La quadratura del cercle
Les persones ens passem la major part de la nostra vida frustrades. És així. Quan no sentim la frustració familiar, és l'amor qui ens colpeja, i si no, patim per la vida dels més propers o ens trobem totalment alienats pel nostre treball. La frustració, i no pas la raó, és allò que ens diferencia de la resta d'animals del món.
La resta de la nostra vida, aquella petita part que no està envaïda per la frustració, la dediquem a intentar esvair el record d'aquest sentiment tan amarg. Per això tenim amants, canviem les cares de la nostra parella, comprem regals als nostres fills i a les nostres mares, fem excursions a la muntanya o passegem a altes hores de la matinada, un dia d'estiu, pels carrers deserts de la ciutat. Volem oblidar que poques hores més tard ens assetjarà de nou la frustració.
Això és el que li va ocórrer a Jan Pier, un obsessiu, bucòlic i melangiós jove de la ciutat de B. Durant una d'aquestes passejades nocturnes per una avinguda amb jardins i herba, va seure en un banc i va plorar amb amargor.
L'avinguda era prou buida com per que els seus plors fossin absorbits pel terra sense cap senyal de desesperança perceptible per a la resta de la humanitat. Va ser com un parallamps que, llunyà, recull l'energia elèctrica descontrolada i la canalitza fins que desapareix, mentre les multituds romanen impassibles sense alterar-se el més mínim.
Jan Pier va romandre a l'avinguda durant tota la nit. El banc era força còmode -contràriament al que sol passar-, les gavines -properes al mar- l'acompanyaren durant l'alba amb els seus xiscles impertinents i revolucionaris; sentia el soroll dels pesquers que sortien del port a feinejar quan encara no s'havia fet de dia; els comerços no van obrir fins més tard, com mandrosos, i el trànsit es va intensificar.
Jan Pier va continuar donant tombs per aquella avinguda, parant-se a mirar els aparadors de les botigues, les parades de venda que havien muntat al mig del carrer, els executius que transcorrien amb pas llarg, ferm i accelerat per les voreres, girant les cantonades a tota pressa, els nois que anaven a escola, lluint pantalons prematurament envellits, cadenes i gorres, i les noies que els seguien, molt primes, amb escots profunds, roba ajustada i arracades indecents, els carters, repartint la correspondència per les cases, i els repartidors de publicitat, els banquers, amb les seves americanes fosques i les corbates de franges marejants, els conductors, els transportistes, els sicaris ben pagats i els lladregots supervivents, els mendicants, els vianants habituals, els ascetes, els mims, els estudiants, els capellans, els empresaris sense escrúpols, els voluntaris en campanyes de bona fe, els testimonis de jehovà, els viatgers i els viatjants, els excursionistes perduts i la gran varietat de fauna i flora salvatge que s'estenia pels carrers tortuosos de la gran urbs.
Ja fosquejava quan Jan Pier va arribar al port. Havia recorregut dos-cents metres en quinze hores i patia heliosi severa, això és, una insolació.
Jan Pier va recolzar-se sobre la barana oxidada del port i va mirar l'aigua bruta de petroli, deixalles i productes derivats del consum. Va intuir que algú s'apropava i es va girar. Però no ho va fer a temps per evitar que el desconegut l'empenyés per sobre de la barana i el fes caure a l'aigua.
Jan Pier no sabia nadar i l'aigua del mar, tan fosca, li feia por. Es va sentir desprotegit: el fred li calava fins al moll de l'os, les deixalles dansaven suaument damunt seu, s'anava enfonsant paral·lelament al mur del port, ple d'algues centenàries. Va engolir aigua.
Les campanes van sonar al dia següent. La comissaria de policia va recollir aquell dia una declaració contundent, confessada per un habitual captaire d'un carreró perpendicular a l'avinguda amb jardins i herba: “no m'agrada que vinguin a tafanejar al meu carrer”.
Algú ho va gravar amb un ganivet sobre la làpida de pedra tosca uns dies més tard.




El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...




Arqueoleg Glamuros dijo
M'ha encantat el relat!!!
Genial, de debó! M'ha agradat especialment l'estructura narrativa: començes amb una reflexió molt generalista per dresprés materialitzar-ho en un personatge concret!
Està molt bé de debó! A part que subscric plenament la part sobre la frustració!
10 Julio 2008 | 10:08 PM