L'idiota (poema)
(Basat en un poema de Vicent Andrés Estellés)
No hi havia al món un idiota com jo.
Feliçment em veien estúpid i ignorant en tot.
Jo desitjava, a voltes, una ignorància sana i fins i tot
una mica de sentit comú, i,
en marxa el tocadiscos,
escoltava la filosofia de Schopenhäuer parlada amb calma.
Però de seguida em cansava de la veu metàl·lica
murmurant conceptes metafísics i collonades vàries.
Frases incomprensibles i idees inexpressables.
Altres cops intentava obrir un llibre
que no fos els que ens feien comprar a classe,
un llibre sense dibuixos de la biblioteca dels meus pares,
i no podia passar de la mitja plana,
vençut per l'avorriment, abatut i capbaix.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignoro el Kafka i ignoro moltes coses.
L'ortografia, la gramàtica i la tendència
que tenen algunes persones a il·lustrar-se,
les normes, la decència i altres lleis imposades.
Després, fumant maria, de qualsevol manera,
segueixo sense entendre aquells qui desitgen saber i aprendre.
I de seguida comprenc que m'han fet així,
que les meves limitacions mentals són adquirides i intencionades,
i tinc l'ignorància amarga de la merda.
I també veig que un dia hauria d'aprendre a pensar,
i que sóc un anarquista incomprès que també ha incomprès
el que significa ser-ho, i que arreu m'instrueixen, o ho intenten
mentre passo de tot, i tot això i allò.
No hi havia al món un idiota com jo,
car d'estúpids així en són parits ben pocs.
(Dedicat a J.V.)
- Podeu llegir el poema original aquí.
El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...
