El paradís del bel·licisme, del fum i del soroll. Preliminar
--> La notícia a El Comercio
El gran Exèrcit de l'Aire -un gran contingent de patriotes espanyols als quals devem, per ordre d'importància, el poder viure en un dels models de Democràcia pura més impol·luts del món, el ser defensats en tot moment contra qualsevol eventualitat externa, el gran nom de la nostra Nació, i la vida, per últim- porta dos dies assajant les seves maniobres acrobàtiques al cel de la ciutat de Gijón (Asturies), un paradís de pensionistes, prejubil·lats, aturats i jovent rebel sense causa i saturat d'ideals nacionalistes i de fort tarannà espanyol.
Els habitants de la ciutat, que compta a dia d'avui amb una població de més de 200.000 membres, miren totalment astorats cap al cel color blau cel i veuen passar avions en formació que generen un gran soroll, un soroll insuportable que es converteix instantàniament en un càntic celestial, en un himne nacional que repeteix, lentament i solemne: "La muerte no és el final. Viva el Rey. Viva España. Una grande y libre".
Les coses han canviat molt. Ja fa vint anys que l'Exèrcit no intervé de manera notable en la política (i esperem que trigui molt de temps a fer-ho, tot i que en aquest país mai no se sap del tot). Ha desaparegut la mili. A les Forces Armades, i s'escriu així, amb les seves majúscules, no anem ara a ningunejar un cos tan i tan important com aquest, a les Forces Armades, diem, hi ha ara musulmans, dones i homosexuals (per als patriotes, moros, meuques i maricons). Però el que no ha canviat gens, gens ni mica, és l'estúpid, cec i clamorós sentiment de superioritat que sent qualsevol ciutadà espanyol digne d'aquest qualificatiu en veure desfilar pel cel els espectaculars aparells contaminants i destructius, dissenyats m'atreviria a dir que exclusivament per a la mort, per a la guerra, que un dia, potser no gaire distant, duran Espanya al triomf definitiu sobre els separatismes i el comunisme. Només hem d'esperar que l'enemic mossegui l'ham..., pensen els patriotes.
Gijón aspira, actualment, a ser una de les cinc ciutats on, anualment i sense veus que s'alcin en contra o qüestionin res, l'Exèrcit de l'Aire realitza les seves victorioses exhibicions, un atac contra el medi ambient, contra els timpans de la població civil (i amb molta honra) i contra la memòria col·lectiva de TOTS els ciutadans d'Espanya, que haurien de recordar en tot moment, sense deixar-se enganyar pels fusells, pels reactors ni per les estrelles de condecoració dels generals, que ha estat precisament la intervenció de les armes, el desordre propiciat per milícies i esquadrons, la guerra, el que permet que, avui dia, Espanya sigui en molts aspectes el país més subdesenvolupat de l'Europa occidental.
Gijón aspira a aquest "mèrit" havent estat un dels focus més importants de l'anarquisme, havent estat un nucli de població obrera, i el que és més important, tenint una alcaldessa del partit socialista. Tenint carrer Karl Marx, carrer Dolores Ibárruri i alcaldessa Fernández Felgueroso; però, és clar, sent també la ciutat més gran d'una de les dues úniques regions espanyoles on l'atur ha augmentat en comptes de disminuir; sent també una ciutat que es desplomaria si la Seguretat Social desaparegués demà; sent també un lloc on la gent es passa més temps al bar que a la feina.
Demà, milers de persones de Gijón miraran al cel i se sentiran orgulloses del seu Exèrcit. Jo seré entre elles, però no em sentiré orgullós de res. Demà ploraré per la incultura de totes aquestes persones, per l'oblit de la història, pels pressupostos destinats a les Forces Armades, per les tones de fum que acabarem respirant tots, eixides de la turbina d'un "caza".
Demà ploraré per ser espanyol i, sobretot, per no poder deixar de ser-ho.
El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...
