poeta, i que va publicar a Serra d'Or amb motiu de la seva mort. Una entrevista única, que va quedar-me gravada endins, i que no para gaire lluny (--> ve de la plana de l'AELC).

Avui em permeto el luxe de reproduir-la tot seguit, i que serveixi, o no, com a record de l'irreverent, crític, sempre punyent, a voltes genial, Baltasar Porcel. Potser també per a en Ferrater. Els homenatges institucionals i alguns d'altres els podeu llegir a la premsa.

*****

El vaig tractar, i intensament alguns cops. La conversa que ve a continuació vam gravar-la un dia, bevent ginebra i fregint carn de porc amb mongetes, al seu precari pis de Sant Cugat, davant camps plàcids i assolellats.

D'un adolescent sentimental

-¿Te'n recordes, Baltasar, que fa temps un dia em vas dir que els de la meva edat, entre la guerra i l'exili que ens agafà en plena adolescència, ho deguérem passar així, més aviat fotut?

-Sí.

-Doncs no. I jo diria que la vam passar molt divertida. Bé, és clar que fotuda sí. Però no. Mira, els joves, i això és el que els fa commovedors, són sempre gent humiliada, humiliats i ofesos, com deia Dostoievski. Doncs bé, la gent de la meva edat, gràcies a aquell desordre col·lectiu, a catorze anys ja vam tenir la reacció -i en aquell poema meu "In memoriam" ho dic o ho insinuo clarament- de menyspreu davant els nostres pares, que havien fabricat aquell merder. Ja ni ens els vam prendre seriosament en cap sentit. I això, a un xicot, li treu un pes de sobre.

-A mi em passà al revés, vull dir referent al pes. Jo, de la guerra, no en tinc record: vaig néixer quan ja feia un any que s'esbatussaven. A més, a Mallorca no n'hi havia i la meva família era de dretes. [...] Ideològicament, socialment, el món que em donaren era segur, immòbil, d'una seguretat fins i tot mítica. I el vaig engolir com la cosa més natural.

-I després et vénen aquests teòrics de cada costat que ens volen ficar a tots dins els mateixos esquemes, uf! La meva família, i el meu pare, que no era burro, naturalment, era d'esquerres, però poquíssim: és a dir, d'Acció Catalana, i entre nosaltres et diré que tots els seus instints eren ben de dretes. Però Acció Catalana era del Front Popular, i el pare, que era regidor de l'Ajuntament de Reus, va estar a punt de ser elegit diputat. Si a les eleccions de febrer del 36, Acció Catalana hagués tingut una mica més de vots...

-I quan decidíreu marxar a l'exili?

-Cap a l'estiu del 38, el meu pare, que ja t'he dit que naturalment burro no ho era, va veure que la guerra estava completament fotuda. Com que era amic del conseller de la Generalitat, Serra Pàmies, del PSUC, com que també era amic d'Andreu Nin, el qual encara recordo venint al mas que teníem nosaltres... Ah, ah! I ara et diré una cosa que t'agrairia que no traiessis i que la posis allà on et vagi bé. No ho treguis, eh! I és que una de les canallades pitjors que he vist en la meva vida es de José Bergamín, que va fotre un prefaci a un pamflet publicat després de l'assassinat de Nin a la zona republicana, dient aquella bestiesa que Nin i tots els del POUM tenien línia directa amb el general Cabanellas, a Saragossa. És una d'aquestes canallades que no tenen perdó de Déu, em penso.

-D'acord.

-Bé, doncs com et deia, el meu pare es va fer presentar per Serra Pàmies a Álvarez del Vayo, i aquest va nomenar el meu pare canceller del consolat d'Espanya a Bordeus. La meva família se n'hi anà el juny del 38. No recordo bé les dates, però sembla que llavors encara podien cridar la meva lleva: jo sóc de la del 43, ja que vaig néixer el 22. Per tant, sóc de la segona lleva que no va fer la guerra. La del 42, la cridaren, però no va anar al front. Saps que jo era un sentimental? Aquell juny vaig negar-me a anar-me'n a França, perquè, en plena batalla de l'Ebre, si em cridaven havia d'anar-hi i etcètera. I no ho dic com una cosa heroica, sinó burlant-me de mi mateix, comprens? Ara pensaria una cosa molt diferent, perquè a una guerra que no vaig fabricar jo, per què m'hi havia de deixar embolicar?

-Gabriel, tens tota la raó.

-Però el que passa és que a setze anys un és un sentimental... A finals de setembre el meu pare vingué de Bordeus a buscar-me, i com que aleshores la derrota era tan òbvia, em vaig deixar endur. I vaig arribar a França exactament el dia que es firmava el Pacte de Munic, o sigui, el dia que la República va perdre la guerra. Llavors només es tractava d'empalmar amb la guerra mundial... I saps amb qui vaig tenir tractes, a Reus, sense saber-ho? Amb Tito. Un company meu va aconseguir una clau del magatzem de la fàbrica de conyac del seu pare, i ja pots comptar que la fàbrica era una porqueria, com totes les fàbriques de conyac que hi pot haver a Reus, i que consistia a ficar per una conducció aigua, per una altra alcohol, i de tant en tant un got d'essència de conyac. Doncs bé, amb la colla que érem, i que robàvem bicicletes, com explico a "In memoriam", anàvem, a les nits, a la fàbrica i fabricàvem d'aquell mata-rates espantós, que intercanviàvem per tabac amb les Brigades Internacionals. Oh, i el tabac era en aquella època la moneda més sòlida que podies tenir. Amb tabac ho aconseguies tot, des de llonganisses fins a dones. I resulta que durant una temporada un dels nostres clients era un coronel que havia instal·lat el seu quarter general al bar "Bol d'Or", que després de la guerra es digué "Bar España": l'amo del bar, quan vaig tornar, va dir-me: "Doncs aquell coronel era en Tito". [...]

Del cor que ens governa

-Com definiries la importància que la dona ha tingut a la teva vida?

-No sé ben bé com dir-ho... Deixant de banda la part sexual, encara que sigui difícil deixar-la de banda, les dones m'interessen molt com m'interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m'agrada fer classes d'Universitat: són, com et diré? com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema. A un intel·lectual, i em fa vergonya emprar el mot, el que li convé és tractar persones el menys intel·lectuals possible. Però així com un botiguer ens mata d'avorriment, una noieta o un noi ens són simpàtics i ens poden donar una reacció de frescor davant de la vida que ni tu ni jo no tenim. Els intel·lectuals sempre tenim, sobre la vida, reaccions secundàries. En canvi, tractar gent que té reaccions primàries, no interferides per ideologies, és sa.

De sublimitats poètiques

-I per què et vas posar a escriure poesia?

-Et diré el que altres vegades ja hem comentat. Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i sobre Catalunya i els catalans, volia dir l'estat de decadència en què es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar i ara em sap greu, al qual, però, no deia avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra, sinó que sota la forma de l'aforisme, seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer.
L'agost del 57 la meva mare se'n va anar a Londres, i em deixà sol al pis: vaig estar-me tot el mes llegint, per primera vegada d'una manera seriosa, Shakespeare. Va ser una borratxera, que va durar sis mesos més, que vam passar al mas de Reus: em llegia i rellegia cíclicament les diguem quinze millors obres de Shakespeare, tu. I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisfeia de l'aforisme, se'm resolgué: un bon dia vaig escriure "In memoriam", basat en Shakespeare, i cuc! funcionava.

-Va ser el teu gran moment poètic.

-Sí, vaig tenir uns anys de producció de versos, basats en aquest punt de partida. Però des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, excepte mitja dotzena de poemes curts. No tinc res més a dir, penso, encara que, és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat, que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves. [...] Ara s'hauria d'explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l'un escrivia en català i l'altre en castellà, ja que si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent. En Jaime Gil i jo vam fer, et deia, una confabulació una mica pueril, però que ens excitava, i que és la següent: que un poema ha de tenir com a mínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s'escriu. Quin sentit té dir, com diu algun poeta, "amb sang voldria fer una cançó de marbre"? Cap. I aquesta complicitat era contra tothom, no solament contra els poetes irrealistes, sinó també contra un Blas de Otero, que era un suposat realista, però carregat d'un fons de demència socialoide.

-No faràs més poemes, oi?

-No ho sé. Potser m'engegarà una carregada...

-I allò que volies fer del rei Pere a Muret?

-Potser la carregada serà èpica, i ho faré.

-De la poesia social-realista, no en vas participar, malgrat ésser realista.

-El que volíem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes partint de la base que a les persones l'únic que ens interessa són els homes i les dones, amb la mateixa complexitat que pots fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí. [...]

De l'ordenació de Babel

-La cultura catalana d'avui, com la veus?

-Recolzada encara en la poesia, malgrat que s'hagin publicat novel·les excel·lents, com La Plaça del Diamant de la Rodoreda i El carrer estret d'en Pla. Però, com va dir Paul Valéry en unes conferències que va fer a Barcelona l'any vint-i-tants, una cultura que té el punt més sòlid en la poesia, està girada de cap per avall. La poesia ha de ser la punta d'una piràmide i no pas la base. Llavors s'hauria de procurar que la cultura catalana no fóssiu vosaltres els novel·listes sinó els matemàtics, els físics, els geòlegs: això és la base d'una cultura. Pots dir, és clar, que jo tinc part de culpa en aquesta situació, però com que no em faig meva cap responsabilitat col·lectiva, sinó individual, mira...

-No estic gaire d'acord en el que dius sobre poesia i novel·la, però. Exceptuant els monstres sagrats de rigor, i amb alguna altra excepció, alguna, no algunes, i quatre poemes aïllats, jo crec que aquests últims quinze o vint anys el país ha produït més novel·les, i alguns novel·listes, de qualitat, més que no pas poemes i poetes.

-Potser, i a més no ho sé gaire. Et remarco només que si m'hagués de sentir col·lectivament responsable d'alguna cosa, seria de no ser matemàtic, geòleg, antropòleg, arqueòleg o qualsevol d'aquestes coses. Aquí quan la gent parla d'una cultura, és d'una cultura literària, i això és una insignificança respecte al que és la cultura autèntica del món. I ara no vull aixecar la qüestió de les dues cultures, però sense la científica, no hi ha cultura.

-I per què ens trobem en aquesta anormalitat?

-Per la dominació exterior. Però, i això és un punt que t'agrairia que registressis, no s'ha de creure que aquesta anormalitat sigui tan estranya, perquè una de semblant s'ha donat també a Alemanya, on durant almenys cinquanta anys tots els funcionaris han estat prussians, i Adenauer, encara que feia veure tot el contrari, tenia una política dirigida contra la unificació de les dues Alemanyes, perquè la comunista és l'Alemanya prussiana, la que havia governat tota la resta d'Alemanya. És un país total, que s'ha de construir, si no la nostra cultura no assolirà mai un nivell acceptable.

-Què opines dels polítics?

-Que són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres: Stalin era pitjor que Trotsky, i potser per això aquell va guanyar i a aquest el va fer matar.

Darrera, permanent imatge...

No vaig veure Gabriel Ferrater mort. N'estic content. El recordo, el recordaré, com era de viu, aclucant els ulls, amb la seva veu nerviosa i xisclant, de pell rosadenca i cabells blancs, uns ulls blaus. Petita la cara, seca, vestit amb pantalons vaquers i jerseis o camises, una americana de xeviot, rient estentori.
Ha estat així...

--1972

I és ben curiós, perquè tot seguit, en el cos de l'article, comença a deixar caure certes indicèndies que han ocorregut la passada nit i t'esfaraeix una mica. Sense incidents greus? Mireu, mireu...

1.Els bombers han fet 832 sortides... només a Catalunya! Es diu aviat!

2. D'aquestes, 439 (!) han estat per apagar incendis a contenidors i vehicles. No crec que s'enviïn cinc unitats de bombers per apagar un sol contenidor, amb la qual cosa més de 400 contenidors i cotxes s'hauran cremat aquesta nit perquè alguns idiotes ciutadans no tenen la suficient cura (o cultura).

3. 278 sortides dels bombers han estat per apagar focs cal·lats a vegetals (boscos, camps, parcs...). Ídem.

4. En una urbanització de Begur (Baix Empordà) s'han cremat quatre hectàrees de terreny forestal i els pobladors d'aquesta urbanització han sortit cames ajudeu-me, per si de cas, i hi han tornat a les 2:30 hores. Segur que per ells també ha estat una nit de "calma".

5. Hi ha hagut 279 ferits! Vés, a mi la xifra m'espanta una mica, donat que, en realitat, segur que hi ha hagut més ferits: aquests són els qui han acabat a l'hospital, segons VilaWeb amb cremades i lesions als ulls. 19 tenien cremades greus i 35 d'ells han patit un traumatisme (!) o se'ls ha amputat algun membre (!!).

6. Les platges de la Capitalíssima s'han omplert amb més de 80.000 persones. Calculo que un 95% d'aquestes eren paios realment bruts, a jutjar per l'aspecte de la platja i pel fet que han calgut 175 operaris, 6 tractors i 6 tot-terreny per netejar-ho. Per cert, aquest matí encara hi havia noies vestides de verd recollint i classificant burilles (ho prometo!) i la sorra estava feta una gran merda (parlant amb propietat).

7. El mateix ha passat a les platges de València, on s'han atès més de 200 ferits. Bé, en realitat la majoria eren borratxos (tot això segons VilaWeb), així que hem de suposar que molts d'ells hauran deixat els seus regals de vòmit pels carrers i per la sorra.

PERÒ, a banda d'aquestes "minúcies" i de la constatació greu que som un país de bruts, incívics i torracollons, a banda de tot això, no ha passat res. The show must go on.

No, no és un camp de refugiats de Gaza a la vora d'un abocador, sinó la platja de Sant Sebastià (Barceloneta)

"Se'n van els bons i quedem els dolents"

(Miguel Delibes)

La Sala Penal del Tribunal Suprem ha admès a tràmit una querella interposada el proppassat 26 de gener pel sindicat Manos Limpias contra el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, en què se l'acusa d'un delicte de prevaricació (dictar resolucions injustes sabent que ho són) en relació amb la causa oberta per aquest magistrat per les desaparicions de milers de persones després de la guerra civil espanyola. El sindicat ultradretà, que presideix Miguel Bernard, justifica la seva iniciativa al·legant que Garzón va incórrer en prevaricació en iniciar un procediment per a la investigació i exhumació de les fosses del franquisme sense tenir competència per això i en contra del criteri de la fiscalia mateixa de l'Audiència Nacional.

La decisió de Garzón d'iniciar una investigació sobre les fosses de la dictadura no va caure gens bé a la dreta i a la ultradreta espanyola. La Fiscalia s'hi va oposar perquè considera que els assassinats de represaliats van ser delictes comuns i els òrgans competents per investigar-los són els jutjats de cada lloc on es van cometre, opinió contrària a la de Garzón, que els qualifica de crims contra la humanitat. La fiscalia en la seva argumentació afegia que la protecció dels drets de les víctimes ja es veu garantida per les disposicions de la llei de la memòria històrica espanyola.

Manos Limpias és un sindicat de funcionaris públics que s'ha caracteritzat per la ideologia ultradretana dels seus dirigents. Bona part de les demandes judicials en què ha participat eren contra decisions d'administracions governades per formacions d'esquerra i/o nacionalistes. El seu president, Miguel Bernard, no ha amagat la seva simpatia per Blas Piñar, històric franquista i líder de Fuerza Nueva durant la Transició. Durant un temps, Manos LImpias va compartir la seva seu a Madrid amb Fuerza Nacional del Trabajo, un sindicat d'ideologia feixista.

(Notícia extreta d'Eltriangle.eu. Vegeu la versió original --> http://www.eltriangle.eu/cat/viewer.php?IDN=3219)

De ben segur que a Arantza Quiroga, la nova i flamant presidenta del Parlament basc i integrant de l’ala més conservadora del PP, se li devia fer un nus a l’estómac quan Francisco López jurava el càrrec com a Lehendakari sense la bíblia ni cap símbol religiós a sobre de la taula a diferència, cal dir-ho, de quan ho fan els ministres o d’altres càrrecs electes a la resta de l’Estat Espanyol.

Potser que ens comencem a mirar a nosaltres mateixos, que comencem a espavilar i que ens aprenguem la lliçó ja que com es sol dir, quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar.

Ha estat ell qui s'hi ha oposat i qui recorrerà la decisió dels tribunals, perquè creu que així es fomenta l'antiamericanisme (el perseguidor se sent perseguit!). També ha estat ell qui restableix els tribunals d'excepció que processen uns individus que són culpables fins que l'Imperi no s'avingui a declarar el contrari.

Ha estat, en canvi, la Unió Americana per les Llibertats Civils qui n'ha demanat la desclassificació, els tribunals de justícia dels EUA qui l'ha ordenada, i un mitjà de comunicació australià qui les ha difós.

Admirem els fruits de l'Imperi de la Llibertat!

Demòcrates o republicans, Bush o Obama. Mateixos líders, diferents noms. I fanatisme... Per molt que diguin, res no canvia en aquest sentit.

... i mentre la mateixa afició bilbaïna arribava fins a aplaudir els jugadors de l'equip contrari...

... la televisió pública catalana la cagava -un altre cop- fins al fons del tot...

... fixeu-vos-hi bé... han canviat el nom de la capitalíssima!

VISCA BARTCELONA!

Un aplaudiment ben fort per TV3! Últimament, s'ho estan treballant a fons!

(Més tard, quan s'acabà el partit, ho van esmenar...)

Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquia, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V,M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza, será el Príncipe más poderoso del mundo.

Con todo, éste no es negocio que se puede conseguir en limitado tiempo, ni intento que se ha de descubrir a nadie, por confidente que sea, porque su conveniencia no puede estar sujeta a opiniones y cuanto es posible obrar en prevención y disposición, todo lo puede obrar V.M. por sí mismo solo, llevando esta mira con las advertencias breves, que aquí señalaré a V.M. para que, con su prudencia y la experiencia que los años y negocios le darán y con el valor que Dios le ha dado, en viendo la ocasión no la pierda en negocio tan importante, que ningún otro le es igual.

Presuponiendo la justificación a que me someto en primer lugar y no dudando de que la haya para que V.M. procure poner la mira en reducir sus reinos del estado más seguro, deseando este poder para el mayor bien y dilatación de la Religión Cristiana, conociendo que la división presente de leyes y fueros, enflaquece su poder y le estorba conseguir fin tan justo y glorioso, y tan al servicio de nuestro Señor, y conociendo que los fueros y prerrogativas particulares que no tocan en el punto de la justícia (que ésa en todas partes es una y se ha de guardar), reciben alteración por la diversidad de los tiempos y por mayores conveniencias se alteran cada día y los mismos naturales lo pueden hacer en sus Cortes, como pueden ser incompatibles con la conciencia, leyes que oponen tanto y estorban un fin tan glorioso y no llegar a ser un punto de justícia (aunque se haya jurado), reconociendo el inconveniente, se procure el remedio por los caminos que se pueda, honestando los pretextos por excusar el escándalo, aunque en negocio tan grande se pudiera atropellar por este inconveniente, asegurando el principal; pero, como dije al principio, en todo acontecimiento debe preceder la justificación de la conciencia.

Tres son, Señor, los caminos que a V.M. le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, u aunque diferentes mucho, podría la disposición de V.M. juntarlos y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor, pudiendo ser), sería que V.M. favoreciese los de aquel reino, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blandura los viniese a facilitar de tal modo que, viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la adminsión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería, si hallándose V.M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose V.M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera, irlo ejecutando con los otros reinos.

(Gaspar de Guzmán, Comte-duc d'Olivares, a Felip IV. "Recopilación del dictamen de la materia del estado de todos los reinos")

Els policies van agredir de forma indiscriminada vianants i diversos periodistes, entre els quals un de VilaWeb · PSC, ERC i ICV no es pronuncien sobre l'actuació dels mossos · Llibertat amb càrrecs per a sis estudiants detinguts · Un dirigent d'EUiA denuncia que els mossos el van agredir, a ell i familiars seus · L'activitat universitària, suspesa fins dilluns als edificis central i del Raval de la UB

Els mossos d'esquadra van atacar amb duresa ahir unes quantes vegades els estudiants de la UB que es manifestaven contra el desallotjament de l'edifici històric de la universitat, ocupat des del novembre pels contraris al pla Bolonya. L'última càrrega, ahir al vespre, contra una manifestació que contestava precisament la violència que els agents havien desplegat al matí, va deixar una vintena de ferits, entre els quals estudiants, gent que es passejava pel carrer i uns quants periodistes. Entre els periodistes agredits hi ha Enric Borràs, de VilaWeb, que va rebre cops de porra precisament al braç on duia el braçalet identificatiu de premsa, i un fotògraf del diari ADN, que va rebre un fortíssim cop a l'ull. Després d'això, el director general dels mossos, Rafael Olmos, va admetre que les càrregues havien estat desproporcionades i va lamentar que haguessin afectat periodistes. Els manifestants demanaren la dimissió del conseller d'Universitats, Josep Huguet, del d'Interior, Joan Saura, i de la comissionada d'Universitats, Blanca Palmada. De moment, la UB ja ha suspès (comunicat) tota activitat universitària fins dilluns que ve tant a l'edifici històric de la plaça Universitat com a la facultat de Geografia i Història, al Raval.

De moment, l'únic responsable polític que ha fet una certa autocrítica per l'actuació dels mossos d'esquadra ha estat Olmos, que ha dit que assumia tota la responsabilitat per les agressions a periodistes i que revisaria el protocol perquè no tornés a passar un cas semblant. Ara, els partits del govern no van voler valorar ahir les dures càrregues que els mossos havien dut a terme al matí. ICV es va remetre a la valoració que en fes el Departament d'Interior, que havia qualificat l'actuació matutina dels agents de proporcionada. Tampoc ERC ni el PSC no van fer-ne cap valoració. Quant a CiU i PP, van demanar a Joan Saura que donés explicacions.

Entre els ferits, hi ha familiars del dirigent d'EUiA, Francesc Matas Salla, que també fou agredit pels mossos. Matas Salla ho explica al seu bloc.

Desallotjament violent

Les càrregues dels mossos i les topades entre agents i estudiants van començar arran del desallotjament dels estudiants tancats a l'edifici del rectorat, ahir a primera hora del matí. El rector, Dídac Ramírez, va explicar que havia decidit que la policia posés fi al tancament d'una cinquantena d'estudiants contra l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), l'anomenat pla Bolonya, que durava des del 20 de novembre. Poc després del desallotjament els estudiants van tallar la Gran Via i els mossos els van fer fora cap a les vuit amb una càrrega contundent per a restablir la circulació. Els estudiants van respondre llançant-los objectes i mobiliari urbà i la batalla campal es va acabar amb ferits i tres detinguts. A migdia, els mossos van detenir tres estudiants més, acusats de desobediència i de desordres públics. Els sis estudiants detinguts van ser alliberats, amb càrrecs, al vespre.

Mentrestant, alguns alumnes van ocupar la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i és previst que avui ocupin les d'Educació i Comunicació i que comenci una tancada a la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona (UB), al Raval.

Alguns professors se solidaritzen amb els estudiants

Poc més tard de les onze del matí, Manuel Delgado, catedràtic d'antropologia de la UB, va llegir un comunicat en nom de l'Assemblea PAS i PDI - Universitats Catalanes, que aplega sis-cents professors i treballadors, criticant la duresa de la càrrega de la policia. La va qualificar de desproporcionada, sobretot tenint en compte que l'ocupació dels estudiants de la UB era pacífica i volia dialogar amb el rectorat. El comunicat, molt crític, deia que els fets d'ahir al matí recordaven el temps en què la policia entrava amb impunitat a les universitats (el del franquisme). Delgado, a més, va dir que la contundència policíaca donava crèdit als estudiants que veuen el diàleg com una opció massa ingènua i volen anar més enllà.

Més càrregues policíaques

Cap a les dotze del migdia més estudiants es van afegir a la concentració que es feia davant l'edifici històric de la UB contra el desallotjament. Com que els mossos d'esquadra no hi deixaven entrar cap estudiant, solament els treballadors, molts dels qui hi havien arribat per anar a classe es van quedar fora i es van afegir a la protesta. Llavors, amb pancartes que es van fer al carrer mateix, es va improvisar una nombrosa manifestació que va tornar a tallar la Gran Via i es va encarar amb els mossos d'esquadra que vigilaven l'única entrada oberta de la facultat. Els mossos que protegien l'entrada van carregar novament contra els estudiants. S'hi van afegir els antiavalots, sortits de les furgonetes, aparcades a la plaça i van escombrar a cops fins al carrer d'Aribau tots els estudiants que eren a la plaça de la Universitat.

Els estudiants, en una marxa novament improvisada, van començar a caminar pel carrer d'Aribau, van girar pel carrer del Consell de Cent i van pujar pel passeig de Gràcia amb la intenció de protestar davant la seu de la Conselleria d'Innovació, Universitats, i Empresa, situada al passeig mateix, just abans de la Diagonal. Quan hi van arribar, la seu de la conselleria ja era protegida per un cordó policíac, i es van limitar a escridassar els mossos i a proferir crits contra el conseller Huguet i la comissionada d'Universitats, Blanca Palmada. També van llegir un manifest i van fer una crida a una nova manifestació, la que es féu més tard, al vespre. Després van tallar la Diagonal i van començar a entrar als jardins del Palau Robert per ocupar-los.

La càrrega final

Quan els estudiants encara entraven als jardins del Palau Robert, els mossos d'esquadra també hi van entrar per la porta principal i van començar una nova càrrega contra els pocs estudiants que ja eren dins. Però quan els van fer fora no es van aturar, sinó que que van continuar atacant fins que no van dissoldre la protesta en grups petits. Alguns estudiants s'hi van encarar novament llançant-los objectes de tota mena i cadires de les cafeteries del carrer de Còrsega. La càrrega dels mossos va arribar fins al carrer de Balmes i, després, des de les furgonetes, van anar empaitant grups petits d'estudiants per atacar-los de nou.

Més de 50 ferits en la revolta anti-Bolonya en un dia de violents enfrontaments

Jornada d'aldarulls i protestes dels universitaris anti-Bolonya arran del desallotjament dels 50 estudiants tancats a la Universitat de Barcelona des de feia quatre mesos. Els enfrontaments s'han allargat fins ben entrada la nit d'aquest dimarts. Entre 2.500 i 5.000 persones, segons les fonts, es van manifestar al vespre pel centre de la ciutat. La protesta es va acabar amb una cinquantena de ferits: estudiants, mossos, vianants -fins i tot un nen de 10 anys- i periodistes. El director de la policia, Rafael Olmos, ha assumit "tota la responsabilitat" per les càrregues a periodistes i ha assegurat que es revisaran els protocols policials.

Els enfrontaments entre estudiants i mossos pel desallotjament dels anti-Bolonya tancats a l'edifici històric de la UB s'han allargat fins ben entrada la nit. Els incidents més greus van començar cap a les deu de la nit, a la confluència de Jaume I amb la Via Laietana, quan els manifestants van voler superar el cordó policial que impedia l'entrada a la plaça de Sant Jaume. A partir d'aquest moment, les dures càrregues policials van ser constants i els aldarulls es van estendre pels carrers del barri de la Ribera, més conegut com el barri del Born.

Aquesta manifestació havia començat a les vuit del vespre, a la plaça Universitat, i hi van participar entre 2.500 i 5.000 persones, segons les fonts, que protestaven contra l'actuació dels Mossos en el desallotjament de l'edifici de la Universitat de Barcelona. Una cinquantena de persones van resultar ferides: estudiants, mossos, vianants -fins i tot un nen de deu anys- i periodistes, tot i que anaven identificats.

El director general dels Mossos d'Esquadra, Rafael Olmos, ha lamentat que alguns periodistes hagin estat agredits durant les càrregues policials, tot i anar identificats. Olmos ha dit que això no pot tornar a passar, que s'hauran de revisar alguns protocols i que assumeix personalment les responsabilitats.

Cronologia dels enfrontaments

La batalla campal entre els estudiants i els Mossos va començat aquest dilluns ben d'hora al matí, quan la policia ha desallotjat una cinquantena d'estudiants que hi havia tancats a l'edifici del Rectorat de la Universitat de Barcelona. Els alumnes la van ocupar fa uns mesos en protesta per l'aplicació del Pla Bolonya. Va ser el 20 de novembre, al final d'una manifestació contra l'Espai Europeu d'Educació Superior.

Durant el desallotjament s'han viscut moments de tensió i d'enfrontaments entre els estudiants i els agents, que han pujat de to quan els anti-Bolonya han tallat la Gran Via entre Balmes i Aribau durant unes dues hores. Cops de porra, cadires d'un bar de plaça Universitat volant, joves immobilitzats a terra... Així s'ha acabat el primer tall de la Gran Via, que ha provocat tres detencions, setze denunciats per desobediència, una vintena d'alumnes ferits i onze mossos també ferits, un dels quals es troba en estat greu. El tall també ha generat problemes importants de trànsit per entrar a Barcelona des de Castelldefels.

Segon tall de la Gran Via

No una, sinó dues vegades han tallat la Gran Via. I la policia, que vigilava l'edifici central de la UB, ha tornat a carregar contra els estudiants. Els agents els han dispersat i han optat per improvisar una marxa per diversos carrers de l'Eixample.

Fins a cinc-centes persones s'han arribat a concentrar davant del Departament d'Universitats del passeig de Gràcia, on han demanat la dimissió del conseller Josep Huguet. Un centenar han ocupat momentàniament els jardins del Palau Robert, els Mossos hi han tornat a carregar en contra i n'han detingut tres més.

A mitja tarda, uns vint estudiants s'han assegut davant la comissaria de les Corts per protestar contra les detencions dels seus companys i per les càrregues policials del matí. La protesta ha acabat sense aldarulls. Cap al tard, la policia ha deixat tots els detinguts en llibertat amb càrrecs. Al la nit, però, hi va tornar a haver enfrontaments arran d'una manifestació convocada a les vuit del vespre.

Els estudiants i els professors es queixen

Els estudiants i els professors que els donen suport han qualificat l'acció policial de "més pròpia de la repressió franquista" que no pas dels temps actuals. Asseguren que ha estat una actuació "gratuïta, innecessària i violenta", i lamenten que el rectorat n'hagi demanat el desallotjament. Segons els estudiants, l'acció policial ha "dinamitat" qualsevol via de diàleg i de negociació. En aquest sentit, no descarten que el sector més crític amb el Pla Bolonya s'acabi radicalitzant.

Els partits en demanen explicacions a Saura i a Huguet

El desallotjament i les càrregues policials també han arribat al Parlament, on els grups polítics han demanat explicacions al conseller d'Interior, Joan Saura. CiU i el PP també n'han responsabilitzat el conseller d'Universitats, Josep Huguet.

El diputat de la federació nacionalista Antoni Castellà ha recordat a Huguet que fa un any ja el van alertar del que podria passar, perquè no hi havia una política informativa del govern per explicar el pla als estudiants. De la seva banda, el PP ha demanat que el conseller d'Universitats expliqui "per què l'únic lloc d'Europa que té un problema amb Bolonya és Catalunya". Malgrat tot, l'oposició dóna suport al desallotjament, que s'ha fet, diuen, respectant l'autonomia del rector de la UB.

Donem les gràcies als

Jo és que no sé què li faria al tio que va inventar-se la fotuda caixa amb una safata circular que dóna voltes i més voltes; i encara menys al paio que va acceptar amb cofoisme que el microones era una forma "sana i senzilla" de preparar el menjar. Bé, sí que ho sé: els hi faria menjar, deglutir, si cal per mitjà d'un embut, totes les porqueries que el microones m'ha regalat a mi, quan jo hi havia introduït menjar i el menjar ha sortit transformat en una repugnant massa informe i deshidratada.

Des que visc a Barcelona, no he tingut altre remei, si volia dinar a casa, que preparar alguns plats amb el microones, i de moment l'únic que ha sortit bé ha estat escalfar la llet. Per començar, diuen que els líquids mai no arriben a bullir dins el microones; bé, doncs a mi m'hi ha bullit aigua, llet i oli, escatxigant i deixant l'interior de l'aparell tot fet una merda. Així mateix ho dic.

En segon lloc, he ficat al microones pizzes, paelles preparades, paninis, spagetti al pesto, croquetes, crestes de tonyina. Tot ha sortit fet una puta merda, amb l'honorable excepció de les pizzes, que amb l'experiència que atorga el pas del temps han anat fent-se mengívoles. Però, la resta, desastrós.

He llençat a la brossa aliments llestos per preparar al microones, i altres aliments duts de casa en fiambreres als quals només els calia ser reescalfats. Tots han sortit fets un truny, dessecats, sobreescalfats, enganxats entre ells.

He perdut temps i diners transformant menjar en merda gràcies al graciós (valgui la redundància) a qui se li va ocórrer de redissenyar la cuina utilitzant ones de ràdio. El graciós que va decidir que, enlloc d'escalfar els aliments mitjançant CALOR, era millor provocar que les mol·lècules d'aigua oscil·lessin fins que el menjar quedés descompost. I, això sí, molt i molt calent.

Per això me cago en el puto microones. Ho sento, sé que és un post barroer, però que em destrossi el menjar PREPARAT EXPRESSAMENT I PORTAT DE DOS-CENTS QUILÒMETRES ENLLÀ una merda d'aparell subnormal em posa dels nervis. Si torna a passar un cop més, definitivament no em retornaran la fiança: la gastaran comprant un microones nou, perquè el que hi ha ara haurà acabat fet a trossos a les escombraries.

Un dia trauré el microones del forat, pujaré al tercer pis i el fotré daltabaix.