Després de dinar, els vells s'asseuen davant una caixa de plàstic negre, plena per dins de tubs catòdics i cables, a la qual anomenen televisió. L'engeguen i apareix a la part del davant, que ells anomenen pantalla, una imatge que es mou. De vegades són toros i toreros, de vegades presentadors i concursants, de vegades entrevistadors i entrevistats, de vegades animals i plantes, de vegades informadors i corresponsals, de vegades actors i actrius, de vegades jugadors i aficionats, de vegades dibuixos i més dibuixos, de vegades homes del temps i mapes d'isòbares. Depèn. Com que la televisió és antiga no té comandament, ni els vells tenen esma d'aixecar-se a canviar el canal. Per això només hi ha un canal. I com que la televisió continua essent antiga, i ho seria encara que es canviés de canal, ensenya totes les coses que hem dit abans en diferents tonalitats de gris. Però tant és, els vells són tots miops i inclús n'hi ha algun de daltònid.

Quan els vells s'asseuen davant la televisió, van obrint la boca progressivament fins que es queden adormits, en incòmodes posicions a les butaques que ocupen per parells. Més tard, si es desperten, tots sentiran alguna part del seu cos entumida i s'hi donaran copets amb els bastons, això només en cas que la part adormida del cos sigui accessible amb el bastó, i ens referim a accessible sense fer gaire maniobra.

Avui falten un vell i una vella davant la televisió. La seva butaca és buida, i no és un joc de paraules: tan sols la casualitat i el vocabulari d'aquesta llengua han volgut que els dos mots comencin amb les mateixes lletres i sons. Els altres vells no s'estranyen. Cadascú ja en té prou amb continuar respirant abans d'adormir-se.

Els dos vells que falten estan en una de les habitacions de l'edifici, despullats. L'experiència, diuen, és un grau, i sembla ser prou important com per tenir-lo en compte en moltes ocasions. Abans de fer l'amor, els dos vells han recordat aquesta petita reflexió sobre l'experiència i, constatant que la seva edat avançada els ha fet adquirir força coneixement pràctic sobre aquestes qüestions i d'altres de molt diferents, no temen ni s'avergonyeixen. Ara intentaran gaudir al màxim, i no ens referim només al plaer purament eròtic; gaudiran, si poden, sobretot, d'entendre's perfectament i d'abraçar-se plegats sota un llençol. Avui gaudiran, de la manera que els sigui possible, perquè demà potser ja no podran. Carpe, pensen els dos.

A la sala de la televisió els altres vells ja s'estan adormint. Però abans d'aclucar definitivament els ulls tots senten l'impuls irrefrenable d'estimar-se per darrer cop. Les sis parelles que es troben a la sala s'abracen. Els altres dos vells que queden, un home i una dona, de sobte es miren recíprocament i s'adonen que, en aquestes circumstàncies, la seva complicitat seria perfecta. L'home abraça la dona sense raons per fer-ho, i alhora amb totes les raons del món. Des que naixem que ens morim, pensa la dona. Carpe, diu en veu alta.

Quan arriba l'hora de sopar, els carcellers entren a la sala. Es troben set vells i set velles abraçats. Dormen el son etern. Al dia següent troben un vell més i una vella més abraçats en un llit de l'habitació 202. També dormen el mateix son, de la mateixa durada.

A l'altre dia hi ha l'enterrament de setze vells al cementiri del municipi. Cadascun en nínxols molt allunyats entre si. Un dels carcellers hi ha assistit, cinc minuts en un, cinc minuts en l'altre. Abans ha advertit els familiars sobre un detall, El seu pare va morir abraçat a aquella senyora, la seva mare va morir abraçada a aquell senyor. Tots han respòs el mateix, de fet més que una resposta ha estat una pregunta, Què vol dir-me amb això?, han preguntat tots. Crec que se'ls hauria d'enterrar en nínxols contigus, ha explicat el carceller. No foti, li han anat dient tots els fills, totes les filles, de cadascun dels morts. Això és el que penso, més que res per respectar els seus sentiments, ha puntualitzat el carceller. Els vells no tenen sentiments, ha sentit dir a tots els fills i filles dels morts, només tenen diners, han afegit. Jo també ho pensava, ha respòs el carceller, per a mi els vells només tenien manies i pudors, però m'he adonat que també senten. Ara ja no, són morts, han matisat tots els fills i filles. No han après res, diu el carceller. Calli, li responen. Un senyor fins i tot afegeix despectivament, Vostè només ha vingut aquí a fer-nos Angoixa.

Fumaré, va pensar.

Va treure de la butxaca una cigarreta sense filtre que havia trobat no recordava on. De l'altra butxaca en va sortir un encenedor. L'amic que anava al seu costat li va preguntar, Des de quan fumes?, i ell va respondre, No fumo, Ah, va dir l'amic. Entre els dos es va desenvolupar més tard una conversa interessant, que passem a reproduir a continuació.

I si no fumes, per què fumes ara?, Fumo per oblidar que no fumo, No t'entenc, He de semblar una altra persona, he de ser acceptat de facto per aquesta comunitat d'esmaperduts que tinc al voltant, i res més senzill que rebaixar-se al seu nivell, Esmaperduts?, Sí, tota aquesta gent que veus per aquí, n'hi haurà que vinguin gairebé per obligació o per compromís, no ho nego, però la resta, la resta són tots uns esmaperduts, no m'agrada generalitzar, però en aquest cas és necessari, una mena d'anarquistes aburgesats amb les neurones mortes per l'alcohol i la maria, els més humils, i per la coca i l'speed els més aristòcrates, no hi ha ningú aquí que mostri afició per l'estudi, no hi ha ningú que tingui interès per la lectura, no hi ha ningú que conegui una ínfima part del món on viu, a ningú d'aquí no li interessa la música, però tots diuen saber-ne molt, serien capaços inclús de descriure't aquest puto soroll com si fos una bella melodia de Vivaldi, quina merda, i jo mentrestant més sol que la una, que ja tinc arrugues al front i l'expressió absurda de la solitud en la mirada, com a forats negres al cel, segons una bella cançó dels setanta, doncs això, que fumo per integrar-me entre la púrria, i també de pas per intentar oblidar la meva condició, Quina condició?, La condició d'imbècil que se'm va atorgar des que vaig nàixer, la condició de llop solitari, jo ja m'he quedat per a vestir sants, com es deia abans, ara és més aviat per a pelar naps, el meu, en concret, i mira, rima sants amb naps, quina coincidència, Ja em diràs tu on és la rima, És assonant, home, Ah, així encara.

Varen entrar plegats a la discoteca, envaint-los alhora una sensació d'estranya impotència que va degenerar de manera diferent, en l'amic es va transformar en furor, en emoció, en canvi en ell va donar lloc al fàstic, a la repugna, El govern no cal que faci res per ocultar els seus errors, no és necessari cap repressió per detenir les persones amb ideals, doncs aquestes persones ja no existeixen, va pensar ell. El qui es foti aquí dins per gust, o és orat, o lúcid per complet, va afegir en veu alta, Així jo dec ser lúcid per complet, va dir l'amic, Sí, i jo l'orat, conclogué ell.

Quatre hores més tard ell i l'amic van sortir a fora, eren les cinc de la matinada. L'amic tenia el mateix aspecte que quan havia entrat dos-cents quaranta minuts abans, un aspecte que se'n pot dir normal, de jove típic. Ell intentava tenir el mateix aspecte, però després de vuit cigarretes, dues per hora, i vuit cubates, també dos per hora, no ho aconseguia, anava dient-li a l'amic, Menys cubates i més cubanes és el que em cal a mi!, l'amic reia, però en el fons sabia que l'altre acabaria malament, que un dia se'l trobarien mort a casa.

En el trajecte de tornada el taxi va haver d'aturar-se dos cops al voral de la carretera perquè ell no podia aguantar-se el vòmit. Interiorment pensava, Com he arribat jo a aquest extrem?, l'amic li va dir quan arribaren a casa, Demà passaré per casa teva, a veure com et recuperes, Sí, sí, repetia l'altre, Bona nit, Sí, sí.

Bona precisament no va ser. Va somniar en el seu avi. Quan era petit el va anar a veure, a aquella residència de passadissos foscos que feia olor de sopa de sobre. El dia que es va morir va aprendre dues paraules noves: la primera era “herència”; la segona, “Angoixa”. Les dues les va sentir dir al seu pare, i no va entendre què significaven.

Cinc hores després la llum envaïa l'habitació. La roba era pel terra de qualsevol manera. Va entrar la mare, la sobreprotectora persona que dedicava cos i ànima a preocupar-se per ell, Quina cara que fas, va dir-li. Aquest va ser el principi de la desgràcia, de l'estúpida desgràcia que va emportar-se per davant un bon estudiant i un amant de la música. El principi de la desgràcia que va dur-lo, aquell matí, quan li van dir que Com a mínim t'ho hauràs passat bé, a respondre categòricament amb un No, i és que a sobre no recordava més que el vòmit, el mareig, el riure injustificat, el sabor del fum, la tos, el tacte del vidre de la copa, i això no entrava en els seus cànons de “passar una bona estona”. No, no ho he passat bé.

Vint anys més tard, un solitari segueix arraulit en el seu racó. S'ha sotmès a unes quantes teràpies, però el pobre psicòleg va acabar més angoixat que ell mateix. Ara, l'únic que sap escriure, l'únic que sap dir si li pregunten Què sents, Què et passa, és, Angoixa, Angoixa.

Què fa, va preguntar la veu. Escriure, va respondre aquell qui anomenarem l'escriptor. Molt bé, continuï. Escric una paraula de set lletres, quatre vocals i tres consonants, i tres síl·labes, amb un diftong a la segona síl·laba entre la tercera vocal forta i la primera feble. Està concentrat en l'escriptura, va tornar a preguntar la veu. Sí, molt concentrat, sento la suor que em rellisca pel front, és només una paraula però noto com si em constés molt d'escriure-la, com si em pesés la mà o el llapis fos massa dur, com si el paper es resistís a ser ratllat pel grafit. Com és el paper, va preguntar de nou la veu. És un paper dur, arrugat i groguenc, té l'aspecte de ser molt vell o d'haver donat molts tombs, d'haver estat estripat o d'haver passat per les mans de moltes persones que l'han tocat milers de vegades. Se sent cansat, va dir la veu. Quan, ara o llavors, preguntà aleshores l'escriptor. Llavors. No, em sento impacient. Impacient, per què. Impacient per escriure la paraula, com si això anés a alleugerir les meves penes, com si l'escriptura d'aquest mot hagués de comportar algun tipus de canvi, tal vegada uns minuts de descans, tal vegada la troballa de la felicitat, o d'alguna cosa que s'hi assembli. Continuï, deia la veu. Sento que he de controlar la meva impaciència, perquè potser si intento escriure la paraula massa de pressa o si estrenyo la mina del llapis amb massa força es trencarà el paper. Sempre pot anar a comprar-ne un altre, digué la veu. No, s'equivoca, va respondre-li l'escriptor, no puc, és l'única peça de paper que hi ha, o que tinc a l'abast, és com la darrera esperança que em queda, per això en certa manera em dol ratllar-la, per això intento controlar la impaciència. Acaba de dir que intentava controlar-la per por a què el paper es trenqués, va apuntar la veu. Sigui com sigui és el mateix, va respondre l'escriptor, en tot cas el fi és preservar al màxim l'estat original del paper, que ja de per si és prou lamentable. Continuï, va tornar a repetir la veu, semblava que, quan no tenia res a dir, quan no podia de cap manera contradir l'escriptor o afegir algun altre argument, deia simplement Continuï, l'escriptor, doncs, va continuar, obedient. A mesura que vaig escrivint la paraula la mina del llapis es va tornant cada cop més tova, o el paper es va fent cada vegada més receptiu a ser ratllat, en cert moment em sembla sentir com el grafit i el paper dialoguen en veu baixa, el primer diu Deixa'm que et ratlli, i el segon respon No tinc cap garantia que la teva ratlla solucioni la meva precària situació, llavors el grafit respon No la tens perquè no saps com funcionen aquestes coses, però en realitat jo mateix sóc la teva garantia, el paper no sembla molt convençut, li pregunta al grafit Per què ets la meva garantia, i el grafit, com si expliqués un secret, li respon Pensa que si no sóc capaç d'escriure't en cap cas es pensarà ningú que la culpa és teva, creuran que la culpa la tinc jo, es pensaran que sóc un incompetent i simplement m'oblidaran al fons d'un calaix, empresonat dins la fusta del llapis o em faran punta, el paper encara no està prou convençut i li diu Això no és el meu problema, i el grafit, que té molta capacitat de convicció, després de tants i tants anys d'escriure discursos, de redactar pamflets, li respon T'equivoques, sí que és el teu problema, no t'adones que ets vetust, que aquesta és la teva darrera oportunitat de fer alguna cosa a la vida, el paper s'adona que l'estratègia del grafit passa per la desqualificació personal, però pensa Serà veritat això que sóc vetust i inútil, com ha dit el grafit, el paper aixeca la vista i es veu ple de solcs, encartonat i amb mal color, un color groguís, hepàtic, i s'adona que ha de cedir als arguments del grafit, s'adona que és la seva última oportunitat, no pot fer res més que donar-li la raó a aquella mina envoltada de fusta que el mira, vacil·lant, preguntant amb la mirada Així doncs, estàs convençut, perquè el grafit és convincent però en cap cas injust, mai no farà una cosa que afecti un tercer contra la voluntat d'aquest tercer afectat, i el paper li respon també amb la mirada Ho estic, ratlla'm, i a partir d'aquest moment, va prosseguir l'escriptor, em costa molt menys escriure, sento la compenetració total entre el llapis i el full de paper. Molt bé, va dir la veu, sap ja què està escrivint concretament. Ja li he dit, és només una paraula, però no sé quina paraula és, l'estic escrivint amb una lletra menuda i en una vora del full, que d'altra banda no és gaire gran, ara estic fent l'última lletra, la mina de grafit ha topat amb un solc profund del paper i el traç s'ha desviat una mica, però ja és definitiu, he escrit una paraula, he escrit una paraula, sí, ara me la miro, és una paraula desagradable, en ella puc veure la història de la meva vida, en ella hi veig reflectides les meves pors, les meves experiències amoroses, els draps bruts de la família, la meva traumàtica relació amb la societat, em vull ocultar de tot això però no puc. Quina paraula és, va dir la veu. Angoixa.