1937 - 2007. No ens falla la memòria!

Lleida, 2 de novembre de 1937. 15:40 hores.

Enmig el silenci del migdia a la ciutat, comença a sentir-se una suau remor d'avions. Algunes persones del carrer alcen la vista cap al cel, però no veuen res. Quan el soroll augmenta, tots comprenen el que passa. La majoria tenen a casa fulletons que han repartit els de la Junta de Defensa:

"Consignas de Refugio. 1- Acatar las órdenes del Jefe de Refugio; 2- La entrada al Refugio estará siempre abierta hasta que esté completado el número de personas que tenga cabida en el mismo; 3- Disponer por lo menos de pico y pala; 4- Instalación de luz eléctrica, prohibiendo las de otra clase; 5- Rigurosamente prohibido fumar; 6- Se dispondrá de un pequeño depósito de agua; 7- Se dispondrá de un pequeño botiquín para curas de urgencia; 8- Instalación de algunos asientos; 9- Todas las familias que acudan al mismo se proveerán de una lámpara eléctrica de mano..."

Alguns corren cap al refugi, baixant les escales de dos en dos. Agafen el primer que tenen a mà. Rodolen escales avall. Senten clarament com els avions s'acosten cap a ells. En pocs moments els soterrarà la runa.

Aquestes persones tingueren, relativament, sort. No així els nens i nenes que, a aquesta hora, estan al Liceu Escolar de Lleida, situat al carrer Blondel. En una classe, un professor jove i ben plantat fa fora un dels seus alumnes, que no semblava mostrar gaire interès. "Vagi a la biblioteca i torni quan hagi acabat", li diu. El nen se'n va molest. No sap que aquell càstig el salvarà la vida.

El nen està tot just baixant l'escala per anar a la biblioteca del Liceu quan sent, de sobte, una remor molt forta de motors. Corre cap a la porta de la biblioteca. Llavors, un cop l'eixorda. Cau a terra, i les parets tremolen i s'esquerden. Un altre cop, encara més fort. L'edifici s'enfonsa al seu darrere. Allà queda ell, estirat, cobert de runa i de pols fi. Darrere, les parets caigudes amaguen els cossos de 48 alumnes i diversos professors.

L'Aviazione Legionaria Italiana (abans es creia que havia estat la Legió Còndor alemanya) va bombardejar Lleida tal dia com avui, fa exactament 70 anys. Van morir més de dues-centes persones, un quart d'elles alumnes i docents del Liceu Escolar, que havia estat creat a principis de segle pels professors Frederic Godàs i Victorina Vila, seguint el model d'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.

La memòria és poruga i és difícil que, després de quaranta anys de repressió, procuri de recordar allò que no hauria d'oblidar. Però, afortunadament, el 2006 l'Ajuntament de Lleida va emplaçar una estàtua commemorativa en el lloc que havia ocupat el Liceu, lloc que avui s'ha vist envoltat d'algunes espelmes i frases en record dels infants i professors morts durant el bombardeig.

Estudiants víctimes del bombardeig

Aspecte de la plaça de la Llibertat (actualment, plaça de Sant Francesc) després del bombardeig del 2 de novembre

-----

Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

(Màrius Torres, "La ciutat llunyana". Sanatori de Puig d'Olena, Sant Quirze Safaja, 5 de març de 1939)

Posts relacionados: