La Plaça del Diamant. Comentari crític de l'adaptació a càrrec de Josep Maria Benet i Jornet

L'adaptació teatral que Josep Maria Benet i Jornet fa de la coneguda novel·la de Rodoreda, sota la direcció de Toni Casares, es pot veure actualment a la sala gran del TNC. El cert és que l'adaptació deixarà, en l'espectador amb uns mínims coneixements de l'estil de la novel·la, un regust amarg si el que hom busca és una reproducció fidel de l'obra de Rodoreda.

Una adaptació a la qual Benet i Jornet hi incorpora molts elements nous (sobretot, pel que fa al tractament de l'argument més que no pas pel que fa a l'argument mateix) i que dóna sempre la sensació que, malgrat tot, desmereix. L'escenografia, a càrrec de Jordi Roig, és realment impressionant i els canvis d'escenaris s'afronten en l'obra de manera molt correcta. També el paper dels actors és molt respectable i tota crítica objectiva ha de valorar positivament les interpretacions, sobretot les de l'Anna Sahun (Julieta) i la Mercè Aranega (senyora Enriqueta). Un personatge, aquest últim, que serveix de fil cohesionador de la història i al qual s'atorga un paper protagonista que, molt correctament, cohesiona l'estructura de l'obra.

La llarga durada, amb tres parts i un total de tres hores de funció, no fan, però, que l'adaptació resulti excessivament monòtona. Molts altres aspectes es poden destacar en favor de La Plaça del Diamant, com ara la introducció d'un cert moralisme que no deixarà indiferent ningú, i la dramatització del període bèl·lic que afronta la Colometa.

Si l'obra, però, és criticable, és per altres motius. En primer lloc, Benet i Jornet atorga un canvi massa radical a molts dels seus personatges: la Colometa, una “bleda” a la novel·la (com la va descriure Baltasar Porcel) se'ns mostra ara molt menys feble enfront el seu marit Quimet. Carles Martínez, en el paper d'Antoni, l'adroguer, apareix inevitablement forçat, i és que el seu personatge en realitat no és pas com es pinta a l'adaptació teatral. I així amb alguns altres: la Julieta, en Mateu i la Rita són fonamentalment els personatges més ben escenificats.

Un altre aspecte que no se'ns pot passar per alt és la manca de simbolisme de l'adaptació. La Plaça del Diamant és una novel·la amb una càrrega simbòlica molt important, imprescindible. En l'obra teatral, en canvi, s'eliminen molts símbols i altres apareixen residualment. D'acord que és una adaptació i que els llenguatges teatral i narratiu són diferents (en aquest sentit, Benet i Jornet es justifica molt correctament), però el manlleu d'alguns símbols, com ara l'embut o el ganivet contrasta negativament amb la repetició continuada d'un element marejant: els coloms.

Pel que fa a l'argument, s'ha de parar compte amb la tercera part de l'obra: és el moment en què Benet i Jornet, fent ús de tècniques més aviat de telenovel·la en lloc de teatrals, presenta un gir total en l'estat anímic dels personatges i, d'aquesta manera, modifica la trama més enllà del que és permissible. De sobte, de cop i volta (a partir del tan poc encertat crit de la Colometa de “Nens! Ja tenim sopar!”) se'ns apareixen personatges repentinament, no diré feliços, però sí cofois i agraïts. Després d'una guerra, de la derrota, la fam i els afusellaments! Certament, no és això el que ocorre en la novel·la de Rodoreda, en la que amb prou feines la Natàlia assoleix un estat de tranquil·litat fins al final de la narració. És aquest potser l'error més gran de Benet i Jornet: fer que el tercer acte de La Plaça del Diamant sembli la boda de la Teresa i el David a Ventdelplà.

Per últim podem fer esment de qüestions més tècniques com ara el vestuari, que al meu parer no va restar a l'alçada de les circumstàncies. La Colometa, durant la major part de l'obra, vesteix parracs. I en l'etapa de la guerra es justifica, però no en la resta. El vestuari fa que molts personatges es vegin com taques grises enmig una escenografia tan impressionant que li pren el protagonisme als propis actors.

En definitiva, una adaptació correcta, però ni molt menys excel·lent. Malgrat tot, és justificable. La interpretació de la novel·la varia clarament entre els lectors, de manera que l'adaptació de Benet i Jornet agradarà més o menys, depenent de la lectura que s'hagi fet (o no fet) de la novel·la. ⧫ Sepharad 4/XII/07