Progressiu català. VIII: Iceberg - Coses Nostres

Coses Nostres és el segon àlbum d'Iceberg, grup ja força amanit en aquest bloc (hem parlat de l'àlbum "Sentiments" i del directe del grup). Certament, Iceberg és un dels grups que més tema ofereix en parlar del progressiu català perquè, malgrat la seva durada fou relativament curta (cinc àlbums), l'èxit aconseguit va ser molt superior i la qualitat de tots els seus discos és excel·lent. Si ens movem en l'àmbit concret del jazz-rock, podem dir que Iceberg n'és un grup destacat a qualsevol nivell, transcendint barreres territorials.

Coses Nostres és un àlbum doblement important. D'una banda significa l'aposta definitiva pels de Sunyer per enfocar-se principalment en el jazz fusió. D'altra banda, és l'àlbum que refunda el grup (desapareix el vocalista Àngel Riba, present al primer àlbum, "Tutankhamon", d'orientació simfònica) i assenta el que serà la tònica: extenses -i no tan extenses- jams conduïdes pels dols Sunyer-Kitflus. La qualitat de "Coses Nostres" és EXCEPCIONAL.

"Iceberg en Directe" (àlbum posterior) mostra una qualitat també impressionant, fins al punt de convertir-se en un àlbum imprescindible en qualsevol discografia. Ara bé, malgrat l'espectacularitat del directe i la força del grup, l'àlbum té un inconvenient: la inconnexió. Són quatre grans jams (doble vinil), però cadascuna tira pel seu lloc (com ja vam comentar al post corresponent). "Coses Nostres" aconsegueix salvar aquest discurs relativament inconnex.

D'entrada, Iceberg vol seduir-nos sense ni tan sols haver d'utilitzar la música. Per això el grup fins i tot "enfoca" l'àlbum vers una temàtica concreta. L'interior del llibret diu el següent:

Aquest àlbum va dedicat a tothom qui es trobi tancat entre les reixes d'una incomunicació a nivell sentimental i diàleg home-univers. Per a tots aquests oferim una porta a un món-illa fet de coses nostres.
Coses nostres, plenes de reflexes de les coses del món-món, fetes música. Violències, crits-remors, sentiments-pell de gallina, pànic, alegria-tristesa, mort-vida.
Però la cosa que més ens interessa és comunicar el sentiment de força-energia que alimenta el nostre món-illa.
Aquest do n'és un de preciós que l'home no ha de perdre, al mateix temps que el de senzillesa-humilitat.
Dons. Atributs de l'home. Desequilibri.
Aquí no es tracta de trobar un equilibri.
La fi de l'àlbum és obrir una porta per als tancats.
Per als oberts, ja no fa falta dir res.

Tota una declaració d'intencions. Magnífica.

L'àlbum comença amb tota una joia introduïda de manera gairebé celestial: "Preludi i record", el tema potser estrella del grup. És el més curt de l'àlbum, amb només 2 minuts i 20 segons. L'alegria i moviment que transmet es contagia.

Amb "Nova (música de la lluna)", Iceberg introdueix, com és habitual, harmonies mediterrànies (però no només catalanes, al contrari... la lluna és un símbol recurrent), tot ben rodejat d'una aura misteriosa (creada per baix i bateria, sobretot) i de l'aire folklòric desenvolupat pels teclats d'en Kitflus. De tant en quan apareix una cadència suspensiva molt peculiar, que ens recorda que ens movem pels terrenys pantanosos del jazz-fusió. Cap al minut 3:30 apareix un passatge conjunt dels dos músics que retorna a les harmonies de "Preludi i record", passatge que també es "fusionarà" cap al final. Tots els membres destaquen, al seu torn, i això és un fet poc habitual en Iceberg. El tema, malgrat això, està conduït pels dols entre Max Sunyer i Josep Mas.

"L'acústica..." és el tema més llarg de l'àlbum. Són 9 minuts i 18 segons de deliri col·lectiu (relaxat, això sí) amb harmonies i efectes realment innovadors en el camp del jazz-rock. Iceberg dibuixa un paisatge de somni utilitzant tots els recursos que els seus membres tenen a l'abast. La introducció psicodèlica finalitza al minut i 40 segons, aproximadament, per donar pas a un tema acústic (tant guitarra com piano) esquitxat de ritmes inquietants i que, ben aviat, acaba desembocant en una amalgama de temes barrejats i intercal·lats, un recorregut tant per les harmonies clàssiques com de rock i sobretot de jazz. Els membres més destacats són, per variar, Sunyer i Kitflus.

"La d'en Kitflus" no condensa, com seria lògic, el protagonisme de Kitflus, sinó que tots els membres s'hi llueixen Absolutament tots. El tema és més curt (7 minuts) i desenvolupa diversos girs de jazz-rock a partir d'un curt passatge inicial, del qual van emanant altres passatges més elaborats i amb la inconfusible "marca de la casa". Tots aquests passatges apareixen gairebé del "no-res", sembla que la pròpia jam els va confeccionant -però en realitat penso que Iceberg ho tenien molt ben treballat-. Cap a la meitat del tema s'acaba aquest caràcter improvisatori i es forma un desenllaç sòlid sobre un obstinat del baix (el qual, per cert, té una distorsió ben curiosa). El final és molt aparatós i sobtat -fet habitual en el grup, i si no escolteu "Sentiments"-.

"La flamenca elèctrica" és la joia de la corona. És el tema que es pot sentir a l'àlbum "Iceberg en Directe", justament al final, quan s'acaba l'últim tall, "Històries". Malauradament, Iceberg va deixar en aquell àlbum només el passatge inicial. Ara podem sentir-lo íntegre. Començant pel passatge inicial (virtuós i gairebé violent) i continuant pel llarg desenvolupament (basat en modulacions cromàtiques) en clau completament de jazz-rock. El caràcter andalús hi és perfectament present. Els dols Kitflus-Max són espaterrants. El tema complet és insuperable.
Com a curiositat dir que en l'àlbum "Senogul" del grup asturià homònim (breument comentat en aquest post) existeix un tema anomenat "La mulata eléctrica", entenem que com a homenatge a la feina d'Iceberg (encara que, vés per on, mai no vaig preguntar-li a l'Edu García, el teclista del grup).

"A València" és potser un tema més orientat al rock, on les harmonies de jazz es deixen més de banda. Es basa en la repetició d'un motiu alternat amb ponts on la bateria pren un protagonisme especial (com a element rítmic). Els teclats de Kitflus acaben d'amanir-ho tot, donant al tema un caràcter momentàniament simfònic, mentre Max Sunyer afronta la part més virtuosística de l'assumpte. El tema finalitza amb un digne "desmadre" jazzístic.

"11/8 (manifest de la follia)" deixa ben clar en el seu títol que té un objectiu primordial: trencar. I trenca, de debò que sí. En poc més de sis minuts i mig desfà patrons rítmics (espectacular inici de bateria), harmònics (trobeu una tonalitat que es mantingui més de vint segons) i melòdics (lleus i greus dissonàncies irrompen en els discursos de Kitflus i Max). Tot això mostrant un virtuosisme comparable al de gent com Al di Meola, John McLaughlin o Lenny White (amb estils òbviament diferents). Final apoteòsic, i a més amb una cadència suspensiva no gaire clara. L'àlbum no pot gaudir de millor cloenda.

OBRA MESTRA. I punt.

Podeu descarregar l'àlbum gràcies a l'enllaç que ofereix el bloc "Music from the solar system".

--> DESCÀRREGA

servido por sepharad 2 comentarios compártelo