La Coctelera

"Morir és caure en el negre" (F. Serés)

16 Noviembre 2008

The Pink Tones, Barcelona, 15/11/08

Hi havia una vegada un grup d'anglesos que no tocaven gaire de peus a terra. Es van conèixer i se'ls va acudir de formar un grup de música. Actuaven en antres subterranis envoltats per efectes psicodèlics i substàncies al·lucinògenes. Es van acabar anomenant Pink Floyd, i es van convertir en el grup més original del moment. Era per allà la dècada de 1960, cap al final. Després de donar molts tombs i tombs pel món, van acabar sent el quartet de rock més increïble de la Terra.

L'afany dels seus components era innovar. Fer que els concerts no es limitessin a tocar música, sinó que la llum, el so, tot es compaginés a la perfecció per crear una mena de "teatre". Els seus àlbums no eren reculls de cançons, sinó vertaderes històries de vida i de mort, de nostàlgia i de bogeria, d'èxit. Històries que ells mateixos vivien. El seu llegat va ser tan bestial, que avui en dia, encara tota una legió de bojos com ells els aclamen.

I entre aquests bojos hi ha els Pink Tones.

Barcelona, Sala Apolo, 20h. S'obren les portes, però arribo tard, com sempre. El metro va lent. Davant la porta hi ha una cua que s'allarga pel carrer, impedint el pas dels vianants. M'hi afegeixo. Quan em toca el torn, ensenyo la meva flamant entrada, comprada a Fnac. "Adelante".

Mitja hora més tard, comença l'espectacle. "The Pink Tones: revivir a Pink Floyd en directo". Sí, són bons, però no serà per tant, penso. "Revivir Pink Floyd"! Això sembla una mica massa impossible. Però m'equivocava. Últimament m'equivoco moltíssim. Per sort, sovint és per a bé.

Un escenari atapeït. Un bon grapat de persones entre el públic, però sense aixafar-se uns als altres, com passà al Palau Sant Jordi. Ambient bohemi, distès. The show must go on...

SET LIST

Intro. The Little Boy that Santa Clauss Forgot (by Vera Lynn)
1. One of These Days
2. Breathe
3. Dogs
4. On The Turning Away
5. Shine On You Crazy Diamond (Parts I-IX)
6. The Great Gig in the Sky (dedicated to Richard Wright)
7. Atom Heart Mother Suite
8. Money
9. Brain Damage
10. Eclipse
11. Is There Anybody Out There?
12. Wish You Were Here
13. Echoes (Live at Pompeii version)
14. In The Flesh?
15. The Thin Ice
16. Another Brick in the Wall, Part 1
17. The Happiest Days of Our Lives
18. Another Brick in the Wall, Part 2
19. Another Brick in the Wall, Part 3
20. Goodbye Cruel World
Bis. Run Like Hell
Bis 2. Comfortably Numb

"Christmas comes but once a year for every girl and boy...". Així comença la cançó de Vera Lynn, així comença la nit amb els Pink Tones. El tema, que apareix al film "Pink Floyd The Wall" (i també n'és l'inici, vés per on), sona de fons, mentre l'escenari roman apagat. Però de sobte, quan s'acaba, apareixen. Un baix que sona frenètic, i inicia un obstinat constant. Una sola nota que és capaç d'estremir tot l'auditori. És "One of These Days". Una manera realment bona de començar el concert.

El segon tema és "Breathe", de "Dark Side of the Moon". Torna la calma després de l'inici espectacular, però no ens podem fiar gaire. Al cap i a la fi, "un cop acabat el treball, no podem descansar, serà hora de tornar a començar". Waters ho va expressar així i ens adonem sempre que no hi ha descans, que el temps fuig i més val no perdre'l gaire de vista.

Després d'aquesta moralitat, els Pink Tones han delectat amb "Dogs", una autèntica passada de suite. Han imitat a la perfecció totes les seccions d'aquest gran tema per acabar amb la tralla guitarrera que, per 1977, Gilmour oferia en tots els concerts del grup.

Segueix "On The Turning Away", tema que, personalment, desconeixia (última època de Pink Floyd sense Waters, no és gaire del meu interès). Ben interpretat, suposo.

Arriba llavors la primera sorpresa: "Shine On". La suite podia caure, però em semblava realment improbable que la interpretessin sencera: al cap i a la fi, són prop de 20 minuts. Doncs sí: sencera. Incloent el saxo a la Part V, els efectes de vent a la Part VI, el solo de guitarra de la mateixa part, les baralles psicodèliques teclats-guitarra de la Part VIII i el Rèquiem final. Una meravella. I amb l'habitual cercle de llums il·luminat, làsers i focus a punta pala. Deu rodó.

Segona sorpresa de la nit: "The Great Gig in the Sky". Em pensava que no la veuria en directe perquè ningú no tindria el valor d'imitar Clare Torry. Però sí. El grup dedica el tema al recentment traspassat Richard Wright i, acte seguit, sobre dels suaus acords del piano, tres cantants s'hi posen i ho aconsegueixen. Els pèls com a escàrpies, tot l'auditori callat, bocabadat, i una ovació final que déu ni do.

Tercera sorpresa (ja veieu): "Atom Heart Mother Suite". Uau! Em sembla que s'han de tenir ben posats per tocar això en directe, incloent la infinitat de canvis harmònics i rítmics que conté. Però els Pink Tones han demostrat que sí que els tenen. Que són capaços, i amb nota.

La interpretació de "Atom Heart Mother Suite" ha portat la quarta sorpresa de la nit: algú de vosaltres ha vist mai un theremin? O ni tan sols sabeu de què estic parlant? Bé, jo tenia una lleugera idea sobre el que era, però MAI no n'havia vist mai cap, i encara menys tocat en directe. Sempre hi ha un primer cop. Avui he vist tocar el theremin, i és simplement acollonant. Em sembla que en vull un per Nadal (és broma, que ningú s'espanti!)

Després de tot aquest cúmul de sorpreses, un altre passatge de baix ens relaxa i ens anima alhora: es tracta de "Money". Sabeu? Quan Pink Floyd girà el 1973, sempre demanaven: "toqueu Money, alguna cosa per moure l'esquelet!". I és que, d'acord, és un tema ballable. Ha coincidit aquest cop, a més, amb la cimera del G20. Potser s'haurien de parar a escoltar-ne la lletra, tots aquests banquers i criminals del capital. Però vaja, és una idea.

Ja que hem tornat a "Dark Side of the Moon", res millor que acabar l'àlbum amb "Brain Damage" i "Eclipse" (enllaçats). Una interpretació magnífica d'ambdós, destacant el final d'"Eclipse", incloent la sentència que no podia faltar. La veu trencada de Roger "The Hat" ha sonat un cop més pels altaveus per alliçonar-nos: "There's no dark side of the moon really, as a matter of fact it's all dark".

Entràvem així a la part més gloriosa del concert. Només dos temes ens separaven de la sorpresa definitiva, però ningú no ho sabia. Anem per parts: sona una acústica i de seguida reconeixem "Is There Anybody Out There?", tema senzill (jo us el toco un dia, si voleu) però esfereïdor que dóna peu a una altra bellesa acústica: arriba "Wish You Were Here", que, al contrari del que molts pensen, no és una cançó d'amor! La lletra parla de l'alienació i de l'absència, però això ja ho he explicat altres vegades.

Finalitzat "Wish You Were Here", el públic mig embogit vol més canya, però el guitarrista dels Pink Tones ens recomana amb signes: "silenci, baixeu la veu". La gent va callant, alguns motivats pels "xxt!" d'altres. I de sobte, la sorpresa definitiva: el "ping" del radar. Quin moment!

Poca gent s'ha pogut contenir quan ha sonat el primer "ping" del radar. Tots sabíem ja que anàvem a escoltar EL TEMA, que The Pink Tones s'atreviria, es mullaria, i de grat, i interpretaria aquella joia de 1971: "Echoes". Probablement, el millor tema, objectivament parlant, de Pink Floyd.

The Pink Tones tenien dos camins per escollir: el difícil i el més difícil encara, i es van atrevir a escollir el segon. Quins ous -amb perdó- d'interpretar "Echoes" seguint la versió que Pink Floyd va fer al "Live at Pompeii"! Però ho han fet. Amb la doble intro (excelsa), els solos embogits de la guitarra al final de la Part 1, el viatge psicodèlic que inicia la Part 2 i les meravelles electròniques del final d'"Echoes", incloent de nou el "ping" i l'atmosfera asfixiant que apareix als crèdits del "Live at Pompeii". Que una cosa és ser un fanàtic de Pink Floyd, i una altra atrevir-te a imitar-ho. Sense paraules m'he quedat.

A partir d'aquest moment quedava clar que tocava donar canya. I han començat ni més ni menys que amb "In The Flesh?". En aquest punt només els hi ha faltat "bombardejar" el públic com feia Pink Floyd als seus concerts, on un Stuka sobrevolava l'audiència. Però en un local com la Sala Apolo ja era demanar massa.

Continuem amb "The Thin Ice", un moment de distensió (el baixista ha cantat per un altaveu! Un altaveu d'aquests de manifestacions!) per preparar l'apoteosi final, que ha començat a ensumar-se amb "Another Brick in the Wall, Part 1". "Dadddy's flown across the ocean..." ha enllaçat, després del meritori passatge baix-guitarra, amb el so de l'helicopter i la irònica "The Happiest Days Of Our Lives", i aquesta amb "Another Brick in the Wall, Part 2", moment en què ha aparegut, inflant-se, l'enorme figura del professor. Feia una mica de por, i alhora resultava divertit. Les "backing vocals" passejant-se per l'escenari vestides de "col·legiales" ha estat potser el menys divertit de l'assumpte. Però musicalment el grup s'ha lluït, i ho han rematat amb "Another Brick in the Wall, Part 3". Perfecte.

El concert s'acabava i com a comiat queda realment bé tocar "Goodbye Cruel World", tema que acaba amb el vers "goodbye", que resulta molt apropiat. La insistència del públic i les ganes de rematar la feina feta han fet arribar els bisos.

El primer bis ha estat una altra sorpresa. "Run Like Hell". És un tema de "The Wall" que no ha estat gaire sonat, però és realment fantàstic. A més, té una peculiaritat: si un lleg en Pink Floyd escolta aquest tema i "In the Flesh!", i entén la lletra, es formarà la opinió que Pink Floyd era un grup pro-nazi. Res més allunyat de la realitat, però resulta curiós. Òbviament, la lletra no es pot interpretar aïllada, sinó que s'ha de fer en el context de la història de Pink, el protagonista de "The Wall". Per cert, ho han fet molt bé, per variar.

El segon bis ha coincidit amb el del Palau Sant Jordi: "Comfortably Numb". Sembla un bon tema per acabar un concert, tenint en compte que el seu solo de guitarra ha estat qualificat com "el millor solo de guitarra de Pink Floyd", si no recordo malament. Emocionant, i els Pink Tones encara l'han allargat més. Voltes i voltes amb un solo ultra-llarg que usava bendings en quantitats industrials. I, a més, ben fets (no com els que em surten a mi).

Quan el concert s'ha acabat, em xiulaven les orelles. Ara ja no desitjo haver nascut als anys 50, ara ja tinc els Pink Tones per recordar-me com devia ser tot allò. Després, al sortir, m'he equivocat de direcció amb l'autobús i de poc que no arribo fins a Sant Joan Despí, però això ja és una altra història.

PD. L'amic Arqueòleg Glamurós em disculparà que no posi fotos intercalades, però és que no tinc la càmera a Barcelona. :-)


Había una vez un grupo de ingleses que no tenían los pies en el suelo. Se conocieron y se les ocurrió formar un grupo de música. Actuaban en antros subterráneos rodeados por efectos psicodélicos i substancias alucinógenas. Acabaron por llamarse Pink Floyd, y se convirtieron en el grup más original del momento. Rondaba la década de los 60, hacia el final. Después de dar muchos tumbos y tumbos por el mundo, acabaron siendo el cuarteto de rock más increíble de la Tierra.

El afán de sus componentes era innovar. Hacer que los conciertos no se limitaran a tocar música, sino que la luz, el sonido, todo se compaginara a la perfección para crear una especie de "teatro". Sus álbumes no eran recopilaciones de canciones, sino verdaderas historias de vida y de muerte, de nostalgia y de locura, de éxito. Historias que ellos mismos vivian. Su legado fue tan bestial, que hoy en dia, todavía toda una legión de locos como ellos los aclaman.

Y entre estos locos están los Pink Tones.

Barcelona, Sala Apolo, 20h. Se abren las puertas, pero llego tarde, como siempre. El metro va lento. Ante la puerta hay una cola que se alarga por la calle, impidiendo el paso de los transeúntes. Me añado a ella. Cuando me toca mi turno, enseño mi flamante entrada, comprada en Fnac. "Adelante".

Media hora más tarde empieza el espectáculo. "The Pink Tones: revivir a Pink Floyd en directo". Sí, son buenos, pero no será para tanto, pienso. "¡Revivir a Pink Floyd!". Parece un poco demasiado imposible. Pero me equivocaba. Últimamente me equivoco mucho. Por suerte, normalmente es para bien.

Un escenario repleto. Un buen puñado de personas entre el público, pero sin pisar-se unas a otras, como pasó en el Palau Sant Jordi. Ambiente bohemio, distendido.The show must go on...

SET LIST

Intro. The Little Boy that Santa Clauss Forgot (by Vera Lynn)
1. One of These Days
2. Breathe
3. Dogs
4. On The Turning Away
5. Shine On You Crazy Diamond (Parts I-IX)
6. The Great Gig in the Sky (dedicated to Richard Wright)
7. Atom Heart Mother Suite
8. Money
9. Brain Damage
10. Eclipse
11. Is There Anybody Out There?
12. Wish You Were Here
13. Echoes (Live at Pompeii version)
14. In The Flesh?
15. The Thin Ice
16. Another Brick in the Wall, Part 1
17. The Happiest Days of Our Lives
18. Another Brick in the Wall, Part 2
19. Another Brick in the Wall, Part 3
20. Goodbye Cruel World
Bis. Run Like Hell
Bis 2. Comfortably Numb

"Christmas comes but once a year for every girl and boy...". Así empieza la canción de Vera Lynn, así comienza la noche con los Pink Tones. El tema, que aparece en el film "Pink Floyd The Wall" (y también es su comienzo, qué casualidad), suena de fondo, mientras el escenario permanece apagado. Pero, de repetente, cuando se acaba, aparecen. Un bajo que suena frenético e inicia un obstinado constante. Una sola nota que es capaz de estremecer a todo el auditorio. Es "One of These Days". Un modo realmente bueno de empezar el concierto.

El segundo tema es "Breathe", del "Dark Side of the Moon". Regresa la calma tras el inicio espectacular, pero no podemos fiarnos demasiado. Al fin y al cabo, "una vez acabes el trabajo, no puedes descansar, es hora de volver a comenzar". Waters lo expresó así y nos damos siempre cuenta de que no hay descanso, de que el tiempo huye y vale más no perderlo demasiado de vista.

Después de esta moraleja, los Pink Tones han deleitado con "Dogs", una auténtica pasada de suite. Han imitado a la perfección todas las secciones de este gran tema para acabar con la tralla guitarrera que, allá por 1977, Gilmour ofrecía en todos los conciertos del grupo.

Sigue "On The Turning Away", tema que, personalmente, desconocía (última época de Pink Floyd sin Waters, no es muy de mi interés). Bien interpretado, supongo.

Llega entonces la primera sorpresa: "Shine On". La suite podía caer, pero me parecía realmente improbable que la interpretaran entera: al fin y al cabo, son unos 20 minutos. Pues sí: entera. Incluyendo el saxo de la Parte V, los efectos de viento de la Parte VI, el solo de guitarra de la misma parte, las luchas psicodélicas teclados-guitarra de la Parte VIII i el Réquiem final. Una maravilla. I con el habitual círculo de luces iluminado, láseres y focos a saco. Un diez redondo.

Segunda sorpresa de la noche: "The Great Gig in the Sky". Me pensava que no la vería en directo porque nadie tendría el valor de imitar a Clare Torry. Pero sí. El grupo dedica el tema al recientemente fallecido Richard Wright y, acto seguido, sobre los suaves acordes del piano, tres cantantes se ponen a ello y lo consiguen. Los pelos como escarpias, todo el auditorio callado, alucinado, y una ovación final que hay que ver.

Tercera sorpresa (ya véis): "Atom Heart Mother Suite". Uau! Me parece que hay que tenerlos muy bien puestos para tocar esto en directo, incluyendo la infinidad de cambios armónicos y rítmicos que contiene. Pero los Pink Tones han demostrado que sí que los tienen. Que son capaces, y con nota.

La interpretación de "Atom Heart Mother Suite" ha traído la cuarta sorpresa de la noche: ¿alguno de vosotros ha visto alguna vez un theremin? ¿O ni la más mínima idea de lo que hablo? Bueno, yo tenía una ligera idea de lo que era, pero NUNCA había visto ninguno, y aún menos tocado en directo. Siempre hay una primera vez. How he visto tocar el theremin, y es simplemente acojonante. Me parece que quiero uno para Navidad (es broma, ¡que nadie se me espante!).

Después de todo este cúmulo de sorpresas, otro pasaje de bajo nos relaja y nos anima a la vez: se trata de "Money". ¿Sabéis? Cuando Pink Floyd giró en 1973, siempre les pedían: "¡tocad Money, algo para mover el esqueleto!". I es que, de acuerdo, es un tema bailable. Ha coincidido esta vez, además, con la cumbre del G20. Quizá deberían pararse a escuchar la letra, todos estos banqueros y criminales del capital. Pero vaya, es una idea.

Ya que hemos vuelto a "Dark Side of the Moon", nada mejor que acabar el álbum con "Brain Damage" y "Eclipse" (enlazados). Una interpretación magnífica de ambos, destacando el final de "Eclipse", incluyendo la sentencia que no podía faltar. La voz rota de Roger "The Hat" ha sonado una vez más por los altavoces para aleccionarnos: "There's no dark side of the moon really, as a matter of fact it's all dark".

Entrábamos así en la parte más gloriosa del concierto. Solamente dos temas nos separaban de la sorpresa definitiva, pero nadie lo sabía. Vayamos por partes: suena una acústica y enseguida reconocemos "Is There Anybody Out There?", tema sencillo (os lo toco un día, si queréis) pero commovedor que da pie a otra belleza acústica: llega "Wish You Were Here", que, contra lo que muchos piensan, ¡no es una canción de amor! La letra habla de la alienación y de la ausencia, pero esto ya lo he explicado en otras ocasiones.

Acabado "Wish You Were Here", el público, medio enloquecido, pide más caña, pero el guitarrista de los Pink Tones nos aconseja con signos: "silencio, bajad la voz". La gente va callando, algunos motivados por los "xxt!" de otros. Y, de repente, la sorpresa definitiva: el "ping" del radar. ¡Qué momento!

Poca gente se pudo contener cuando sonó el primer "ping" del radar. Todos sabíamos ya que íbamos a escuchar EL TEMA, que The Pink Tones se atrevirían, se mojarían, y con ganas, e interpretarían aquella joya de 1971: "Echoes". Probablemente, el mejor tema, objetivamente hablando, de Pink Floyd.

The Pink Tones tenían dos caminos para escoger: el difícil y el más difícil todavía, y se atrevieron con el segundo. ¡Qué huevos -con perdón- de interpretar "Echoes" siguiendo la versión que Pink Floydd hizo en el "Live at Pompeii"! Pero lo hicieron. Con la doble intro (excelente), los solos enloquecidos de la guitarra al final de la Parte 1, el viaje psicodélico que inicia la Parte 2 y las maravillas electrónicas del final de "Echoes", incluyendo de nuevo el "ping" y la atmósfera asfixiante que aparece en los créditos del "Live at Pompeii". Porque una cosa es ser un fanático de Pink Floyd, y otra diferente atreverte a imitarlo. Sin palabras me he quedado.

A partir de este momento quedaba claro que tocaba dar caña, y han comenzado ni más ni menos que con "In the Flesh?". En este punto solo les ha faltado "bombardear" al público como hacía Pink Floyd en sus conciertos, donde un Stuka sobrevolaba a la audiencia. Pero en un local como la Sala Apolo ya era mucho pedir.

Continuamos con "The Thin Ice", un momento de distensión (el bajista ha cantado por un altavoz, ¡un altavoz de esos de manifestaciones!) para preparar la apoteosis final, que ha empezado a intuirse con "Another Brick in the Wall, Part 1". "Dadddy's flown across the ocean..." ha enlazado, luego del meritorio pasaje bajo-guitarra, con el sonido del helicóptero y la irónica "The Happiest Days of Our Lives", y esta con "Another Brick in the Wall, Part 2", momento en que ha aparecido, hinchándose, la enorme figura del profesor. Daba un poco de miedo, y a la vez resultaba divertido. Las "backing vocals" paseándose por el escenario vestidas de "colegialas" ha sido quizá lo menos divertido del asunto. Pero musicalmente el grupo se ha lucido, y lo han rematado con "Another Brick in the Wall, Part 3". Perfecto.

El concierto se acababa y como despedida queda bastante bien tocar "Goodbye Cruel World", tema que acaba con el verso "goodbye", que resulta muy apropiado. La insistencia del público y las ganas de rematar la faena han traído los bises.

El primer bis ha sido otra sorpresa. "Run Like Hell". Es un tema de "The Wall" que no ha sonado mucho, pero es realmente fantástico. Además, tiene una particularidad: si un lego en Pink Floyd escucha este tema y "In the Flesh!", y entiende la letra, se formará la opinión de que Pink Floyd era un grupo pro-nazi. Nada más alejado de la realidad, pero resulta curioso. Óbviamente, la letra no puede interpretarse aisladamente, sino que ha de hacerse en el contexto de la historia de Pink, el protagonista de "The Wall". Pot cierto, lo han hecho muy bien, para variar.

El segundo bis ha coincidido con el del Palau Sant Jordi: "Comfortably Numb". Parece ser un buen tema para acabar un concierto, teniendo en cuenta que su solo de guitarra ha sido calificado como "el mejor solo de guitarra de Pink Floyd", si no recuerdo mal. Emocionante, y los Pink Tones aún lo han alargado más. Vueltas y vueltas con un solo ultralargo que usaba bendings en cantidades industriales. Y, además, bien hechos (no como los que me salen a mí).

Cuando el concierto ha acabado, me silababan los oídos. Ahora ya no deseo haber nacido en los años 50, ahora ya tengo a los Pink Tones para recordarme como debía de ser todo aquello. Después, al salir, me he equivocado de dirección con el autobús y por poco que no llego a Sant Joan Despí, pero esa es ya otra historia.

PD. El amigo Arqueòleg Glamurós me disculpará que no ponga fotos intercaladas (¡ni tan solo en esta segunda parte traducida!), pero repito, es que no tengo la cámara en Barcelona. :-)

servido por sepharad 6 comentarios compártelo

6 comentarios · Escribe aquí tu comentario

Cristina

Cristina dijo

My dArLiNgGgG!!

Uff volia llegir la crònica ahir però no vaig poder avui amb més cañlma i sense son sols puc dir-te que m'ha agradat molt :D:D:D

Vaig per parts i resumidet jaja que sinò serà la glossa del teu article :D

Bé per començar, en escoltar cançons de Pink Floyd una s'adona de que provoca un efecte estrany en el cos, semblant al d'una substància al·lucinògena, són certament bons, jo em vaig culturalitzant amb musica d'aquesta ^^.

La frase "un cop acabat el treball, no podem descansar, serà hora de tornar a començar" és la pura veritat, si, és que m'ha agradat força, per que descriu la vida curta i resumida, un no parar.

"Shine On". Deu rodó. Amb això ho dius tot gairebé, per què té mèrit pel que expliques com s'ho van currar mare meva... tela marinera :D:D.

>

Si, després de buscar-ho ho he trobat. És alucinant jo un instrument que es toqui sense haver-lo ni de tocar... a veure quan inventen coses així per a la vida diària, un exàmen que no s'hagi d'escriure... etc etc etc...

"Wish You Were Here", realment bona cançó, és nostàlgica, d'enyor, es molt bonica.

Després els bisos, i d'haver reviscut tot això, m'alegro que no haguessis desitjat nèixer als 50, a mi també m'hauria agradat poder estar en aquesta actuació...

I bé, l'afer dels busos, tan sols dir una cosa VISCABARCELONA :D:D

(K)

17 Noviembre 2008 | 02:45 PM

Cristina

Cristina dijo

a on fica > havia copiat un trosset a on explicaves lo de l'instrument... però no se m'ha copiat... jo en ves de VISCABARCELONA dic més aviat VISCALABOIRADELLEIDA i VISCAMICROSOFT... que amb el jaeo de l'altre dia, quina broma... podries escriure un article sobre lo bé que va i comparar-lo amb el linux :D

(K)

17 Noviembre 2008 | 02:48 PM

marr

marr dijo

Qué pena que no esté en castellano, seguro que es muy bonito, pero no entiendo nada.
Un saludo, maría

19 Noviembre 2008 | 12:40 PM

sepharad

sepharad dijo

María: queda subsanado. Espero que te guste :-)

19 Noviembre 2008 | 08:29 PM

marr

marr dijo

Gracias sepharad, has sido muy amable, siento haber tardado en responder. Ya he podido leer, ¡qué pena no saber leer en catalán!, pero bueno, gracias de nuevo.
Un saludo, maría

23 Noviembre 2008 | 01:51 PM

sepharad

sepharad dijo

Nada, mujer, un placer. Un abrazo.

3 Diciembre 2008 | 03:00 AM

Escribe tu comentario


Sobre mí

El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...

Sobre nosaltres

El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...

Aquest cop, sí!

Enllaços

Linux The Ubuntu Counter Project - user number # 23676 Creative Commons License

Comptador de visites


Feevy!

Fotos

sepharad todavía no ha subido ninguna foto.

¡Anímale a hacerlo!

Buscar

suscríbete

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):

¿Qué es esto?