6. El quart maó. El fracàs afectiu

Pink estima, però és incapaç d'amar i precisament per això trobarà el fracàs afectiu, un dels maons en el mur més importants. Serà precisament a partir de llavors quan Pink s'enfonsarà amagant-se rere el seu mur. El tema "Empty Spaces" simbolitza aquesta buidor:

Què usarem per omplir els espais buits
on abans parlàvem?
Com omplirem els llocs finals?
Com completaré el mur?

Al film, "Empty Spaces" és substituït per un tema més llarg i molt més asfixiant. S'anomena "What Shall We Do Now?" (en referència a la pròpia lletra d'"Empty Spaces"). Parla no només del fracàs de l'amor, sinó per extensió també del fracàs de la nostra civilització.

Què usarem per omplir els espais buits
on bramen les onades de fam?
Creuarem aquest mar de rostres
cercant més i més popularitat?

Comprarem una guitarra nova.
Conduirem un cotxe més potent.
Treballarem durant tota la nit.
Ens buscarem baralles.
Deixar engegats els llums. Llançar bombes.
Fer viatges a l'Est. Contraure malalties.
Enterrar ossos. Destruir llars.
Enviar flors per telèfon. Donar-nos a la beguda.
Anar arrugant-se. Deixar carn.
Mai no dormir. Mantenir a les persones com a mascotes.
Entrenar gossos. Competir amb rates.
Omplir l'àtic amb diners. Enterrar tresors.
Acumular oci. Sense relaxar-nos mai.
D'esquenes al mur.

Aquest fracàs personal de Pink és representat amb una de les millors animacions de Gerald Scarfe: les flors amants.

Els tints autobiogràfics també són presents en aquest quart maó. Roger Waters travessava moments de més o menys èxit en les seves relacions i, en l'època de The Wall, va declarar que mai no podria haver tirat endavant sense l'ajuda de la seva esposa, Carolyne. Els afortunats que posseeixin una edició de l'àlbum en LP podran comprovar com, en passar el tema "Empty Spaces" a l'inrevés, es pot escoltar amb relativa facilitat el següent missatge...

Congratulations, you have found the secret message.
Please send your answer to Old Pink in care of the Funny Farm.
- Roger, Carolyn's on the phone.

...missatge que, a més, pot ser vist com una declaració d'intencions del propi Roger Waters. Ell ("Old Pink") es troba "a cura" de Pink Floyd ("the Funny Farm"). Aquest fet mostra com, en aquests moments, Waters se sentia l'únic i indiscutible líder del grup.

El tema del fracàs afectiu no té més importància que la que ja hem comentat. Malgrat això, podem dir que és el principal maó en el mur de Pink, més transcendental que no pas la mort del seu pare. Scarfe dedica una gran part de les animacions a mostrar aquest fracàs. A més, és el darrer maó en el mur de Pink (encara que aquí els comentem de manera desordenada). Després d'adonar-se que no pot superar-ho, Pink es tancarà completament.

L'escena més simbòlica que simbolitza el principi d'aquest aïllament és la de la conversa telefònica. L'escena té tanta importància, que ja era una idea gestada abans ni tan sols de començar a pensar en fer una pel·lícula: ja apareix descrita al propi àlbum The Wall, incloent les paraules de la telefonista i el so d'un telèfon que comunica.

En aquesta escena, Pink, de gira pels Estats Units, fa una trucada a cobrament revertit a la seva esposa i contesta un home, de manera que Pink s'acaba de deprimir pensant (i encerta) que la seva dona l'enganya. Després sabrem que, en realitat, ella havia marxat de casa, farta del seu comportament.
Ignoro si això va ocórrer en realitat, però el que sí és sabut és que l'escena en què una "groupie" (Jenny Wright) entra a casa de Pink, intenta fer-lo reaccionar i Pink acaba destrossant l'apartament es basa en una destrossa similar que va fer, en una mala nit, el músic Roy Harper a una de les camionetes de Pink Floyd. Harper havia cantat "Have a Cigar" (de l'àlbum Wish You Were Here, 1975).

L'escena de la "groupie", descrita perfectament pel tema "One Of My Turns", té un doble caràcter i simbolitza un canvi important en el film. Hi ha un aspecte de "Pink Floyd The Wall" que encara no s'havia comentat, i és el fet que el personatge protagonista no només es "basa" en les experiències de Roger Waters; també s'inspira, precisament a partir d'aquesta escena, en la decadència de Syd Barrett.

Així doncs, aquesta escena en particular s'inspira en els incidents amb Roy Harper, però alhora també en alguns moments de la vida de Barrett. A aquest respecte, l'autor Nicholas Schaffner en ressenya un parell, amb Barrett en plena bogeria, que convé destacar:

[Storm] Thorgerson diu que Barrett va estar prop de complir amb aquests criteris en una ocasió "realment horrible", quan va començar a colpejar el cap de la seva companya amb una mandolina. "Ella era al terra cridant i ell al seu damunt, immobilitzant-la. Vam haver d'arrencar-lo d'allà i prendre-li la mandolina".

"[Libby Gordon, companya de Barrett] conta una història força trista de quan ell es va quedar a casa d'ella; tot semblava anar bé durant un o dos dies, fins que un matí, molt aviat, ella se'l va trobar amb un parell de tisores a la mà, després d'haver tallat totes les flors del seu jardí. Aquest tipus d'actituds no semblen pensades com per a agafar-li afecte a algú, de manera que el va fer fora". *

Pink, malgrat tot, se sent víctima de la incomprensió de la seva esposa. Arriba a sentir-se fins i tot intimidat, imaginant-se-la a ella convertida en una mena de monstre que l'ataca al seu apartament. El tema "Don't Leave Me Now" és el lament desesperat de Pink per haver-la perdut. Més tard, un Pink totalment immers en la bogeria i aïllat del món descriurà com, malgrat que li truca insistentment per telèfon, mai "no hi ha ningú a casa" ("Nobody Home", tema que descriu molts aspectes reals de la personalitat de Syd Barrett).

El fracàs afectiu serà un desencadenant més del judici final i l'esposa es presentarà com a acusadora, atacant Pink, preguntant-li si ha "destruït alguna llar més" i desitjant que el tanquin i que perdin la clau. Però la sentència anirà enfocada precisament a l'inrevés: Pink serà condemnat a "ser mostrat davant dels seus iguals" i el mur serà, finalment, enderrocat.