Pink Floyd: The Final Cut
Nick Mason: Jo vaig veure l'àlbum com el principi de la fi. Vaig pensar: "no veig com podrem fer el proper disc. Si el fem serà després de molt de temps, i probablement serà per un sentiment d'obligació més que no pas per entusiasme".
David Gilmour: No puc entendre com algú pot voler sentir alguna cosa més sobre Waters i el seu pare mort. Un cop i un altre.
Roger Waters: M'agradaria pensar que "The Final Cut" va ser realment la fi de Pink Floyd.
a requiem for the post war dream
by roger waters
performed by pink floyd: david gilmour, nick mason, roger waters
with michael kamen [piano harmonium]
andy bown [hammond organ]
ray cooper [percussion]
andy newmark [drums on "two suns"]
raphael ravenscroft [tenor sax]
and the national philharmonic orchestra
conducted and arranged by michael kamen
produced by roger waters, james guthrie and michael kamen
for eric fletcher waters 1913 - 1944
* * * * *
- Història
The Wall ens va explicar una història de fòbies. Va assentar la base d'una gran obra. Va ser un èxit fosc i depriment. Una crítica mordaç a la repressió. Però el maó definitiu que va tancar el mur no va ser "Outside The Wall" (l'últim tema de l'àlbum), sinó el seu epitafi: The Final Cut.
Al·ludint a la darrera modificació d'un film (l'àlbum era originalment la BSO del film "Pink Floyd The Wall"), l'àlbum darrer de Pink Floyd amb Waters -o més aviat l'àlbum últim de Waters dins Pink Floyd- va passar una mica desapercebut. "Un altre cop?", va dir Gilmour, limitant-se a interpretar la seva part. Wright no hi era: havia participat a The Wall com a músic contractat. Mason no va dir gran cosa; fins i tot fou substituït a "Two Suns In The Sunset". Waters era el director d'orquestra, i Pink Floyd un instrument al seu servei.
L'àlbum està dedicat explícitament a Eric Fletcher Waters, el pare del lletrista. Les lamentacions, la crítica despietada i la cançó intimista es barregen amb espectaculars efectes de so, els "holophonics" i un art-work cuidat i tan depriment com el de Animals, que culmina amb el soldat al qual, d'esquenes, li han clavat un ganivet. El sagnant conflicte de les Malvines aflora arreu, i Waters crida: "Oh Maggie Maggie... what have we done?".
Sembla que, finalment, ell mateix es va aplicar la solució final. Fi de la història.
- Aspectes musicals
L'àlbum mostra una complexitat i riquesa sonora bastant evident, però d'una mena molt diferent a la dels àlbums anteriors. La gràcia de Pink Floyd havia estat que oferia composicions diverses i variades en les quals, passant per diferents estils, imprimia sempre el seu segell de qualitat. Ara, en canvi, tot l'àlbum -o gairebé tot- està format per cançons "d'autor", acústiques i evocadores. Malgrat això, la "gràcia" consisteix a que un tema no sembli una còpia de l'anterior i efectivament Waters aconsegueix el seu propòsit.
Potser, després de tot, l'àlbum no és una joia musicalment parlant com sí ho eren Wish You Were Here o Animals (o tants altres), però l'espectacularitat no només ve donada per la varietat. En aquest sentit, els aspectes tècnics i d'enregistrament van jugar un gran paper. Waters va escollir un cop més James Guthrie com a enginyer de so i els dos van proposar una innovació, els "holophonics". De sempre, Pink Floyd s'havia interessat per l'aspecte tècnic del so, amb propostes trencadores com l'"Azimuth Co-ordinator" o l'enregistrament en Quadraphonic.
Els "holophonics", desenvolupats per Zuccarelli Labs (com figura als crèdits), tenien la particularitat de recrear un so 3D a partir dels canals d'àudio stereo. L'invent, actualment, pot semblar poc desenvolupat, però en aquell moment era molt innovador i realment l'atmosfera que The Final Cut crea gràcies als "holophonics" és densa i enriquida. Especialment emocionants són els efectes d'àudio, com el míssil que es pot sentir a "Get Your Filthy Hands...", el qual passa "per sobre" de l'oient i explota a l'altra banda. Això sí, sempre i quan utilitzem auriculars.
- Concepte
El projecte de The Final Cut com a BSO del film del mur es va acabar desestimant. Waters i Alan Parker (director del film) tenien els seus "estira i arronsa" i el membre de Pink Floyd va acabar una mica com el personatge del seu àlbum: amagant-se rere un mur i acabant una obra intimista i potser inútil, sense el suport de la resta de membres del grup. Per a ell, Pink Floyd havia acabat definitivament.
Després de The Wall només quedava publicar un nou àlbum amb material addicional procedent del film d'Alan Parker, però l'esclat de la Guerra de les Malvines (1982) va fer replantejar el concepte de l'àlbum a Waters, qui va construir una nova història lligant les experiències imaginàries del seu pare, en cas que hagués sobreviscut, amb la crítica directa al conflicte i a l'actuació de les grans personalitats polítiques, especialment la primera ministra britànica, Margaret Thatcher ("Maggie").
David Gilmour no estava disposat a criticar el seu govern i va al·ludir "diferències personals, polítiques, filosòfiques i musicals" per limitar-se a fer una feina d'intèrpret. "Parlar amb Waters durant aquella època era impossible". Perquè vertaderament a Waters li importava ben poc l'opinió de la resta del món.
La portada sembla estranya, però no ho és: mostra quatre medalles militars de la Segona Guerra Mundial.
- Distinguished Flying Cross: una medalla per honors en vol.
- Defence Medal: una medalla per servir 3 anys a la guerra.
- Africa Star: medalla per la participació a la campanya africana.
- 1939-45 Star: medalla especial per participants a la guerra.
A continuació explicarem la història que conté aquest àlbum. Sorprenentment, malgrat ser l'últim treball de Pink Floyd amb Waters, fa moltíssimes més al·lusions als temes habituals del grup que tota la resta d'àlbums anteriors junts.
Una puntualització: el quart tema, "When The Tigers Broke Free", s'ha afegit com a "bonus" a la nova reedició de l'àlbum de 2004. El tema pertany, en realitat, a la BSO de "Pink Floyd The Wall".
the post war dream
Digues-me la veritat. Explica'm per què van crucificar Jesucrist.
Va ser pel mateix pel que el pare va morir?
Va ser per tu? O va ser per mi?
Vaig mirar massa la televisió? (1)
Hi ha una espurna d'acusació en els teus ulls?
Si no fos pels japonesos,
que tan bons són fent vaixells,
els astillers de Clyde romandrien oberts,
encara que això no els deu semblar gaire divertit,
perquè per sobre del sol ixent
tots els seus fills s'estan suïcidant. (2)
Què hem fet, Maggie? Què hem fet?
Què li hem fet a Anglaterra?
Hauríem de cridar!? Hauríem de xisclar!?
"Què va passar amb el somni de la postguerra!?" (3)
Oh, Maggie Maggie, què hem fet?
1> Imatge ben curiosa. Sembla clar que qui parla aquí és Pink, protagonista del film, que es passa la seva vida tancat en una habitació i, precisament, mirant la televisió.
2> Referència als "kamikazes" japonesos.
3> És a dir, i com ja va preguntar Waters a "Goodbye Blue Sky": "t’has preguntat mai per què hem de tornar als refugis quan ens han promès un orgullós nou món desplegat sota un cel ben blau?".
Aquesta serà la nostra pregunta. "Què va passar amb el somni de la postguerra?". Potser no voldrem saber la veritat, potser no. Potser ens semblarà tan depriment que preferiríem no haver preguntat res de res. A través del mur veiem una petita espurna d'esperança i no volem que s'apagui tornant a repetir tota la història. Tornant a repetir el joc de la mort, tornant a fer que la sang dels innocents s'escoli per les clavegueres. Ens van prometre una vida tranquil·la sota un cel ben blau, però no ho han complert. Maggie, ens donaràs explicacions? Te les reclamem, però el teu criminal silenci et delata. Ets vertaderament la dama de ferro. Explica'ns, Pink: què va passar amb el somni de la postguerra?
Els teus possibles passats es remouen al teu darrere.
Alguns amb ulls il·luminats i embogits, altres espantats i perduts:
Una advertència perquè els qui encara tenen el control del seu possible futur
vagin amb compte.
Als abandonats refugis, les roselles s'entrellacen
amb camions de bestiar que esperen fins la propera ocasió.
Te'n recordes, de mi? De com érem?
Creus que hauríem de ser més propers?
Ella era dempeus a la porta, amb el fantasma d'un somriure
rondant el seu rostre, com el rètol d'un hotel barat.
Els seus freds ulls implorant als homes dels impermeables,
demanant-los l'or de les seves bosses o els ganivets de les seves esquenes. (4)
Apropant-se amb valentia, un d'ells va estendre la mà i digué:
"llavors no era més que un nen.
Ara no sóc més que un home".
Te'n recordes, de mi? De com érem?
Creus que hauríem de ser més propers?
Els freds i els religiosos ens agafaren de les mans,
ens ensenyaren com sentir-nos bé,
però ens manaren sentir-nos malament.
Espargides darrere nostre, les pancartes i les banderes
dels nostres possibles passats estan tirades,
fetes a miques.
Te'n recordes, de mi? De com érem?
Creus que hauríem de ser més propers?
4> Primera referència als soldats traïcionats, que duen ganivets clavats a l'esquena.
Doncs això va passar amb el somni de la postguerra. Així ens trobem ara. Amb un passat destrossat i el profund desig de tornar enrere i canviar-ho tot. Hem oblidat aquest passat per conveniència, però no n'hem après res. Perquè el desastre retorna. Les flors que havien crescut sobre les cendres de la guerra tornaran a ser calcinades, mentre a milles de distància la culpable pren té amb suficiència. "Pare, te'n recordes de mi? Te'n recordes de com érem?". Eric Fletcher Waters parlarà ara, des d'un dels seus possibles passats. Un passat horrible, el d'una vida destruïda, una vida que va ser trepitjada un miserable matí en un pont d'Anzio. Una vida que no val la pena viure.
Quan ets un dels pocs que ha aterrat dempeus, (5)
què és el que fas per tal de tornar a la normalitat?
Ensenyes.
Els tornes bojos, els tornes tristos, els fas sumar dos i dos,
els fas ser tu, els fas ser jo, els fas fer allò que vols que facin,
els fas riure, els fas plorar,
els fas tombar-se i morir.
5> És a dir, un dels pocs que ha tornat viu de la guerra.
A això et dediques. Ensenyes, fas de professor i davant teu tens els teus alumnes. Faràs que se sentin culpables, faràs que se sentin patriotes i els convertiràs en allò que tu ets. Per què els has de tractar bé? Qui et va tractar bé, a tu?
Si vas tocar la sang dels teus companys... si vas morir amb ells... si vas matar per no res... llavors faràs que aquells nens se sentin com tu. El càstig serà la teva venjança. Te'n recordes encara, del que vas haver de viure? Del que vas haver de veure?
Era just abans de l'alba,
un miserable matí del negre 1944.
Quan van ordenar al comandant del front de retrocedir,
quan ell va preguntar si els seus homes estaven preparats.
I els generals donaven les gràcies als altres soldats
que aturaven els tancs enemics durant una estona.
I el pont d'Anzio fou pres pel preu
d'un centenar de vides ordinàries.
El vell i amable rei George va enviar una nota a la mare
quan va saber que el pare ja no hi era.
Era, recordo, en forma de pergamí, amb un full daurat i tot.
La vaig trobar un dia, en un calaix de velles fotografies, amagada.
Els meus ulls encara s'humitegen quan recordo
la signatura de Sa Majestat amb el seu propi segell.
Era encara fosc, hi havia gebre al terra
quan els tancs atacaren.
I ningú de la Royal Fusiliers Company C no va sobreviure.
A tots ells els van deixar enrere,
molts d'ells morts, la resta agonitzant.
I així va ser com l'Alt Comandament es van endur el meu pare.
Així va ser com Eric Fletcher Waters i tots els seus companys van morir aquell dia. "Dins de les venes / vida és la sang; / vessada és morta" (J. Maragall). Imaginem-nos que això no va ocórrer, que aquell soldat va tornar a casa un dia, després de la guerra... ara el veiem lamentar-se, parlar a soles, pegar els seus alumnes. Mireu-lo...
Jesús, Jesús, què és tot això?
Estic intentant redreçar aquests petits ingrats
a base de bufetades.
Quan jo tenia la seva edat, tots els llums es van apagar.
No hi havia temps per somicar o mostrar feblesa.
Fins i tot ara, una part de mi vola sobre Dresden
en avions "Angels 1.5". (6)
Encara que ells mai no podran esbrinar-ho,
darrere el meu sarcasme descansen records desesperats.
Amor meu, estàs adormida profundament? Molt bé.
Ara és l'únic moment en què realment puc parlar-te,
i hi ha alguna cosa que he tancat amb pany i clau.
Un record que és massa dolorós
com per què suporti la llum del sol.
Quan vam tornar de la guerra, les pancartes
i les banderes penjaven de totes les portes.
Vam ballar i vam cantar pels carrers i
a l'església van sonar les campanes.
Però, cremant-me el cor,
encara roman dins meu el record
de l'artiller cridant per l'intèrfon.
6> El bombardeig de Dresden (13 de febrer de 1945) va ser un dels moments més tràgics de la Segona Guerra Mundial.
Perquè aquell soldat va morir demanant ajuda per un intercomunicador... va fer rutllar la manisa i mentre esperava que algú, a l'altra banda del fil, a l'altra banda del caos, respongués la seva trucada, un Stuka va engegar un míssil contra el post de comunicacions.
Aquest record no es pot oblidar.
Surant a través dels núvols,
els records descendeixen ràpidament fins a mi.
Però a l'espai, entre els Cels,
a la cantonada d'algun camp estranger,
vaig tenir un somni. Vaig tenir un somni.
Adéu, Max.
Adéu, mare.
Després del servei, quan camines lentament cap al cotxe,
i el seu cabell platejat brilla en el fred aire de novembre,
pots sentir el repicar de la campana. (7)
I toques la seda de la solapa,
i mentre les llàgrimes s'eleven
per trobar-se amb la calidesa de la banda,
prens la seva fràgil mà, i t'arrapes al somni.
Un lloc on ser-hi.
El menjar suficient.
En algun lloc, els vells herois s'arrosseguen
sans i estalvis, carrer avall.
Allà on pots parlar en veu baixa
sobre els teus dubtes i les teves pors.
I encara millor, allà on ningú mai no desapareix.
Mai no els sents pegant-te puntades a la porta.
Pots relaxar-te a ambdues bandes de la pista.
I els maníacs no foraden als homes de la banda
per control remot. (8)
I tothom pot recórrer a la llei.
I ja ningú no mata els nens. Ja ningú no els mata. (9)
Nit rere nit, donant voltes i més voltes
al voltant del meu cervell,
aquest somni m'està fent parar boig.
A la cantonada d'algun camp estranger
aquesta nit dorm l'artiller.
El que hem fet, ja està fet.
No podem descriure la darrera escena.
Vigileu amb el seu somni.
Vigileu.
7> El repicar de campanes va associat a les creences religioses, i aquestes, a la placidesa i la tranquil·litat de la ignorància i de la fe. La referència s'havia fet anteriorment al tema "Time" (secció "Breathe Reprise", del Dark Side of the Moon): "far away across the field / the tolling of the iron bell / calls the faithful to their knees / to hear the softly spoken magic spells".
8> Curiosa metàfora per descriure el funcionament de la guerra, on uns "maníacs" (comandaments) "foraden els homes" (els envien a morir al front) "per control remot" (sense anar-hi ells).
9> Roger Waters ja havia tocat el tema dels efectes de la guerra sobre els nens a "Bring The Boys Back Home" (The Wall). Ho tornarà a fer al seu àlbum en solitari "To Kill The Child & Leaving Beirut".
Pareu compte, perquè el seu somni acaba amb la mort. I la noia dels cabells de plata es fon. Els vells herois agonitzen. La gent desapareix, s'amaga pels refugis subterranis de la ciutat. Cauen les bombes, i la llei és només un seguit de lletres ordenades en algun llibre enterrat sota la runa. I els nens moren, i marxen, i veuen la barbàrie. Dorm, artiller. "Perquè només en somnis aconseguiràs el teu somni".
Tanca la boca i no deixis que l'escut rellisqui.
Agafa fermament la màscara antibales.
I si intenten descobrir què hi ha sota la disfressa (10)
amb les seves preguntes,
pots amagar-te, amagar-te, amagar-te
darrere d'uns ulls paranoics.
Poses cara de valent i creues el carrer per tal de beure,
fixant un ampli somriure mentre et recolzes per casualitat
sobre la barra, rient massa fort de la resta del món,
juntament amb els nois d'entre la multitud.
T'amagues, t'amagues, t'amagues
darrere d'uns ulls petrificats.
Et vas creure totes aquelles històries sobre la fama,
la fortuna i la glòria, (11) i ara estàs perdut enmig de l'alcohol,
a la teva mitjana edat.
El pastís del cel va resultar que estava massa alt.
I t'amagues, t'amagues, t'amagues
darrere d'uns ulls marrons i calmosos.
10> Claríssima al·lusió a The Wall. Al tema d'obertura de l'àlbum, "In the Flesh?", Pink ens adverteix que "si volem descobrir què hi ha darrere d'aquests ulls freds, només ens hem d'obrir camí a través de la disfressa".
11> Igual que va passar amb Syd Barrett, qui "va arribar al secret [de la fama] massa aviat i va plorar per la lluna..." ("Shine On You Crazy Diamond, Part IV", a l'àlbum Wish You Were Here).
Així. Ets un heroi de guerra. No deixis que descobreixin que darrere de la disfressa hi ha un passat destrossat. Uns ulls paranoics amaguen la vivència d'un desastre massa gran. Riu i beu, fes el possible per oblidar. En el teu estat, no podem fer res més que perdonar-te. Quan hagis begut prou, veuràs clarament com funciona l'assumpte. Com els poderosos es reparteixen les postres.
Brezhnev va prendre l'Afganistan. (12)
Begin va prendre Beirut. (13)
Galtieri va prendre la bandera britànica, (14)
i Maggie, un dia, després d'esmorzar,
va prendre un creuer amb tots els seus homes.
Evidentment, la hi farà tornar. (15)
12> La Unió Soviètica va intervenir a l'Afganistan el 1979 contra l'ascens dels islamistes radicals. El conflicte va generar un embargament generalitzat per part dels EUA.
13> Israel va envair el Líban suposadament per tal de controlar les milícies de l'Organització per l'Alliberament de Palestina. La caiguda de Beirut i les matances de Sabra i Xatila foren els moments de major descrèdit del primer ministre Menájem Begin i del seu ministre de Defensa, Ariel Sharon.
14> Militar i president de fet de l'Argentina entre 1981 i 1982, va envair les Malvines, provocant el conflicte amb el Regne Unit.
15> És a dir, obligarà Galtieri a retornar la bandera britànica ("Union Jack") a les Malvines.
El conflicte es va dir Guerra de les Malvines (The Falklands War). Entre Leopoldo Galtieri i Margaret Thatcher, van matar mil persones. I en van ferir dues mil. En nou setmanes. Soldats dels dos bàndols. Civils també. Per unes illes. Colonialisme. La història retorna, però no ho volem. Quina política és aquesta, Maggie? Vols que proposem una solució? La solució final? És ben senzill...
Agafeu tots els vostres infants sobrecrescuts i porteu-los a qualsevol lloc llunyà,
i construïu-los una llar, un petit lloc per a ells,
el Fletcher Memorial Home per a incurables tirans i reis.
Poden veure's a si mateixos tots els dies per un circuit de televisió tancat,
per assegurar-se que encara són reals.
És la única connexió que senten.
"Senyores i senyors, si us plau, benvinguts. En Reagan (16) i en Haig, (17))
el senyor Begin i els seus amiguets, la senyora Thatcher i en Paisley, (18))
el senyor Brezhnev i companyia, el fantasma d'en McCarthy, (19))
i les memòries de Nixon. (20))
I ara, per afegir color, un grup d'anònims latinoamericans, magnats de la carn en llauna".
Potser esperaven que els tractéssim amb honors!?
Doncs poden polir les seves medalles i esmolar els seus somriures,
i poden abusar i passar-se una estona jugant als seus jocs:
"boom boom", "bang bang", "a terra! ets mort!".
Tots sans i estalvis sota l'atenta mirada d'un ull fred com el vidre:
la seva joguina preferida.
Hi haurà bons nois i noies
al Fletcher Memorial Home per a colonialistes
malbaratadors de vides i cossos.
Tothom és a dins?
Us ho esteu passant bé?
Doncs ara ja es pot aplicar la solució final.
16> Ronald Reagan, 40è president dels EUA de 1981 a 1989.
17> Douglas Haig, mariscal britànic durant la Primera Guerra Mundial.
18> Ian Paisley, polític unionista i ultraconservador d'Irlanda del Nord.
19 Joseph McCarthy, senador republicà dels EUA, responsable de la "caça de bruixes".
20 Richard Nixon, 37è president dels EUA, de 1969 a 1974.
I ja hauríem volgut fer-ho. Però deixem-ho córrer: és ira, és embriaguesa. Després recordarem només com els soldats van tornar a casa, com van desembarcar als molls de Southampton. I ara, Thatcher s'acomiada d'uns altres soldats al mateix moll, uns soldats que parteixen per no res. Ens estan enfonsant el ganivet ben al fons, però no ens el podem traure, perquè està clavat a l'esquena...
Desembarcaren al 45 i ningú no va parlar ni va somriure.
Hi havia massa espais a la línia. (21)
Reunits al cenotafi,
tots acordaren, amb la mà al cor,
embeinar els ganivets del sacrifici.
Però ara...
Ella està dempeus sobre el moll de Southampton
amb el seu mocador i el seu vestit d'estiu,
adherit al seu cos humit per la pluja,
en silenciosa desesperació, (22) els artells blancs
sobre les relliscoses rendes.
Amb bona cara fa un adéu amb la mà,
als nois, un cop més.
La llanxa fosca encara s'estén
entre les seves espatlles,
com un mut recordatori dels camps de roselles
i de les tombes.
Quan va acabar la lluita,
vam malbaratar tot allò que ells havien fet. (23)
Però en el fons dels nostres cors sentim el tall final.
21> És a dir, havien tornat molt pocs. Per això a la línia o columna de soldats hi ha "massa espais". Pot ser una referència també cap a la solitud i el sense sentit de viure esclau del record en una societat que va massa de pressa. El tema ja s'havia tractat, mitjançant la mateixa metàfora (espais buits) al tema "Empty Spaces" (The Wall).
22> És un atac a la moral britànica: davant la desesperació o l'emergència, romanen impassibles. Pink Floyd havia usat amb anterioritat l'expressió "silenciosa desesperació", concretament al tema "Time" (Dark Side of the Moon): "hanging on in quiet desperation is the English way...".
23> En paraules de Roger Waters: "The Final Cut tracta una mica sobre el sentiment que tinc d'haver traït el meu pare. Perquè no hem tractat de millorar gaire les coses".
El soldat va veure l'escena i ell també va sentir el tall profund, el tall final. Aguantava sota el braç l'última bobina de film, enmig d'un camp de roselles on bufava l'aire de la llibertat. Una il·lusió, un miratge, res més. I l'horitzó s'anava tornant fosc, envaït un cop més pel record tortuós. Sí, sent el tall final. Però, tindrà valor per agafar el ganivet i acabar amb tot definitivament?
A través de les lents d'uns ulls banyats en llàgrimes,
gairebé no puc definir la forma d'aquest moment en el temps,
i lluny de volar alt per cels clars i blaus
caic en espiral cap al forat del terra on m'amago.
Si evites les mines que trobaràs pel camí,
i colpeges els gossos (24) i enganyes els freds ulls electrònics,
i surts il·lès de les escopetes del vestíbul,
marca la combinació, obre l'amagatall,
i si sóc a dins, t'explicaré ------------- [què hi ha rere el mur]. (25)
Hi ha un nen que va patir una gran al·lucinació.
Estava fent l'amor amb les noies de les revistes. (26)
Es pregunta si estàs dormint amb la teva nova fe.
Algú podria estimar-lo?
O no és més que un somni de bojos?
I si t'ensenyo el meu costat fosc, (27)
encara m'abraçaràs aquesta nit?
I si t'obro el meu cor i t'ensenyo el meu costat dèbil,
què faries tu? Vendries la història a la Rolling Stone? (28)
T'emportaries lluny els nens i em deixaries sol? (29)
I somriuries amb tranquil·litat mentre xiuxiueges per telèfon?
M'engegaries, o em portaries a casa?
Vaig pensar que havia de mostrar els meus sentiments nus.
Vaig pensar que havia de tirar avall la cortina. (30)
Vaig sostenir la fulla amb mans tremoloses,
disposat a fer-ho, però justament llavors va sonar el telèfon.
Mai no vaig tenir el coratge per fer el tall final.
24> Els gossos, com a Animals, tornen a ser un símbol de repressió, de vigilància. De vegades no hi ha més que remei que colpejar-los, sobretot si no som més que ovelles ("Sheep").
25> Les paraules "what's behind the wall" (què hi ha rere el mur) queden amagades per un fort soroll de trets. La simbologia és ben clara: nosaltres, espectadors o curiosos que volem conèixer tota la història, havíem de superar "les escopetes del vestíbul" i no ho hem aconseguit. Però si el tema no continués, mai no sabríem què hi ha rere el mur. El muntatge entre lletra i música és, si més no, curiós.
26> Les "al·lucinacions" ja havien aparegut a The Wall. Així es pot considerar el somni que té Pink al tema "Comfortably Numb", quan recorda una malaltia de la infància. De la mateixa manera, al film apareix una escena en què Pink, d'infant, apaga el llum i espia una noia mentre s'està despullant. No és pròpiament una al·lucinació (perquè ocorre de debò) però sí una mena de "somni inaccessible".
27> Referència clara a The Dark Side of the Moon.
28> Revista musical molt popular als anys 70. Fundada el 1967, encara existeix.
29> El mateix que va passar-li a Pink (encara que ells no tenien nens). La seva esposa va marxar, i quan ell trucava "no hi havia ningú a casa". El tema de l'abandonament amorós és recurrent i a The Wall constituirà un sòlid maó que s'afegirà al mur.
30> Tirar avall la cortina ("tear the curtain down") o enderrocar el mur ("tear the wall down") ve a ser el mateix. Implica mostrar-se amb sentiments i ser ferit. Tant Pink com el seu pare haurien demostrat que no tenien el valor suficient per fer-ho.
És clar que no. Traure's la vida significaria poc menys que rebaixar-se al seu nivell. El soldat està igualment condemnat a mort, perquè el ganivet que du a l'esquena es va clavant lentament. El va dessagnant. Passa per moments angoixants, tristos, melancòlics. I també té un lloc pels seus atacs de fúria, i s'excita, i de sobte sembla que tots tornem a tenir un projecte i que el tirarem endavant...
A la merda tot, hem de tirar endavant tot això!
Hem de competir amb els astuts japonesos.
Hi ha massa llars cremant i no prou arbres.
Així que a la merda amb tot això!
Hem de tirar-ho tot endavant.
Sense parar perdre el treball la ment anada silicona
quina bomba escapar-se dia de pagament fer fenc
ensorrar-se caldre reparació gran sis
"clickity click" romandre oh no brrrrrrrrrring bingo! (31)
Fes-los riure, fes-los plorar,
fes-los ballar pels passadissos,
fes-los pagar, fes-los quedar-se,
fes-los sentir bé.
John, ara no.
Hem de tirar endavant la projecció.
Hollywood ens espera a la fi de l'arc iris.
A qui li importa de què tracta?
Mentre els nois hi assisteixin...
John, ara no.
Hem de tirar endavant l'espectacle.
Espera't, John.
He de tirar endavant tot això.
No sé pas què és, però s'ajusta com si fos... (32)
Vine quan s'acabi el torn,
que anirem a emmerdar-nos.
John, ara no.
He de tirar endavant tot això.
Espera't John.
Em sembla que posen alguna cosa bona.
Jo solia llegir llibres, però...
Potser són les notícies o qualsevol altre insult,
o podrien ser programes d'aquests reutilitzables. (33)
A la merda tot, hem de tirar endavant tot això!
Hem de competir amb els astuts japonesos.
No cal que ens preocupem dels vietnamites.
Hem de sotmetre l'ós rus i fer-lo agenollar-se.
Potser els suecs...
ja que hem demostrat qui som als argentins,
anem ara i demostrem a aquests altres
que ens han cabrejat de debò.
Segur que la Maggie estarà encantada.
Nah nah nah!
"S'cusi, dove il bar?"
"Se para collo por eine toe bar?"
"S'il vous plait ou est le bar?"
Ei! On està el cony de bar, John!?
31> El fragment és un conjunt d'expressions inconnexes i asfixiants. Pink Floyd (Roger Waters) ja havia fet una cosa semblant a "What Shall We Do Now?".
32> L'oient es queda amb el dubte de saber a què es refereix.
33> Crítica clara, un cop més (ja s'havia fet a Wish You Were Here) a la indústria de l'entreteniment. Ara enfocada directament sobre la indústria del cinema, potser arran de les diferències d'opinió que van sorgir entre Waters i Parker. El primer sempre va acusar el segon de voler crear un "film comercial".
... però tot era obra de l'alcohol. Recaurà. Un cop més. I un altre. Aliens a la realitat, tots recaurem. I quan la guerra total, la destrucció en massa, ens colpegi a tots nosaltres, ens adonarem dels nostres errors. Ni el mur més alt ni la cortina més gruixuda no ens podran protegir de nosaltres mateixos. Quan veurem dos Sols en l'horitzó, en fer-se fosc, serem a punt per descansar, però no en pau.
El Sol s'està amagant pel retrovisor,
enfonsant-se rere els ponts de la carretera.
Penso en tot allò bo que hem deixat sense fer,
i pateixo premonicions,
confirmo sospites de l'holocaust que arriba.
El filferro que sosté el suro
que manté la ira tancada, cedeix.
I, de sobte, és de dia un altre cop.
El Sol és a l'est,
encara que el dia toca a la fi.
Dos Sols en l'ocàs...
potser la cursa de l'home s'està acabant.
Com el moment en què els frens es bloquegen,
i rellisques contra el gran camió,
allargues el fred moment amb la teva por,
i mai no tornaràs a sentir les seves veus,
i mai no tornaràs a veure les seves cares.
Ja no podràs recórrer mai més a la llei.
Mentre el parabrisa es fon,
i les meves llàgrimes s'evaporen,
deixant només carbó per defensar,
comprenc a la fi els sentiments d'aquells pocs,
cendres i diamants,
enemic i amic.
Tots érem iguals al final.
El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...
