Progressiu català. VI: Pau Riba & Perucho's - Astarot Universdherba

Pau Riba. El polèmic. Grup de Folk, Dioptria, Formentera, transcançó, Felanitx. Són topònims i noms que es poden associar amb ell. També Canet Roc i Astarot Universdherba.
La veritat, jo no conec res de l'obra musical d'en Pau Riba. Però això d'avui és absolutament impressionant.

DISCLAIMER: L'autor del post no es fa responsable dels possibles efectes secundaris i nocius per a la salut que pugui tenir l'escolta de l'àlbum en qüestió

En paraules del propi Pau Riba (extretes de http://www.culturarock.org/central.htm)

Durant els treballs de recerca de materials de cara a l’exposició Alter Músiques Natives (a propòsit de l’experimentalisme musical a Catalunya) impulsada pel KRTU, vam trobar un enregistrament en bon estat de la meva provocativa actuació al Canet Roc 77 amb els Perucho’s. Julià Guillamón, Víctor Nubla i jo —els comissaris de l’exposició—, coincidirem en la conveniència d’editar-lo i finalment fou G3G qui n’assumí la responsabilitat. Per recalcar el seu valor com a document històric i com a de gamberrada experimental, el vam editar en un CD hermèticament tancat dins una llauna de conserves dins la qual hi havia també, a més del text, la informació i alguns assaigs sobre el tema, una tirita, una aspirina i les males crítiques de l’època rebregades i aixafades pel meu propi peu.

No. No és broma:

ASTAROT UNIVERSDHERBA és un sol tema de 34 minuts enregistrat en directe al Canet Roc. La veritat, jo no sé com es van atrevir a fer-ho, a posar-ho en escena. La visió d'en Pau Riba xisclant histèric, davant uns músics formats per un trompetista (crec), un guitarra i un bateria que fan absolutament el que els dona la gana (això sembla), devia ser realment horrorosa per a alguns... i meravellosa per a d'altres.

El tema explica la història d'Astarot Universdherba, un ésser místic fill de la Terra que, en la seva recerca de passió i plaer pel món, esdevé amant de totes les divinitats de la natura, fins que, pres d'una follia espantosa, concep un fill amb la Mort.

--

LA INTERPRETACIÓ:
Ara bé lo bo, encara que subjectiu. Clarament per a mi, la història d'Astarot Universdherba és la plasmació, un cop més, del conflicte literari modernista i avantguardista per excel·lència: l'individu en contra de la massa social.

Astarot és un personatge individualista i independent, que en la seva ànsia per conquerir l'amor acaba trobant la mort. En contra d'ell, es posiciona "la gent", la massa, les MULTITUDS, apel·lant sempre a la figura de Déu, un ésser suprem castigador i jutge implacable. Astarot és avisat una i altra vegada per part de la gent del perill que corre ocasionant la ira de Déu, però ell no en fa cas.

La imatge d'Astarot recorda, indefectiblement, l'artista o músic hippie de l'època: anys 70-75, Espanya, sorgint d'un llarg període de foscor, i amb diferents projectes musicals amb molta presència a Catalunya, que reivindiquen, en certa manera, un trencament o una provocació. Alguns, evidentment, més que d'altres. Pau Riba i Perucho's semblen, amb aquest "Astarot Universdherba", simplement provocar, trencar, innovar, queixar-se.

"La gent", en canvi, ens fa rememorar la repressió, els prejudicis, la massa ordinària i aplastant. Si això ho projectem més enllà, podem veure en la lletra del tema no només una història mística, sinó també la interpretació d'un conflicte: generacional, polític, social.

L'artista bohemi (no diré "modernista", perquè sona passat de moda) pateix un final tràgic, després de travessar tot un món de sensacions induïdes pels mètodes i substàncies que siguin. La mort d'Astarot, però, no és en va, i aquí ve el GRAN DETALL: l'individu diferenciat i inconscient de les seves limitacions mor, però, què acaba dient "la gent"? Vegem-ho. La gent repeteix: "Astarot Universdherba fou la maledicció de Déu!".

Té això algun significat? M'atreviria a dir que sí. En un principi era Déu qui havia de descarregar la seva maledicció sobre Astarot. Al final, però, ha estat al revés: ha estat Astarot qui ha "maridat la Mort", convertint-se així, després del traspàs, en la maledicció de Déu; intercanviant els papers. Les interpretacions són clarament individualistes, però no en el sentit pejoratiu del terme: Astarot s'ha arriscat i, malgrat la seva mort, ha superat el propi Déu.

A més, ja per acabar, "la gent va dir, ja per sempre", que Astarot havia estat la maledicció de Déu. PER SEMPRE. Eternitat. Només l'artista individualista, separat el seu JO de la col·lectivitat mesquina, aconsegueix la pervivència per sempre, l'atemporalitat. No és una idea tan estranya. Es plasma en molts poemes de Joan Salvat-Papasseit. No veig perquè no hauria de tenir relació amb la dissertació folla de Pau Riba i els Perucho's sobre un subjecte, un individu, que ha acabat mitificat i que, per això, perdurarà per sempre.

--

Justifica aquesta interpretació el contingut de l'àlbum, una estranya amalgama de crits, sorolls i sons desorganitzats? Potser no. Però el missatge sembla clar en un moment històric en què la transgressió semblava plenament vigent i necessària inclús. Un moment que, en part, s'assembla a l'actual.

CONCLUSIÓ: No hi ha mots per a expressar cap tipus de conclusió sobre això.

Per cert, si a algú li interessa, la llauna es pot comprar aquí:
http://www.g33grecords.com/catalogo.html

--> DESCÀRREGA

servido por sepharad 5 comentarios compártelo