El paradís del bel·licisme, del fum i del soroll. Orgull nacional

Encara estan volant els avions. Falten, em penso, la patrulla águila i uns paracaigudistes de no sé quin nom. La platja de San Lorenzo està presa i assetjada per una gran massa de proletaris que, astorats, miren cap al cel i s'enorgulleixen de la gran i noble tasca del seu exèrcit. El passeig és ple fins a dalt, no hi cap ningú més. A la sorra, moltes altres persones prenen el sol i juguen a futbol i de tan en quan aixequen el cap per veure passar avions fent acrobàcies o simples demostracions de soroll. Arreu s'alcen "stands" de Cajastur, l'entitat que patrocina l'event, i hi ha aturats autobusos de l'armada amb lemes grandiloqüents i dones vestides de soldat oferint-te samarretes bel·licoses. Banderes d'Espanya ondegen per tot. Moltes persones duen la cara pintada amb dues barres vermelles a banda i banda d'una barra groga. Es veuen joves, adults i vells, però són els primers els qui s'ho prenen més fervorosament. Molts exclamen alabances i altres, pares, intenten explicar als seus fills què són aquells avions i per a què serveixen, donant-se-les d'experts. La cosa resulta senzilla quan passa una patrulla de salvament, d'assistència en naufragis o d'extinció d'incendis. Però quan passa un Mirage noséquants de la força aèria francesa, els nens només reben una pobre resposta: "Escolta quin soroll que fa..." Ningú sembla prou atrevit com per contestar-los: "Això és un Mirage i serveix per matar".

Un cop més, i sembla que a partir d'ara la cosa s'anirà repetint anualment, l'exèrcit fa una demostració de força i destresa sobre els caps de la població civil d'una ciutat on, gràcies al Feder i als Fons de Cohesió europeus, la imparable desindustrialització no ha fet tant de mal com era de preveure. De fet, per a alguns ha estat una benedicció; els temps lliure, això sí, ha augmentat espectacularment. I podent-se donar el luxe de fer el vermut cada dia al bar, per què no? Si antigament la religió era l'opi del poble, com deia Marx (cosa que aquí no va ser mai gaire certa), ara ho són, certament, els espectacles intimidatoris, els que donen furor i aporten adrenalina: partits de futbol, exhibicions de les forces armades. El tarannà espanyol(ista) és complex i amb forta predisposició al radicalisme, però si una cosa té és una fervorosa creença, al menys jo ho veig així, a creure que algun dia tornarà l'imperi, la grandesa, el plus ultra, ja sigui en l'àmbit del futbol ("a por ellos, oe, a por ellos, oe") o en l'àmbit de la guerra ("viva españa, viva españa, la muerte no es el final"), o en qualsevol altre que se'ns acudeixi. "És clar que sí, que els espanyols es puguin sentir orgullosos de si mateixos, que des del desastre del 98 la seva moral està pel terra. Anem a oferir-los un bon espectacle de soroll i amb la firma inequívoca de l'exèrcit". I després, quan tornin els TAÜTS coberts per BANDERES i rebuts pel MINISTRE a toc de CORNETA, ja plorarem. Ja ens queixarem que no hi havia activats no sé quins sensors anti-misils, que no s'havia avisat no sé quin destacament de les activitats dels terroristes, que el YAKOLEV no complia les normes de seguretat, ja direm que tal i que qual. Però en això es veu que la vertadera tasca de l'exèrcit no és fer exhibicions, sinó anar a fer la guerra. I si no volem la guerra, per a què tenim exèrcit? La resposta és clara: PER A DIVERTIR LA PLEBS.

Espero i desitjo que arreu del món hi hagi persones, moltes persones, que passin vergonya veient una demostració de força d'aquest calibre en un país que se les dona de democràtic. Espero i desitjo que hi hagi molts espanyols que no oblidin la història del seu país ni intentin falsar-la amb arengues bel·licoses. Espero i desitjo que encara quedi algú pel món convençut que els exèrcits no tenen cap tipus d'utilitat més que la de practicar la repressió, encara que sigui en nom de la pau o de la llibertat.

Espanyols:

Aprengueu que ni la passivitat soluciona res, ni l'exèrcit ho soluciona tot. Ni tan sols ells no han pogut (no han volgut) amagar-ho tot: