Contra la campanya en record de Jaume I
S'ha engegat una mena de campanya per a commemorar el naixement dels 800 anys del rei Jaume I el Conqueridor. Als blocs, s'ha fet una crida per a reproduir el "Llibre dels Feits", una de les Quatre Grans Cròniques catalanes, i penjar en un post el Pendó de la victòria, bandera quatribarrada que, sembla, ondejà a València després de la rendició dels musulmans.
Vuit-cents anys després, sembla convenient de recordar, potser, que això és història de Catalunya i que, com en totes les històries, hi ha conquestes, batalles i derrotes. El que no em sembla convenient és reforçar d'aquesta manera tan poc racional la figura d'un rei, Jaume I, que simplement no va ser ni millor ni pitjor. És més, si m'apureu, és la clara imatge de l'imperialisme del que tant ens hem queixat al llarg del temps.
Quina classe de celebració és aquesta? Recordar el naixement d'un senyor que no varem conèixer i que tan sols coneixem a partir de dades semibiogràfiques recollides en una crònica més literària que històrica? És així com pretenem remarcar la "personalitat nacional" dels Països Catalans? Doncs si aquest és el mètode, em desmarco un cop més: diré que sí a l'independentisme per raons pragmàtiques; però aquest nacionalisme irracional del xovinisme em fa fàstic.
Senyors celebrants: hem de mirar cap al futur. No podem estar tota la vida rememorant les Glòries del passat i lamentant-nos de la nostra dissort. Vam ser conqueridors, ara som conquerits. És això el que ens dol? No ens hauria de doldre molt més l'espoli fiscal o el centralisme polític? No ens hauríem de mobilitzar per a exigir la oficialitat de la nostra llengua, en lloc d'esbombar amb tristesa i rebombori que un cop dominàrem la Mediterrània, en lloc de repetir que en temps antics "tots els peixos del Mediterrani duien l'escut d'Aragó a la cua"?
Aquestes frases grandiloqüents i fantàstiques no són més que el tast d'una altra demagògia. Els símbols medievals, les gestes glorioses i la conquesta militar són imatges d'una època feudal. No volem tornar a ser això: volem avançar, o almenys ho hauríem de voler. És per això que m'oposo a la campanya de celebració als blocs. Per això i perquè sóc republicà, i els reis sempre menen al mateix lloc: al passat. Un passat que s'hauria de recordar, però precisament per a no tornar a repetir-lo.
M'agradaria reproduir aquí un text de l'escriptor regeneracionista Jaume Brossa:
"Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular. [...] Si fóssim francs i sincers, hauríem de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que és fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitzà tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès. [...]
A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació ha de reposar sobre lo bo de l'anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre ell per millorar-lo.. les anteriors generacions ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques, [...] problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari. [...]
Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada envers tot el que ve del poder central (tan de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres importacions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostre mode d'ésser; política que sols pot resultar de l'autonomisme radical."
Jaume Brossa: "Viure del passat" (fragment), "L'Avenç", 2a època, IV, núm. 9, 1892. (Extret de extret de http://www.xtec.cat/~malons22/personal/modernisme1.htm)
La idea literària de Brossa s'hauria d'aplicar actualment en altres camps, incloent el de la política, des de l'òrbita "sobiranista". Així és com jo ho veig: celebrant aquest 800è naixement, simplement girem els ulls enrere i, com a ploramiques, continuem en el mateix punt d'inflexió, immòbils. Ja n'hi ha prou de lamentar-nos, perquè altrament, exaltant les glòries passades de la Pàtria tan sols aconseguim semblar-nos, cada cop més, als nacionalistes espanyols.
Oh Pàtria que tant se t'ha estimat flautejant...
(Agustí Bartra)




El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...



giverny dijo
Estic amb tu, tenim que mirar el futur , present es al unic que tenim, però tenin que mirar endavant.
Salut!
1 Febrero 2008 | 03:45 PM