Progressiu català. III: Secta Sònica - Fred Pedralbes

Una vegada vaig llegir un llibre d'història de la música contemporània en què presentaven els DIRE STRAITS sota el líric títol "Quan la guitarra es fa protagonista". Encara que l'àlbum que es ressenya avui no té res a veure amb els Straits (i que a més aquests fan ús d'una gran profusió de teclats :-S), m'agradaria aplicar aquest bonic títol introductori al grup de què parlem avui.

SECTA SÒNICA és realment mereixedora d'aquesta entradeta. Només cal veure la seva formació:
- Jordi Bonell (guitarra)
- Víctor Cortina (guitarra)
- Rafael Zaragoza (guitarra)
- Noel Mújica (percussió)
- Xavier Pérez (baix)
- Dave Pybus (teclats, saxo)
- Jordi Vilella (bateria)

Com podeu veure, 3 guitarres. I els passatges solistes se'ls van alternant entre els tres, o bé els interpreten alhora o amb arranjaments que sonen realment bé.

Dit això, introduïm ja la ressenya de l'àlbum en qüestió.

"Fred Pedralbes" és el primer àlbum del grup i és un artífex perfecte i equilibrat del que aleshores s'anomenà "rock laietà", una barreja progressiva de Catalunya consistent en fusionar jazz-rock amb tocs mediterranis i folk català.

Els quatre primers temes de l'àlbum són els que s'emmarquen més clarament en aquesta fusió laietana. "Violentos los correas", malgrat el títol, és un tema exquisit que recorda bastant en alguns moments als tocs andalusos d'alguns temes d'ICEBERG. "I left my heart in El Aaiun" és una balada instrumental (sí, un terme una mica contradictori) on es comença a veure de manera clara el gran treball de les guitarres. "Renato Sabrosone" s'inicia amb un to més fresc i menys melancòlic i evoluciona en un jazz-rock força planer. I "Wad-Ras" tanca la secció més laietana del disc com una continuació al discurs anterior.

Amb "La palmeria" s'introdueix una secció molt més simfònica. Ara, les guitarres s'allunyen del so delicat del jazz-rock anterior per apropar-se a la distorsió "fuzz" (so característic de l'àlbum "Why? Máquina!", del qual ja hem parlat anteriorment). Els teclats prenen un poc més de protagonisme.

El so del sisè tema, "Acoyte", és més agressiu i serveix per trencar la possible monotonia que pugui generar en algú el set-list anterior. Aquest tema és ben curiós perquè entre els passatges intensos de la guitarra i per sota dels solos se sent de fons una guitarra acústica que pren un caràcter molt "folk", gairebé a l'estil Mike Oldfield. Una bona barreja.

"Puré de rissos" és un petit obsequi de simfonisme que de nou ens regala Secta Sònica. Un tema molt curtet protagonitzat per una guitarra acústica.

"La Terra és plana" fa l'efecte de voler tornar a l'estil d'"Acoyte" i quan sembla que es decantarà més per un estil folk apareixen clares reminiscències al rock andalús que també venia desenvolupant, per aquells anys, grups com Triana, Cai, Imán... Les harmonies són clarament properes a aquestes latituds, però barrejades amb simfònic, folk, orientalisme... De tot una mica i en petites proporcions. Com a resultat, un tema ben temperat.

Fred Pedralbes conclou amb una delicadesa acústica, simfònica i rockera a parts iguals anomenada "Aquàries", un bon final que deixa millor sabor de boca i ganes de continuïtat.

Conclusió: dels millors discos que es poden escoltar de progressiu català. Apte fins i tot per a oients no iniciats en aquest gènere, pot ser un bon principi ja que destil·la molt bona qualitat, canvis harmònics que el fan interessant, i no és un àlbum d'excessos com el "Minorisa" de FUSIOON o el "Why? Máquina!" (àlbums d'aquells que tant en agraden als fanàtics del rock progressiu, autèntics MALALTS!). :-P

--> Enllaç interessant a un article sobre el Festival de Rock de Santa Coloma (any 1976), on actuaren els principals grups catalans de rock progressiu.

I aquí un tros del cartell del festival:

--> DESCÀRREGA

servido por sepharad 3 comentarios compártelo