Us anem a contar la història d’un home que morí d’amor.
Astarot Universdherba fou l’amant més important de la petita història de la nostra mare Terra! Fill legítim de l’amor... i de la guerra!
Germà bastard de dom Joan i dels ingenus, fou temut entre els malalts i entre els addictes a la carn i a la mantega!!
Posseïa el foc dels folls! L’electricitat dels sants! Entre els cabells, dins de les mans, i en els seus ulls magnífics i magmàtics! I fou gelós del seu secret d’amant que mantenia inaccessible en el sagrari dels seus ulls, al fons de tot, la casa d’or de les pupil·les, que s’obrien les nits d’amor fins que eclipsaven l’iris blau! OOAAUGH!!

Astarot Universdherba sortia sempre en el silenci astral de les primeres hores fosques en fer-se de nit. I se’l veia passejant entre les estrelles floriformes dels camps nocturns... Fins que partia acompanyat cap al seu llit secret de núvols, cap al seu llit secret de núvols... núvols... i... perfums... AAAAAAAARAAAAAAAAAAAA!! AARAAA! Aviaaat!

I diuen que llavors feia l’amor com quan un Sol es pon en una vall de neus perpètues! Que els seus amors eren blaus i ataronjats com els ulls d’un profeta! Apassionats i breus, despentinats com les tempestes, quan el llamp s’alça crispat i encén les branques entre uns núvols espantats pels trons!!!
I diuen que durant les nits d’amor queien i queien per un pou de llum entre coixins de cúmuls de vapor de plata...
IIIIIIAAAAAAAAAAAATRAAAAAAAAIIIITAAAAAAAAAAAAAA!!!!

Es veu que foren tants i foren tants els amors d’Universdherba... foren tants i tants els seus pecats mortals... fixeu-vos que fou amant de la seva mare Terra! Fixeu-vos que fou amant de la seva germana Lluna! Dels fills de Mart, Fobos i Deimos! De la seva càlida i llunyana tia Venus! I tantes altres, que la gent li deia sempre! Que la gent li deia sempre! La GENT li DEIA! SEMPRE! “Astarot Universdherba!! Astarot Universdherba!! Astarot Universdherba!! TEM!!!! TEM!!!! TEM!!!! TEEEEEEEEEM!!!! LA MALEDICCIÓ DE DÉU!!!!!!!!”

Però Astarot Universdherba era un home d’aire i foc, i no tenia por de Déu ni del dimoni! Duia el signe del lleó en el front, i no parà de calcinar i sublimar amors, amb unes brases als seus dits... incandescents! Dins el seu cor tremolava l’oratge de la perpètua lluita entre el Cel i l’Infern, com el mar i les roques, com els arbres i el vent! Com el mar i les roques... com els arbres i el vent.
I la gent li deia sempre... i la gent li deia sempre!! “ASTAROT UNIVERSDHERBA!! TEM!! ASTAROT UNIVERSDHERBA!! TEEEEEEEEM!! TEM!! TEM!! TEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEOEAOEAOEAEEEM! LA MALEDICCIÓ DE DÉU!!”

I tan lluny va arribar la seva follia amorosa, tan enllà en el seu desig de boig, que sota la llum nova del primer dia d’un any, Astarot Universdherba esdevingué amant de la Mort!
I conten que explicava, com en somnis, que la Mort fou una companya agradable, bella i perfecta, suau i dolça com la carícia del primer Sol damunt de l’herba; càlida i olorosa com les nits d’estiu sota les parres; fina com el quars i elegant com el cristall de roca; d’una bellesa boirosa com els matins d’alta muntanya; d’una mirada pura i transparent, com la llum de l’alba damunt la calma mediterrània. I diu que feia pentinar les bruixes perquè el seu somriure de pluja no espantava el Sol. I anava vestida de blau nocturn, estampat d’estrella, i duia una cadena al coll amb una tisoreta d’or...

Astarot Universdherba va ser l’home més feliç que ha existit mai i existirà damunt la Terra. Passejava amb la Mort i passava els dies de punta a punta, presenciant i presidint la lenta transmutació dels boscos en jardins, dels rius en l’elixir de Vida! Del món al Paradís. La seva ment arrossegava els núvols i girava en espiral com l’orgue d’una església!!!! EEEEEAAAAAOOOOOOUUUU!!!!

Fins que un dia va sentir-se posseït per DÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉEÉÉÉÉÉU!

Les seves mans no podien abarcar la grandiosa simfonia de formes nítides que es transformaven vertiginosament dins els seus ulls! I aquella nit, una nova força li féu germinar la idea de tenir un fill amb la MORT!
Una estranya potència orgàsmica el féu unir-se amb Ella i en sentir-se concebuda la Mort l’anomenà amb el nom d’Amor.
I se l’endugué de la Terra.

A l’endemà trobaren el seu cos glaçat damunt la tèbia jaça de l’herba verda. La gent va dir, ja per sempre: “Astarot Universdherba! Astarot Universdherba! ASTAROT UNIVERSDHERBA! Fou la MALEDICCIÓ DE DÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉÉUUU!! LA MALEDICCIÓ DE DÉÉÉÉÉÉÉU!!!!!”