Cobham: Spectrum

Adquisició jazzística que m'arriba avui per correu juntament amb altres dos: "The Rotters' Club", de Hatfield and the North; i "Focus III", de Focus. Però aquest és qui mereix un post urgentment.

"Spectrum" és l'àlbum debut de Billy Cobham en solitari, aquell genial bateria panameny que, fins el 1973, formava part de la Mahavishnu Orchestra, de la qual s'ha parlat sovint en aquest bloc.

Billy Cobham intervé, amb la seva particular habilitat per maniobrar amb una bateria "Fibes-drumkit" de doble bombo, en els tres primers àlbums de la Mahavishnu: "Inner Mounting Flame" (1971), "Birds of Fire" (1973) i el directe "Between Nothingness and Eternity" (1973), que va suposar el trencament de la formació del grup per desacords entre els seus membres, éssent Billy Cobham un dels principals crítics amb el protagonisme creixent de John McLaughlin.

Els d'Atlantic Records s'han currat una edició bastant potable (Atlantic Masters) en digi-pack (caixa de cartró que s'obre com un llibret, molt bonic), amb un llibret a dins, curtet, però interessant, explicant els motius de Cobham per deixar la Mahavishnu i engegar la seva carrera en solitari. Escriu Tom Barlow (dissenyador gràfic que alguna cosa devia saber sobre Cobham):

"Still a member of the seminal Mahavishnu Orchestra, he felt his contributions were not welcome in that context. But in Spectrum, Cobham created a delirious stew of jazz improvisation, R&B and rambunctious rock beats which has endured the test of time".

"In the album's opener, 'Quadrant 4', Cobham exorcised any frustrations he had felt in Mahavishnu with a cathartic surge".

"Billy Cobham's first bid for self-expression resulted in his most successful album. Spectrum remained on Billboard's album chart for over 5 months but has continued to seduce music lovers of all denominations ever since".

I res més cert! Jo l'he comprat sense saber-ne res. Només tenia la recomanació que era un àlbum magnífic. I efectivament, ho és. És una passada, una tralla, com una Mahavishnu però en bèstia.

De tota manera, dir que Cobham debuta en solitari és només una il·lusió. La magnificència de l'àlbum ve donada, precisament, per la quantitat de músics que hi col·laboren, malgrat que totes les composicions (excepte el bonus track) són de Cobham. L'actuació de Jan Hammer (company de fatigues a la Mahavishnu), Tommy Bolin o Joe Farrell fan que, realment, puguem escoltar un vertader "espectre" de jazz-rock. D'aquí ve precisament el nom de l'àlbum.

La gràcia d'Spectrum és potser el contrast que va proposant des de temes més funkies ('Quadrant 4') fins a exponents clars de fusió ('Stratus') o espais on Cobham es llueix a base de bé ('Anxiety'), i des de peces simfòniques ('To the Women in my Life') fins a autèntiques tralles virtuosístiques de jazz-rock ('All 4 One').

En definitiva, un àlbum fantàstic i una joia del jazz-rock. Tocs semblants a la Mahavishnu, però més directe i sense el toc simfònic-orientalista. I altres tocs propis de Cobham i les seves companyies absolutament incomparables.

servido por sepharad 4 comentarios compártelo