The Rotters' Club

HATFIELD AND THE NORTH fou un dels grups més cèlebres de l'escena de Canterbury (inscrita dins el rock progressiu). Va ser creat durant la tardor de 1972 per músics britànics del "mundillo" Canterbury, alguns dels quals ja havien treballat junts anteriorment en grups com Matching Mole. Altres grups importants d'aquest moviment són els ja esmentats per aquí Gong, Soft Machine, Khan i Caravan, i els (encara) no esmentats National Health i Henry Cow (aquests darrers "creadors" d'un altre moviment anomenat RIO -rock in opposition-), entre d'altres.

L'àlbum del qual parlem avui és un dels més coneguts (sempre parlant en un àmbit minoritari: mai no sentireu aquests grups pels "40 principales") de Hatfield and the North. La discografia del grup es redueix, si no m'equivoco, a sis àlbums, el segon dels quals, de 1975, és "The Rotters' Club".

--> Pregunta: què és exactament l'escena de Canterbury?
--> Resposta: l'anomenada "Canterbury scene" és un subgènere del rock progressiu que es va desenvolupar a Anglaterra durant la primera meitat dels anys 70, i barreja jazz, rock, psicodèl·lia... Moltes persones diuen que els grups d'aquesta tendència resulten inaudibles. Més informació a Progarchives (si l'enteneu, és clar). També podeu veure com ho defineixen els propis músics en aquest enllaç.
--> Pregunta: i per què es deien "Hatfield and the North"?
--> Resposta: el grup agafa el nom d'unes senyals de trànsit ubicades a l'actual carretera A1(M), abans anomenada "Greath North Road". Un tram cobreix el trajecte Hatfield - Edinburgh, i així estava marcat als senyals: "Hatfield and The North". Actualment, aquests senyals han estat substituïts per uns on hi diu: "The North - Hatfield". Vegeu la foto de sota.
--> Pregunta: què és "The Rotters' Club"?
--> Resposta: no ho sé què era originalment. Ara bé, ha estat la inspiració de la novel·la homònima de Jonathan Coen.

El comentari i valoració de l'àlbum que hi ha a continuació no és de la meva autoria. L'autor és l'amic Eduardo García, teclista del grup SENOGUL (podeu veure una petita valoració de l'àlbum "Senogul" en aquesta entrada antiga del bloc). L'única feina meva ha estat traduir-lo, i a més sense permís, però espero que l'Edu no es molestarà. La ressenya està publicada a "La Caja de Música" (aquest és el link original).

Però abans, una introducció: això és el que diu la plana Calyx sobre aquesta meravella:

In January 1975, the four musicians returned to the studio, this time Saturn Studios, to record their second, and unfortunately final, album: "The Rotters' Club". More than twenty years later, the results are still as amazing as they used to be, although the band's sound, making extensive use of effects and instruments typical of the 70's, may appear a little dated. Of course, Dave Stewart's 20-minute magnum opus, "Mumps", is the high point of Hatfield's short musical career. Seeing this suite performed on stage, with its constant harmonic and rhythmic changes (has anyone scored this?!?), must have been something! The piece is actually made up of two different compositions : "Your Majesty Is Like A Cream Donut", presented in two versions (quiet, loud); and "The Alphabet Song" mentioned as such in the Virgin lyric archives. Maybe the latter does not fit in perfectly in the whole, as suggested by the fade out before the reprise of "Your Majesty...". But this really is a minor criticism : this piece is so good, its imperfection is only marginal.

The rest of the album is full of gems : from Phil Miller's bossa-flavoured "Underdub", featuring one of the greatest Fender Rhodes solos ever recorded (let's also mention the fuzz organ solo in "Mumps" and Jimmy Hastings' flute solo in Richard Sinclair's "Didn't Matter Anyway" - they're both incredible and sends a chill down your spine every time you listen to them!), to Pip Pyle's superb "Fitter Stoke Has A Bath", the ultimate Hatfield song. A masterpiece!

- Dave Stewart: orgue, piano elèctric, sintes
- Richard Sinclair: baix, guitarra, veus
- Pip Pyle: bateria, percussions
- Phil Miller: guitarres
- Jimmy Hastings: flauta, saxo soprano, saxo tenor
- Mont Campbell: corn anglès
- Lindsay Cooper: oboè, fagot
- Tim Hodgkinson: clarinet
- The "Northettes": backing vocals

Segon treball d'un dels grups clau en l'escena canterburiana del rock progressiu de finals dels anys 60 i començaments dels 70, amb un so molt proper a les experiències jazzístiques que tendien a l'intricat contingut improvisatori. El grup havia tret un excel·lent primer treball, “Hatfield and The North”, el 1973, en el qual presentaven alguns dels trets fonamentals de la seva proposta musical, en part deutora dels grups de procedència dels membres (com ara Egg, Gong, Matching Mole o Caravan). Això es traduïa en un alt grau de complexitat instrumental (pel que fa a la tècnica, variacions de registre, compenetració del grup i desenvolupament compositiu), versatilitat vocal (combinada amb imaginatius efectes vocals, com ara cantar des d'un telèfon, l'ús dels “scats” -sil·labat melòdic molt emprat en determinats estils de jazz-, o la modificació de la veu amb aigua), un alt grau d'improvisació i contingut surrealista en l'estètica i les lletres de l'àlbum (cal recordar la presència dels protagonistes de “Bonanza” dins el llibret del primer disc).

En el seu també magnífic segon àlbum, Hatfield and The North presenten una obra més madura i evolucionada, preludiant en certa manera allò que suposarà la formació de National Health (més orientat al jazz-fusió instrumental). Personalment, en els dos treballs d'estudi del grup es pot admirar potser un estil més dotat d'espontaneïtat musical i referències a l'humor britànic (que desenvoluparien grups d'humoristes com ara els Monty Python) en el seu primer disc, i, en canvi, un treball més desenvolupat compositivament i amb un resultat final més dens, en aquest segon àlbum, “The Rotters' Club”. Per tal de completar el panorama discogràfic del grup durant aquesta època, és recomanable també el “Hatwise Choice”, una col·lecció d'enregistraments inèdits d'arxiu d'entre 1973 i 1975, material extret d'algunes aparicions estel·lars del grup en programes de televisió, ràdio, i algun espectacle en directe.

De la mateixa manera que al seu primer àlbum, la majoria dels temes d'aquest treball van entrelligats entre si, per la qual cosa es pot escoltar com si fos una obra unitària. El treball dels músics és molt destacable, ja sigui l'amalgama formada pel propi grup com a combo jazzístic, o també els convidats especials, que atorguen un colorit en timbres molt ric (molt ressenyable és la participació de les “Northettes”: Barbara Haskin, Amanda Parsons y Ann Rosenthal). La proposta musical de Hatfield and The North té molts ecos en grups d'aquest determinat so de fusió progressiva anglesa de principis dels 70, en quant a la manipulació dels sons i tempos (Soft Machine, Gong, Camel...) i en quan a la profunditat melòdica (Mike Oldfield, Gentle Giant...), a més de traslluir un salvatge esperit de lliure improvisació (King Crimson) passat per un caire fortament rítmic (amb base en element del jazz més avançat).

Els temes:

- Share It: és un començament brillant, amb el melancòlic timbre vocal de Sinclair (autor del tema), sobre un mig tempo accelerat i amb una sòlida base instrumental que es veurà rematada en darrera instància per un potent solo d'Stewart.

- Lounging There Trying: tema instrumental amb molts ecos del jazz i un gran treball de la guitarra (Miller n'és l'autor), on es fonen el tipus harmònic de Wes Montgomery amb el so i les escales de Jan Akkerman, adobades pel piano elèctric tallant d'Stewart.

- (Big) John Wayne Socks Psychology On The Jazz: petit interludi instrumental composat per Stewart, amb un intricat treball harmònic en tempo lent, que funciona com a petita introducció.

- Chaos At The Greasy Spoon: un altre curt tema instrumenta més proper al free jazz que reflecteix un caos amb certa base funky.

- The Yes No Interlude: tema introduït pels dos talls anteriors, de ritme dinàmic, de sòlida i consistent base harmònica, i gran treball de la bateria, sobre la qual es construeixen diversos solos i atmosferes. La peça té tocs de jam session i el tema es va fent sobre marcats accents psicodèlics foscos, cortesia de Jimmy Hastings, que cap al final es converteixen gairebé en jazz clàssic amb la intervenció d'Stewart al piano elèctric.

- Fitter Stoke Has a Bath: tema de Pip Pyle, com l'anterior, que originalment havia constituït la cara B del primer single del grup (1974). Aquest tema assoleix ara un major desenvolupament, doblant la seva durada i amb la inclusió de solos més tallants, nous efectes vocals aquosos en la veu i una part d'atmosferes fosques amb repercussions idiòfones en la segona meitat (amb ecos de Pink Floyd i Soft Machine, a més de recordar vagament alguns temes de Gentle Giant). Les progressions de la tornada, personalment, em semblen un dels moments més entranyables de l'àlbum.

- Didn't Matter Anyway: amb un bonic començament, a càrrec de mellotron i flauta, s'inicia un dels punts més emotius del disc, amb certa generació de tensió i grans ruptures dels acords en l'harmonia. El tema prepara la gran final. Gran feina la que fa aquí Hastings, que va assolint un clímax expressiu durant una progressió del seu solo.

- Underdub: un dels temes més jazzístics de l'àlbum, on la flauta i el piano elèctric combinen una melodia molt complicada en rigorós uníson, sobre una base que té uns certs ecos del Brasil (estil Jovino Santos Neto o Hermeto Pascoal). El caràcter és més alegre i amb un tempo ràpid, a mode de divertimento.

- Mumps: tema que corre a càrrec de tot el grup i, probablement, el cim compositiu, en quant a extensió i desenvolupament, del mateix. La més preuada joia de l'àlbum. Des de la introducció lenta i amb profunditat harmònica, tant vocal com instrumental (recorda certament al tercer tema), l'oient anirà penetrant en l'atmosfera dels sons del grup, diferenciant-se bé la presència de Miller, Stewart, Sinclair i Pyle, cadascú en el seu paper. És el tema que més sona a les composicions de National Health (de fet, el primer disc d'aquest grup sortirà dos anys més tard i contindria a tres dels quatre membres d'ara). Els ecos de jazz va apareixent i s'assenten sobre els ritmes de Pyle, i es despleguen sobre els diferents solos del grup. Les Northettes tenen aquí un paper més protagonista (amb uns curosos “scats” harmonitzats), i es farà molt patent el contrast entre parts més brillants (guitarra neta i piano elèctric) i d'altres més agressives (guitarra i baix distorsionats i l'orgue Hammond en leslie rotatiu). Tota una delícia, en resum, per als amants dels temes èpics d'extensa durada dels grups progressius dels 70.

- Halfway Between Heaven and Earth: tema de Sinclair d'estil jam construït sobre una contundent línia de baix del mateix Sinclair. Recorda al repertori del primer àlbum, amb una major presència de la veu de Sinclair i bons moments de Miller i Stewart.

- Oh, Len's Nature!: peça contundent i rockera, amb una base de guitarra elèctrica i baix que n'accentuen el caràcter pesat, recordant de tant en quan King Crimson. Enriqueix la versatilitat del repertori notablement.

- Lying and Gracing: bon tancament instrumental del treball en equip: Stewart i Miller es llueixen en els solos mentre Sinclair i Pyle demostren el seu bon gust musical i que els consagrarà com una de les millors seccions rítmiques dels 70. El tema està enregistrat en directe.

CONCLUSIÓ: magnífic exponent dels sons progressius dels anys 70, i concretament de l'escena anglesa, que tenia una estètica molt ben definida, amb la combinació del surrealisme còmic, la improvisació jazzística i la complexitat i capacitat tècnica dels músics. Molt recomanable.

--> DESCÀRREGA (gràcies al bloc "Prog and Other enjoyable music")

servido por sepharad sin comentarios compártelo