La Coctelera

13 Julio 2007

Cinc relats: V. Temps

Escolti, escolti!, va cridar dirigint-se a un vianant. Què vol, va preguntar el vianant. Escolti, m'ha de fer un favor. És molt important, li va dir l'interlocutor, un home de cabell gris en procés indefectible de caiguda. Quin favor, va fer el vianant. Un favor molt gran. M'ha de dir una cosa, responia l'home dels cabells grisos. El vianant va adonar-se que no només tenia els cabells grisos, sinó que la gavardina també era grisa i les sabates, grises. Expliqui's d'una vegada, va dir-li el vianant. D'acord, digué l'altre, és el següent... m'ha de dir quina hora és. Com diu, va dir el vianant, quina hora és? Que no duu rellotge? No cridi!, va fer llavors l'home gris, no vull que ningú ho sàpiga. Però per l'amor del temps, com és possible!, respongué el vianant. L'hauria de fer denunciar, li va dir. L'home gris feia una cara tota compungida, no ho faci si us plau, li va dir al vianant. M'haurà de donar una bona explicació, va dir el vianant. La tinc, la tinc, el que passa és que ara no li puc dir, perquè tinc molta pressa, va apuntar l'home gris. Com pot tenir pressa si ni tan sols duu rellotge, va deixar anar el vianant. Ah, doncs té raó, digué llavors l'home gris, però no, perquè el temps continua passant. Ai, si es pogués aturar només una estona... Eh! No blasfemi, o tingui per segur que el denuncio, va advertir-li el vianant, i a més sàpiga que m'està fent perdre el temps a mi també. Doncs digui'm l'hora d'una maleïda vegada, si us plau, li va respondre amb ira l'home gris. Està bé, d'acord, li diré, però s'haurà de justificar primer. Bé, molt bé, em justifico, va dir l'home gris, miri, aquest matí se m'ha parat el rellotge i jo, veurà, no en sé, d'arreglar rellotges... Que no sap arreglar un rellotge?, s'escandalitzà el vianant. No cridi!, va tornar a dir el senyor gris, l'he obert i he mirat els mecanismes i tot semblava estar bé, li he donat corda, però no anava. Corda? Té un rellotge de corda?, va preguntar el vianant. Sí, un d'aquells que se li ha de donar corda cada dos dies més o menys, li va dir l'home gris. Miri, farem un tracte; vostè s'hauria de justificar un altre cop per no saber arreglar un rellotge, però no el denunciaré a canvi que m'ensenyi el rellotge, a més, si ho fa li diré l'hora, va dir el vianant. A l'home gris li va estranyar que mostrés, de sobte, tant d'interès. D'acord, va dir. Es van apropar tots dos a un carreró on no hi passava gent i llavors l'home gris va treure de la butxaca un rellotge de polsera. Oh, és fantàstic!, va dir el vianant, feia anys que no veia un d'aquests. De debò?, li va preguntar l'home gris. Sí, jo abans del Decret del Temps era rellotger, imagini's que va ser llavors quan vaig veure un rellotge de corda per darrera vegada... deu fer com a mínim trenta anys!, va exclamar el vianant, emocionat. Doncs sí, uns trenta anys, efectivament, li confirmà l'home gris. Vingui, jo li arreglaré el rellotge, i evidentment no el denunciaré, no pateixi, va dir el vianant a l'home gris. Encara recordo quan em van desvalisar la rellotgeria, només em van deixar quedar-me un rellotge, és clar, va recordar el vianant. En aquell moment no n'hi havia cap de corda, sinó me n'hauria quedat un d'aquests, va continuar dient el vianant. Van arribar a un bloc de pisos vell i alt i, en pujar fins al setè pis, van entrar a casa del vianant rellotger. En menys de cinc minuts ho va tenir llest, era un dels engranatges, que tenia les dents gastades, va explicar el vianant. Quant li dec, va preguntar l'home gris, no res home, no li cobraré pas després de tot, va dir-li el vianant. Moltes gràcies, se li va ocórrer de dir a l'home gris. Com ha dit, va preguntar llavors el vianant, he dit que gràcies, recorda aquesta fórmula?, va fer l'home gris, sí, és clar, ho recordo, respongué el vianant, però feia tant de temps què... De sobte el vianant es va posar a plorar mentre les busques del rellotge iniciaven la seva carrera de nou per sobre l'esfera de l'aparell de corda, tic tac, tic tac, per què plora, va preguntar l'home gris. Hem perdut el temps, va respondre el vianant, sí, va fer llavors l'home gris, però miri'm a mi, no sembla que sigui tan greu. Té raó, va dir el vianant, el puc convidar a un cafè? L'home gris va somriure i li va dir que acceptaria de bon grat, però que tenia pressa, i ara sí que duia rellotge per saber-ho. Sí, és veritat, ara duu rellotge, li va dir el vianant, perdoni'm, si té pressa, marxi. Llavors l'home gris va reflexionar un moment i va dir, què dimonis, és que potser fer un cafè és perdre el temps?, el vianant no sabia què respondre-li, així que l'home gris va dir, és clar que no! Només aquells que s'aturen de tant en quan són capaços de copsar el vertader significat del temps.


¡Oiga, oiga!, gritó dirigiéndose a un viandante. Qué quiere, preguntó el viandante. Oiga, me tiene que hacer un favor. Es muy importante, le dijo el interlocutor, un hombre de cabello gris en proceso indefectible de caída. Qué favor, dijo el viandante. Un favor muy grande. Me tiene que decir una cosa, respondía el hombre de los cabellos grises. El viandante se dio cuenta de que no tenía tan solo los cabellos grises, sino que la gabardina era también gris y los zapatos, grises. Explíquese de una vez, le dijo el viandante. De acuerdo, dijo el otro, es lo siguiente... me tiene que decir qué hora es. Cómo dice, dijo el viandante, ¿qué hora es? ¿Que no lleva reloj? ¡No grite!, le rogó entonces el hombre gris, no quiero que lo sepa nadie. Pero por el amor del tiempo, ¡cómo es posible!, respondió el viandante. Le tendría que denunciar, le dijo. El hombre gris puso una cara totalmente compungida, no lo haga por favor, le dijo al viandante. Me tendrá que dar una buena explicación, dijo el viandante. La tengo, la tengo, lo que ocurre es que ahora no puedo decírselo, porque ahora llevo mucha prisa, apuntó el hombre gris. Cómo puede tener prisa si ni tan siquiera lleva reloj, le soltó el viandante. Ah, pues tiene razón, dijo entonces el hombre gris, pero no, porque el tiempo sigue pasando. Ah, si se pudiera parar ni que fuera solo durante un rato... ¡Eh! No blasfeme, o tenga por seguro que lo denuncio, le advirtió el viandante, y además sepa que me está haciendo perder el tiempo a mí también. Entonces dígame la hora de una maldita vez, por favor, le respondió con ira el hombre gris. Está bien, de acuerdo, se la diré, pero primero tendrá que justificarse. Vale, muy bien, me justifico, dijo el hombre gris, mire, esta mañana se me ha parado el reloj y yo, verá, no sé arreglar relojes... ¿Que no sabe arreglar un reloj?, se escandalizó el viandante. ¡No grite!, volvió a decir el señor gris, lo he abierto y he mirado los mecanismos y todo parecía estar bien, le he dado cuerda, pero no funcionaba. ¿Cuerda? ¿Tiene un reloj de cuerda?, preguntó el viandante. Sí, uno de esos que hay que darle cuerda cada dos días o así, le dijo el hombre gris. Mire, haremos un trato; usted debería justificarse otra vez por no saber arreglar un reloj, pero no le denunciaré a cambio de que me enseñe el reloj, además, si lo hace le diré la hora, dijo el viandante. Al hombre gris le extrañó que mostrara, de repente, tanto interés. De acuerdo, dijo. Se acercaron los dos a un callejón por donde no pasaba nadie y entonces el hombre gris sacó de su bolsillo un reloj de pulsera. ¡Oh, es fantástico!, dijo el viandante, hacía años que no veía uno de estos. ¿De veras?, le preguntó el hombre gris. Sí, yo antes del Decreto del Tiempo era relojero, imagínese que fue entonces cuando ví un reloj de cuerda por última vez... ¡debe de hacer como mínimo treinta años!, exclamó el viandante, emocionado. Pues sí, unos treinta años, efectivamente, confirmó el hombre gris. Venga, yo le arreglaré el reloj, y evidentemente no voy a denunciarle, no se preocupe, le dijo el viandante al hombre gris. Todavía recuerdo cuando me desvalijaron la relojería, tan sólo me dejaron quedarme con un reloj, claro, recordó el viandante. En aquél momento no había allí ninguno de cuerda, de lo contrario me habría quedado con uno de ellos, continuó diciendo el viandante. Llegaron a un bloque de pisos antiguo y alto y, al subir hasta el séptimo piso, entraron en casa del viandante relojero. En menos de cinco minutos lo tuvo listo, era uno de los engranajes, que tenía los dientes gastados, explicó el viandante. Qué le debo, preguntó el hombre gris, nada hombre, aún encima no voy a cobrarle después de todo, le dijo el viandante. Muchas gracias, se le ocurrió decir al hombre gris. Cómo ha dicho, preguntó entonces el viandante, he dicho que gracias, ¿recuerda esta fórmula?, dijo el hombre gris, sí, por supuesto, la recuerdo, respondió el viandante, pero hacía tanto tiempo que... De repente el viandante rompió a llorar mientras las agujas del reloj iniciaban su carrera de nuevo por encima de la esfera del aparato de cuerda, tic tac, tic tac, por que llora, preguntó el hombre gris. Hemos perdido el tiempo, le respondió el viandante, sí, dijo entonces el hombre gris, pero míreme a mí, no parece que sea tan grave. Tiene razón, dijo el viandante, ¿puedo invitarle a un café? El hombre gris sonrió y le dijo que aceptaría con mucho gusto, pero que llevaba prisa, y ahora sí que tenía reloj para saberlo. Sí, es cierto, ahora lleva reloj, le dijo el viandante, perdóneme, si tiene prisa, váyase. Entonces el hombre gris reflexionó un instante y dijo, qué demonios, ¿es que acaso tomar un café es perder el tiempo?, el viandante no supo qué responder, así que el hombre gris dijo, ¡claro que no! Solamente los que se paran de vez en cuando son capaces de entender el verdadero significado del tiempo.


servido por sepharad sin comentarios compártelo

sin comentarios · Escribe aquí tu comentario

Escribe tu comentario


Sobre mí

El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...

Meipi de Lleida

Enllaços

Linux chess online Creative Commons License

Comptador de visites


Feevy!

Fotos

sepharad todavía no ha subido ninguna foto.

¡Anímale a hacerlo!

Buscar

suscríbete

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):

¿Qué es esto?