Crònica d'un conflicte

Aquesta història no és totalment de ficció. Si bé el desenvolupament dels fets és fictici, està basada en una història de les de debò, d'aquelles que colpeixen una família i que, per sort, encara no s'ha oblidat.
El meu besavi va morir afusellat pel franquisme. Jo gairebé no conec la història, però m'he permès d'intentar reproduir-la. Diàlegs i comportaments són fruit de la meva imaginació. Però darrere hi ha uns fets que van passar, que van deixar una dona vídua (una dona que encara vaig conèixer) i un nen orfe (un nen que encara conec).
Això és per a que mai no es mori la memòria, encara que sé que ni jo mateix no sóc fidel a aquesta memòria, doncs m'invento circumstàncies que desconec. Però que, com a mínim, quedi com un petit intent, per part d'un jove, de recordar que no sempre ha estat tot com ara és.

La van matar d'amagades, però va ser molt fàcil. Després de llençar-la escales avall va obrir-se el cap i de la bretxa començar a rajar sang. Ella els va mirar contenint la ràbia. “Hipòcrites, valtres no sou socialistes”. Llavors un d'ells tragué la pistola i li va engegar un tret.
El botxí i el seu acompanyant deixaren el cadàver de la dona estès a terra, sortiren de la casa i s'encaminaren cap al quarter general del Comitè. Havien deixat la porta oberta i el cos de la dona morta es veia des del carrer. Ningú no va gosar d'acostar-s'hi. Els assassins arribaren al Comitè; el botxí suava, l'acompanyant mantingué la mirada ferma. “Tu i tu”, va dir el botxí assenyalant a l'atzar dos dels homes reunits al casal, “aneu i enterreu-la pel terme”. Els dos obeïren.
Quan els qui eren encarregats d'enterrar la dona varen arribar a la casa on s'havia comès el delicte, es resignaren a embolicar el cadàver en una borrassa. Van estendre-la a terra i, entre els dos, hi posaren el cos a sobre. Un d'ells plorava, l'altre maleïa: “si t'haguessis callat, hòstia... Paga més passar gana que morir d'un tiro”. El que plorava va mirar l'altre i li digué: “No era de les que callava, esta...” L'altre respongué: “Pues més li hauria valgut, collons, i a naltres també!” Al cap d'una hora ja s'havia fet fosc. Aleshores, sortiren del poble carregant la borrassa entre els dos, i anaren a enterrar la dona al cementiri, en un nínxol buit. Es diu que després va aparèixer la caixa esgarrapada; a la pitjor la van enterrar encara viva.
Les notícies que arribaven per la ràdio no eren pas bones. Els nacionals arribarien al camp d'aviació molt aviat, en pocs dies, avençant pel front occidental. “Ja podem fotre el camp”, deien molts al Comitè, “la guerra està perduda, al menos aquí. Que resistisquin los catalans”. Dues setmanes després de l'assassinat de la dona es va dissoldre el Comitè. Gairebé tots els anarquistes que hi eren marxaren cap al nord, excepte algun que se n'anà al front.

Alguns que havien estat al Comitè es quedaren. Entre ells, els dos encarregats d'enterrar el cadàver de l'assassinada. Ells no havien fet pas res, ni molt menys mort a cap falangista. A més eren prou apreciats al poble. No els interessava la política. Però aviat algun dels falangistes els digué: “Marxeu, marxeu que us pelaran”. I malgrat les advertències, no varen marxar.
Quan van arribar els feixistes tot va ser “hacer limpieza”. I una de les coses que calia netejar era l'assassinat d'un falangista per part de l'antic Comitè. Els autors materials segurament ja no eren al país, haurien escapat per la frontera francesa. Però sí que hi havia encara dos implicats en un enterrament... “Marxeu, marxeu que us pelaran”, els van repetir alguns. Però ningú no va marxar.
Es va constituir un tribunal militar a la població. “Ahora nos toca a nosotros”, deia algun coronel franquista, “no vamos a dejar ni un solo rojo sin una bala en la frente”. La repressió va arribar fins a la porta dels “enterradors”, mentre el capellà feia el senyal de la creu sobre l'altar de l'església.
“¿Es usted anarquista, comunista o sindicalista?”, els preguntaren als dos en llurs judicis. “No”. “Así pues, es usted amigo de la causa nacional”. “Yo no soy político, ni entiendo de política”, va dir un d'ells, “bastante tengo con lo mío”. “Yo soy amigo del que me dé de comer”, respongué l'altre al seu temps. “Usted fue el asesino de un compatriota que se alió con el alzamiento”, li digueren al primer. “No, eso no es cierto”, va respondre, “aquí los únicos asesinos se fueron hace tiempo”.
La sort va tractar millor al segon que no pas al primer. Després de poques hores, el segon era traslladat fins a Saragossa, acusat d'ideals anarquistes, amb una pena de quaranta anys de presó. El primer no es va moure del poble. En un parell d'hores ho tingueren enllestit. L'acusaren d'assassinat perpetrat amb l'ajuda del Comitè. No hi havia ningú més a qui acusar. Fou condemnat a pena de mort. Cap veí dels que l'havien avisat abans comparegué per defensar-lo.
La seva dona encara el va veure abans que el matessin. “No hauries d'haver obeït el Comitè”. “No em va quedar altre remei”, va dir-li ell. “Ella es va queixar de la hipocresia dels del Comitè, que ho arreplegaven tot i no feien res, i mira com va acabar”. “Pel seu republicanisme, ara pagues tu”. “No pago pel seu republicanisme; sinó per la covardia del Comitè”.

A les vuit del vespre es van sentir nou trets rere una tàpia.

Posts relacionados: