Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m'oculta l'uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d'arribar-me les barques que endoles clandestinament...

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom,
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d'un palúdic àngel de madrèpora.

Estrany dins l'aire estrany,
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d'un continent d'agulles,
comprenent el rictus d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins...

Oh Pàtria que tant se t'ha estimat flautejant,
¿què faig aquí, fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?
També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades...
Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
¿Com podria enyorar-te si no t'has desprès de mi,
si ets tan forta d'existència com l'amor en el refugi dels cossos?