Tenia la mirada fixa en la noia dels ulls tristos, en aquells ulls que no el miraven però traspuaven un miler de sentiments contradictoris. Era preciosa. Va agafar el bitllet que li oferia la dona de la taquilla i va seguir la noia dels ulls tristos fins arribar al control d'equipatges, amb tant d'afany que fins i tot va oblidar la maleta a la vora de la finestreta dels bitllets. Unes noies el van advertir: “Perdona, és teva aquella maleta?”. I ell: “Oh, sí, sí... moltes gràcies...”.

Mentre esperaven al control, no va deixar de mirar-la; fins i tot es va col·locar al seu darrere a la cua, però un home va interferir-hi. A les cues a Espanya sol passar això: com que no es formen en línia, sinó en pilot, la gent va passant quan té l'oportunitat de fer-ho, no pas quan li toca.

En arribar al tren, va entrar primer que ella i ocupà el seu lloc. Cotxe 4, seient 9B, passadís. A la zona on els seients canvien d'orientació, i els passatgers es troben en un grup de quatre. Quan va entrar ella, aparentment aliena a la seva mirada, va ocupar el 10C, passadís. La tenia al seu davant. Ja va saber llavors que no podria llegir el llibre que duia per al trajecte, perquè miraria inevitablement, entre esglaiat i fascinat, la noia dels ulls tristos.

No havia cregut mai en l'amor a primera vista, encara que feia un temps n'havia començat a dubtar. Però, en tot cas, potser allò no era amor. Era una admiració tal, una mena de sentiment de gratitud tan intens, que s'hi confonia. La noia dels ulls tristos llegia un diari, però passat el Camp de Tarragona va aixecar el cap i va mirar-lo.

Quan les seves mirades col·lidiren, un calfred va recórrer els seus cossos. Els d'ambdós. Llavors ell es va alçar lentament, sense deixar de mirar-la, i abandonà el vagó per la porta que tenia a la seva esquena. L'estava convidant a seguir-lo, i ella ho va fer. Va sortir del vagó i es van estar sols a la zona on un vagó s'enganxa a l'altre.

- Com et dius? –va preguntar-li ell.
- Té importància? –respongué la noia dels ulls tristos.
- Des que t'he vist, no he pogut deixar de mirar-te... –va encertar a dir ell.

Ella va acostar-se-li i el va mirar amb atenció. Fixament. Els seus ulls eren quelcom indescriptible. Va anar acostant-se més fins que uns pocs mil·límetres separaven els seus llavis. I després els ajuntaren.

Va ser un moment màgic. Es besaven com si el demà no hagués d'arribar, com si el temps s'hagués detingut per fer-los un favor. Va ser la nit i el dia, el sol i la lluna, va ser el Tot concentrat en un instant de glòria. Però, malauradament, només va ser un moment. Es besaven encara quan una veu va anunciar que entraven a Sants, i es besaven encara quan les portes del tren s'obriren, mentre els passatgers passaven pel seu costat i se'ls miraven estranyats, interrompien, i es besaven encara quan van anunciar que el tren tornava. Llavors, es van separar, van baixar del tren, es van mirar i,

lentament,

van marxar per camins diferents.