Quedeu-vos a casa, o tireu-vos d'un pont

Em trobo al Dipòsit de les Aigües de la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona. La Biblioteca General de la Universitat es troba distribuïda entre aquest edifici i Jaume I, antic quarter i polvorí que l'exèrcit espanyol, de mal record per sempre, obligà a construir a canvi de l'enderrocament de la Ciutadella per fer-hi un parc, la tàpia est del qual, que amaga el recinte del Zoo, s'aixeca a 50 metres i escaig d'aquest lloc.

El Dipòsit de les Aigües és la joia de la corona. Distribuït en tres pisos, l'edifici és alt i majestuós, representant fidel de l'estil historicista. El seu interior conserva, actualment, un ampli catàleg de documents propis o cedits, curosament ordenats i distribuïts i a l'abast del públic en general, i dels estudiants de la Universitat en particular.

Els passadissos són llargs, les taules amples, els llums potents i el silenci, absolut. O almenys hauria. Avui he vingut aquí per enllestir una pràctica de Teoria del Dret. Volia començar-la avui i acabar-la també avui. He agafat el portàtil i, en sortir de classe, me n'he vingut. El clima d'estudi era excel·lent. Fins fa uns trenta minuts.

Fins fa poc, era sol a la meva taula, però després han arribat un parell d'imbècils. Ho sento, però no els puc qualificar de cap altra manera. Parlen castellà. S'han assegut i, com si una càmera oculta els observés -qui sap, potser la llunyana tutel·la dels pares, encara que sembla que traspassin la vint-i-cinquena-, han fet posat d'estudiant. No estudiaven, però. S'han posat a parlar entre ells. Xiuxiueigs, primer. En veu baixa, més tard. Finalment, rialles. Moltes rialles a penes reprimides.

Ara mateix acaben de marxar els seus amiguets: dos més, que els havien vingut a visitar. També parlaven castellà, amb un accent entre "ozú" i "macarrilla". Ni tan sols no s'han assegut: han començat a parlar, a parlar i a riure tots quatre. He hagut de deixar de fer la pràctica, no pas perquè no pogués fer-la, amb el soroll, sinó perquè no m'ha donat la gana de fer-ho. Que et molestin les maleïdes nenes pijes i estúpides de la residència, amb les seves rialles i crits nauseabunds, encara té un passi. Que, fart, decideixis anar a la biblioteca i et quedis prop de l'entrada, on passa la gent i parla, encara és suportable. Però que t'immiscueixis fins al fons de tot, en un lloc on la pròpia disposició de les coses obliga a no parlar, on cada deu metres hi ha un rètol exhortant al silenci, i t'asseguis a l'única taula completament buida que hi ha, i acabin venint una colla de malparits (de nou, disculpes) a tocar el que no sóna, això ja passa de mida.

Estic segur que, quan acabi la pràctica, tindré problemes per imprimir-la, com sempre em passa des que estic estudiant per aquestes contrades. I, a sobre, els dos capullos continuaran allà, rient i fent el gilipolles, enganyant-se a ells mateixos, encara que ara han marxat momentàniament, segurament farts ja de fer teatre. Maleïda sigui la meva puta desgràcia.

PD. No és per res, però els dos individus duen carpetes de la Universitat Autònoma.

servido por sepharad 5 comentarios compártelo