A bons i dolents

Assistir a un acte cultural amb un grup (o més) d'adolescents, actualment, és poc menys que anar a patir. I dic això des de la perspectiva d'un adolescent. Ahir vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure l'obra En Pólvora de Guimerà al TNC.
Va resultar que al final de l'acte, els actors saludaven el públic i tornaven a fer-ho per ordre d'importància. Obrers, primer, secundaris, després, i per últim, Francesc, Taneta i Marcó. Quan li va tocar el torn a Julio Manrique (Marcó) totes les adolescents es posaren en peu a aplaudir i proferir com a boges frases estereotipades i amanides del tipus que tots sabem. I crits i eufòria i etcètera.
Un instant abans havia aparegut Santi Ricart (Francesc). El pobre home només va endur-se xiulets i Fora, fora. Em va estranyar fins i tot que no li llencessin algun tipus d'objecte (llaunes, ampolles, algun bocí d'entrepà, boles de paper). Comporteu-vos d'aquesta manera -digué el patró dels imbècils-. En això coneixeran que sou afins meus.

El més curiós del cas no és això, car aquest comportament ja és ben conegut i tolerat per tothom, com si fora una cosa d'allò més normal. El més curiós és que en Marcó és un misogin, violent i radical, mentre que en Francesc, simplement un empresari ben vestit i més aviat tranquil.
En la societat actual Marcó bé podria representar el maltractador, i Francesc tan sols l'interessat. Després tota la canalla fèmina es posiciona en contra de la violència de gènere i es creu amb prous drets com per acusar de masclista qualsevol. Però aplaudeixen un personatge tan romàntic com per dir O meva o de ningú.

Algú dirà que aplaudien la genial interpretació d'en Manrique. No ens enganyem. No era per això. Ricart també ho va fer bé i només va recollir crits de desaprovació. És ben curiós comprovar com les persones se sublimen en allò que la massa diu que és el bo. I com en un altre àmbit ho rebutgen.

I sobretot, és bastant penós espatllar una obra de teatre d'aquesta manera.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo