Recitals Floydians (II)
Seguim avui amb un breu repertori d'un dels grups més representatius del rock progressiu i màxim exponent de la clarividència espacial: Pink Floyd, of course!
Avui és divendres, fa calor i s'han acabat els exàmens, almenys els importants. Fa poc ens han anunciat que uns quants terroristes han decidit reemprendre la seva activitat, i sembla que hi ha uns quants polítics de polaritat oposada que se n'alegren. Per alienar-nos conscientment d'aquesta realitat engegarem el nostre aparell de música, disposats a gaudir amb l'space-rock. Fumar és dolent, però avui podeu fer una excepció, especialment si no és tabac el que us fumareu... :-P
El primer tema? Doncs, simplement, la suite simfònica per excel·lència de la banda de Cambridge. Magistral, megalítica, grandiosa, extraordinària... la subtilesa i la música fusionats en el simple exercici del gaudi estètic.
- Àlbum: "Wish You Were Here"
- Tema: "Shine On You Crazy Diamond (Part One)"
"Wish You Were Here" és, per a molts (inclosos David Gilmour i Rick Wright, guitarrista i teclista de Pink Floyd) la culminació artística del grup, el resultat de la compenetració total d'esforços per part de la banda al complet.
Aquest àlbum és paradoxal, ja que quan va ser enregistrat hi havia un cert malestar entre els membres de Pink Floyd. Roger Waters es veia gairebé "obligat" a fer un nou treball per compromís, Richard Wright estava baix d'ànims per la seva separació i Nick Mason no es veia amb cor de fer un bon treball a la bateria. Només David Gilmour estava pletòric. Waters, el visionari lletrista, va aconseguir aquest cop reunir diverses composicions que portaven en rodatge i enregistrar-les juntament amb una llarga suite que parlaria, un cop més, sobre la caiguda de Syd Barrett, el geni fundador del grup.
Però un dia Barrett es va presentar als estudis d'Abbey Road. La sorpresa fou enorme per tothom; tant és així que Waters es va replantejar de nou tot el procés, redissenyant l'àlbum, que quedava finalment encapçalat per l'esmentada suite ("Shine On You Crazy Diamond") però dividida en dues seccions, i entremig dos temes crítics amb la indústria musical que Waters venia criticant des de l'èxit del "Dark Side of the Moon" (1973) i una balada acústica expressament composada en la memòria d'en Syd.
El resultat va ser el que alguns consideren el millor àlbum de Pink Floyd, amb el permís dels tres més "grans": "The Dark Side of the Moon", "The Wall" i "Animals". Però, és clar, és qüestió de gustos.
La primera part de "Shine On You Crazy Diamond" està composada per cinc sub-seccions, que tot seguit escoltarem.
El tema s'inicia amb la majestuositat de l'orgue interpretant una marxa fúnebre composada composada per Wright (part I). L'orgue és la base harmònica i també el lleu desenvolupament que sobre aquesta base es produeix. De fons sonen alguns efectes, sembla ser sintetitzats (tot i que durant molt de temps s'ha especulat amb la hipòtesi que siguin sons reals, gravats amb percussió d'ampolles, etc.). Al minut 2:10 entra la guitarra de manera gairebé disfressada, sense destacar en excés, que continua el lent desenvolupament fúnebre de l'orgue fins al minut 3:30, quan l'orgue es queda sol i sosté un acord de Sol menor.
A partir del minut 3:45 aproximadament comença la part II, amb el que tradicionalment s'ha anomenat el "Syd's Theme", un breu riff de quatre notes a la guitarra de Gilmour. Aquest passatge és especialment emotiu. Segon paraules del propi Waters, tota la suite va sorgir d'aquestes quatre notes. A moltes persones se'ns ha escapat alguna llàgrima en sentir aquest riff. Són molts els mitjans, crítics i autors que han considerat aquestes quatre notes (sib, fa, sol, mi) com a les notes més oportunes i malenconioses de la història del rock.
La part II es desenvolupa amb la preeminència de la guitarra, i l'orgue i el baix sempre sostenint la base harmònica. La bateria de Nick Mason entra en joc, tot i que sense virtuosisme ni ànsia de destacar. Més tard, canvia sobtadament el ritme amb la introducció, novament, de l'orgue. És la part III. Aquest passatge s'estén fins al minut 8:40.
A partir de llavors comença la part IV, en què s'introdueix la lletra. Les veus són de Gilmour, si mal no recordo, i també canta Waters. De fons se senten les dues "backing vocals", Venetta Fields i Carlena Williams. Destaquen en aquesta part les seves veus, la nostàlgia i màgia de la música, l'efecte de la rialla inicial, i l'interludi entre les dues estrofes, un magnífic passatge de guitarra realment emocionant. El baix tampoc perd protagonisme. Gilmour, a més, es deixa veure magníficament entre els versos de la lletra.
Al minut 11:08 comença la darrera part, la número V, amb el protagonisme del saxo, que realitza un conegut solo amb la resta d'instruments acompanyant-lo: un riff de la guitarra, i base de bateria i baix. I tot acaba de la manera misteriosa amb què havia començat, introduint uns sons de maquinària que precedeixen el següent tema, "Welcome to The Machine". Però això ja és una altra història...
Tornarem a volar amb la segona part d'aquesta suite... més endavant...
Ara arriba amb força el treball més llegendari de Pink Floyd; l'àlbum que els va catapultar a la fama, on van poder comprovar que les coses no eren tan fàcils com les descrivien; l'àlbum que ens fa reflexionar, sempre, sobre les tensions de la vida diària, que ens poden portar, i ens porten molts cops, a la bogeria...; l'àlbum que es va mantenir durant onze anys (no és un error: 11 anys) a la llista d'èxits de la Gran Bretanya; l'àlbum que va conquerir el món i amb el qual Pink Floyd va estendre la seva música arreu del globus. El simbòlic i grandiós "The Dark Side of the Moon".
- Any 1973
- Àlbum: "The Dark Side of the Moon"
- Tema: "Us and Them"
"Us and Them" és un tema amb una història curiosa. La primera vegada que unes oïdes humanes van sentir la base d'aquest tema fou l'any 1970. Per aquesta època, Pink Floyd estava treballant en la banda sonora d'una pel·lícula del director italià Michelangelo Antonioni, de nom "Zabriskie Point", una història sobre la frustració i alienació que la societat capitalista americana produeix en dos joves universitaris, i de com aquests es troben al desert californià, concretament en un paratge anomenat Zabriskie Point i desenvolupen una relació eròtica breu i plaent.
(Si voleu més detalls sobre el film...
--> Ressenya subjectiva feta per mi mateix)
Una de les escenes de la pel·lícula mostra una manifestació d'estudiants reprimida per la policia. Antonioni volia una música dramàtica, que commogués als espectadors, per a aquella escena. I va passar als Floyd una cinta on hi havia enregistrats alguns actes de violència en manifestacions, protestes...
Llavors Rick Wright, commogut, va interpretar al piano uns acords tristos que la banda va perfeccionar, afegint-hi altres elements i instruments. Van anomenar-ho "Dramatic Sequence", i van presentar-la al director, convençuts que li agradaria.
Antonioni, però, tenia fama d'ésser un home difícil de convèncer. Mason va arribar a qualificar-lo com "a fucking crazy man to work for". De manera que la "Dramatic Sequence" li va sonar, vés per on, massa trista, i va descartar-la per a la pel·lícula. Els Floyd van baixar el cap i aquesta composició quedà a la reserva.
L'any 1972, en les sessions de gravació del "Dark Side", reapareix aquest tema i Pink Floyd el perfecciona. El resultat és el que escoltarem tot seguit: "Us and Them".
Comença amb un efecte vent de transició i la introducció de l'orgue, amb uns acords perllongats i calmosos. De seguida entra la bateria i la guitarra. El més magistral, però, és l'entrada del saxo (interpretat per Dick Parry).
La lletra és curiosa:
Us, and them, and after all we're only ordinary men.
Me, and you. God only knows it's not what we would choose to do.
Forward he cried from the rear and the front rank died.
And the general sat, and the lines on the map moved from side to side.
Black, and blue, and who knows which is which and who is who.
Up, and down. And, in the end, it's only round and round, and round.
Haven't you heard? It's a battle of words. The poster bearer cried.
"Listen son", said the man with the gun, "there's room for you inside".
"I mean, they're not gonna kill ya, so if you give 'em a quick short, sharp, shock, they won't do it again. Dig it? I mean he get off lightly, 'cause I would've given him a thrashing - I only hit him once! - It was only a difference of opinion, but really... I mean good manners don't cost nothing do they, yeah?"
Down, and out. It can't be helped but there's a lot of it about.
With, without. And who'll deny it's what the fightings are about?
Out of the way, its a busy day. I've got things on my mind.
For the want of the price of tea and a slice the old man died...
Aquest és potser un dels temes més bonics i amb un missatge subliminar més dramàtic de tots els de l'àlbum (si obviem, és clar, que aquest àlbum és sobrenatural en quant a qualitat).
I amb aquesta conclusió, viatgem de nou en el temps, concretament fins l'any 1979...
L'any 1979, Pink Floyd ja estava en crisi. Rick Wright havia estat acomiadat perquè no aportava res, ni compositivament ni a nivell d'interpretació. Gilmour se sentia dominat per Waters, que s'alçava com a líder indiscutible del grup, però no li convenia protestar. Malgrat aquesta crisi, els de Cambridge van poder llençar un nou àlbum, encapçalat per Waters (lluny quedaven aquells temps de cooperació igualitària), que va resultar un nou èxit a nivell internacional. Molts dels seus temes van fer-se força coneguts, tot i que s'allunyaven del progressiu space-rock per atansar-se a un rock més intimista i de protesta, en ocasions, o a la magnificència del rock en altres. Estem parlant de l'àlbum més conegut de Pink Floyd: "The Wall".
- Àlbum: "The Wall"
- Tema: "In the Flesh?"
El tema que escoltarem tot seguit és "In the Flesh?", que obre l'àlbum. No s'ha de confondre amb "In the Flesh!", el vuitè tema del segon disc ("The Wall" és un doble àlbum).
El títol no és casualitat. De fet, està íntimament relacionat amb tot el concepte de "The Wall". Diuen que tot va nàixer durant la gira de Pink Floyd del 1977-78, en la qual Pink Floyd interpretava el seu àlbum "Animals". En un dels concerts, un dels fans no parava de cridar, i Roger Waters li va demanar que es callés. Hi va haver alguns accidents amb la pirotècnia i els crits que no deixaven sentir la música. Finalment, Waters va escopir-li al fan a la cara. Això va provocar que el baixista es plantegés com podia haver arribat a aquest extrem. D'aquí va néixer "The Wall".
El cas és que la gira es deia, precisament, "In the Flesh".
Aquest tema té una força extraordinària, i vist en directe és fantàstic (Roger Waters va interpretar-lo a la gira "Dark Side of the Moon Tour", que va venir el passat 21 d'abril a Barcelona). S'inicia amb una melodia d'harmònica molt suau i una veu, gairebé imperceptible, que murmura:
... we came in?
Aquest aspecte no és tampoc cap casualitat. L'últim tema del segon disc de "The Wall", anomenat "Outside the Wall", acaba amb la mateixa melodia d'harmònica i amb la mateixa veu, que aquest cop murmura:
Isn't this where...
Així es compleix el concepte de circularitat que caracteritza tots els àlbums de Pink Floyd des del "Dark Side". En aquest, s'inicia i s'acaba amb batecs de cor; en "Wish You Were Here", l'àlbum comença i acaba amb una marxa fúnebre d'orgue; a "Animals", l'àlbum comença i acaba amb la mateixa melodia de "Pigs on the Wing"; i a "The Wall", si unim el final i el principi podem sentir la veu de Waters dient:
Isn't this where we came in?
Hi ha molts altres aspectes sonors amagats en els àlbums de Pink Floyd... i es poden trobar si es busquen... :-P
La lletra de "In the Flesh?" és molt curta; diu el següent:
So ya, thought ya, might like to go to the show
to feel the warm thrill of confusion that space cadet glow...?
Tell me, is something eluding you, sunshine?
Is this not what you expected to see?
If you wanna find out what's behind this cold eyes,
you'll just have to claw your way through this disguise!
Anècdota curiosa: en la gira "The Wall", el final d'aquest tema, en què sona com s'aixeca un avió per sobre de nosaltres, solia coincidir amb el vol d'una maqueta d'un avió de tamany força gran que volava per sobre dels espectadors fins al fons de l'escenari, i un cop allà s'estrallava i es produïa una explosió de pirotècnia. Tot un espectacle.
Així acabem el recital d'avui. Ens veurem a la cara fosca de la lluna...
El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...
sepharad dijo
He inclòs un BOX amb els tres temes que comento a l'article.
He incluido un BOX con los tres temas que comento en el post.
Salut!
11 Noviembre 2007 | 10:44 AM