Una humil opinió

És notícia avui als diaris de Lleida, tant a la premsa de franc com als diaris locals de pagament: les escoles de música privades demanen més ajuts mitjançant una protesta silenciosa.

Albert Guerrero. Font: Diari Bondia (edició Lleida)

A la fotografia es veuen cartells de l'EMIPAC (Escoles de Música d'Iniciativa Privada Associades de Catalunya), i a més hi puc reconèixer diferents persones que treballen o estudien al centre de música privat més emblemàtic de Lleida: l'Escola de Música L'Intèrpret, de la qual he estat alumne onze llargs anys.

La cosa no deixa de tenir la seua gràcia. Ja només d'entrada, mirant la foto, sembla que ens estiguin prenent el pèl; la pancarta de la dreta resa, solemne: "Per un ensenyament musical privat a l'abast de tothom". Vaja -penso-, ja comencem amb els oxímorons. Sense dubte l'EMIPAC no ha entès gaire bé la distinció entre "públic" i "privat". Els hi recomanaria una bona lectura filosòfica: "Sobre la llibertat", de John Stuart Mill.

Ens diuen que volen un ensenyament privat (no concertat!) però a l'abast de tothom. Sí, jo també vull que una assegurança amb Assistència Sanitària estigui a l'abast de tothom, però lamentablement no pot ser, vés. És a dir, si entenem com a "públic" precisament "a l'abast de tothom" (així hauria de ser, oi?), llavors ens queda confeccionat un nou lema: "Per un ensenyament musical privat, públic". Com s'entén? O una cosa o l'altra. I la lletra P de l'acrònim EMIPAC significa precisament "privades", no "concertades". Aquestes escoles, associades, quin dret tenen a rebre ajuts de la Generalitat de Catalunya, que d'altra banda gestiona una xarxa de conservatoris que SÍ són públics? Resposta: el mateix dret que té una entitat privada a rebre fons d'un organisme públic. És a dir, cap. No vam quedar així amb l'Adam Smith i el David Ricardo? "L'Estat no ha d'intervenir en economia", deien. "Mai?", preguntava l'Estat. "No, mai! L'Estat, el mínim!". Ara continuem amb el mateix fatídic capitalisme, però una mica retocadet, perquè no es noti tant. I afegint unes parauletes: "L'Estat no ha d'intervenir en economia... excepte quan ens interessi".

Posaré un exemple que jo em conec. A Lleida pots estudiar música principalment a tres o quatre llocs: en primer lloc, al Conservatori Municipal. Després tens algunes escoles privades, com ara la ja esmentada L'Intèrpret, Pons Rosselló o l'Escola d'Acordió de Lleida. Em sembla molt bé, de debò que sí. (No entraré ara a valorar les actituds d'alumnes i familiars en aquestes escoles privades, perquè seria una generalització, me n'aniria del tema i a més n'hi hauria per escriure tot un llibre). De la mateixa manera, a Lleida pots curar-te de diferents maneres: pots anar als CAP del Servei Català de Salut (organisme públic) així com als dos hospitals públics; i també pots anar a altres centres privats, com ara L'Aliança (amb un concert amb la Generalitat, em penso), Hospital Montserrat, Sanitas, etc. Per a mi, la situació és exactament la mateixa. Si vaig pel públic, ho pago amb impostos. Si vaig pel privat, ho pago amb quartos de la meua butxaca. Punt.

L'EMIPAC ha justificat l'actuació de la següent manera:

EMIPAC (Escoles de Música d’Iniciativa Privada Associades de Catalunya) vol
denunciar la situació en què es troba el sector de l’ensenyament musical al
nostre país.
Després d’uns anys de lluita pels drets de l’ensenyament musical privat a Catalunya i
donades les inexistents respostes obtingudes per part de les institucions públiques:

EMIPAC denuncia:
- La inexistència d’una política d’ajuts econòmics de cap mena a les escoles de
música i centres d’ensenyament musical.
- La discriminació que estem patint, des de sempre, només pel fet de ser escoles
i centres de titularitat privada malgrat que la nostra tasca educativa és un servei
d’interès públic.

Home, sí, és clar! D'interès públic! I que té a veure això? Com que la vostra tasca educativa és d'interès públic, existeix una cosa anomenada Conservatori, que fa el mateix que vosaltres (això sí, sense floritures ni mandangues) i és públic!

- Que no se’ns consideri agents actius en la presa de decisions en l’elaboració de
la futura Llei d’Educació.

Això encara ho puc entendre.

EMIPAC demana:
- Suport econòmic per les escoles de música d’iniciativa privada, com ja es fa a
altres comunitats de l’estat, tant des del propi Departament d’Educació com des
dels mateixos Ajuntaments.
- Que es crei una única xarxa d’escoles de música que tingui en compte la tasca
perseverant i de qualitat que, ja fa molts anys, estem duent a terme (en molts
casos molt abans que hi hagués oferta municipal).
- Participar activament en l’elaboració de la nova Llei d’Educació.
- Que es faci una aposta REAL clara i valenta per l’ensenyament musical per part
de les administracions i polítics si, tal i com ens diuen constantment, creuen que
la música és tant important per a la nostra societat.

És a dir: que es destinin més partides pressupostàries a l'ensenyament musical públic. En què quedem? Els calés per als centres privats, o per als públics? Estic fet un embolic.

EMIPAC proposa:
- Que es creïn línies de finançament per a les escoles de música i centres
d’educació musical d’iniciativa privada:

Ho reitero. No m'aclareixo.

- Per sufragar les despeses de personal, i així aconseguir uns sous
dignes.

Sense comentaris en qüestió de sous. Ser professor no sembla que sigui gaire rendible, ni en un centre públic ni en un centre privat. Però no podem foter-li la culpa d'això també a l'administració... o sí?

- Per minimitzar les quotes que paguen les famílies que en l’actualitat
estan suportant els 100% del cost de la seva educació musical.

Solució: que matriculin el seu fill/a/s/es/tropa/prole en un centre públic, on -evidentment- no els tractaran com si fossin els reis de la creació (més aviat al contrari, però...).

- Que es declari a les escoles de música d’iniciativa privada com a escoles
d’interès públic.
- Que no es crei una doble xarxa d’escoles de música i es tinguin en compte les
que ja existeixen.

Això sí que és interessant. Resulta que es planeja d'ampliar l'oferta d'escoles públiques, i els centres privats diuen: "No, no cal! Si ja estem nosaltres!". Tornem al mateix. Esperem que l'administració no segueixi aquest sistema i deixi la Seguretat Social en mans de Muprespa.