Marvin B. Naylor: The Last Flight of Billy Balloon

Advertència! Aquest post continua d'aquest altre.

Els contactes per correu amb Marvin B. Naylor han estat fructífers i, després d'un parell de missatges per part de cadascú, he rebut avui mateix l'àlbum The Last Flight of Billy Balloon.

En faré a continuació una petita ressenya, com a homenatge i agraïment a l'autor per la seva amabilitat. Per cert, que el paquetet on venia el disc contenia també una carta d'en Marvin on explica quines guitarres ha emprat i el per què de tots els temes; a més d'un conjunt de ressenyes i crítiques a l'àlbum. Un gran detall.

"Little Piece Of Magic" obre l'àlbum de manera molt optimista. Segons alguna crítica, és una obertura "típica per a qualsevol disc", però jo no ho crec així. El principi recorda vagament el tema "See-Saw" (de Rick Wright, el sisè tema de "A Saucerful of Secrets". De seguida canvia l'orientació, però es manté fidel a aquesta influència. La veu de Marvin sona senyorial i senzilla alhora. En destaca el protagonisme de la guitarra acústica, tant quan es manté al fons com quan desenvolupa passatges solistes. Els canvis modals són realment bons; un tema molt interessant.
"Out Of My Mind" comença en mode menor amb arpegis acústics. De seguida modul·la i de seguida també retorna a mode menor: aquestes modul·lacions es fan constants al llarg de l'àlbum. L'estil és continuista amb el tema anterior, tot i que molt més relaxat. Aquí s'introdueixen cors al fons. En alguns moments recorda força a algun tema de Genesis amb Peter Gabriel (per exemple, l'inici de "The Cinema Show", a l'àlbum "Selling England by the Pound").
"Dulcibella Play!" comença com un tema acústic senzillet i que no introdueix els canvis dels temes anteriors. Es basa en rodes d'arpegis de la guitarra i una estructura molt ben delimitada. S'introdueixen, però, també altres instruments com ara violins i alguna mena de sitar o banjo abans de desembocar en el final, que és la part més interessant i on els cors fan una gran feina, a més de barrejar-se múltiples instruments.
"Little Creatures" i "Portrait of a Woman" són cançons enllaçades. La primera és un tema de nou molt acústic i en mode menor, encara que més tard modul·la. Algunes parts del tema no tenen lletra. Deixa entreveure un caràcter molt "ambiental", per això crec que no desentonaria en llocs com el Cafè del Mar. El segon comença de manera semblant a l'anterior, però en mode major. És força repetitiu, però molt bonic, basat també en arpegis de la guitarra. Acaba amb un fade-out.
"Belle-Amie" comença a destacar pel coprotagonisme guitarra-teclats. Canvia l'orientació harmònica, introduint algunes estructures de jazz, i la veu retorna als orígens i es torna més greu i imponent. Tema curiós pels girs que va fent, i on les percussions suaus (a l'estil Metheny) guanyen protagonisme.
"White Lady" és la "suite" de l'àlbum. Es va desenvolupant sense repetir-se, i modul·lant, com ja ve sent tradició. Destaca la tècnica guitarrística de Naylor en aquest tema: el guitarrista utilitza sovint el "tremolo" de Francesc Tàrrega a "Recuerdos de la Alhambra". Asseguro per experiència pròpia que la cosa té el seu intríngulis i no resulta senzill en absolut. Naylor també fa us de pauses i silencis amb un bon resultat, tot i que acabant en fade-out.
"Alice And Marianne" és, de moment, el tema que més m'agrada de l'àlbum (cert que és el tema per mitjà del qual vaig conèixer l'àlbum, i el que he escoltat més cops). Basat de nou en la modul·lació, conserva el caràcter més optimista del disc i el mescla amb un alegre acompanyament acústic al qual es van afegint altres instruments.
"Beautiful Balloon" és una barreja peculiar de passatges de teclats, que creen un coixí permanent, alguna intervenció de flauta, arpegis acústics, i la veu de Naylor, que va canviant de to i registre. El tema s'estructura en diferents passatges, com si fossin capítols d'una novel·la.
"Daisy Sunshine (For Francesca)" finalitza l'àlbum amb un caràcter trist i acústic, gairebé de cantautor, que minimitza les modul·lacions i aporta un to marcadament melancòlic al conjunt, acabant amb alguns acords d'aquells tan melangiosos (sus4 i Maj7, i barreges múltiples).

A més d'analitzar les cançons, convé fer esment a l'estil de Marvin B. Naylor. L'àlbum recorda indefectiblement, sota el meu punt de vista, múltiples influències: el rock simfònic dels setanta més reposadet (vegeu Camel), l'estil acústic que tant i tant m'agrada (arpegis i passatges continus de guitarra acústica de 12 cordes), l'estil GENESIS (primera època), fins i tot influències de Syd Barrett quan estava calmadet, o de guitarra clàssica (al tema "White Lady", per exemple), de jazz-fusió, alguns efectes PinkFloydians (per exemple, la tos de "White Lady") o altres efectes psicodèl·lics. Tot això fa de "The Last Flight of Billy Balloon" un àlbum molt complet.

Res més, espero que si teniu oportunitat d'escoltar alguna cosa de l'àlbum, en gaudiu i us agradi. A mi, per suposat, m'ha agradat molt. Podeu escoltar alguns temes de l'àlbum al Myspace de l'autor o en el post anterior (l'adreça, a la capçalera d'aquest).

servido por sepharad sin comentarios compártelo