Campanes tubulars, de Miquel Vellcamp

He pensat a fer aquest post per una senzilla efemèride musical: Mike Oldfield porta anunciant ja uns quants mesos l'imminent llançament d'un nou àlbum: Music of the Spheres. En vista que el llançament es va retardant progressivament (primer era per a Novembre de 2007 i finalment sembla que fins el Març de 2008, res de res), farem una petita ressenya d'un dels àlbums més coneguts de Mike Oldfield. De fet, el seu primer àlbum: Tubular Bells.

Per cert, en quant a Music of the Spheres. Un altre àlbum? Quants en van? Serà aquest tan decepcionant com els altres? Això em preguntava jo fins que en diferents fòrums han començat a sortir opinions assegurant que l'àlbum, per primer cop en uns quants anys, ÉS REALMENT BO! (en podeu veure aquí i aquí).

De moment, anem per Tubular Bells. No ens il·lusionem tan ràpid...

Aquest és l'àlbum que haurà escoltat gairebé tothom al món (o això em sembla a mi). Oldfield, amb només 16 o 17 anys, va enregistrar la maqueta de dalt a baix ell sol, tocant tots els instruments (guitarres i derivats, percussió, baix, teclats, xilòfons, les pròpies campanes tubulars...) i després va anar pel món buscant alguna discografica que ho acceptés. Només VIRGIN RECORDS, tot just creada el 1973, va fer-ho. L'èxit va ser immens.

L'àlbum conté tan sols dos temes: "Tubular Bells (I)" i "Tubular Bells (II)". Com és obvi, cada tema ocupa un costat del vinil original. Duren aproximadament uns 25 minuts cada un. Com a anècdota, el començament de l'àlbum és mundialment conegut perquè apareix a la pel·lícula "L'exorcista". Sembla ser que, a més, no van demanar l'autorització a Mike Oldfield...

Musicalment parlant, Tubular Bells no és un àlbum difícil d'escoltar. Les harmonies són senzilles i en general té un to de sobrietat molt marcat. L'espectacular, però, és la quantitat de sons barrejats i interpretats per Oldfield en dos llargs temes únicament instrumentals i seguint un fil que mai no es perd, amb canvis melòdics extrems. Això, l'any 1973, obria un nou camí: un itinerari que (al meu parer) acabaria desembocant en la "New Age" i estils afiliats (dels quals no conec gaire).

La importància de Tubular Bells va ser enorme. Crec que Oldfield mai no ha superat la qualitat compositiva d'aquest àlbum, tot i que altres com Ommadawn o Hergest Ridge o inclús Amarok s'hi han apropat.

Estil? Això és més difícil. No hi ha un estil definit que catalogui Tubular Bells. S'ha inscrit dins el Rock progressiu, i realment penso que és una bona opció, però aprofundir més és inútil i, a més, poc interessant. Simfònic? World-music? Rock a seques?

Tan interessant com escoltar aquest àlbum resulta veure'n la seva interpretació en directe. Existeix una gravació, "The Essential Mike Oldfield (Live at Knebworth 1980)", en què es pot veure el Tubular Bells magníficament interpretat i, pel mateix preu, amb alguns comentaris del propi Oldfield. El col·lega de "La ventana secreta" ens en parla aquí.
I a més a més, un altre senyor, "Mike Oldfield Live", ens ofereix EL CONCERT SENCER aquí.

Una curiositat: Pink Floyd també van tocar a Knebworth cinc anys abans, el 1975. Segons sembla, el concert va ser un desastre. Hi ha ROiOs (gravacions estranyes) d'aquest concert; encara que la qualitat és força pèssima; i es poden trobar si es busquen. :-P

En definitiva, Tubular Bells és una obra mestra de la música, més enllà d'estils o preferències personals. Una meravella.

I seguirem esperant les esferes...

servido por sepharad 9 comentarios compártelo