Sonaran les campanes, però no les oirem
Jo sé, segur, que sonaran les campanes, però no les oirem...
Des de la blanca sorra d'una platja inhòspita
haurem pujat per l'espigó fins a gratar el cel,
envoltats d'un no-res inescrutable.
Les petges en els núvols, les nostres empremtes
marcades en l'atzur d'un nou dia
que clareja i ben aviat, en dotze hores només
morirà abrupte, tacant de sang l'azimut dels estels.
Les petges i els sospirs, com broma nova
d'aquella que t'esquitxa en batre les onades,
que es forma arran, tímida, sorgida d'un oceà
que ens detesta i ens ofega perquè no ens pot amar.
Ni nosaltres l'amem.
Ballarem en els somnis de l'aigua,
de la terra, del foc i del vent,
mentre les mans dels altres s'entrellacen
hipòcrites i enèrgiques en un gest poc sincer,
però al cap enganyades, elles, que no són més
que un mer formalisme en un lloc que ens supera.
I que es supera.
Ens prometeren que les agulles més altes
s'ensorrarien, que anirien a terra.
Les més altes, les torres i castells, muralles,
espurnes del passat, ens van dir,
“amb vosaltres cauran”, per propi pes,
decrèpites, van confiar que aixecaríem un món
amb una brillantor rejovenida, pobres diables,
tots junts, alçant un món, quan no sabem encara
ni alçar-nos a nosaltres.
Sonaran les campanes, però no les oirem.
Així com caigueren les generacions passades
així les generacions futures cauran també.
El 17 de novembre de l'any 2006, un estudiant desequilibrat i excèntric, encoratjat per alguna mena de sentiment estrany, va obrir aquest bloc amb la intenció de... bé, tant és. Actualment continua desenvolupant una intensa tasca de recerca filosòfica utilitzant com a eines fonamentals la música i l'escriptura espontània. Un dia o un altre trobarà el veritable sentit de la vida; mentrestant, deixem-lo que gaudeixi amb aquestes activitats bohèmies, que tan inútils resulten per a la supervivència de la seva espècie...
Cristina dijo
Cambra de la tardor és bonica...
Però a mi m'ha agradat més la teva inspiració... la inspiració ha superat el precedent...
En potència tot es pot elevar fins a tocar el cel... somniant una nit de tardor, en una cambra, la de la tardor... tardor en què no cauen les fulles, en què la vida segueix, i en què el cor no es congela...
Clous les parpelles per veure que no trobes paraules, simplement no hi ha paraules per descriure-ho tot... no s'han inventat... les inventem plegats?
(L)(K)
20 Noviembre 2008 | 12:00 AM