La copisteria d'ara, però, no és comparable a aquells tallers enrarits i menuts. El local és nou, ample, confortable; les màquines i els ordinadors, encesos, emeten una calor agraïda. Volies imprimir, doncs té, imprimeix. “Tot?”, “el que hi ha”, “color?”, “només aquest, negre la resta”. I després, l'espera: mentre et furgues les butxaques per poder pagar, la tinta s'estampa sobre els fulls. Els grapes, i pagues. “Adéu”, “adéu, gràcies”. Ginebra, Sardenya. Potser no hi ha tanta diferència, potser només l'estrany tret de la llengua els distingeix.

Avui passaràs pel parc, encara que les sabates et quedin brutes del fang, de la terra molla que s'ha anat espessint amb el pas del temps i de l'aigua que cau. El parc de l'Estació. No han estat gaire originals amb el nom, sembla mentida, penses. És estrany que no hagin apel·lat a algun monarca antic o modern dels qui ens sotmeteren, i ens sotmeten encara ara, al jou de la nación.

Una plaça d'escales circulars, rodejada de camins circulars, unes estàtues de formes circulars, i parets arrodonides pintades amb cercles. Fins i tot la sortida té forma d'o i, ben propera, la glorieta. Ignores si tot això respon a un propòsit definit, però la ignorància no t'impedeix de sortir del parc i contemplar-ho. A l'altra banda, més enllà d'un pont de voltes arrodonides, més enllà de la plaça tot just oberta al trànsit –l'scalèxtric, que en dèiem– s'alça imponent l'edifici arrodonit per excel·lència. Deu ser que, per fi, fan cas a en Gaudí, la línia recta, deia, és un invent dels homes, la línia corba és l'instrument de déu. Encara que no creus que li agradés res d'això.

Mirant endavant fins i tot distingeixes les punxes del temple expiatori. A aquesta hora, encara que manqui llum, que els dies s'escurcin i que el temps no acompanyi, deu haver-hi algun turista fent una fotografia. No es volen esperar que acabin l'obra, per por a la mort. Tempus fugit, que s'ha reinterpretat darrerament com a “fes la foto mentre puguis”. Immortalitza el moment.

Creues el pas de vianants mig esborrat al paviment, mentre un autobús abandona l'estació. Direcció Palafrugell, resa el rètol, les lletres taronges formades per punts grocs, i penses que ja t'estaria bé, d'arribar a Palafrugell, o perdre't entre la pluja, la broma i el fum de la ciutat. A l'altre costat de carrer llegeixes una estranya sentència, aquí estem a la glòria, un hedonisme estrany que et fa sentir millor, mentre els núvols esgoten ses darreres llàgrimes.

Vols traure els bitllets, el passi cap a casa, al lloc que et veié nàixer i que ara et veu tornar i adés marxar, d'allà on volies escapar-te i que ara recordes amb tendresa, amb certa recança. Haurà estat culpa d'aquella novel·leta sobre l'espiritisme, ambientada a la petita urbs, en un temps en què encara era més petita i més rural, o serà potser que no és per la ciutat, sinó pels qui hi viuen, per allò que tornes. Divendres. Què faràs després, quan passin els anys de viatges pendulars, quedar-te o marxar, això ja és secundari.

De sortida indiques el camí del metro, fins a Arc de Triomf, “está muy cerca, tras las escaleras, ya lo verá, verá la M roja”, “gracias”. Un arc que ni tan sols es veu des de l'estació, ni des de la parada, ni des d'enlloc. Mentre tornes, de baixada, amb pas lent, vacil·lant, hi penses. Passes per un edifici vestit d'un vermell lleuger, t'assalta el dubte, a dins hi haurà gent que coneixes, la companya d'un amic de la infantesa, un noi que pren rodalies. Passes de llarg, algun dia us trucareu per veure-us en algun lloc, i d'alguna manera saps que no ho fareu, que no us trucareu ni us veureu, però tant és.