La gota cau i es va desintegrant al llarg i ample de la paret de vidre per on s'arrossega en caiguda lliure. Quan arriba més avall de la meitat del got, et toca el dit, s'hi estampa sense miraments i sense poder fer-hi res, pobra gota indefensa, contra la teva ungla polida i pintada amb una substància vermella i enganxosa, que ara ja seca, ha deixat una capa fina de tint al final del teu dit. Perquè agafes el got amb una mà i la cigarreta amb l'altra, la gota no hauria tingut cap possibilitat de sobreviure en cap dels dos casos.

La gota ha caigut i s'ha desfet al llarg del teu polze esquerre –no saps fumar amb l'esquerra, o això és el que vas dir-me–. No hi has fet cap esment, ni hi has parat la mínima atenció, però sé, (saps) –sabem–, que has notat la fredor del líquid colpejant-te la pell, aturant-se a la frontera de l'ungla amb la carn, i tornant a relliscar dit avall.

La gota, desestructurada i reestructurada de nou, des de la barra, on ha aterrat després de passar-te pels artells, i de deixar-hi un rastre alcoholitzat, observa l'escena en què actues amb el teu company. La gota és ignorant i no sap que us heu conegut allà mateix; ans al contrari, ella pensa que tots els qui arriben, parlen i ballen, tenen una història plegats al darrere. Precisament perquè ella no en té cap, perquè ha sorgit del conflicte entre els glaçons, el Bacardí i la cola. I tan ràpid com s'ha adonat que és, s'adonarà que ja no és. Fugissera i mísera història de vida efímera.

La gota veu com et parlen, com et mous al ritme de la música i com somrius complaentment. Ho veu tot, a la manera d'un deus ex etanol –déu sorgit de l'alcohol, o similar–, omnipresent. És curiós: saps que t'observen potencialment unes dues-centes persones, entaforades en aquell local, i tant et fa que la teva llengua i la del teu amic es toquin, s'ajuntin i s'estimin. En canvi, si sabessis que una gota del teu cuba libre (quin nom més passat de moda!) et vigila, se't tallaria el rotllo instantàniament.

La gota no entén aquestes coses: ella es limita a l'observació i, a més, no és part activa. Observa perquè no té res millor a fer abans de fondre's amb el vapor de l'aire gràcies (o degut a) una altra reacció química comú i freqüent en el globus terraqüi. Observa sense ànim d'ofendre –tot i que t'ofendria, hi posaria la mà al foc–, passivament, amb certa indiferència, deixant que el temps faci els seus estralls a què ja ens té acostumats.

La gota també hi sent, i aquest sentit, combinat amb la vista, deixa en la seva retina –la retina cristal·lina i diminuta de la gota– unes imatges poc menys que eròtiques, sensuals més aviat. Queden impresos moments fantàstics, com quan li descrivies, a cau d'orella, escenes pujades de to en què tots dos éreu protagonistes d'una mateixa tragèdia; instants de faula, com aquell bes profund en què us desfogàreu tractant d'imaginar-vos que éreu sols al món, aquell bes que no acabava i que tenia gust de tabac, d'alcohol i de xiclet de menta; imprompts edificants, com aquell ball suggeridor en què et vas abaixar els tirants del suèter mentre fregàveu els cossos de mutu acord. La gota veu tot això i quelcom canvia: se li il·lumina la flama del desig.

La gota vol, i això és un canvi. És una revolució. És la fi d'aquest món gris i el començament d'un altre del tot diferent, un altre món en què les gotes desitjaran haver volgut voler amb una mica més d'antelació, per tal de no perdre tant de temps relliscant pels gots i evaporant-se. Heu encès el desig en una gota i només per això mereixeríeu una medalla. Un premi als amants més càlids, més abruptes, plaents i eròtics de la història.

La gota, però, es troba limitada per la física, per la química. Com tots nosaltres. Els diamants que brillen el doble duren la meitat, i així ocorre. La gota es fon enmig d'una immensa descàrrega de plaer. Digueu-ne voyeurisme, si voleu. Jo no m'atreviré a criticar-la, perquè vosaltres, tu i ell, quan us alceu avui, havent gaudit com la gota va fer-ho, no us sentireu malament en contemplar la nuesa del teu llit, llit que heu desfet del tot.