5. El tercer maó. L'èxit.

Sobre l'èxit, la trajectòria de Pink Floyd estava molt clara: eren un dels grups de rock més aclamats del món. Els seus concerts, a partir de 1974, havien esdevingut multitudinaris, però Waters pensava que això no els conferia cap mena de poder per sobre del bé i del mal: Waters veia Pink Floyd com un instrument de denúncia (no necessàriament de caire polític, com es pot comprovar a The Dark Side of the Moon o Wish You Were Here), però la denúncia estava al servei de la qualitat: n'era només el trasfons.

El preludi

Amb Animals, Waters canvia la visió de conjunt: ell reflotava Pink Floyd conduint-lo per camins més crítics a partir de les seves lletres (únicament seves). Per tant, el grup es convertia en un instrument al SEU servei: la qualitat no minva en absolut, però el missatge ultra-crític es converteix en la pedra angular del grup de Cambridge. Pink Floyd va mantenir el seu èxit i fins i tot el va augmentar, però començaria a entrar en una dinàmica autodestructiva alhora que brillant per a la història del rock.

Waters criticava l'èxit, fonamentalment. Ell, que se n'havia aprofitat i l'havia desitjat més que ningú (l'objectiu de Pink Floyd el 1972, durant les sessions del Dark Side, era sobretot "arribar a la fama"), entrarà juntament amb la resta del grup en un estat de reflexió lírica i onírica: d'aquí sortirà Wish You Were Here, en què Pink Floyd es pregunta "com hem pogut arribar a aquests extrems". Això que sembla no tenir gaire connexió amb Pink Floyd The Wall és en realitat el punt de partida del tercer maó, l'èxit.

La reflexió lírica es tornarà en autocrítica dura i extensible a tota la societat. "Dogs" és el segon tema de l'àlbum Animals (1977) i un dels més crítics de tota la carrera de Pink Floyd. La lletra pot servir com un veritable antecedent del que pensa Pink sobre el tema. La primera part de "Dogs" diu així:

Hauràs de ser boig, hauràs de tenir una veritable necessitat.
Hauràs de dormir de peu, i quan siguis al carrer,
hauràs de ser capaç de caçar la carn fàcil amb els ulls tancats.
I llavors, silenciosament, ràpid com el vent i d'amagat,
hauràs d'atacar en el moment precís, sense pensar-ho.

Després d'un temps, podràs preocupar-te de les formes,
com ara portar corbata o saludar amb una encaixada de mans (1).
Fer una mirada determinada i lluir un somriure sincer.
T'has de guanyar la confiança d'aquells a qui enganyes,
per tal que, quan es girin,
tinguis l'oportunitat de clavar-los la punyalada.

Hauràs de tenir sempre un ull obert que vigili per sobre l'espatlla.
Ja saps que conforme et tornis vell la cosa s'anirà complicant cada cop més.
Al final, plegaràs i desapareixeràs,
amagaràs el cap sota la sorra,
només seràs un altre vell ressentit,
tot sol i morint-te de càncer.

I quan perdis el control, destruiràs tot allò que hagis sembrat.
Mentre la por va en augment, la mala sang confon i desorienta.
Llavors ja és massa tard per perdre tota la influència de la qual t'has aprofitat.
Que et vagi molt bé mentre t'enfonses, mentre vas avall, tot sol,
arrossegat per la pedra.

Respecte d'aquest criticisme, la resta de membres del grup han fet declaracions contràries. Waters estava usant Pink Floyd com si depengués només d'ell. La música es va tornar fosca, obscura.
Si Wish You Were Here va ser un àlbum magnífic per a Gilmour i Wright (aquest darrer l'ha alabat molts cops), Animals provocarà el següent comentari de Wright: "No m'agradava la majoria de la música de l'àlbum, però he de dir que tampoc no hi vaig posar res de la meva part, ni vaig fer el més mínim esforç. No tenia res a aportar. Simplement vaig interpretar la meva part, i crec que ho vaig fer bé. Però Roger [Waters], em sembla, estava prou satisfet que jo no aportés res. Suposo que va ser el començament de tot l'ego autodestructiu de Pink Floyd". (2)

El contrast és evident. A dalt, una imatge del Llac Mono (Califòrnia), extreta del llibret de Wish You Were Here. A baix, una fotografia de la Battersea Power Station (Londres), extreta del llibret de Animals.

***

El maó

Al film d'Alan Parker, el tema de l'èxit es tracta de passada, però d'una manera totalment significativa. Pink és precisament una estrella del rock que plena concerts multitudinaris i assisteix a les millors festes VIP amb productors i gent de l'alta societat, però es troba completament alienat d'aquest món.

El guió del film ens mostra com l'èxit i la fama també han constituït un nou maó en el mur de Pink. Les escenes són totalment descriptives: des de la "groupie" (interpretada per Jenny Wright) i les seves amigues que, per tal d'entrar en una festa, faran el que sigui -això inclou fel·lacions al guarda de seguretat i despullar-se gratuïtament davant els assistents dins un camió-, fins a la repugnant luxúria que desprenen els suposats "amics" de Pink, principalment el seu representant.

El tractament de l'èxit a Pink Floyd The Wall es veu reforçat pel tema "Young Lust", amb una lletra com aquesta: "Desitjo moltes dones en aquest desert que em facin sentir realment com un home. Em quedo en aquest refugi de rock and roll. Oh, noia, fes-me lliure. Necessito una noieta bruta".

L'èxit culminarà amb la bogeria col·lectiva de Pink, reconvertit en líder feixista, esperonant el seu públic a "posar contra el mur" als "maricons", els "jueus" i, en definitiva, tots els que són diferents. La lletra del tema "In the Flesh!" (no confondre amb "In the Flesh?") és l'inici de la bogeria de Pink i el principi de la seva fi, en la qual l'èxit juga un paper molt important.

A l'inici del film, diferents imatges representen uns disturbis en un concert en els quals la policia intervé repressivament. Els concerts es comparen amb la guerra: era així com Waters va arribar a veure'ls, com una batalla entre els músics i l'audiència. Els disturbis no són ficticis: estan basats en fets ocorreguts durant la gira "Wish You Were Here" (abril de 1975). Als 5 concerts que Pink Floyd va oferir a Los Angeles, la policia de la ciutat va arrestar 511 persones, la majoria acusades de possessió de marihuana. La policia de Los Angeles va justificar l'actuació en base a les sospites que als concerts es traficava amb cocaïna i amb armes de foc.

En realitat, les sospites eren fictícies. Però el mur de Pink Floyd s'anava alçant lentament.