Poqueta cosa, d'Anton Txèkhov

Fa uns dies vaig convidar Yulia Vasilievna, la institutriu dels meus fills, que passés al meu despatx. Havíem d'ajustar comptes.
- Segui, Yulia Vasilievna -vaig dir-li-. Arrangem els nostres comptes. A vostè segurament li faran falta diners, però és vostè tan cerimoniosa que no els demanarà per vostè mateixa... Veja'm... Ens havíem posat d'acord en trenta rubles al mes...
- En quaranta...
- No. En trenta... Ho tinc anotat. Sempre he pagat a les institutrius trenta rubles... Veja'm... Ha estat vostè amb nosaltres dos mesos...
- Dos mesos i cinc dies...
- Dos mesos redons. Ho tinc anotat. Li corresponen doncs seixanta rubles... Però s'ha de descomptar nou diumenges... ja que els diumenges vostè no ha impartit classes a Kolia, només ha passejat... més tres dies de festa...
A Yulia Vasilievna se li encengué el rostre i es posà a estirar el volant del seu vestit, però... ni una paraula!
- Tres dies de festa... Per consegüent descomptem dotze rubles... Durant quatre dies Kolia va estar malalt i no va tenir classes... vostè les hi donà només a Varia... Hi haguè tres dies que vostè patí mal de queixal i la meva esposa li va permetre descansar després del dinar... Dotze i set sumen dinou. En descomptar-los queda un saldo de... hum... de quaranta-un rubles... no és cert?
L'ull esquerre de Yulia Vasilievna enrogí i el vaig veure entelat d'humitat. El seu mentó va estremir-se. Començà a tossir nerviosament, es mocà el nas, però... ni una paraula!
- La vigília d'Any Nou, vostè va trencar una tassa de te amb el seu platet. Descomptem dos rubles... És clar que la tassa en val més... és una relíquia de la família... però, Déu que la perdoni! N'hem perdut tant, ja! A més, per culpa de la seva manca d'atenció, Kolia va pujar-se a un arbre i s'estripà la jaqueteta... Li descomptem deu... També pel seu descuit, la cambrera va robar a Varia els botins... És vostè qui ha de vigilar-ho tot. Vostè rep un sou... Així que li descomptem cinc més... El deu de gener vostè va prendre prestats deu rubles.
- No els vaig prendre -musità Yulia Vasilievna.
- Però si ho tinc apuntat!
- Bé, sigui així, està bé.
- A quaranta-un li restem vint-i-set, ens queda un saldo de catorze...
Els seus ulls s'ompliren de llàgrimes...
Sobre el seu petit nas, llarg, bonic, hi aparegueren gotes de suor. Pobra noieta!
- Només en vaig prendre prestats un cop -va dir amb veu trèmula-. Vaig demanar prestats a la seua esposa tres rubles... Mai més no ho vaig fer...
- Què em diu? I jo que no els tenia apuntats! A catorze li restem tres i ens queda un saldo d'onze... Aquí té els seus diners, estimada! Tres... tres... un i un... serveixi's!
I jo li vaig tendir onze rubles... Ella els va agafar amb dits tremolosos i se'ls va posar a la butxaca.
- Merci -mormolà.
Jo vaig fer un salt i vaig començar a caminar per l'habitació. No podia contenir la meva indignació.
- Per què merci? -li vaig preguntar.
- Pels diners.
- Però si ja l'he desplomat! Dimonis! L'he assaltat! L'he robat! Per què merci?
- En d'altres llocs ni tan sols no em donaven...
- No li donaven? Doncs no és estrany! Jo he fet broma amb vostè... li he donat una cruel lliçó... Li daré els seus vuitanta rubles sencers! Estan allà preparats en un sobre per vostè! Però és que pot ser-se tan apocada? Per què no protesta vostè? Per què calla? És que pot viure's en aquest món sense mostrar les dents? És que pot ser-se tan poqueta cosa?
Ella va somriure dèbilment i en el seu rostre hi vaig llegir: "Es pot!"
Li vaig demanar disculpes per la cruel lliçó i vaig entregar-li, astorada ella, els vuitanta rubles. Tímidament va dir-me el seu merci i sortí... La vaig seguir amb la mirada mentre pensava: "Què fàcil és en aquest món ser fort!".