Novetats progressives
Avui, nou paquet rebut amb quatre petites joies progressives en el seu interior:
- YES: "Keys To Ascension (Live in San Luis Obispo, California)" DVD
- KHAN: "Space Shanty"
- SOFT MACHINE: "Third" (2 CD re-mastered)
- TALK TALK: "Spirit of Eden"
El DVD de YES estava a un preu relativament baix, però deixa bastant que desitjar. Malgrat que el concert fou el 1996, la qualitat del document audiovisual és una mica pèssima. La producció tampoc no és gaire acurada, amb plànols del concert força generals i algunes imatges molestes intercalades entre mig. També apareixen algunes escenes en càmera lenta, creant un efecte bastant desagradable. Per últim, dir que no porta cap llibret ni informació addicional, és simplement la caixa de plàstic amb la portada i un DVD translúcid a l'interior.
Realment, s'hi podrien haver esmerat més, però d'altra banda, com que el concert és en realitat molt bo, amb uns Yes pletòrics, i el repertori és fantàstic, els hi perdonarem la falta de "tacte".
El repertori és el següent:
Siberian Khatru · Close to the Edge · I've Seen All Good People · Time And a Word · And You And I · The Revealing Science of God · Going for The One · Turn of The Century · America · Onward · Awaken · Roundabout · Starship Trooper
Com veiem gairebé immillorable, i la qualitat interpretativa és molt bona, malgrat els anys. De fet, jo mateix vaig fer una ressenya del "Keys to Ascension". La podeu llegir aquí, si voleu.
KHAN és un bon grup de progressiu Canterbury amb un estil proper, però no imitatiu, a CARAVAN, que ja vàrem comentar en una altra ocasió. "Space Shanty" és el seu únic àlbum, doncs després els seus membres es van dissoldre per anar a parar a altres grups de Canterbury com ara EGG o NATIONAL HEALTH. Per aquella època, és a dir l'any 1972, els membres de KHAN presentaven aquest aspecte... "retro":
(D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Nick Greenwood, baix i veus; Steve Hillage, guitarra i veus; Dave Stewart, orgue i piano; Eric Peachey, bateria).
"Space Shanty" és un àlbum molt bo on destaquen les influències psicodèl·liques d'Steve Hillage i les reminiscències de blues de Dave Stewart. En opinió d'alguns, té un toc proper a CAMEL i alhora a CARAVAN (dos grups molt relacionats), però no perd mai l'essència pròpia i, a més, aporta molta més "canya" i força que els dos grups esmentats. Llàstima que només traguessin un àlbum...
SOFT MACHINE és un dels grups abanderats del Canterbury en la seva vessant més "intel·lectual" i experimental. L'àlbum "Third" és potser el seu més conegut i un dels millors juntament amb el seu predecessor, "Volume Two" (sí, són així de previsibles, tant que els àlbums següents es diuen, respectivament, "Fourth", "Fifth", "Six" i "Seven").
El grup es van conformar en un ambient de psicodèl·lia i bohemia precisament a la ciutat de Canterbury i al voltant de la figura de Robert Wyatt (ja n'hem parlat algun cop esmentant a MATCHING MOLE).
"Third" és un àlbum de 1970 i conté quatre temes. Cadascun s'inclina més per un vessant de l'estil compositiu canterburià. Tenim, en aquest ordre,
1- Facelift: una composició enregistrada en directe i en dues parts, molt psicodèl·lica i "sorollosa", amb una primera part que realment costa de digerir i una segona part un toc més amable, però igualment indigesta per a molts. Cal pair-lo bé.
2- Slightly All The Time: el vessant més jazzístic de l'àlbum, composat per Mike Ratledge, el teclista del grup. Molt bo, bastant al seu aire, i un bon exponent de la fusió jazz-rock.
3- Moon In June: un tall una mica més amable per ser l'únic on s'hi introdueix la veu (de Robert Wyatt i composat també per ell). En la meva opinió una mica inferior als dos anteriors, però com ja hem dit, més digerible.
4- Out-Bloody-Rageous: el millor tema, sota el meu punt de vista, de l'àlbum. Introdueix dues facetes, una primera part gairebé electrònica, amb molta profusió de teclats, i una segona part molt jazz amb una qualitat compositiva immillorable.
En resum, un àlbum que costa d'entrar-hi (com tots els de SOFT MACHINE), però que es va obrint amb el temps i mostra les seves virtuts.
Per últim, comentar una mica el darrer àlbum de la comanda, "Spirit of Eden" de TALK TALK, grup en els seus orígens de pop dels 80, dècada en què el progressiu era més aviat mort. Quan al grup se li va unir Tim Friese-Greene (teclista, guitarrista i intèrpret de l'harmonium, l'instrument que apareix a la portada del "Brothers in Arms" dels DIRE STRAITS i que es va posar de moda), tot va canviar, i el pop facilet es va anar convertint en un estil alternatiu dominat per la veu lacònica de Mark Hollis (vocalista, teclista, guitarrista i fundador de TALK TALK) i una gran amalgama de sons de gran bellesa (incloent instruments d'orquestra com ara oboè, clarinet i fagot, orgues, harmònium, harmònica, piano, guitarres acústiques i elèctriques, dobro, trompeta, violí, corn anglès i un estrany instrument experimental anomenat "shozyg").
D'aquesta barreja, amb un estil intimista i calmós, i de més d'un any d'enregistrament i producció en va sortir "Spirit of Eden", un àlbum que podem arribar a considerar progressiu, de gran bellesa i molt evocador. Ideal per escoltar-lo sota la pluja. Una petita joia dels anys 80 (concretament, 1988).
- Talk Talk, entrada a Progarchives
- Khan, entrada a Progarchives
- Soft Machine, entrada a Progarchives
- Fil de discusió sobre TALK TALK a Sinfomusic
El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...
