Dues obres de Sergi Pàmies

1. Si menges una llimona sense fer ganyotes

- Premi Ciutat de Barcelona 2007
- Premi Lletra d'or 2007
- Quaderns Crema, ISBN 978-84-7727-452-0

"Als vint contes de Si menges una llimona sense fer ganyotes s'hi barregen situacions quotidianes i fantàstiques que aprofundeixen en emocions comunes. L'amor no correspost, la desconfiança, els lligams familiars, l'excés de solitud o de companyia són alguns dels elements que identifiquen aquest llibre. Amb una mirada irònica, penetrant i continguda, Sergi Pàmies tracta de les servituds d'uns personatges vulnerables, esclaus d'unes circumstàncies que, com les llimones, combinen l'acidesa amb les propietats refrescants."

"Estirant el fil d'una situació intranscendent, Pàmies el desenrotlla en poques frases fins al drama, la inquietud, l'explosió, l'absurd." (M. Silber, "Le Monde")

"Un llibre inacabable, infinit... El miro al·lucinat. És com un pou inesgotable... I acabo per avui, me'n vull anar a dormir, que demà haig de tornar a llegir-lo." (Enrique Vila-matas)

"Pàmies és un autor insubstituïble. I Si menges una llimona sense fer ganyotes una obra que sintetitza el seu talent narratiu... Alta literatura." (Julià Guillamon, "La Vanguardia")

2. Sentimental

- Quaderns Crema, ISBN 84-7727-135-6

(Penjo aquí una petita ressenya que vaig fer fa un any sobre aquesta novel·la).

---------

PÀMIES, S.: Sentimental. Quaderns Crema. Barcelona, 1995. 182 pp.

Sergi Pàmies va néixer a París el 1960, fill d'exiliats comunistes catalans. Va rebre una educació humanista i laica, plena d'ètica i respecte envers els altres.
Fins als onze anys visqué a Gennevilliers, un barri pobre a la perifèria de París. Va compartir la vida clandestina dels seus pares, sentint-se diferent a la resta de companys de la seva edat. Amb els seus pares va viatjar també a Txecoslovàquia, Romania o l'URSS. A partir dels tretze anys va començar a adonar-se del perill i la realitat de l'exili.
Va arribar a Barcelona el 1971 i estudià a l'escola Isabel de Villena. A casa, d'adolescent, llegia llibres de poesia catalana, com ara Joan Salvat-Papasseit i Joan Vinyoli, que van empènyer-lo cap a l'escriptura.
El 1985 va portar alguns dels seus contes que havia escrit anteriorment a l'editorial Quaderns Crema, que els publicà sota el títol “T'hauria de caure la cara de vergonya”. Un any després va aparèixer “Infecció”, el segon recull de contes.
Després d'això, Pàmies va alternar l'escriptura de la seva primera novel·la, “La primera pedra” amb la col·laboració en mitjans de comunicació. Amb Quim Monzó va coescriure la ràdio-novel·la “Sang bruta”, emesa a Catalunya Ràdio el 1990. Dos anys més tard publicà “L'instint”, guardonada amb el premi Prudenci Bertrana per votació dels lectors. D'aquesta novel·la se'n va fer una traducció francesa amb molt bona crítica.
El 1996 va publicar la novel·la “Sentimental”, en la qual introdueix amb més intensitat reflexions sobre l'amistat, l'amor i la mort, temes que, segons ell mateix, el mouen a escriure i que sent cada dia. L'any següent va publicar el seu tercer recull de relats, irònicament titulat “La gran novel·la sobre Barcelona”, guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or.
El 2000 va publicar un nou recull anomenat “L'últim llibre de Sergi Pàmies”, on combina relats poètics amb una novel·la breu. El 2006 va aparèixer el seu darrer recull de contes, amb el títol “Si menges una llimona sense fer ganyotes”.
Com a traductor, ha passat del francès al català diverses obres d'Apollinaire, Toussaint, Agota Kristof i Daniel Pennac, entre d'altres.

“Sentimental” és una novel·la breu que Sergi Pàmies va publicar el 1995. A grans trets, explica la història d'un home en recerca de la seva identitat real, allunyada de la família i la quotidianitat. Es divideix en sis capítols, i cadascun d'aquests en vàries “escenes”.
En aquesta novel·la es barregen trets realistes amb altres característiques introspectives, psicològiques, detalls de ficció i inclús aspectes que resulten inversemblants i absurds. Sergi Pàmies intenta transmetre (i aconsegueix de fer-ho) un “sentimentalisme” molt allunyat dels cànons estètics habituals.
L'estil de Sergi Pàmies és pròxim a la narració objectiva, malgrat ser aquesta en tercera persona. Això no significa que l'autor no introdueixi referències omniscients i pensaments dels personatges, amb les seves corresponents valoracions, però molts cops es limita a tractar el desenvolupament dels fets de manera “freda”, descrivint únicament el que ocorre (la qual cosa aporta molts detalls a la descripció).
Un altre aspecte destaca en l'estil de l'autor: l'ús de construccions sintàctiques breus i l'abundància de pauses (principalment punts). Això contribueix al to calmós de la narració i li atribueix un caràcter especial.

Al principi de l'obra Pàmies introdueix una citació que, com es veure més endavant, resulta força transcendental. Diu el següent:

“Sabem que l'imant atreu la magnetita, però ignorem si la magnetita també atreu l'imant o hi és arrossegada contra la seva voluntat.” Atribuït a un metge àrab del segle XII.

És a dir, la qüestió de partida és si una persona és capaç de sobreposar-se al seu destí o si aquest l'arrossegarà inexorablement durant tota la seva vida, per la qual cosa aquesta deixarà de tenir sentit.
És una mica aquesta reflexió la que intenta fer Pàmies per mitjà del seu personatge principal a “Sentimental”, un home sense identitat. D'aquest personatge només sabem, a priori, que és fumador, i que un dia va sortir de casa a comprar tabac i no va tornar-hi mai més. Sabem, per tant, el desenllaç de l'obra, o al menys el condicionant principal de la trama que se'ns explicarà a continuació: tot gira entorn a aquest home que, per diferents circumstàncies, no tornarà a casa seva, malgrat haver sortit només a comprar tabac, malgrat tenir una vida establerta a Bèlgica i una dona i una filla, de les quals gairebé no en sabrem res més.
Aquesta situació inicial és, si més no, impactant. La llarga odissea d'aquest protagonista, que després adoptarà la falsa identitat de Lourenço Oliveira, després d'haver patit un accident d'avió, d'haver sobreviscut, d'haver escapat d'un hospital i d'haver viatjat al Brasil amagat en un vaixell mercant. En la narració de tots aquests fets, destaca, com ja hem dit, l'estil narratiu de Sergi Pàmies, esquitxat de detalls absurds, oracions breus, una fina ironia i fets aparentment antitètics. Vegem-ne alguns exemples.

Després de mirar a dreta i a esquerra -i de deixar passar tres camions de bombers-, travessa l'avinguda. Potser en trobarà [tabac] a la botiga del pakistanès que no tanca fins a mitjanit, pensa. S'hi dirigeix. La botiga del pakistanès s'està incendiant.

El cambrer no respon. L'home se li acosta, disposat a despertar-lo. A mig metre de distància, s'adona que, tot i que conserva els ulls oberts, és mort. Un bassal de sang li envolta el cap i a la templa dreta hi té un forat, de bala, probablement.

Travessarà els carrers sense mirar i per poc no provocarà un accident entre un cotxe, que frenarà per no envestir-lo, i una motocicleta conduïda per un fabricant de calendaris.

En una parada de tir al blanc, la dona va guanyar un conill de peluix disparant contra mitja dotzena d'escuradents (el conill era de baixa qualitat: durant el viatge de tornada, li van caure els ulls).

Estirada al passadís, una dona treu bromera per la boca i un adolescent la filma amb una càmera de vídeo. Al costat, una hostessa pregunta si hi ha cap metge a bord (n'hi havia un, sí: el peruà). Al seient del davant, dues noies molt joves, molt rosses i molt primes s'abracen i es besen a la boca.

L'ona expansiva ho mata tot: els peixos, les gavines, el plàncton, els passatgers i la tripulació. [...] L'home estossega. S'ha empassat una mica d'aigua amb gust de petroli.

Les entranyes de l'Atlàntic -hauria pogut especular- només amaguen una llista d'objectes, més que perduts, abandonats; allò que els saquejadors no van considerar prou valuós o que, per incompetència, van oblidar. Garfis de corsaris rovellats, fòssils d'albatros que cap científic miop no observarà a través d'un microscopi, dents de catxalot que no penjaran mai d'un collar indi, armes d'arponers que no presidiran la vitrina de cap exposició sobre els orígens de la pesca, mascarons de proa que no decoraran la biblioteca de cap lord alcoholitzat, esquelets d'acordions, residus nuclears, souvenirs de l'Atlàntida, espines de sirena, submarins de l'exèrcit soviètic i bigotis de foques; tot apilat de qualsevol manera, com a les golfes d'un museu en decadència.

- ¿Fa temps que fa de cuiner?
- Tretze anys.
- Deu ser una feina molt dura.
- Si t'agrada, no tant.
- ¿No s'estimaria més treballar en un restaurant?
- En vaig tenir un, però es va incendiar.
- ¿Un accident?
- No. El vaig incendiar jo. Havia de cobrar l'assegurança. Si no, m'arruïnava.

Aquest estil, sota el meu parer, té molt de “sentimental”. I l'Oliveira patirà altres problemes, inclús serà adduït per uns ens extraterrestres, però l'estil narratiu fonamentalment es mantindrà, fins que la filla del protagonista, atleta belga, sentenciï finalment, com el seu pare deia del cafè de la Lúcia: “No es pot descriure amb paraules”.

Resulta un sense sentit trobar un tema definit d'aquesta novel·la, ja que com en un quadre impressionista, és un simple i alhora complex intent d'evocar sensacions.
Indubtablement, Sergi Pàmies es proposa aquí, a “Sentimental”, d'abordar algunes de les emocions més freqüents en les persones d'una manera totalment original, deslligada de qualsevol tòpic (amor apassionat, mort com a dolor, amistat incondicional).
Podem dir que el tema principal de la novel·la és una reflexió sobre la condició humana i el destí, tot i que aquesta reflexió està disfressada per moltes descripcions detallistes que de vegades freguen l'absurd (aspecte que tractarem també a la crítica). Sergi Pàmies aborda primerament el tema de la mort, a la qual es veu gairebé sotmès el protagonista en patir un accident d'avió del qual se salva miraculosament. Llavors inicia un viatge cap a l'eternitat de la mort, que l'autor també descriu invariablement, del qual finalment el protagonista retorna per continuar la seva vida.
El tema amorós apareix sempre, és una constant al llarg de la novel·la. Pàmies ens descriu com el futur Oliveira estima (o estimava, això mai s'aclareix) la seva dona i la filla, com eren una família feliç (de “gos bavejant”, segons diu el propi autor). També descriu l'amor entre dos doctors de l'hospital de Porto. Posteriorment, l'Oliveira s'enamora un altre cop, al Brasil, de la dona que anuncia els vols a l'aeroport, de nom Iris. L'amic de l'Oliveira, qui li proporciona la identitat falsa i l'amaga en el vaixell, el cuiner Horácio, també té una família i s'estima la seva dona, la Lúcia. En definitiva, com hem dit, un tema constant i reiterant.
El tercer tema destacat és l'amistat. L'amistat que més fortament s'estableix (i gairebé la única) a la novel·la és entre l'Oliveira i l'Horácio, que serà trencada finalment per l'adducció de l'Oliveira.
Un subtema destacat (sobretot al final de la novel·la) és la valoració sobre el nucli i la institució familiar que fa Sergi Pàmies. L'Oliveira, de fet, ha abandonat a dues famílies, dues dones, una filla que necessitarà tractament psiquiàtric i que acabarà guanyant una important competició d'atletisme sense ni tan sols pensar-ho i rebent les caloroses felicitacions del món sencer, una noia que acabarà pensant en la glòria i enfonsant-se de nou en la timidesa, mentre l'Oliveira la mira a distància des del seu estat insensible de l'adducció, i mentre ella només es veu amb cor de respondre als periodistes, que les emocions que acaba de sentir, els records que està evocant, aquest estat en el que es troba després de córrer cent metres en deu segons,
“No es pot descriure amb paraules”.

Personatges:
- L'home que va sortir a comprar tabac (Lourenço Oliveira): protagonista de la novel·la. No sabem gairebé res del seu passat. El seu caràcter no és descrit profundament. Un dia, sense saber-ho, inicia un viatge que no té tornada. De Brussel·les a Porto. De Porto a Río de Janeiro. De Río a l'espai dels ens interseccionats. En aquest home sembla imperar la raó. Malgrat això, està sempre molt influït pels sentiments.

- Nelson Horácio: cuiner del vaixell on s'amaga l'Oliveira, i posteriorment el millor amic d'aquest, qui li proporcionarà una nova feina, un lloc on viure i una nova identitat a Río de Janeiro. No sabem si l'Horácio se sent decepcionat quan el seu amic és adduït pels extraterrestres. La seva dona es diu Lúcia. Tenen tres fills.

- Lúcia: esposa de l'Horácio. Es silenciosa, d'una timidesa que contrasta amb el seu caràcter aparentment alegre. Fa un cafè molt bo.

- Antunes: és el cap de l'Oliveira en la feina que troba a Río. És un home taciturn, insensible i incapaç de mostrar qualsevol sentiment. Malgrat això no és mala persona, ni molt menys. L'Oliveira arriba a apreciar-lo. El maten a trets per accident.

- Iris: treballa a l'aeroport de Río, únicament anunciant els vols (alguns d'ells falsos). Ho fa perquè té una veu extremadament bonica. L'Oliveira s'enamora de la seva veu i, a base d'insistir, l'Iris acabarà sent la seva companya sentimental.

- La filla de l'Oliveira: és una atleta belga de la qual desconeixem el nom i la vida, majoritàriament. Sabem que va batre el rècord dels 100 metres en deu segons. La seva mare la veia per la televisió, amb el Phillip, el seu company. El seu pare escoltava la narració de l'esdeveniment en algun lloc de l'espai, amb els ens interseccionats.

- Els ens interseccionats: són uns organismes o ens, simplement, que addueixen l'Oliveira perquè se senten atrets per les seves xancletes de colors amb llums, que li havia regalat l'Iris. Són molt tímids i rebutgen l'autocompassió.

- El cambrer de l'hotel: és un personatge terciari (només apareix dues vegades). Malgrat això té una peculiaritat, i és que sabem per què se'l va trobar mort l'Oliveira, quan encara no es deia Oliveira i buscava tabac: algun marit gelós l'havia mort a trets amb una pistola amb silenciador.

Entre l'inici de la novel·la (el protagonista va a buscar tabac) i el final (la seva filla bat el rècord dels cent metres) passen deu anys.

En conjunt, la novel·la “Sentimental” és indubtablement innovadora.
En l'apartat del resum del contingut, hem posat alguns exemples de l'estil narratiu d'en Sergi Pàmies. Aquest estil és propi de l'autor (tot i que s'apropa a la manera d'escriure d'autors com ara Quim Monzó). Com ja hem dit, un dels trets d'aquest estil és la introducció de detalls aparentment irrellevants i absurds.
L'obra sobta des del començament (a l'estil de “Crònica d'una mort anunciada”, comencem sabent el final o el desenvolupament dels fets). La diversitat d'espais i llocs on Pàmies situa els seus personatges és un tret també a tenir en compte.
Els personatges de l'autor, sovint, apareixen de sobte i sense gaires especificacions: Pàmies dóna molta més rellevància als detalls psicològics, per exemple, que a la descripció física de les persones.
La trama avença per si mateixa, sense cap motivació que la faci avençar. És simplement la narració d'una vida atípica, la de l'Oliveira, que comença amb dona i filla a Brussel·les i acaba tot sol, amb unes xancletes que fan pampallugues, contestant preguntes mentals d'ens extraterrestres tímids i anticompassius.
Esperava un final més tancat, que donés solució a tots els interrogants que apareixen progressivament en la novel·la, i en lloc d'això m'he trobat un espai fictici amb uns personatges no humans també ficticis. Malgrat tot, no em desagrada, doncs la reflexió final sobre les persones que fugen, que dediquen la seva vida a retrocedir i allunyar-se del lloc on venien, em sembla la part més encertada de la novel·la.
L'autor no pretén mai defensar la postura i les decisions que pren l'Oliveira, però tampoc les critica. Simplement, les explica. Per això dèiem al principi que el narrador no és purament omniscient. Podríem parlar en aquest cas d'omnisciència relativa o parcial. Aquest punt de vista és perfecte per dues coses: 1) per suscitar l'opinió del lector, que no li ve donada per endavant, sobre una història qualsevol; 2) per crear expectació i culminar sempre les accions amb un final inversemblant o sorprenent.
Sembla curiós constatar, i això ja a mode d'anècdota, que Sergi Pàmies deu sentir alguna mena de debilitat pels incendis: una de les primeres coses que troba el protagonista en la seva recerca de tabac és una botiga d'un pakistanès incendiant-se. Després, l'avió en que viatja cau al mar, explota i s'incendia. Per últim, l'Horácio li explica com va haver d'incendiar el seu restaurant per cobrar l'assegurança.
En definitiva, aquesta novel·la convida a la reflexió. Ja des de l'enigmàtica portada (dos daus, un vermell i un verd) se'ns introdueix el tema del destí. I per acabar ens podem preguntar: l'Oliveira aconsegueix fugir del seu destí? Aconsegueix escapar per complet de tot el que està prefixat i forjar-se una nova vida lluny de casa? O, per contrari, viu esclau del record? Sent remordiments quan gairebé veu córrer la seva filla? Li sap greu haver-se allunyat de la Iris per col·laborar amb els ens? És el seu viatge sense sentit una recerca d'ell mateix que no el durà enlloc? Quin és el sentit de tot plegat? I com que Sergi Pàmies llegia a Vinyoli quan era petit, què millor que acabar dient:

On és que som? Enlloc?
Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.
(Joan Vinyoli, “Les boies”, Cercles)

---------

Recomano fervorosament les dues obres.

servido por sepharad sin comentarios compártelo