Un homenatge a Cinema Paradiso

Cinema Paradiso és una pel·lícula italiana estrenada el 1988. Dirigida per Giuseppe Tornatore, va guanyar diversos premis, entre ells el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1989, el Glòbus d'Or a la millor pel·lícula estrangera de 1990, cinc premis BAFTA el 1991, i l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

La pel·lícula és una història sobre l'amor, sobre l'esperança i sobre la voluntat. Però, en canvi, no és una pel·lícula d'amor, ni d'esperança, ni de voluntat. L'argument (el guió és del mateix Tornatore) gira entorn el personatge de Salvatore, un director de cinema famós que rep, una nit, la notícia que el seu vell amic Alfredo és mort. A partir d'aquest fet, Salvatore haurà d'enfrontar-se novament als fantasmes del seu passat, i recórrer la distància que l'ha separat durant quaranta anys dels seus somnis.

Cinema Paradiso és un exemple magnífic de com crear bellesa. L'argument mateix de la pel·lícula és un clar homenatge a la història del cinema, a la seva alça i a la seva caiguda. És també un retrat de la Sicília dels anys 1950, on esdeveniments com la Segona Guerra Mundial hi han deixat una marca profunda. Una història sobre la frustració de les nostres expectatives i sobre com de dolorós i alhora de bonic pot arribar a ser el món.

La banda sonora de la pel·lícula fou composada per Ennio Morricone i el seu fill, Andrea Morricone, i és d'una bellesa excepcional. Les escenes són colpidores i la música hi encaixa sempre a la perfecció. En aquest film, no hi falta res i tampoc no hi sobra res. Almenys ara, és clar, perquè abans de l'estrena fou qualificada desfavorablement per "sexualitat" i algunes escenes foren retallades (potser en homenatge a Alfredo, tota la vida retallant pel·lícules); la versió inicial, que durava 170 minuts, finalment acabà en 155 minuts. Per si fóra poc, la versió que s'estrenà fora d'Itàlia tenia una durada encara més reduïda, de 123 minuts. Avui dia, la versió original de 170 minuts ha estat editada en DVD.

Els exteriors de la pel·lícula, que pel que sembla és més o menys autobiogràfica, foren rodats íntegrament a diferents punts de Sicília. Concretament, la gran plaça major, escenari principal de bona part de la pel·lícula, és la plaça major de Palazzo Adriano, i el port on es munta el cinema d'estiu es troba a Cefalù.

Giuseppe Tornatore va rebre bones crítiques per algunes de les pel·lícules que va dirigir amb posterioritat a Cinema Paradiso: entre elles, Stanno Tutti Bene ("Tots estan bé"), Una Pura Formalità, La Leggenda del Pianista sull'Oceano i La desconeguda, estrenades el 1990, 1994, 1998 i 2006, respectivament.