1. Introducció: "PINK FLOYD THE WALL" o la història d'un mur de sentiments

"The Wall" fou el darrer àlbum real de Pink Floyd amb Rogers Waters, abans de la ruptura. Després n'hi hagué un altre, "The Final Cut" (1983), però era en realitat un àlbum de Roger Waters en solitari interpretat per Pink Floyd.

El 1977 fou l'any d'"Animals", fantàstic àlbum on es notava ja, descaradament, com Waters i només Waters controlava la situació de Pink Floyd. No només és ell qui composa majoritàriament la majoria dels temes d'"Animals". A més, l'estil del grup es tenyeix de reivindicació i de decadentisme, ambdues coses marca de la casa del propi Roger Waters. En efecte, "Animals" és un àlbum decadent. Obert i tancat per una balada anomenada "Pigs on the Wing", el seu interior conté tres macrotemes (suites) en les quals, mitjançant la metàfora de la societat animalitzada (Waters s'emmirallà en Orwell, però a la inversa), Pink Floyd alça la veu contra el seu propi país i la ferotge política exterior, econòmica i social que promovia.

La decepció de Waters era profunda, tan profunda que va deixar que es traslluís la seva ideologia als treballs de Pink Floyd. Ell n'era el lletrista i, per tant, va reflectir en aquestes lletres tot el seu odi envers la repressió. Si a "Animals" critica aquesta repressió des de la banda de l'ètica i la política, "The Wall" suposa un pas més en la consolidació de l'estil crític de Waters. Per primer cop, el lletrista va barrejar una mena d'autobiografia amb una història de ficció totalment preconcebuda, afegint-hi el sustent musical necessari i conduint-ho tot amb unes lletres profundament esfereïdores.

El resultat va ser un doble àlbum, "The Wall", en què Roger Waters fa totalment de mestre de cerimònies. David Gilmour encara conserva una part de protagonisme, però el grup es veu definitivament desfet. El 1979, Pink Floyd ja no és el conjunt de rock progressiu més conegut arreu del món; és un complex instrument que Roger Waters utilitza amb decisió per tal de mostrar al món una realitat decadent i horrorosa.

La "gràcia" de "The Wall" fou que no es va quedar en això. En un moment en que el punk començava a notar els primers efectes del seu declivi (així de breu havia estat), "The Wall" va significar la fi del somni dels setanta. La psicodèl·lia i els hippies s'havien acabat feia temps, però l'esperança de regenerar el somni perdurava. Ja era hora, doncs, d'enterrar-la definitivament.
La importància de "The Wall" és cabdal, doncs, no només per entendre l'evolució musical de Pink Floyd, sinó perquè és un retrat (totalment subjectiu, això sí) de la societat i en aquest aspecte tothom s'hi hauria de veure reflectit. Si a això hi afegim que el tractament dels múltiples temes que apareixen a l'àlbum es fa mitjançant lletres alhora directes i metafòriques, aparentment simples però complexes de mena, arribarem a una conclusió indiscutible: "The Wall" no és una obra mestra de la música popular del segle XX; és una de les obres cabdals i universals de l'Art en general.

Alan Parker, d'acord amb Roger Waters, que volia un acomiadament excels per part del grup (sembla que el propòsit de Waters era que "Animals", "The Wall" i "The Final Cut" fossin els tres últims àlbums de Pink Floyd, després dels quals la banda es desfaria), començà el 1980, quan "The Wall" ja era un èxit irrevocable, però encara no es gaudia de prou perspectiva com per a analitzar-lo en profunditat, a dirigir una pel·lícula basada en la història de l'àlbum.

Aquesta pel·lícula mostraria la història psicològica de "The Wall", que com hem dit era totalment autònoma ("The Wall" és, segurament, l'àlbum més conceptual que mai s'hagi creat, superant en aquest aspecte la feina feta amb "Dark Side of the Moon"). La pel·lícula va veure la llum, després de moltes dificultats, el 1982. S'anomenà "Pink Floyd The Wall".

El film no és, evidentment, una producció cinematogràfica ordinària. Com el mateix Parker va dir, "no conté ni un sol diàleg que puguem anomenar com a ordinari". En realitat, el film és un entramat tan gran de temes, reflexions i crítiques, que encara avui resulta difícil comprendre'l completament.

L'argument, a grans trets, és el següent: Pink Floyd (Bob GELDOF) és un músic de rock de gran fama. La seva vida s'ha anat desenvolupant atípicament, sota de desenes de sentiments confrontats. El buit per la pèrdua del pare, la sobreprotecció materna o la repressió creativa de l'escola són només alguns dels maons que ajudaran Pink a construir un mur al seu voltant, per tal d'impedir que la feridora realitat deixi en ell un rastre autodestructiu impossible d'esborrar.

Bob Geldof fou, a més d'actor en aquesta pel·lícula, fundador del grup "Boomtown Rats", i més recentment ha estat promotor de diferents xous benèfics, com el Live 8 del 2005.

Fa algun temps (concretament el 15 de setembre de 2006) vaig acabar un petit guió d'aquesta pel·lícula, que penjaré a continuació en un altre post. Posteriorment, intentaré analitzar en posts respectius cadascun dels aspectes de la pel·lícula, relacionant-los amb la pròpia vida de Roger Waters i amb un seguit de tòpics que es repeteixen al llarg de la vida musical de Pink Floyd amb Waters.

Per suposat, recomano la visió d'aquest film per tal de copsar personalment la grandiositat de la concepció de "The Wall".

----

Alguns links:

--> A complete analysis of Pink Floyd's "The Wall" (anglès)
--> Converses sobre "The Wall" i Kafka (Sinfomusic) (castellà)

servido por sepharad 3 comentarios compártelo