4. El segon maó. El sobreproteccionisme

Parlar de sobreproteccionisme a "Pink Floyd The Wall" és fer referència, de nou, al tema de la violència (--> el primer maó tracta aquest concepte). S'aprecia el concepte de violència com un resultat d'un cúmul de circumstàncies de tot tipus (educacionals principalment), una de les quals és el sobreproteccionisme.

Aquest sobreproteccionisme que Pink rep de la figura materna -dona conservadora i amb un paper estranyament protagonista al film, malgrat que el seu personatge és molt passiu-, ve donat per l'exercici d'una doble moral que permetrà la mare de Pink de desocupar-se'n, relegant la seva educació a les institucions escolars (les quals exerciran, personificades en la figura del professor, la seva repressió contra la llibertat de pensament, com ja veurem en el quart maó), alhora que quan el seu fill creixi voldrà tenir-ne el control absolut i permanent, incapaç de veure que, així, està esdevenint un element més de repressió, un maó més en el mur.

Pink és (o més aviat "ha estat", encara que la trajectòria vital de la mare no es descriu en el film) un sobreprotegit amb seriosos problemes emocionals, i així se'ns mostrarà en reiterades ocasions. Per exemple, una de les fòbies més grans que desencadenen la "metamorfosi" del personatge és un record de la infància, en què es barreja una malaltia aparentment greu amb els dictàmens de la seva mare (dita fòbia motiva el tema "Comfortably Numb", el títol del qual no és més que un símbol de la placidesa i despreocupació dels infants).

Un altre exemple és potser encara més clar, i en aquest cas il·lustra la doble moral materna: Pink és "abandonat" en un parc amb altres nens de la seva edat que, a diferència d'ell, tenen pares a la seva vora. Pink acabarà gronxant-se tot sol adonant-se que no coneix el seu pare i que la seva mare l'ha deixat sense res ni ningú. Un altre símbol claríssim, el de la solitud, que comportarà el creixement només físic de Pink, mentre que la seva ment continuarà essent la d'un infant. És per això que Pink, havent conquerit la fama i l'èxit, potser massa aviat ("you reach for the secret too soon...", cantava Waters a "Shine On... part 1"), continua duent un rellotge amb el Mickey dibuixat a l'esfera.

No és tampoc agosarat afirmar que el sobreproteccionisme es mostra al film com un factor més de determinisme ambiental o educacional. Ignorem si la mare de Pink va ser criada en un ambient sobreprotector i alhora passiu, com ha ocorregut amb Pink (però és probable que sí); en canvi, no ignorem que Pink, el sobreprotegit, farà el mateix amb la seva esposa, i de la mateixa manera (resultant també, alhora, un amant passiu i fins i tot violent, a jutjar per la lletra de "Don't Leave Me Now"). Això provocarà el fracàs afectiu del personatge (tema a tractar més endavant, com a cinquè maó) i la seva caiguda definitiva, el tancament del mur després que el telèfon soni repetidament, sense que hi hagi "ningú a casa" ("Nobody Home").

El tema es tracta de manera determinista perquè, aparentment, el protagonista no té altra sortida que ser com és; i en aquestes circumstàncies ha de resultar forçosament il·lícit atribuir-li qualsevol mena de responsabilitat. De fet, Pink no és jutjat ni reprovat per ningú fins al final del film, quan l'escenificació del judici moral ("The Trial") comportarà no només la negació d'aquest determinisme (el propi Pink s'adona dels seus errors, i per això concorre a judici) sinó també la condemna del protagonista.

Així, el sobreproteccionisme es converteix en un tema clau, un element que possibilitarà el judici i la condemna morals alhora que marcarà el tràgic desenllaç de la història. Una història que té com a punt d'inflexió la "metamorfosi" de Pink, abans esmentada, causada per tots els factors que componen el mur, però pel sobreproteccionisme d'un mode especial. Al cap i a la fi, no és el feixisme (*) un sistema proteccionista més?